Una de les poques persones que en aquella època pertanyien a l’elit política de la República Democràtica Alemanya (RDA) és Margot Honecker, de 82 anys d’edat. El seu difunt marit, Erich Honecker, havia estat secretari general del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (PSUA) i cap d’Estat fins al 18 d’octubre de 1989 quan el propi Politburó li va obligar a dimitir. Dues dècades després, la seva vídua es resisteix a donar entrevistes als mitjans germanooccidentals «perquè menyspreen als ciutadans de la RDA». Ella no parla ni de «volta ni de «canvi», sinó de «traïció». La premsa alemanya la titlla per això de «intransigent». No obstant això, han estat els propis mitjans burgesos els que han sembrat dubtes respecte a la versió oficial sobre el final de l’Alemanya socialista, que el 3 d’octubre de 1990 es va adherir al territori de la seva germana capitalista, la República Federal d’Alemanya (RFA).
Els fets que marquen el pas cap a la «reunificació» o la «annexió», segons el punt de vista de cadascú, giren entorn del 9 de novembre de 1989. En una roda de premsa que avui és qualificada d’«històrica», el líder del PSUA berlines i membre del Politburó, Günter Schabwoski, va informar de la immediata obertura de la frontera interalemana. Milers i milers de ciutadans de la RDA li van fer cas i es van acostar a ella, fortament custodiada per les Forces de Seguretat. Aquestes últimes es van veure sorpreses pel devessall humà que s’acostava als llocs fronterers.
Per a evitar una catàstrofe van obrir el Mur que tres dècades abans havia estat construït per a frenar la forta emigració de l’est a l’oest alemany per motius econòmics i polítics. Segons la història oficial, la caiguda del Mur es va deure a una interpretació equivocada que Schabowski va fer de les instruccions rebudes. Aquestes sí preveien que s’anava a obrir la frontera i permetre’ls als ciutadans de la RDA la lliure sortida i entrada al seu país, però de forma controlada. Les paraules de Schabowski van acabar amb aquest pla.
En aquella època els alemanys de l’Est tenien dret a viatjar a altres països socialistes, però no a l’Europa capitalista. A l’estiu de 1989 es va crear una molt difícil situació humanitària i política quan un miler de ciutadans germanoorientals van entrar a les ambaixades de la RFA a Praga i Budapest per a sol·licitar asil polític i permís d’entrar en l’Alemanya capitalista. La seva acció era una expressió del descontentament que regnava en el «primer Estat antifeixista en territori alemany» quatre dècades després de la seva fundació. Òbviament, en el que tenia a veure amb el consum propagat per Occident, la RDA no podia competir amb la RFA. A això s’afegia una difícil situació econòmica i política. Els problemes es devien en bona mesura, a la dependència econòmica que lligava a Berlín oriental a Moscou. A això caldria sumar certa immobilitat i fins i tot certa arrogància i ignorància de les jerarquies burocràtiques del PSUA i de l’Estat enfront dels problemes i les demandes que venien des de la base. Davant les oïdes sordes -i la mà dura de la repressió- es va formar una resistència cívica que reclamava «reformes».
Fins a aquell 9 de novembre, aquestes demandes es referien exclusivament a canviar el que estava considerat dolent en la RDA. Es volien reformar els límits que el PSUA i l’Estat havien erigit en quaranta anys, demandant més espai per a la llibertat d’expressió, per exemple. En aquell moment la qüestió no era ni la unificació dels dos estats ni el lliurament incondicional de la RDA tal com si produiria en 1990.
«Revolució pacífica»
En canvi, l’Estat alemany vencedor, que és el que és la RFA capitalista, ha pintat una imatge unicolor d’aquella època, centrada en la denominada «revolució pacífica» que va acabar amb el «règim totalitari». Aquesta interpretació es veu plasmada en la famosa fotografia del 9-N quan milers de persones es congreguen en el Mur de Berlín, intentant trencar-lo amb cisells i martells. Aquesta imatge que no només reflecteix un esdeveniment històric sinó que s’ha convertit en l’expressió del «canvi de règim» que Alemanya, la UE i EEUU volen aplicar als governs que ells consideren «totalitaris». Aquest objectiu no permet que es tinguin en compte altres factors a l’hora d’analitzar l’ensulsiada de l’Estat socialista al marge dels problemes interns de la RDA. Al mateix temps, obliga a «oblidar» que la RFA va atacar primer amb atemptats, sabotatges i espionatge a la seva germana socialista i que es va dotar d’un Ministeri de Qüestions de Tota Alemanya, la missió del qual consistia a preparar la integració de la RDA després de la seva annexió per mitjans pacífics o militars.
Fins a aquest estiu havien estat exclusivament persones com Margot Honecker les que han parlat d’una «traïció» per part de Moscou, atribuint tota la culpa només a Mijail Gorbachov. Però, a l’agost, diversos mitjans burgesos van publicar que Moscou va planejar en 1987 un «cop» contra Honecker recorrent a destacats dirigents de la RDA.
El «Berliner Morgenpost» va relatar una conferència secreta que a la primavera d’aquest any va celebrar l’home de confiança de Gorbachov i vicedirector del servei secret soviètic KGB, Vladimir Kriuchkov, amb l’antic cap d’espionatge de la RDA, Markus Wolf, a Dresden. Només un mes abans, l’enigmàtic agent alemany havia deixat el Ministeri de Seguretat de l’Estat (MFS) de manera fulminant després de tres dècades de servei. El 5 de novembre de 1989, Wolf va aparèixer juntament amb Schabowski en una multitudinària manifestació a Berlín oriental on els congregats exigirien al nou Govern de Egon Krenz profundes i amplies reformes. El rotatiu berlinès assenyala ara que el canvi del 89 es va poder haver iniciat dos anys abans.
L’existència de la trobada entre els dos agents secrets la confirmen el propi Schabowski i Hans Modrow, que va participar en ell. Aquest últim és avui president d’honor del partit Die Linke, sorgit del PSUA. En aquella època Modrow era el seu màxim dirigent a Dresden, i amic de Wolf. Preguntat pels detalls de la reunió, el polític es va limitar a confirmar el fet afirmant no recordar de que es va parlar. Schabowski sí s’enrecorda de que l’home del KGB va ocultar davant Honecker el veritable objectiu del seu viatge a la RDA, dient que venia de vacances i que volia ser acompanyat per Wolf. Segons aquesta font, Kriuchkov volia saber d’aquest com es podia aplicar la política de la «perestroika» (reestructuració) i «glasnost» (obertura) de Gorbachov a l’RDA i quin paper podia jugar Modrow. El tinent coronel del MFS i home de confiança de Wolf, Günter Bohnsack, va confirmar que el seu cap ja tenia una llista de persones que haurien de formar el nou Govern. El seu projecte no va avançar perquè «no va aconseguir convèncer als militars per a un cop», assegura el «Berliner Morgenpost».
Les informacions d’aquest i altres mitjans de comunicació complementen el que alguns autors, propers a les posicions ideològiques i polítiques de Margot Honecker, vénen mantenint des de fa dues dècades: en la caiguda dels governs socialistes de l’Europa oriental va intervenir un grup ultrasecret del KGB, anomenat «Luch» (llamp, en rus). Aquests homes al servei de Gorbachov actuaven en tot el bloc socialista, donant suport als «reformistes» i neutralitzant als «intransigents». Cuba va ser l’únic país en el que el «Luch» va fracassar.
Va ser Honecker víctima d’una conspiració orquestrada per Gorbachov? Des de les pàgines del diari sensacionalista «Bild», el ex capdavanter soviètic ho nega. Diu estar segur que a pesar de les reformes «s’hauria donat la unificació alemanya», potser d’altra forma, «possiblement primer en una unió monetària i després en una confederació dels estats». El seu assessor i ex ambaixador a Alemanya Valentin Falin es va limitar a confirmar que a Moscou només es pensava en com es podria canviar a algunes persones en la cúpula de la RDA, sense dir noms.
És un fet sobradament conegut que a l’octubre de 1989 Modrow va buscar el diàleg amb l’oposició i que quatre dies després de la caiguda del Mur, el 13-N, se’l va triar ministrepresidente de l’RDA i vicepresident del PSUA. Paral·lelament, va formar un «Govern de responsabilitat nacional», en el que va incloure a membres de l’oposició com a ministres sense cartera. A principis de 1990, Modrow va reconèixer, d’una banda, la «comunitat de la nació alemanya» i, per un altre, va demanar a Gorbachov que representés a la RDA en les negociacions amb les altres potències en aquest sentit. Potser hagi de transcórrer una altra dècada, o potser unes altres tres, fins que els historiadors tinguin el dret a acudir als arxius encara secrets dels dos estats alemanys per a saber si l’RDA de Margot Honecker va ser víctima dels seus propis errors, d’una conspiració amb traïció inclosa, o de tot una mica.
