Es veu que una colla de diaris principatins han fet un editorial conjunt en defensa de l’Estatut que va sortir de la votació que va organitzar la Generalitat de dalt sobre el text retallat que van acordar la majoria de partits catalunyesos amb Zapatero. El text fa anys i panys que espera el vistiplau del Tribunal Constitucional i sembla que els de Madrid volen treure la paraula “nació” del pròleg del paper. Els altres de Madrid, més respectables ara, ja la van treure del cos del missatge, per dir-ho així, on realment podia servir per a alguna cosa, quan va caldre. I als del Tribunal ara els amoïna fins i tot que surti al pròleg, ja no per la seva validesa legal sinó perquè la llegeixen com si fos un gra de pus poc estètic que distorsiona la imatge de l’única nació que coneixen i defensen, l’espanyola. Davant d’això, fins i tot n’hi ha que parlen de fer una manifestació per defensar “la dignitat de Catalunya”, que és el títol que portava l’editorial conjunt. Ja la poden convocar que a mi no m’hi veuran.
Reclamar un Estatut retallat –o un de no retallat- no és propi de qui creu en la nació. Bé, en l’espanyola sí, però no en la catalana. I defensar l’Estatut com a forma de ser digne és, deixeu que ho digui, patètic. Quina dignitat és aquesta que oblida la major part de la nació a l’hora de plantejar temes nacionals com pot ser la relació entre les quatre províncies i l’Estat on es troben aquestes? Quina dignitat és aquesta que defensa un text prèviament rebaixat que, tot i que va rebre la majoria de vots afirmatius en referèndum, si sumem els que no el van votar i els que hi van votar en contra just arriba a un tant per cent per fer riure? Quina dignitat és aquesta que, rebaixada com està en la dependència assumida i defensada, no gosa plantar-se mai, en cap ocasió, i continua dient que sí com el gosset de plàstic aquell que des de darrere del cotxe respon als moviments que el balanceig del vehicle li provoca?
Des d’Espanya, la resposta a la suposada “dignitat” principatina ha rebut la resposta esperada de qui es creu la seva nació. La resposta de qui no només se la creu sinó que quan la veu en perill s’inquieta. De perill no n’hi ha, és evident, perquè el que reclamen els editorialistes, és mantenir la dependència amb noves condicions en la gestió de la cosa pública. Però encara amb més motiu podem afirmar que els espanyols la seva (de nació) se la creuen tant com bona part dels qui es diuen nacionalistes del Principat (que és on l’espècie prolifera més) no es creuen la nostra, els Països Catalans. Els espanyols han deixat anar insults, amenaces, mitges mentides i mentides senceres, advertiments, “mira que us envio l’exèrcit…”… I és que ells es creuen la seva nació i la volen completa, inclòs el tros de la nostra que no depèn ni de França ni d’Andorra ni d’Itàlia. Espanya no es pensa ni es reivindica a trossos tal com fan molts principatins, i en menor mesura alguns valencians i balears. Se sap els límits i sap què vol: mantenir-los.
O sigui que per molta unanimitat i unitat, de dignitat res de res, dependència de la bona i res nou torrant-se sota el sol. Bé, res nou sí. Perquè a banda del Principat mediàtic, dels editorialistes i dels directors de diaris que fan front comú, els Països Catalans de base continuen plantejant els grans temes lluny dels partits i si de cas amb el suport dels que el donen sense demanar res a canvi. El 13 de desembre, milers de principatins podran dir al món què volen ser. I ben aviat, milers de balears podrien fer el mateix en una iniciativa nascuda dels voltants –però no només- de l’imprescindible PSM. Uns i altres no obliden el marc nacional comú i defensen en la pràctica la dignitat de qui, lluny de xucladors diversos i menjadores oficials, aspira a posar en solfa que soni el dret a decidir, sense condicionants previs, sense prohibicions estúpides i, sobretot, exercint la potestat de ser ciutadans i no súbdits. Algú vol res més digne?
*Jordi Martí Font
Membre de la CGT, l’Ateneu Llibertari Alomà i el Col·lectiu Independentista del Priorat
*extret de Pobleviu.cat
