Ja fa temps que “l’esquerra revolucionària” s’hauria d’haver preguntat i buscat respostes a l’estancament de la classe obrera, incapaç de clavar els cops mortals al sistema capitalista burgès, tal com aquest ho va fer amb el feudalisme, precisament amb la ajuda dels i de les obreres. “…El progrés de la indústria, del qual la burgesia, incapaç d’oposar-s’hi, és agent involuntari, substitueix l’aïllament dels obrers, resultant de la competència, per la seva unió revolucionària mitjançant l’associació. Així, el desenvolupament de la indústria soscava sota els peus de la burgesia les bases sobre les que aquesta produeix i s’apropia els productes. La burgesia produeix, sobretot, els seus propis enterramorts.”(Manifest Comunista, darrera pàgina del I capítol, 1848).
Potser, aquells que ens trobem encara en la lluita en defensa dels interessos dels i de les que són explotades, hem deixat de repassar, o ho fem insuficientment, textos del passat, d’altres revolucionaris anteriors. Doncs és evident que se’ns escapa valorar les diferències del que va significar, en altres moments, el seu assetjament a la burgesia, per mitjà de les seves denúncies i reivindicacions, respecte a com i amb quin contingut les venim abordant ara. En aquests moments de crisi, se’ns ha presentat la millor oportunitat per sospesar.
Heus aquí, altres línies del Manifest Comunista, pàgina 31: “Les crisis comercials, a més de destruir una gran part dels productes elaborats, aniquilen una part considerable de les forces productives existents. En aquestes crisis es desencadena una epidèmia social que en qualsevol de les èpoques anteriors hagués semblat absurda i inconcebible: l’epidèmia de la superproducció “.
161 anys després, ni més ni menys, després de múltiples recorreguts per aquest mateix exemple, justament en aquests precisos instants, impotents, sense saber com sortir del pou, seguim donant voltes a la mateixa sínia amb un major agreujament de la inconcebible epidèmia que Marx denunciava. Ha passat més de segle i mig i el capitalisme segueix superant les seves contradiccions, a costa de la seva antagònica classe que, en lloc d’aguditzar, com una esponja, les va absorbint i patint.
Si no tinguéssim precedents en base a la lluita de classes, motivada per la confrontació d’interessos, potser podríem justificar-nos amb raons encara incomprensibles. Però vet aquí, tota una llarga història de segles, on la lluita de classes és molt més vella que l’aparició del sistema burgès. A més, disten gairebé dos segles d’una obra científica que atorga a la classe obrera la seva millor arma per “cavar la sepultura” del capitalisme. En aquells dies, l’avantguarda revolucionària assumeix la responsabilitat històrica d’organitzar la solidaritat entre els i les treballadores i acabar amb les desigualtats.
Recordem que, en general, els marxistes, almenys en les organitzacions en que jo em vaig moure, vam estar en contra del ludisme (el sabotatge davant la destrucció de força de treball humana) i ho fèiem convençuts que no passaria molt de temps fins que tota aquesta riquesa científica i tècnica, caurien a les nostres mans per alliberar les persones de l’esclavitud del treball venut i alienant. No obstant això, aquesta acció de sabotatge era legítimament revolucionària quan en la distribució de l’esforç no s’avançava i, en canvi, molts i moltes treballadores eren acomiadades. Si la vaga havia fracassat, servia qualsevol altra forma de lluita que intentés d’evitar els acomiadaments i, amb aquests, la divisió entre la classe treballadora. Per tant, el sabotatge mai no va poder significar una actitud retrògrada; hauria estat retrògrad no fer res mentre que els empresaris “portaven a terme” els seus objectius.
És la reducció de la jornada, la reivindicació clau, que ha estat marginada i per tant apartada de la contesa de la lluita de classes. Ara, els efectes d’aquesta marginació, durant tot aquest temps que ha transcorregut, estan sent devastadors i amb perspectives que aquesta situació s’agreugi a límits inimaginables. De moment (amb el descomunal fangar sindical que ens envolta a tots els que ens trobem al món més desenvolupat), estem assistint a espectacles, com el de l’automoció, on la classe obrera, sense orientació de classe, és capaç d’escorxar-se entre si i oferir-se al millor postor. No hi ha límit per baixar els salaris i permetre que acomiadin a milers de companys, per tal de disputar la feina als i a les treballadores de qualsevol altra part estatal o del món. Estem sent testimonis, en contemplar l’internacionalisme proletari, confós, “fent aigües” per tot arreu.
Mentrestant, es pot observar que no només no existeixen plantejaments per reprendre aquesta històrica i imprescindible reivindicació, sinó que s’amaga, errònia i tímidament, amb aquesta jornada de 35 hores setmanals, que ja estava més que desfasada, fa 30 o 35 anys, quan es va proposar per primera vegada.
L’error comès fa molt temps, no rectificat encara, ha desorientat a la classe obrera en mil fronts reivindicatius, debilitant-se en la dispersió. Fruit d’aquest error i oblit, es mantenen opinions, que defensen la reivindicació de les 35 hores, basant-se que s’estan fent jornades molt superiors; que a més els empresaris intenten allargar-la i perquè la gent ens prendria per bojos si proposéssim que avui, pràcticament, amb dues hores de feina al dia, sobraria. S’han de demanar coses que la gent entengui, es clama. I es continua: “Aquesta jornada o la que correspongui ja l’establirem en el socialisme”.
Lamentablement, aquestes i altres raons per l’estil, les he sentit dir a no pocs dirigents obrers i polítics, tant de l’arc institucional com extrainstitucional. Diuen: 1r .-, ve a ser igual, a proposar veritats a mitges i en base a no despenjar molt del nivell d’explotació al qual ens té acostumats el capital i amb el que ens amenacen amb imposar. 2n .-; que no s’ha de dir la veritat perquè la gent (les masses, que sembla que no estan alienades sinó que són plenament assenyades) no ens prengui per bojos, per la qual cosa, els nostres anàlisis i propostes han d’anar no més enllà del que aquestes masses entenen. 3r .-; d’exigir veritats, per a benefici de la classe obrera i d’altres capes afins, ara no correspon perquè això només podrà aconseguir-se amb el socialisme. I on i quan sinó, hem de teoritzar prèviament? Què potser no són aquestes idees les que han d’explicar en què consisteix la dualitat de les classes per poder fer saltar les estructures de l’Estat burgès? Per tot això, ho considero una falta de coherència, greu, en els qui dedueixen d’aquesta manera (en base a la teoria d’exigència sobre reducció de jornada). I més encara, quan al mateix temps, coincideixen i proposen la nacionalització de la banca i d’altres sectors estratègics, la solució al medi ambient, el dret a l’habitatge, una sanitat i ensenyament òptima, etc.
De qualsevol manera, hem de convenir que, tota persona normal està preparada per comprendre millor raonant sobre la base de veritats “completes”, que no a “mitges”, i més si el beneficien. Després, el convenciment perquè lluiti per aquestes veritats, sempre dependrà de diversos factors. Amb la veritat de la mà, a la classe obrera, sempre li serà molt més fàcil incorporar-se al combat i assolir els seus propòsits. Precisament, és la manca d’aquest què fer profund, cosa que dificulta la presa de consciència de les masses sobre aquest succés brutal, on la immensa majoria de les persones se les segueix sotmetent a diverses formes d’esclavitud i de confrontació, quan ja no hi ha cap motiu, remotament racional, que ho justifiqui. Si bé el que passa és, que ja es donen totes les condicions per resoldre els problemes que existeixen i els que vagin apareixent. A la classe obrera i a la immensa majoria de la humanitat, se li ha de procurar que li arribi la veritat i amb la màxima transparència.
La reiterada proposta de les 35 hores de jornada setmanal, ens atorga poca seriositat i consistència davant de l’enemic i de nosaltres mateixos. No ja només, perquè falti un estudi rigorós per veure el que realment correspondria reivindicar, (els arguments que critico anteriorment ho evidencien) sinó, perquè ni tan sols s’utilitza un mètode de lògica rutinària a “favor de la superficial corrent”: si fa trenta anys, que la jornada de 35 hores, ja s’inseria en diverses plataformes dels convenis col·lectius, el normal a dia d’avui, és que ja estigués demanant la jornada de trenta hores, res més que s’apliqués una teoria de simple aproximació a la lògica: reduint una per cada cinc anys transcorreguts. Insisteixo, sense que a penes calgui, haver de comparar, paral·lelament, amb els avenços tècnics. De fet, en alguns convenis d’empresa, com per exemple el de l’EMT de Tarragona, (transport urbà) es va aconseguir establir la jornada setmanal de les 35 h. fa ja 18 anys. Jornada que encara tenen. De manera que, abans de reivindicar un horari al marge de la lògica, seria més coherent i responsable, no assenyalar cap mesura concreta, de jornada de treball, (tal com ho han fet, en el seu Decàleg, la majoria del sindicalisme d’Euskadi) exigint simplement, que no s’acomiadi a ningú i que es faci servir a tots els que es trobin a l’atur.
Per això, el greu oblit d’aquesta lògica, en què es basa l’eix central de la lluita de classes: (per una banda, dividir els treballadors i explotar al màxim amb el menor cost, per l’altra, forjar la unitat i deixar-se explotar al mínim venent la força el més cara possible) està permetent que a hores d’ara de la revolució científica-tècnica, els/les treballadors/es continuïn fent jornades de treball de 8 hores, fins i tot semblants, en molts casos, a les del segle XVIII, i XIX, al mateix temps que moltes altres persones es queden sense feina o en “treball precari”.
El 1864, en la fundació de la Primera Internacional, Karl Marx en el seu missatge inaugural va exposar les raons del que ell considerava el principal reclam, deixant clar, que consistia en la lluita per la reducció de temps de treball diari. En el prefaci de 1890 sobre el Manifest Comunista de l’edició alemanya escrit per Engels, al calor de la gran mobilització internacional per la jornada de 8 hores, aquest recordaria que van ser dos anys després, el 1866, al Congrés de la Internacional celebrat a Ginebra, on van acordar les resolucions següents: “1) El Congrés considera la reducció de les hores de treball com a primer pas amb vista a l’emancipació dels obrers, 2) En principi el treball de vuit hores diàries s’ha de considerar suficient…” A Història del 1r de Maig, de l’historiador francès, Mauric Domange, se cita també a altres testimonis de filòsofs que, ja en el segle XVIII, va teoritzar la lògica de retallar l’esforç diari de treball en semblant jornada. És vital comprendre la importància i transcendència que va tenir la lluita de la classe obrera, en aquesta qüestió de la reducció de la jornada, a continuació de la meitat del segle XIX, per poder actuar sense complexos i sense detriment en l’actualitat. Tant el que ens diu la història, com el que ens mostra el present, s’emmarca a la classe obrera, avui, en un enorme desequilibri, negatiu en la lluita.
Si la filosofia revolucionària, camí de dos segles, es desenvolupava en base a unes raons, la que es propagui avui, s’ha d’ajustar als esdeveniments del pas del temps. Si la ciència avança i la filosofia de classe queda estancada, llavors, deixa de ser revolucionària, atès que els seus arguments ja no s’ajusten al materialisme dialèctic. Aquests, es perden subsumits i ofegats en els salts quantitatius i qualitatius de la ciència i la tècnica, evolucionats d’un dia per l’altre, sobretot des de principi del segle XX. El que ha tingut una relació de causa i efecte, de manera que, en la mesura que s’ha anat avançant, exponencialment, al mateix temps ha dificultat la claredat i capacitat de l’avantguarda obrera, marginant en aquesta altra concepció, “somera”, de la lluita. Així, mentre que la burgesia, obligada a competir, aprofita els avenços tecnològics, els treballadors/es assumeixen la seva lògica competitiva i entren “al joc” de “salvar els màxims” llocs de treball com a mal menor. Una pràctica, ni tan sols possibilista, semblant al reformisme, que ha transitat derivant a actuacions invertides, a favor del capital.
D’aquesta manera, les avantguardes obreres i comunistes més combatives, en comptes de denunciar i donar mil raons sobre aquesta grollera còpia i perjudicial ús que el capitalisme aplica en la reducció de la jornada amb reducció de salari, al no tenir fresca a la ment la nostra fonamental reivindicació, ho admetem com una més de les obstaculitzacions i formes d’explotació capitalistes i no com a distracció pròpia. Per això, en comptes de denunciar i aprofitar per demostrar les nostres raons històriques, el que ens passa, és denunciar com precarietat laboral i demanar del Govern i empresaris, que a tots els/les treballadors/es se’ls apliqui la (desfasada i llarga) jornada establerta. És clar que sabem perfectament què és el que es pretén amb aquesta reivindicació de jornada no precària, però, a cas, no seria més encertat denunciar com precarietat salarial, excedent de mà d’obra o atur obrer camuflat, tenint en compte, com es diu anteriorment, que es mantenen, alhora, jornades de treball vuitcentistes? Seria millor aprofitar aquests “regats” del sistema, per demostrar la necessitat de reduir la jornada laboral equiparant i emprant a tot el món, sense que hi hagi cap raó per reduir els salaris, sent el més lògic que, per contra, amb posterioritat, es continuï reivindicant una més justa redistribució de la remuneració i del benestar.
Per tot això, és determinant, l’actualització d’aquesta reivindicació centenària, per tallar les sortides al capitalisme. “Casualment”, quan estic escrivint aquest article, “els mitjans” informen d’enquestes realitzades a les que la gent respon a la pregunta: estaria d’acord que se li reduís la jornada i també el salari, a canvi de tenir feina? Els resultats, (segons aquest recull de dades, descaradament arreglats i induïts) eren, que el 74% acceptava la rebaixa de treball i salari, i només el 27% estava d’acord, amb la reducció de jornada, però sense que els fos reduït el salari. No obstant això, malgrat la manipulació de les enquestes, si aquesta opinió avui es troba estesa entre la classe obrera, és degut a que, (com hem dit) els seus dirigents no van saber fer-los prendre consciència i emplaçar a defensar aquesta reivindicació en el sentit històric i de classe.
Els exemples ens desborden. Aquí tenim moltes altres evidències, com són, (a més de la “precarietat laboral”, els acomiadaments massius i increment de l’atur) els avenços per a la jubilació, que és també una tramposa via, per on es venen reduint les xifres de desocupats, creant la divisió davant les persones que han de seguir treballant. Justament, això de les jubilacions és un dels exemples que està estretíssimament vinculat a la qüestió principal de la reducció de temps de treball, la confusió de propostes, del capitalisme i els seus portaveus, no hi ha per on agafar-la per trobar grans despropòsits (es veuen obligats a jubilar fins amb 52 anys per evitar conflictes i proposen al mateix temps que s’ampliï l’edat per el mateix), significant només, espesses cortines de fum per desviar el debat de classes fora del racional. Reprenent el de les divisions, no hem d’oblidar-nos d’un altre dels focus, per on suprimeixen xifres d’atur obrer, com és el de l’increment de les plantilles de les “forces de l’ordre”. Indústria aquesta, en la que mai hi ha ETS, perquè el seu auge constant està en consonància amb la salvaguarda dels interessos de classe imperant, que cada vegada més, necessita proveir-se de bastions repressius.
Segons el meu amic, M. Giribert, (autor de “Algunes consideracions sobre la crisi actual del capitalisme, publicat a la xarxa”) més del 70% de l’economia és fictícia, es mou per viaranys financers que no té res a veure amb produir ni servir, absolutament, alguna cosa que valgui a la societat. En la mateixa ona s’expressa el grup, Seminari d’Economia Crítica TAIFA, de Barcelona, a través de les seves revistes i conferències.
I és que, al capitalisme quan ja no li queda, a penes marge, per extreure plusvàlua, (perquè els que treballen, en les seves explotacions, cada vegada són menys, rendint molt més) ha hagut de convertir el seu món econòmic en una mena de casino monumental. Ja no en tenen prou amb haver-li ficat grans mossos a les propietats públiques, ni tan sols encara que acabin de treure als pobles tots aquests sectors de serveis socials que encara els queden. Una ofensiva d’usurpació, insisteixo, que ha contribuït a despistar, encara més, als treballadors/es de la principal reivindicació; succeint aquí també, que al abandonar aquesta batalla clau, es deixa les mans lliures al capitalisme per desviar la lluita en aquestes altres parcel·les annexes, i inferiors, que de passada, també estan guanyant. I com tampoc els és suficient en el seu desordre i estret camí, s’obliguen a inventar i escampar nous serveis privats, sobretot de “entreteniment” i productes, totalment, prescindibles per a la qualitat de vida. En aquests moments, la humanitat aguanta una de les seves aberrants envestides, sobre la base de les seves formes de creació de treball i sobretot de riquesa: les de la grip A. Sense collita de malalts han de tancar el negoci i fer fora la gent a l’atur. “Visca el mal, visca el capital!”.
Es pot assegurar que, deixant de banda al sector agrícola, (entre productes absurds, serveis inútils i, professions parasitàries, que liben de la gent, aclaparada per multitud de problemes i desgràcies que li injecta el sistema) no gaire més d’un 20% de la gent que treballa, està executant tasques i esforços veritablement útils per a la societat. Quedaríem sorpresos si algú, rigorosament, ens fes una dissecció al respecte.
Des de qualsevol angle que ho mirem, veurem que el problema de tots els problemes és que hem inventat tant que, a tot el món súper desenvolupat, sobra gairebé tot el treball. Un fet que no hauria de ser un problema, sinó una gran i meravellosa sort. Ja fa temps que és totalment possible accedir al màxim de temps lliure en detriment d’esforç obligatori. “Treballar” el mínim temps entre tots, en allò que realment sigui necessari, dotant els productes i els serveis de la major qualitat possible per a la seva màxima durada, en un cas, i de respecte mediambiental en un altre. Precisament, en base a això últim, ens trobem contemplant “nous esdeveniments” dels servidors del sistema capitalista, tractant de posar pedaços al problema del medi ambient, ja que una altra cosa, que tingui efectivitat, no els és possible dur a terme: el gravíssim panorama mediambiental és inherent al funcionament del sistema capitalista. No obstant això, ens trobem, a més de amb les nostres pròpies rèmores, amb les dels “moviments ecologistes”, la majoria està impregnada d’apoliticisme, que només veuen, en les consignes del repartiment del treball i de la riquesa, una càrrega “ideològica de lluita de classes”, i una teoria que prové d’organitzacions polítiques que propulsen aquest socialisme mal entès per ells.
Tot i que hi caben moltes més raons, considero que per als marxistes, queda demostrat que no tenim per la mà (en la pràctica del dia a dia) les essències de la filosofia revolucionària en allò fonamental. Per tant s’hauria de valorar si realment és així i començar a actualitzar-la, tot i les exagerades diferències que puguin aparèixer, respecte de les que venim aplicant. Ara bé, em temo que, no només, no es reflexioni en conseqüència, sinó que trobi el buit a la seva consideració. En els nostres hàbits de debat, es troba aquesta llacuna a acceptar equivocacions, més si són grosses, si les observacions emanen de gent del nostre entorn, i sobretot, si aquesta gent, no està considerada, ni designada per pensar.
No és casualitat, que hi hagi una exagerada i funesta dispersió de la família marxista. Sense que això tingui res a veure amb el legítim dret que té qualsevol activista a l’escissió conseqüent i inevitable. Tanmateix, això tampoc no eximeix a ningú, que es preï de pertànyer al marxisme, d’haver de basar-se en el mateix mètode d’anàlisi, que ha de servir, per concloure en anàloga praxi i coincidència en la lluita unitària contra el mateix enemic.
És lamentable, per això, que en aquests moments no hi hagi intel·lectuals “rellevants” de l’esquerra a nivell internacional, que poguessin tenir les idees tan clares com les tenien Marcuse i altres, en els anys 60.”…L’abolició o reducció del temps de treball obligatori és més subversiu que mai. Si tot el món prengués consciència que ja no existeix, virtualment cap problema de distribució (o sigui del repartiment equitatiu de les riqueses produïdes, i del treball socialment necessari), el sistema social tindria serioses dificultats per mantenir-se. “Teories marxistes, que si aleshores no es van encendre massívament en els/les treballadors/es, va ser per diversos motius que allargaria aquest article, i que tenen relació amb la degeneració de les idees comunistes provocada pel “socialisme real” dels països de l’est, la influència a nivell internacional, en tots els partits comunistes, més grans, tenia un gran pes i, especialment, en el comunisme de tot Europa. Així mateix les traïcions i les corrupcions sempre van estar presents per desviar i confondre la lluita de classes. De vegades són traïcions someres que, sense corrompre’s ni passar-se a l’enemic, es manifesten a través del cansament, de la por al perill, inventant teories subreptícies i excuses per escapar de la confrontació en la lluita, etc. Segurament tot això va influir perquè la distracció, a poc a poc, fora incrustant en la majoria de dirigents i teòrics marxistes que, en un moment donat, van començar a deixar d’interpretar correctament en allò fonamental, l’obra de Marx i Engels.
Hem de suposar que, si bé no hi va haver una concreta insistència, per part dels nostres principals teòrics sobre la base de la necessitat de la lluita permanent per la reivindicació fonamental de la distribució del treball, si això no es reflecteix així en els seus llibres, potser sigui perquè en tota la seva obra es dóna per sobre entès. No podien imaginar que aquesta reivindicativa joia obrera de l’exigència de treballar menys temps per treballar tots i viceversa, enfrontant-se a les crisis de superproducció, es deixaria relegada. És evident que Marx, en la cita que se’n fa aquí, al principi, pretén ressaltar l’aberració d’aquelles primeres crisis: “…l’epidèmia de la superproducció”. No obstant això, i a més de la referència de tots els anàlisis de Marx i Engels, amb posterioritat es succeeixen diversos testimonis impresos realitzats per marxistes, com els que es citen en un paràgraf anterior. També, els més lúcids anarquistes, van emfatitzar al segle XIX, en què ja era possible dedicar escassíssim temps a la feina.
La classe treballadora, dominada i explotada, no pot estar sense aquest projecte científic, radical, que confronta i és alternativa a l’aberració capitalista: davant del lliure mercat, la competitivitat, els productes i els serveis únicament com a negoci, s’ha de situar l’alternativa de planificació, col·laboració, producció i serveis veritablement imprescindibles per a tota la humanitat. Contra el creixement irracional i criminal, la competitivitat i els acomiadaments, s’ha d’exposar i exigir el repartiment del treball i de la riquesa i una evolució intel·ligent i solidària en tots els sentits. A aquestes exigències, que el capitalisme es resistirà a cedir, anirà adjunta l’alternativa permanent del socialisme, del qual s’ha de fer prendre consciència a la societat perquè l’assumeixi i el reivindiqui. Doncs només aquest, portat a la pràctica de manera conseqüent, estalviarà ingents quantitats d’hores de treball, d’energia, de pol·lució, d’insalubritat i perills que amenacen l’estabilitat del planeta. Es podrà fer feina pel plaer d’ajudar a altres persones necessitades i a altres pobles necessitats de la nostra solidaritat; pobles, que estan tips, des de fa molt de temps, dels nostres crims i rapinyes.
En un altre ordre, i en el que significa la via de reprendre i actualitzar la lluita revolucionària en la seva arrel, caldria anar substituint el concepte de treball pel d’aportació social. La definició del dret al treball, està empastifat d’explotació de l’home per l’home, de força com a mercaderia i esforç absurd. Es tractaria, doncs, de desprestigiar el treball (el que ja han teoritzat altres), de marginar aquesta paraula, i imposar el deure d’aportar a la societat i el dret a rebre beneficis d’aquesta, recíproca, aportació entre les persones, a la perspectiva d’una societat convinguda i socialitzada, d’individus inalienables i únics.
En la joventut pot estar l’autopista on poder trepitjar l’accelerador, direcció al socialisme i al comunisme. Aquesta joventut, encara que generalment alienada, té (i tenim) la sort que no estigui infectada de tota una trajectòria d’activitat política distorsionada i viciada. Per això, en el seu si, es poden trobar i generar aspiracions, aconseguint que aquesta joventut comprengui i s’entusiasme, veient que té tota la vida per davant i amb tots els mitjans al seu “abast” per poder gaudir. Que per això, només ha d’exigir i assolir l’herència “deixada” pels seus antecessors, aconseguida a base de patir injustícies i haver de fer enormes sacrificis. Ens cal que, com en l’estaca de Lluís Llac, comencem a tirar, tots, “per aquí i per allà!”. D’aquesta irrefutable veritat: repartir l’esforç que la humanitat necessita fer i el benestar que genera.
Portem molt de temps en aquest maremàgnum de despropòsits, amb dedicació “exclusiva”, explicant el funcionament i els resultats tenebrosos del sistema capitalista. Escrivim una i altra vegada sobre les malalties que l’impregnen i que difonen sobre els altres; discutim i assenyalem els seus horribles i incomptables crims de tota mena una i altra vegada… Tot i que és una activitat imprescindible, la seva plasmació per si mateixa no serveix (fins i tot planteja seriosos inconvenients, en vista del seu immens volum i complexitat, presentant-se, tot això, com un muntatge inexpugnable, difícil d’abordar). És a dir, despullar al mal i deixar-lo a la intempèrie, a la contemplació de tots, pot servir i podem aconseguir fins i tot fer que es constipi, però el que cal, a més, és inocular-li aquest virus fonamental que ha d’acabar amb ell.
Tarragona, 14 de desembre de 2009
