En les primeres dècades del segle XX, com sempre, les classes populars catalanes, ara amb el proletariat al capdavant, constituïen la immensa majoria de la població i eren les mantenidores de la catalanitat per antonomàsia. Emperò, la immensa majoria de la bibliografia obrera del període és produïda en la llengua opressora corresponent: la llengua de l’Estat opressor era la llengua política dels més oprimits.
En efecte: el proletariat català, si més no el conscient i organitzat entorn de la lluita contra l’explotació classista, fou incapaç de desenvolupar alhora una resistència coherent contra l’opressió lingüístico-nacional de què era la víctima principal. Factors sociolingüístics i ideològics li impediren d’ésser políticament conseqüent amb la seva catalanitat.
Des del punt de vista sociolingüístic, la problemàtica proletària era un subconjunt de la popular, i parlar-ne equival a puntualitzar el que ja s’ha dit sobre la nació en general. Com ja hem vist, enmig d’aquella societat massivament catalanòfona la llengua opressora era l’única accessible per via acadèmica normalitzada: aprendre de llegir i escriure significava aprendre la llengua opressora. Endemés, al llarg del segle XIX la llengua opressora s’havia consolidat com a vehicle preferent dels mitjans de comunicació de masses, per imposició estatal i com a opció de la burgesia autòctona: accedir a la cultura universal significava immergir-se en l’aculturació interposada (francesa o espanyola). En definitiva: com que la llengua estrangera era l’únic estàndard culte a què tothom tenia accés per defecte (i l’únic a què tothom tenia l’obligació jurídica d’accedir), qualsevol sector social podia percebre el seu ús com a natural, desconnotat; en canvi, l’ús supracol·loquial del català (desincentivat a la major part del país) constituïa, necessàriament, una opció conscient que trencava el cercle del sentit comú establert i resultava socialment ostensible. Perquè adoptar el català com a llengua escrita, culta, pública, etc., implicava –més i tot que ara– un sobreesforç de reflexió i maduració política, així com de superació de les dificultats d’accés interposades pel poder; sobreesforç que, en aquelles circumstàncies, difícilment era exigible a les classes populars; no pas als seus sectors més desposseïts, és a dir, al proletariat. D’ací actituds lamentables com la testimoniada entorn del 1920 per l’advocat laboralista Pere Ballester: “quan –perque tothom m’entengués– vaig començar a produir-me amb menorquí a sa premsa, fa un parell d’anys, sobre assumpto de subsistències, vingué una comissió de sa classe obrera a pregar-me, ¡amb mahonès!, que ho tornés a fer amb espanyol, perque no’m comprenien tan bé” (Quintana 1998, 103).
Si aquesta era la realitat sociolingüística objectiva de l’obrer català, i ho era fins i tot al Principat, on es desplegava un procés de normalització lingüística, cultural i de la consciència nacional, la interposició alienadora resultava més potent encara a la resta del país, on el foment de la llengua i dels referents autòctons era un fenomen inexistent o raquític, en iniciar-se el segle, i on, ben el contrari, el gruix de les “forces vives” promovia l’autoodi com a corol·lari de l’alienació estatalista. Fenomen que, fent abstracció de la roïnesa escolar espanyola, és idèntic a l’occità: “Un exèrcit de mestres, producte espontani d’altra banda, conscient, aprovat pel camperolat (…), ens inculcava (…) una ideologia patriòtica [francesa], republicana, mentre que qualsevol ‘provincianisme’ era considerat en canvi com a nostàlgia de l”antic règim'” (Vilar 1987, 78). En aquest context cal emmarcar el cinisme de Blasco Ibáñez quan –Fuster ho havia retret alguna volta– acusava el “murcielágo alevoso” llorentinista de voler mantenir el poble en la ignorància en prestigiar (és un dir) una llengua en què “no hi havia llibres”. Evidentment, la solució hauria estat produir aquests llibres catalans inexistents; però Blasco, superada l’etapa juvenil de provatures en català, estava massa ocupat a reforçar l’alienació tot produint-los en espanyol, com a novel·lista i com a impulsor de la notable Editorial Prometeo; mentre que els cacics de la província de València, amb Llorente al capdavant, no tenien la menor intenció d’impulsar la il·lustració popular, ni menys encara de facilitar-hi l’accés amb un ús normalitzat de la llengua del poble. Al capdavall, entre verset i verset en català medievalitzant, Llorente anava traduint Baudelaire a l’espanyol. Com remarca Aracil, llavors com ara les classes dominants valencianes (en cap branca), “no poden presidir la causa d’un idioma en què ni tan sols saben de lletra” (Aracil 1983, 131), en tant que bloc social. Cal remarcar-ho: el discurs de Blasco és intercanviable amb l’esgrimit a Barcelona el 1867 per un progressista com Lluís Carreras en condemnar el monolingüisme català dels Jocs Florals com a intent “de apartar a los jóvenes literatos del estudio de la lengua española”, “de las altas especulaciones científicas de que necesita el siglo y en fin del camino del progreso” (Jorba 1995, 117). Pels volts del 1900 aquest discurs ja era inviable a Barcelona, però Blasco li podia treure partit a València. Segons una interpretació molt estesa, la normalització nacional estaria més avançada al Principat per la senzilla raó que hi havia estat més primerenca. Però era ben bé el signe mateix de l’evolució socionacional, allò que marcava la diferència entre el Principat i la resta de Catalunya, i no pas cap pretesa “diferència de ritmes”. No és pas que la conscienciació nacional avancés a Reus i Balaguer mentre s’estancava a Perpinyà, Xàtiva i Maó; era que allà avençava mentre ací el que avençava (tendencialment) era l’alienació nacional, amb la catalanitat espontània de les masses com a contrapès gairebé exclusiu.
Un altre aspecte inhibidor de la coherència política proletària era la depedendència ideològica envers els models identitaris i de pertinença propis de l’obrerisme francès o espanyol, subsidiaris, al seu torn, d’un nacionalisme estatalitsta que reproduïen en clau presumptament alliberadora. En efecte, tot moviment de masses, com és l’obrer, té una component de nacionalisme popular (l’obrerisme català no n’era cap excepció, com veurem més avall); però en el cas de les nacions opressores aquest nacionalisme obrer-popular, en reflex de l’hegemonia ideològica burgesa, està infiltrat dels elements imperialisto-etnocides amb què la burgesia defineix la nació-Estat. Un cop més, França constitueix el paradigma en aquesta matèria: ja el 1866 Marx, en carta a Engels, apuntava que Paul Lafargue, “molt conscientment, sembla voler entendre sota el terme ‘negació de les nacionalitats’ llur reabsorció en la nació-model francesa” (Dzjuba 1980, 66). Imbuït d’aquesta prepotència xovinista tan cara a l’aristocràcia obrera, en les darreres dècades del segle XIX el moviment obrer organitzat va assumint l’Estat-nació com a marc natural de lluita i accentuant aquelles peculiaritats que corresponen a la nació dominant respectiva (Villanueva 1987, 28-31). Fronteres endins, l’obrerisme del poble dominant exerceix un paper objectivament colonitzador a les nacions oprimides, com a eina de recanvi o pestell de seguretat dels mecanismes de submissió lingüístico-nacional. El 1920, enfront un socialisme francès que condemnava el nacionalisme vietnamita com a reaccionari i antifrancès, Nguyen Ai Quoc, futur Ho Chi Minh, espetarà: “Si vostès no condemnen el colonialisme i no estan de part dels pobles colonials, quina mena de revolució emprendran?” (Ucelay 1980, 40).
En definitiva: la interposició colonial tancava l’obrer occità o gallec en un cercle insalvable; però, com veiem en Ho, era qüestionable des d’un proletariat conscient de la seva realitat objectiva. Tot plegat explica, doncs, per què la classe obrera organitzada no defensà políticament la llengua en contextos com el nordcatalà o el valencià; qüestió diferent és per què no ho féu tampoc al Principat, on la normalització endegada era un procés massiu i complex que implicava totes les classes socials, de la burgesia mitjana en avall, proletariat inclòs. Sembla evident que foren els sectors més polititzats de la classe obrera, com ara els dirigents anarquistes, els qui marcaren la pauta en aferrar-se a l’espanyol com a llengua política. Cara a cara amb una burgesia més o menys autoctonista, reaccionaren com un mirall invertit, tot palesant llur supeditació ideològica. A banda del cúmul d’entrebancs que hem vist, probablement hi influí de manera funesta el cosmopolitisme abstracte llavors dominant al si del moviment obrer internacional; cosmopolitisme que, endemés, hi era divulgat en espanyol: resultava molt fàcil, doncs, presentar (o representar-se) la submissió lingüístico-nacional com a súmmum de l’internacionalisme i del progrés, i la defensa de la llengua del poble com a reaccionarisme provincià, tot resseguint les pautes del racionalisme oligàrquic i, com ell, realimentant el patrioterisme espanyol, en la pràctica. Al capdavall, venia a ser el mateix joc adialèctic de Blasco i el mateix tipus d’autoodi de Lluís Carreras. La clarificació era barrada per l’hegemonia anarquista, amb l’infantilisme ideològic i l’arbitrarisme informe que caracteritzen el moviment, incapaç de dotar-se d’una cosmovisió coherent i incapaç, doncs, de la lectura dialèctica que exigia aquella realitat complexa. En minoria, el marxisme vulgar de la segona internacional es caracteritzava al Principat, com a l’Europa Occidental en general, per una misèria intel·lectual particularment extremada; no era cap alternativa el seu internacionalisme d’opereta, cada cop més divorciat de la praxi nacional-estatalista i en tot cas perfectament compatible amb el patriotisme oficialitzat, però no amb l’alternatiu. Des d’un altre univers, Engels escrivia a Lafargue, el 1893: “La unió internacional només pot existir entre nacions l’existència, l’autonomia i la independència de les quals, pertocant als afers interns, es trobin, doncs, inclosos en el terme mateix d’internacionalisme” (Haupt/Lowy 1978, 28 n. 19). A partir dels anys vint, la maduració política de la intel·lectualitat obrera del Principat, concretada en el comunisme nacional, començaria a invertir la tendència.
De George Rudé i d’E. P. Thompson ençà, hom ha remarcat sovint (Solà 1993) que la cultura popular en general, i l’obrera en particular, distava molt de respondre coherentment a models filosòfics anarquistes o marxistes. Cultura subalterna i de resistència, constituïa un maremàgnum d’elements heterogenis: d’elaboració (o reelaboració) pròpia i reflex de la ideologia dominant; antics i moderns; progressistes i atàvics; transmesos oralment (com la potent memòria històrica) i presos de llibres, revistes i fulls volants; vehiculats en mítings, sí, però també en frases lapidàries i en idees-força que es marcaven a foc, i desenvolupats en una sociabilitat específica en ambients ben informals (Vinyes 1984). A Catalunya, com segles enrere, l’element estructurador d’aquesta mentalitat popular, obrera, era una catalanitat espontània, antropològicament irrenunciable, múltiplement expressada en sorda lluita contra la francesització/espanyolització. Només en les condicions socioculturals del Principat aquesta catalanitat obrera i popular tenia l’ocasió de mesurar-se amb la seva versió burgesa, així com l’opció d’intervenir políticament. Al Principat, doncs, el catalanisme de les masses, eclèctic i sense límits definits, contradictori però –insistim-hi– estructuralment irrenunciable, s’expressava políticament per vies diferents d’un catalanisme políticament organitzat per altres classes, al qual hom donaria suport en la mesura en què respongués als interessos populars (Olivé 1987, 71) . Quan la Lliga s’apropià del catalanisme polític i el transformà en un regionalisme espanyolista al servei de la burgesia, el poble se’n desentengué; però circumstàncies d’emergència nacional expliquen la victòria esclatant de la Solidaritat Catalana. El catalanisme políitic tindria escàs suport popular mentre l’hegemonitzés la Lliga i mentre l’esquerra catalanista fos incapaç d’estructurar un projecte coherent; paral·lelament, les campanyes de promoció de la llengua i de la consciència nacional endegades per Nostra Parla obtenien tant d’èxit entre els obrers com de fracàs entre uns botiguers tòpicament “catalanistes” (Graña 1995, 42, 51). Les opcions de defensa classista generades pel proletariat català, com ara l’anarquisme, tenien caràcter genuïnament autòcton, per bé que nacionalment alienat; dialècticament, el PSOE-UGT hi fracassaria per marcianisme nacional (Olivé 1987, 71) . Davant l’èxit –parcial i temporal– d’una manipulació populisto-espanyolista com el lerrouxisme, burd però molt hàbil, caldria demanar-se on acaba la immaduresa política dels obrers –que hi era, sens dubte– i on comença llur habilitat per a interposar algun tipus d’obstacle en la puixança granburgesa de la Lliga (Olivé 1987, 71-72). Autònoma, però alhora immersa en el dens teixit associatiu del país, la classe obrera contribuïa al desenvolupament del catalanisme popular, fins i tot de l’organitzat. Gairebé coetània amb la del segle, la naixença de l’independentisme, amb la seva tendència a la radicalitat social, només es pot entendre com a una de les conseqüències de l’entrada conscient de la catalanitat popular en la vida política activa. Així, el comunisme nacional dels anys vint i trenta beuria de fonts múltiples, les quals sabria conjuminar per tal de bastir uns primers projectes d’alliberament nacional i de classe.
