El Pelao, el Barbacha, el Cabrero. De la caciquil i catòlica Oriola sorgí una de les veus més contundents de la poesia compromesa. També a la Vega Baixa, comarca agrícola i conservadora, arribaren els vents de la trasformació, de la irrupció d’un bram que exigia un món nou. Lluny de la formació de Machado o García Lorca, i profundament arrelat a la natura que l’ha vist créixer, Miguel Hernández ens apareix, en definitiva, com el poeta de les espardenyes. Uneix el treball i el vers, la suor i la bellesa, el dur cant del llaurador i l’esperança en la seua emancipació. Nascut el 30 d’octubre de 1910, Miguel Hernández Gilabert és el tercer dels quatre fills d’una família humil, dedicada a la pastura de cabres. En la casa familiar del carrer d’Arriba, els Hernández compartiran l’espai amb els animals, els llimoners i les figueres. Abandonats els estudis als catorze anys, Miguel ha d’ajudar a la família: és al llarg del temps passat al camp, pasturant les cabres familiars, que comença a escriure els seus primers versos.
La passió literària de Miguel Hernández el portaran a publicar diversos poemes a diferents periòdics i revistes d’Oriola, Múrcia i Alacant, i a participar en la gestació de diferents iniciatives culturals, en un moment, els anys trenta, d’una gran iniciativa i dinamisme; són moments d’efervescència cultural i política, de debats als ateneus i cases del poble, de fundació de revistes i periòdics, de recitals poètics, de representacions teatrals, i Miguel Hernández no és aliè, publicant el seu primer poemari el 1933, Perito en lunas. Aquest dinamisme el portarà a provar sort a Madrid on, després de dificultats i penúries, i algun que altre fracàs, comença a participar en els cercles culturals i polititzats de la capital de la II República. Allà freqüenta Pablo Neruda, i coneix Vicente Aleixandre i Federico García Lorca. És en aquest ambient on el seu compromís polític pren una definitiva solidesa, consolidant-se a partir del colp d’estat de Francisco Franco: Miguel Hernández s’afilia al Partit Comunista i s’allista al Cinquè Regiment.
És el període de la Guerra Civil, que treu el millor de la poesia de Miguel Hernández, perquè és també aquest moment que treu el millor de Miguel Hernández com a persona i revolucionari. Des del front, com a comissari de cultura després d’una primera etapa com a sapador, participa en les emissions de l’Altaveu del Front, funda revistes, realitza recitals i representacions teatrals a les trinxeres. És un combatent més i, a l’igual que el cubà Pablo de la Torriente Brau, amb qui coincidirà al front de Madrid, utilitza la paraula i les idees com a la més poderosa de les armes. Perquè Miguel Hernández no busca l’artifici. És producte de l’horta, de la casa humil, de la pastura, dels llibres de la Casa del Poble, dels versos escrits amb un bocí de llapis sota la figuera. És poble i per al poble són els seus versos. Directes, sincers, profunds. Uns versos que són memòria de la seua classe.
És en el transcurs de la guerra, en 1937, que publica el seu poemari cabdal: Viento del Pueblo. Un cant a tots els desposseïts, a totes les oblidades, a tots els resistents, que s’han cansat d’esperar el seu torn en la història i que es lliuren, amb abnegació i generositat, a la construcció d’un món on la igualtat siga la consigna senyera. Aquest compromís el porta a participar en el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes i en el V Festival de Teatre Soviètic, a l’URSS.
Però la victòria feixista destrueix no només els anhels dels treballadors, sinó que també condueix Miguel Hernàndez a les presons de Franco. Després d’intentar fugir a Portugal, on és detingut per la policia i retornat, passa per les presons de Huelva, Sevilla, Madrid, Palència, Ocaña i, finalment, el juny de 1941, pel Reformatori d’Adults d’Alacant, al barri de Benalua (Alacant). El Sumari 21001 no deixa dubtes: “condenamos al procesado como autor de un delito de adhesión a la rebelión a la pena de muerte”; la pena capital li serà commutada per 30 anys de presó. Les dures i penoses condicions de la presó destrueixen la salut de Miguel Hernández, que mor de tuberculosi a Alacant el 28 de març de 1941, als 31 anys d’edat. Una granota, dues samarretes, un jersei, una camisa, uns calçotets, una corretja, dues fundes de coixí, una tovallola, un tovalló, dos mocadors, un parell de mitjons, una manta, una cassola i un pot. Aquestes eren les seues pertinences. Un poeta del poble, un poeta per al poble.
