Hi ha qui ho anomena feminazisme i hi ha qui simplement manifesta tenir reticències envers els col·lectius feministes de dones. Sigui com sigui, el fet de rebutjar la participació d’homes a les assemblees genera controvèrsia. És per això que Cau de llunes creiem necessari aclarir, un cop més, el perquè de la necessitat d’aquest tipus d’assemblees en la dura tasca de la lluita antipatriarcal.
Alexandra Kollontai ja explicava al seu llibre Marxisme i Revolució Sexual, en clau anecdòtica, com els boltxevics s’enfurismaven amb la camarada Zetkin quan aquesta convocava reunions “només per a dones”. Avui dia, sembla que no hagem avançat gaire, tot i que per sort, en són uns quants els col·lectius amb els quals treballem que respecten aquesta fórmula, i que reconeixen la seva validesa.
Es dóna el cas d’alguns sectors reaccionaris, fins i tot dins dels moviments socials d’esquerra, que no suporten veure com les dones s’autoorganitzen, i inventen tot d’excuses per tal de justificar-se. En aquests casos, poca cosa es pot fer, tret d’esperar una voluntat de canvi en la seva mentalitat masclista. Quan no es tracta d’això, en general, els motius pels quals es critica les assemblees feministes no mixtes són, més o menys, sempre els mateixos. Entre d’altres qüestions, s’argumenta que estan mancats de la visió masculina; es diu que són anacrònics, ja que avui dia moltes de les actituds masclistes que en un altre temps haurien impossibilitat la militància conjunta, avui estan superades; i es critica que són excloents i sectaris.
En realitat, és aquesta darrera qüestió la que realment genera tota la controvèrsia, mentre que els altres dos arguments són justificacions per a avalar el conflicte moral. La visió masculina es pot incorporar al discurs a partir d’impulsar espais conjunts de formació, debats, tallers, etc. I en cap cas podem considerar caducada aquesta fórmula quan els motius que van impulsar a utilitzar-la són encara presents. Es tracta, doncs, d’un problema moral, per la contradicció que genera haver de negar la participació a algú, quan d’altra banda sempre es fa l’impossible per a cercar la implicació del màxim de persones possible.
Partim de la base que les assemblees feministes, per si soles, no canviaran l’estructura patriarcal, capitalista i imperialista dominant. De manera reduccionista (donades les limitacions d’espai), cal desenvolupar la lluita a través de diferents fronts complementaris, que requeriran modes concrets d’organització, i que estaran composats per sectors diferents de la població, malgrat que aquests eixos de lluita es treballin de manera transversal. La lluita antipatriarcal, al seu torn, té diferents fronts: el front de l’alliberament de les sexualitats, el front sexoafectiu, el front de la deconstrucció del gènere,… Les assemblees feministes només de dones abordem allò que concerneix concretament les dones.
Per tant, el conflicte moral envers aquesta fórmula organitzativa no pot desaparèixer si no es comprenen els objectius que es busquen amb ella, que són: l’emancipació femenina (és a dir, l’autonomia emocional, social, econòmica, política i sexual) i la deconstrucció del gènere femení. Al seu torn, la magnitud d’aquests objectius no es pot comprendre sense assolir una concepció en profunditat de les característiques de l’opressió patriarcal actual, molt més subtil que abans, i les seves conseqüències.
L’objectiu d’aquestes línies no és elaborar un gran anàlisi de les formes que adopta avui el patriarcat, formes d’opressió de consentiment en un marc d’igualtat formal, que dificulten enormement la seva detecció. Ens limitarem a recordar de manera esquemàtica, ara que s’apropa el 8 de març, les raons que fan necessària la lluita en col·lectius antipatriarcals no mixtos, fonamentalment des del punt de vista femení.
En l’esfera pública o externa: aquests col·lectius permeten treballar l’apoderament de les dones. Això és crear referents femenins, trencar amb la divisió sexual del treball a partir de les condicions objectives existents, que impulsen a agafar responsabilitats de tota mena; i permetre l’adquisició de major seguretat i confiança en les pròpies capacitats que després són reflectides en els espais mixtes.
En l’esfera personal o interna: permeten treballar l’autoconsciència. És a dir, es treballa l’autocrítica constructiva per a l’autosuperació personal. A partir de reflexions particulars compartides, que primer són treballades per tal de situar la seva comprensió sota el marc estructural patriarcal i capitalista al qual estem sotmeses, i que a continuació s’utilitzen com a llanterna per a altres companyes, en forma d’escrits, xerrades, tallers o accions diverses al carrer.
Si bé la qüestió externa podria treballar-se també, més o menys, en col·lectius mixtos, és idealista pensar que amb l’esfera interna podria ser igual. El camí és llarg i tots i totes hem d’aprendre a no culpabilitzar ni victimitzar quan treballem conflictes personals (per tant, polítics, tinguem-ho clar) que impliquen diverses persones d’un mateix col·lectiu; o fins i tot només una persona.
És freqüent trobar-nos amb processos desiguals de presa de consciència. Quan es treballen els conflictes de gènere en la seva vessant més ‘privada’, la tendència per part dels homes a sentir-se atacats és molt forta. Per part de les dones, aquests conflictes són viscuts com atacs conscients per part dels homes. Calen, doncs, processos de maduració, de treball intern col·lectiu, que permetin tractar aquestes problemàtiques de manera objectiva i sana.
La majoria de conflictes personals als quals ens enfrontem les dones, i que limiten i condicionen enormement les nostres capacitats de militància, deriven directament de l’estereotip de gènere que ens han injectat amb anys i anys d’adoctrinament patriarcal al servei del capitalisme. Una actitud servicial en extrem, submisa, dòcil, dèbil, passiva, insegura,… en major o menor grau, determina tot tipus de malentesos, frustracions, abusos, etc. A banda, està clar, de les conseqüències de la interacció dels esterotips amb l’estructura socioeconòmica imperant.
Per tant, un treball exhaustiu de deconstrucció és completament necessari, per part d’homes i dones. Ara bé, aquesta feina es realitza amb major eficiència, sempre hi ha excepcions, en un entorn homogeni (a nivell de gènere). Els resultats d’aquesta feina poden compartir-se en espais conjunts puntuals (actes i dinàmiques concretes) o permanents (col·lectius mixtes). Però això no treu la necessitat d’establir els espais propis, tant d’homes com de dones.
Com bé deia una companya de Cau de Llunes “pots solidaritzar-te i empatitzar amb les persones que pateixen discapacitats, però són elles les que realment coneixen les dificultats concretes amb les quals s’enfronten a diari; són elles qui detectaran aquells detalls que cal modificar perquè puguin desenvolupar un dia a dia digne. Després ho podran compartir amb la resta de la societat sensibilitzada amb aquesta qüestió i adquirir contrapunts, però en un primer moment, les seves experiències en aquest camp, són úniques i privilegiades”.
Combatrem el patriarcat de manera conjunta, amb l’objectiu comú de crear una societat on les persones ens comportem indiferentment del sexe que tinguem, i visquem les relacions sexoafectives amb llibertat. Part de la lluita, però, resideix en destriar exactament què volem deixar enrere. És per això que en el cas de l’opressió de gènere és indiscutible que les implicacions dels estereotips de gènere, mites sexuals i de l’amor romàntic són viscudes de forma diferent per part d’homes i dones, i cada sector té la seva visió privilegiada.
Així doncs, Cau de Llunes convidem les dones i els homes a autoorganitzar-se, i felicitem els nous col·lectius que han sortit enguany, i a aquelles persones que estan començant a engegar-ne un: l’Hora Violeta, a Reus, Madammes Dovarís, a Barcelona i els nois que han començat a reunir-se a Tarragona.
A l’atzar agreixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida,
i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
(Maria Mercè Marçal)
