Article del militant marxista basc Inaki Gil de San Vicente per a una xarrada organitzada pel col·lectiu Herrian abian!. Traduït al català per la COS (Coordinadora Obrera Sindical).
Xerrada debat organitzat per Herri abian!
Herri abian! és un moviment popular, amb uns objecitus bàsics de debatre perquè el poble treballador basc sofreix un empitjorament de les condicions de vida i treball
Aquesta ponència és la versió definitiva del debat col·lectiu que tingué lloc en un local d’Iruñea el passat 23 de febrer. Aquest debat tractava sobre el repartiment del treball i de la riquesa com a un dels mitjans actuals i immediats, urgents, per a detenir l’ofensiva capitalista, per a que el poble treballador responga en la direcció estratègica d’aglutinar cada vegada més sectors socials, de frenar d’arrel la desmembració social i d’avançar cap a un món sense explotació.
Herri abian! és un moviment popular ampli i plural, amb uns objectius bàsics, destinat a debatre col·lectivament perquè el poble treballador basc sofreix un empitjorament de les seues condicions de vida i de treball, mentre que una minoria acumula cada vegada més propietats i té cada vegada més poder. Aquesta característica popular es confirmà pel nombrós públic que omplí el local de gom a gom, d’orígen obrer quasi tot. Lògicament, des del mateix instant en el que es debat perquè empitjora la situació social, alhora es comença a pensar com revertir aquest empitjorament, frenar-lo i avançar cap a una millora substancial de la vida col·lectiva. No és una meditació passiva. Per tant, l’exposició sobre el repartiment del treball i la riquesa ha d’estar en certa manera supeditat tant a la natura d’Herri abian!, al seus objectius ja descrits, com al nivell mitjà de les persones assistents, de la seua formació teòrica i política, de les seues inquietuds.
Nocions bàsiques per a avançar en el repartiment del treball
A les esquerres són molt freqüents dues errades molt grosses. Una, al mitjà acadèmic, consisteix en la pedanteria llibresca, en buscar primer i abans que res el “prestigi” del ponent, buscar que la comprensió crítica de les seues idees per les persones assistents quede supeditada a l’afany de notorietat professional o ególatra del ponent, que creu que el públic és solament un objecte passiu utilitzable en benefici propi, de la seua carrera professional i/o del seu èxit.Ningú no l’ha entés però ell queda satisfet. L’altra, a l’esquerra aparentment més radical i pura, l’errada consisteix en l’abús del llenguatge ultra radical, ple de paraules “grosses” però carents de pedagogia explicativa i eficàcia concienciadora, de manera que, al final, les persones assistents poden eixir de l’acte amb la moral un poc més alta però sense cap avanç en la seua comprensió teòrica i crítica, i en la seua visió política, de manera que no augmenta la seua capacitat de lluita, sinó que queda tal i com estava al començament de l’acte.
Totes dues errades tenen en comú el menyspreu de les masses explotades, el no respectar-les com a subjectes actius i conscients, sinó com un ramat apte per a aplaudir. Per la seua banda, els moviments populars i socials, els sindicats sociopolítics, les organitzacions de masses i els grups i partits polítics revolucionaris ubicats en l’interior del poble treballador i altres col·lectius i persones individuals amb experiència, es preocupen moltíssim perquè els seus missatges, idees i propostes siguen compresos i debatuts col·lectivament. Tots aquestos busquen adoptar a cada context de debat l’equilibri entre l’imprescindible rigor teòric i la imprescindible eficàcia pedagògica. Tant els egòlatres d’esquerra com les ultraesquerres puristes creuen erròniament que aquest necessari equilibri és un retrocés totalment o parcial reformista, una concessió a la burgesia, quan, en realitat, es tracta d’aplicar la teoria marxista de la presa de consciència.
En tot allò relacionat amb la ideologia burgesa del treball, de la propietat privada i de la riquesa, amb la realitat de la desocupació i l’atur, amb el mite del “salari just” i de la “justícia social”; en tot allò relacionat amb la base invisibilitzada i ocultada de l’explotació assalariada mitjançant la mentida de la “llibertat individual” i del “dret al treball”, o de la mentida que s’amaga rere les dites populars “he trobat faena” o “tal empresari m’ha donat faena”, etc., és a dir, considerant aquesta realitat, és més necessari que mai explicar d’una manera convicent en què consisteix la reivindicació del repartiment del treball, del lema “treballar menys per a treballar tots”, perquè i per a què es difonen i com es poden portar a la pràctica. Per això, hem de definir nosaltres mateixos els conceptes i la nostra teoria, la que ens ajuda a emancipar-nos i no seguir lligats a la ideologia burgesa.
TREBALL: és la capacitat de transformar coses de la realitat per a construir-ne altres de noves, mitjançant una despesa d’energia i de temps, i el seu consegüent cansament psíquic i físic. Tot treball cansa més o menys, i per això l’espècie humana ha buscat com reduir-lo mitjançant la col·laboració, la tècnica o la ciència. Per exemple, treballar és fer un pastís barrejant una cosa nova que abans no exisitia en la natura, perquè ningú ha tingut la sort de veure caure del cel pastisos ja fets i amb paracaiguda per a que no s’aixafen al xocar contra el terra, excepte, diuen alguns, fa milers d’anys quan el seu déu els tirava manà des dels núvols. Sembla que aqueix déu es va cansar tant que no ha repetit la faena.
TREBALL ABSTRACTE: és el que uneix i identifica internament a qualsevol forma concreta de treball, material o intel·lectual, encara que siga realitzat fa 2000 anys amb una atxa de pedra, o ara amb un ordinador d’última generació. Tots ells, al marge del temps i la forma concreta, exigeixen un desgast d’energia psicosomàtica, un esforç mental i físic, una determinada preparació menor o major: aprendre a afagar una atxa de pedra i no aixafar-se els dits amb ella, aprendre a manipular el més complexe ordinador actual. O dominar els recents descobriments químics per a produir sabors nous als pastissos.
TREBALL NECESSARI: és el treball que s’ha de fer inevitablement per menjar, protegir-se del fred o de la calor excessiva, de les pluges, de la malaltia, etc. Sense el treball necessari l’espècie humana no existiria, ni tan sols els homínids, ni com a simis ni primats perquè allò que caracteritza a la vida animal és que ha de gastar major o menor part de les seues reserves energètiques en l’esforç d’alimentar-se, protegir-se i produir-se. I després de gastar-les ha de reposar-les, o morir. El que es denomina “estalvi d’energia”, “mínim esforç” i “productivitat del treball”, són mots que expressen la tendència de tots els animals a obtenir la màxima energia possible amb el mínim cansament. Per exemple, allò normal és que per a fer un pastís es dedique una hora de treball, que pot ser menys si es té alguna màquina o que pot ser més si no es sap fer o no es ténen els estris necessaris.
TREBALL SOBRER: és el treball que es realitza quan s’han satisfet les necessitats bàsiques que exigia la realització del treball necessari. Tècnicament se li denomina plusproducte. Per exemple, fer un pastís era necessari per sadollar la gana o per acabar bé una festa col·lectiva, mentre que fer dos pastissos implicava que un d’ells sobrés, és a dir, que s’havia realitzat un treball sobrer que adquiria la forma d’un pastís guardat a la nevera per a un altre moment, per al dia següent o per a regalar o vendre’l. Segons com siguen les relacions de propietat i de treball, el pastís sobrer pot acabar repartit col·lectivament, entre xiquets malalts i persones necessitades, etc., segons les necessitats col·lectives, o pot acabar sent empassat pel bisbe, el rei o el burgés, o pels tres, que deixen un trosset per al policia. El treball sobrer pot també acabar malbarat si no s’emmagatzema o acumula d’alguna manera. La forma i la quantitat del treball necessari i del sobrer estan determinats històricament i social, canviant d’una època a altra.
TREBALL ACUMULAT: és el treball sobrer que s’ha anant guardant, és el que l’espècie humana ha materialitzat en forma de màquines, ferraments, carreteres, edificis, llibres, cultura, hospitals, etc. Res de tot açò apareix penjat dels arbres de la nit al matí o surant en la mar. Les deesses i els déus tampoc ens regalen escoles ja fetes i “dinarots” ja cuinats. Totes aquestes coses, totes les coses que existeixen i no estaven prèviament en la natura, és obra de l’espècie humana, és el treball humà acumulat en forma de catedrals i mesquites, o de laboratoris. Les mateixes religions són treball cultural acumulat en forma d’alienació i opi religiós. També se l’anomena treball mort al treball acumulat, per tot el que es diferencia del treball viu, solament el pot fer l’espècie humana. Molts burgesos neguen que qualsevol cosa feta pels humans siga treball acumulat, treball mort, perquè aleshores haurien de reconèixer la materialitat de treball, que no és quelcom immaterial, metafísic i ideal, sinó material, que cansa i esgota.
TREBALL EXPLOTAT: quan el producte sobrer o excedent del treball, o plusproducte, queda en mans d’una minoria, sexe-gènere, classe social o nació dominant; quan queda en mans del marit, de l’esclavista, del bisbe, del capitalista i/o de l’Estat nacionalment opressor. Tard o d’hora, les classes treballadores es revolten contra el treball explotat. Per a aconseguir que aquest seguisca realitzant-se, les classes propietàries precapitalistes imposaven aquesta forma de treball per la força militar, la por i el terror, i la religió, i les creences, de manera que el treball explotat era forçat, imposat per la força material i/o simbòlica. Però en el capitalisme, la força repressiva passa a un segon lloc, apareixent com a causa fonamental la coerció sorda, la dependència absoluta, la por a la gana, l’alienació i el fetitxisme, que després veurem. En el capitalisme, el treball explotat apareix com a “treball lliure” ja que l’obrer creu que ven lliurement la seua força de treball a l’empresari, sense saber que tota l’estrucutra social li obliga a això sota pura necessitat biològica. En el capitalisme, la forá repressiva ascen del segon al primer lloc tal i com la la lluita revolucionària amença la propietat privada i el seu Estat, però tornen a un segon lloc una vegada que el terror burgués reinstaura la pau i l’explotació.
TREBALL DOMÈSTIC: és la forma més comuna i invisible del treball explotat. Es tracta del treball realitzar per les dones en els domicilis sota l’explotació sexo-econòmica del patriarcat. Al marge dels modes de producció explotadors i de les distintes formes de família patriarcal existents en cada un d’ells, el treball domèstic és imprescindible per a l’ordre opressor perquè, primer, és de franc, no remunerat per la minoria dominant malgrat que realitza diverses funcions bàsiques, com ara cuinar i netejar, tindre cura de malats, atendre néts i netes; segon, garanteix que l’economia més bàsica sobrevisca en allò elemental en les pitjors crisis; tercer, impedeix la unió entre dones, comdenant-les a la soledat i a l’aïllament domiciliari, fet que reforça l’ordre explotador; quart, serveix com a canalització i desaigüe de les frustracions masculines, que descarreguen sobre les dones indefenses la seua covardia pública front a l’explotador que els matxuca en el carrer; i cinquè, és un instrument de creació de persones sumisses i passives mitjançant l’educació autoritària i la repressió sexo-afectiva.
FORÇA DE TREBALL: en el capitalisme el procés de treball no es realitza com als modes de producció anteriors, ja que el treball apareix com una mercaderia més perquè el treballador, que no posseix absolutament res, ha de vendre’s al patró per un salari. El patró compra a l’obrer la seua força de treball a canvi d’un salari que li lliurarà al final del contracte. La força de treball és la qualitat interna del treball abstracte en el capitalisme: l’empresari pot fer treballar l’obrer en una màquina o en una altra, fent sabates, obrint carreteres o investigant en un laboratori ultra-sofisticat. Tot aquestos treballs concrets tenen en comú que el treballador gasta la seua força psicofísica i intel·lectual de treball, i els resultats materials d’aqueix esforç, és a dir, les mercaderies creades, des d’una sabata fins una nova tecnologia, se’ls queda l’empresari que els ven després al mercat. El patró ha comprat la força de treball i s’ha quedat amb la mercaderia creada per aqueixa força de treball psicofísica i intel·lectual de treball. amb aqueixa mercaderia, creada durant el procés de treball.
TREBALL QUALIFICAT: manipular una màquina nova, per exemple per a mesclar millor i en menys temps la massa dels pastissos, exigeix millorar l’anterior, allò que es necessitava per a la màquina vella substituïda per la nova. La nova tècnica exigeix un nou coneixement, qualificar millor la força de treball. També se li denomina treball complex perquè coneix la complexitat tecnològica, mentre que el treball simple i no qualificat és el que no sap manipular les màquines en ús. Per exemple, un treball simple hauria de barrejar la massa amb les mans, perdent molt de temps, amb poca o inexistent higiene, etc., “el treball desmaterialitzat”, referint-se a la mateixa cosa però ocultant així tant la realitat social de treball assalariat com el fet innegable que sempre s’ha d’aprendre de l’experiència material. Per exemple, la introducció d’una màquina digital, d’una computadora, etc., en el taller dels pastissos no significa que haja desaparegut el treball material, físic i psíquic, sinó solament que ara la comptabilitat, el control de qualitat, la mesura exacta de les quantitats, les temperatures, el temps de cocció, etc., tot això ho realitzen màquines, que han sigut construïdes solament amb la força de treball humana aplicada sobre altres màquines, i així fins arribar el moment en què l’espècie humana va aprendre a fabricar el primer estri.
TREBALL ASSALARIAT: en el capitalisme la majoria de la població manca dels seus propis instruments de treball, de camps per a conrear, d’estris per a ser un artesà independent, d’un local propi per a establir un negoci, etc. Les denominades “classes mitjanes” són en la seua immnesa majoria treballadors qualificats amb alts salaris, però que els perden i s’empobreixen quan esclata la crisi. Tot aquest bloc social majoritari depen d’un salari per a sobreviure, sense aqueixos diners s’enfonsen en la misèria més esgarrifosa. A diferència dels anteriors modes de producció, que mantenien alguna independència de vida econòmica de les masses treballadores, el capitalisme ha eliminat aquesta possibilitat d’alimentar-se sense haver de dependre d’un salari. Els esclaus antics, els serfs, els camperols depenents, i els artesants medievals teníen dret de ser alimentats pels seus explotadors quan no hi havia treball per fer. Els moderns esclaus assalariats, que no tenen cap instrument de producció propi, solament tenen el dret a una miserable ajuda quan l’hagen conquerit mitjançant dures lluites socials, i mai és segura, mai està garantida eternament perquè la seua continuïtat depen de la correlació de forces enfrontades en la lluita de classes.
TREBALL ALIENAT: si l’absoluta dependència cap al salari, si l’absoluta indefensió vital és una característica aterridora del treball assalariat, l’altra és la seua essència alienada. El treballador assalariat lliura per aquest salari a l’empresari el producte del seu treball, la mercaderia per ell creada. En la societat capitalista, l’ésser humà està trencat en dos, el productor de mercaderies i el consumidor de mercaderies, que ara ja no pertanyen al productor sinó a l’empresari, a l’únic que té forces productives. Una vegada en el mercat, la mercaderia adquireix un poder total, dominant al ser humà, que és alienat per la mercaderia que ell mateix ha creat. L’alienació significa que el creador de les coses passa a ser dominat per aquestes coses creades per ell, en comptes d’al revés. Pitjor encara, al costat de l’alienació apareix el fetitxisme, és a dir, el treballador acaba creient que les mercaderies per ell creades tenen propietats misterioses, esotèriques, fetitxes divins als quals ha de sotmetre’s per omnipotents i capritxosos, a pesar d’haver-los creat ell mateix. El fetitxisme de la mercaderia és la més inhumana força destructora generada pel treball assalariat, pel capitalisme.
TREBALL ASSALARIAT I PLUSVÀLUA: els treballadors no tenen altres recursos de vida que la seua força de treball, no tenen màquines pròpies per a fer i vendre ells els pastissos, per això han de treballar pel pastisser a canvi d’un salari, o morir-se de fam. El pastisser té les màquines, la botiga i el capital, i contracta a dos treballadors per un salari de 10 euros que paga al final de mes. Però abans de cobrar els treballadors ja han fets molts pastissos, que s’han venut i que han deixat al pastisser un guany total de 100 euros. Abans de pagar el salari als dos obrers, el pastisser conta les despeses en matèries primeres, electricitat, propaganda, impostos, devolució de préstecs al banc, etc., que ascendeixen a 40euros; després conta els guanys totals obtinguts després de la venda dels pastissos: 100 euros ” bruts”. Resta dels guanys les despeses avançades, o siga, 100 menys 40 igual a 60 euros de guany, però d’ací ha de restar els 20 euros de salaris als dos empleats, amb el que obté un benefici net de 40 euros després de tots els comptes. Aquest benefici és la plusvàlua.
TREBALL ASSALARIAT I CRISI: però ocorre que, per diverses circumstàncies, es comencen a vendre menys pastissos, i els costos de la matèria primera, etc., augmenten, de manera que les despeses inicials han pujat de 40 a 50 euros, i els guanys bruts per vendes han baixat de 100 a 90 euros bruts. D’aquestos ha de descomptar els 50 euros avançats amb els que els seus guanys abans de pagar els salaris es reduïxen a 40 euros, és a dir, 90 de guanys bruts menys 50 de despeses totals, donen 40 euros abans de pagar els 20 euros de salaris. Una vegada pagats els salaris els beneficis s’han reduït a 20 euros, que és la plusvàlua que sobra de restar 20 de 40. Hem vist que abans la seua plusvàlua era de 40 euros i ara és de 20 euros. En resum, aquesta reducció en els beneficis últims és la crisi. Però l’empresari vol seguir guanyant el mateix o més que abans, o siga aquells 40 euros o fins i tot més, en comptes d’aquestos 20 euros. Per a assolir-lo ha de descarregar la crisi sobre els dos treballadors en concret, i sobre la classe obrera i el poble treballador en el seu conjunt. Com ho fa?
TREBALL, MÀQUINES I ATUR: descarregar la crisi sobre el poble es fa, bàsicament, augmentant el temps de treball dels dos empleats per a fer més pastissos, amb el que es poden baixar els preus per unitat augmentant així les vendes; també es fa augmentant les màquines per a fer més pastissos i alhora tirant a l’atur a un dels dos treballadors, perquè l’altre fa més pastissos gràcies a les noves màquines que abarateixen costos i estalvien temps. I alhora reduint els salaris d’ambdós, o fins i tot de l’únic que ha quedat treballant, encara que treballe més que abans, i per a això ha estat necessària l’ajuda del sindicalisme reformista per a “convèncer” a l’obrer que ha de “sacrificar-se” per la “economia nacional”. També es busca reduir els costos de les matèries primeres, de l’electricitat, els temps de pagament dels deutes, la reducció d’impostos, etc. Al final, l’empresari veu que les seues despeses inicials han quedat en 45 euros en comptes de 50, les vendes han pujat de 90 a 95 euros, i els salaris s’han reduït de 20 a 8 euros ja que ha enviat a l’atur a un dels dos treballadors, i ha reduït el salari de l’altre de 10 a 8 euros amb promeses que no pensa complir. Per tant, la plusvàlua resultant és de 95 menys 45 menys 8, igual a 42 euros, és a dir, 2 euros més que al començament de la crisi.
TREBALL, RIQUESA I CAPITAL: la humanitat ha de treballar per a existir perquè les medicines, els cereals i les cases no descendeixen en paracaigudes ni ixen dels volcans. Els productes necessaris i els excedentaris els crea l’ésser humà mitjançant el seu treball. La riquesa la crea el treball, i quan és riquesa col·lectiva és riquesa potenciadora de les qualitats humanes, però quan és riquesa privada, d’una minoria, és destructora d’aquestes potencialitats humanes, és riquesa injusta. Hi ha una diferència qualitativa entre la riquesa i el capital: la primera és la forma que tenien les classes propietàries precapitalistes de posseir l’excedent privatitzat, però el capital és la necessitat burgesa per ampliar aquesta riquesa mitjançant la seua reinversió en la producció material. La riquesa no s’emprava per a produir més riquesa dedicant-se al consum ostentós, prestar-la per un interès o al comerç, o guardar-la sense produir gens. El capital, per contra, es reinverteix en la indústria per a produir més cabdal, en una espiral acumulativa imparable i obsessiva que acaba precipitant-se en la crisi, per a reiniciar després la seua marxa eixelebrada cap a altra crisi més devastadora.
CAPITAL, ATUR I SUBOCUPACIÓ: hem vist que una de les solucions que té el capital per a eixir de la crisi és la de l’atur, la de tirar treballadors al carrer per a reduir costos, intimidar a la classe obrera i dividir-la, augmentant els beneficis. El capitalisme necessita sempre disposar d’una reserva passiva i atemorida de força de treball amatent a vendre’s per un salari miserable amb la condició de menjar, és el “exèrcit industrial de reserva” que pressiona a la baixa els treballadors en actiu, sobretot durant les seues vagues. Si la lluita de classes és forta i la burgesia no pot augmentar l’atur, busca emigrants esquirols per a derrotar als treballadors del propi país, o trasllada a altra regió o país més barat, dòcil i rendible, tàctica empleada des dels orígens del capitalisme industrial a la fi del segle XVIII. La burgesia també recorre a la subocupació, que és un atur a mig fer, encobert i que la premsa oficial presenta com treball normalitzat.
TRENCAR LA UNITAT DE CLASSE: tota crisi és aprofitada pel capital per a donar un colp demolidor a la classe treballadora trencant la seua unitat de classe. Per a això, ara, intenta dividir-la en tres blocs grans amb múltiples subdivisions internes: un, format per un petit grup de treballadors molt qualificats, amb bons sous fixos augmentats amb hores extres, i fidels. Un altre, l’oposat, el format per la creixent massa precarizada, amb poca qualificació del treball, mobible i amb contractes revocables unilateralment per l’empresa amb la mínima excusa. En l’intermedi entre aquestos dos extrems, un sector flexible semicualificat, capacitat per a realitzar part dels treballs del primer sector, cobrint les seues baixes per malaltia, vacances, etc., amb contractes més estables que el bloc precarizat però més insegurs que el petit bloc qualificat. Però la mundialització econòmica suposa una amenaça fins i tot per al petit bloc de fidels treballadors qualificats, perquè els seus llocs poden ser coberts en altres països, i les noves tecnologies de la comunicació permeten processos productius altament qualificats dirigits a temps real per una central situada en un país imperialista però descentralitzats en empreses molt distants.
PROBLEMA POLÍTIC I NO NOMÉS TÈCNIC: la ruptura de la unitat de classe és sobretot un pla polític i no solament tècnic. D’entrada, una vegada que la lluita obrera economicista supera determinat llindar, adquireix un contingut polític ja que intervenen les forces repressives, és a dir, l’Estat burgès, a favor de la patronal. I sobretot, quan la crisi social s’aprofundeix i estén, augmentant la lluita de classes, el contingut polític apareix públicament perquè l’Estat desplega a més del seu poder repressor directe, també la seua repressió preventiva i estratègica, la seua capacitat planificadora, les seues decisions socioeconòmiques concretades en els pressupostos generals de l’Estat. Finalment, la política, que és l’economia concentrada en forma de fusell estatal, es converteix en l’única alternativa del capital quan ha de massacrar al poble treballador mitjançant el colp militar, el militarisme, el feixisme o la contrarrevolució.
REPARTIMENT DEL TREBALL: es tracta d’una consigna imprescindible que supera a la classe obrera per a estendre’s al poble treballador en el seu conjunt i, alhora, que té un directe contingut polític socialista molt fàcil d’explicar. Per això mateix, la burgesia no admet ni remotament aquesta consigna perquè l’ompli de contingut el moviment obrer i popular. Com veurem, el contingut obrer xoca frontalment amb el burgès en totes i en cadascuna de les àrees en les quals ha d’aplicar-se el repartiment del treball començant pel mateix concepte de “repartiment”. El concepte burgès de “repartiment de treball” es limita en exclusiva i únicament a “repartir” els llocs de treball ja existents entre els treballadors en plantilla per a augmentar la productivitat del treball mantenint els sous, flexibilitzant els horaris, augmentant la intensitat del treball, etc.; i si per les pressions obreres, la patronal no té més remei que augmentar un poc els salaris, ho farà sempre augmentant encara més la productivitat, és a dir, solament si ella augmenta abans el seu benefici més que els salaris, de manera que fins i tot es fa amb més cabdal del que disposava abans de “repartir” el treball segons els seus criteris empresarials.
REPARTIR EL TREBALL REDUINT EL TEMPS ASSALARIAT: un objectiu vital i de necessitat estratègica del moviment obrer i revolucionari és reduir el temps de treball assalariat mitjançant diverses tàctiques, entre la qual destaca en temps de crisi la de “treballar menys per a treballar tots” reduint així l’atur i enfortint la unitat i la força obrera, i en temps d’expansió econòmica la de “treballar menys per a viure més i millor”. El temps assalariat, que és el qual patim en el treball explotat i que es materialitza en el capitalisme, és un temps alienat, opressor i opressiu, que destruïx les potencialitats humanes, que embruteix i esmussa, que genera malalties psicofísiques, que anul·la els valors ètics i l’autoestima i que obri les portes a les drogoaddiccions múltiples amb les seues seqüeles morals nocives. El treball explotat sempre ha estat rebutjat i odiat per la humanitat, i sempre ha estat un signe de salut mental i ètica lluitar contra el treball explotat. Atès que en el capitalisme el treball explotat adquireix la forma de treball assalariat, la lluita contra el temps assalariat és un objectiu socialista prioritari.
REPARTIR EL TREBALL REDUINT EL TEMPS DE RECOMPOSICIÓ: que és el temps imprescindible per a reposar les forces psicosomátiques consumides durant el temps de treball assalariat. És altre objectiu bàsic que va adquirint cada vegada més importància a mesura que el capitalisme introduïx més màquines que exigeixen més treball qualificat, que major atenció i desgast psíquic, emocional i nerviós. Alhora, augmenta la necessitat de temps de recomposició en la mesura que augmenta la distància entre el lloc de treball i el domicili pel que cal perdre més temps en el trasllat de casa al treball, amb el cansament afegit que això suposa. En contra del que es creu, el desgast psíquic i emocional requereix més temps de recuperació que el simple desgast físic, de força bruta, excepte en casos especials. Un dels mitjans de dominació més eficaços és l’esgotament psicofísic que duu a cada vegada més gent a recórrer a drogues legals, a passar més hores davant del televisor o en entreteniments alienants i escapistes, paranys com el “desenvolupament personal”, “meditació”, “cult al cos sa”, etc. Si no es pot reduir el temps de recuperació llavors cal reduir encara més el temps assalariat i sobretot el qual esgota molt psicofísicament.
REPARTIR EL TREBALL AUGMENTANT EL TEMPS PROPI: que consisteix en el temps veritablement lliure, el temps en el qual podem actuar i pensar críticament perquè no estem esgotats per la esclavització assalariada, perquè no estem nerviosos, tibants, dormits, sense reflexos; el temps en el qual les angoixes i els temors causats per la precarització inherent a la incertesa capitalista, a la seua coerció sorda, no assoleixen aixafar-nos perquè tenim actives totes les nostres facultats crítiques i creatives humanes. El temps lliure i propi és imprescindible per a l’emancipació humana perquè és l’únic que ens permet desenvolupar al màxim les nostres facultats creatives en la lluita per un món millor. Les classes explotadores de totes les èpoques han conegut el poder emancipador del temps lliure i propi de les classes i nacions explotades, de les dones, i sempre han fet l’impossible per controlar-lo, per anul·lar-lo, o simplement per prohibir el que poguessen fer i pensar durant el seu transcurs.
REPARTIR EL TREBALL SENSE REDUIR ELS SALARIS: cap d’aquestes i d’altres conquestes imprescindibles per a reduir l’atur i avançar cap al socialisme té sentit si el moviment obrer i popular cedeix en la reivindicació salarial. El sindicalisme reformista sí defensa la tesi de: “canvi de salari per ocupació”, tesi que en realitat és cedir salari davant una patronal que no crearà ocupació i sí es quedarà amb aquesta porció de salari cedit, regalat inútilment, per la classe obrera. Encara que la cessió de salari aparega com un acte de solidaritat, la veritat és que històricament ha estat un fracàs estrepitós, una autoderrota que més prompte que tard desil·lusiona i desanima a qui han fet aquest sacrifici. Aquesta tesi reformista reforça la nefasta ideologia interclasista de “compartir sacrificis” amb la burgesia, cosa que aquesta classe no fa mai. Finalment, les raons que expliquen la reducció de l’atur no són les cessions obreres sinó la recuperació del cicle alcista en l’economia.
REPARTIR EL TREBALL SENSE AUGMENTAR LA SEUA INTENSITAT: freqüentment, si el sindicalisme reformista i la patronal no poden convèncer o intimar a la classe obrera perquè cedisca salari, li proposen com alternativa l’augment dels ritmes, de la intensitat del treball, de la quantitat de mercaderies que han de produir-se per la mateixa unitat de temps, etc. La llei de la productivitat del treball és una llei tendencial objectiva en la naturalesa orgànica i sobretot en el capitalisme, i per tant és el mateix parany però presentada d’altra manera. Ja no es tracta de cedir salari treballant el mateix, sinó de mantenir el salari però treballant més, produint més. El parany radica que és l’empresari el qui ix guanyant, i són els treballadors els qui perden perquè cobren menys cansant-se el mateix, o cobren els mateix però cansant-se més. D’una o altra forma, la burgesia en el seu conjunt augmenta el seu capital mentre que el poble treballador sofreix un deteriorament en les seues condicions de vida i de treball, sense reduir l’atur.
REPARTIR EL TREBALL SENSE FLEXIBILITZAR-LO: quan la burgesia i el reformisme sindical no assoleixen imposar cap de les dues “solucions” anteriors, proposen flexibilitzar, agilitar els horaris, els torns, adaptant-los a les necessitats de la producció, tal i com les defineix la patronal. En el capitalisme actual ja no és bo tenir grans quantitats de mercaderies emmagatzemades a l’espera de poder vendre-les. La noves tecnologies permeten innovar, produir, transportar i vendre en poc temps, i l’empresari que estalvie temps estalvia despeses i multiplica beneficis, i al contrari. És per això que la patronal i el sindicalisme col·laboracionista proposen la flexibilització dels torns i horaris, introduint el treball nocturn, que és esgotador, o la rotació de torns entre matí, tarda i nit, que és encara pitjor. Es trenca així la jornada unitària, seguida i completa, destrossant la vida quotidiana i laboral de la classe obrera, de les seues famílies, que han d’emmotllar-se als horaris flexibilitzats de la producció burgesa. Totes les investigacions sobre salut laboral confirmen els efectes desastrosos de la flexibilització dels torns.
REPARTIR EL TREBALL AMPLIANT-LO A LES DONES: que constituïxen un dels components fonamentals de l’atur oficial o encobert, de la subocupació, o siga, de l’exèrcit industrial de reserva en tota la seua extensió. Com a mínim són tres els arguments que expliquen aquesta urgent necessitat: un, alliberar a les dones de la “dolça llar”, autèntic camp de concentració, facilitant-los el seu accés a la llibertat. Dos, desautoritzar els arguments burgesos que l’atur pot combatre’s “retornant” a la “dolça llar” a les dones que treballen assalariadament; i tres, colpejar durament a una de les institucions reaccionàries fonamentals en la reproducció de les mentalitats submisses com és la família patriarco-burgesa. L’experiència demostra que la llibertat col·lectiva augmenta conforme creix el treball assalariat de la dona, que el patriarcat més ranci ha d’adaptar-se mentre es prepara per a contraatacar i que, per a vèncer-lo, el millor és aprofundir i ampliar les llibertats de tot tipus, sobretot les de les dones.
REPARTIR EL TREBALL AMB ELS JACIMENTS DE TREBALL: que són totes les necessitats col·lectives i individuals que, per les raons que foren, no han caigut encara en la comercialització capitalista i que poden ser ateses socialment mitjançant treballs públics, voluntariat remunerat, grups d’ajuda social, atenció a la tercera edat, als discapacitats, als centres culturals, esportius, recreatius, i un llarg etcètera en el qual cal introduir llocs de treball explícitament rebutjats per la mentalitat mercantil que solament busca el màxim guany empresarial. Des d’una perspectiva oposada a la burgesa, que prevalga el dret col·lectiu a un treball social, a un salari bàsic menys injust, a formes de treball no explotat, no assalariat per una empresa privada, etc., des d’aquesta perspectiva totalment factible dintre fins i tot del sistema capitalista depenent de la força de lluita del poble treballador, és possible i fàcil ampliar les ofertes de treball que absorbisquen l’atur oficial i encobert. Alguns autors parlen també de la “economia social”, de “economia alternativa”, etc., que exploren formes d’intercanvi de treball basades en la reciprocitat i la barata, en altres maneres de comptabilitzar el preu i el valor de la força de treball gastada, etc.; sense entrar ara a una anàlisi crítica d’aquestes propostes, hem de dir que no cal negar-les d’entrada, que tot depèn de la línia sociopolítica i de la força del moviment obrer i revolucionari.
REPARTIR EL TREBALL RECUPERANT LA NATURALESA: necessitat que s’oposa als treballs assalariats del ecocapitalisme, capitalisme verd, etc., ja que aquestos es basen en la privatització i mercantilizació de la natura. Per contra, des d’una visió ecosocialista –sense definir ara aquest concepte– s’ha de canviar ‘i es pot canviar el gruix del procés productiu, de la seua orientació i de les seues finalitats, el que permet multidividir i ampliar molts llocs de treball que ara funcionen units per la fèrria exigència de la llei de la productivitat del treball burgès i per la llei de la concentració i centralizació de capitals. Des d’una estratègia socialista tot això ha d’anar canviant ràpidament, el que exigeix i facilita la proliferació de noves formes de treball molt menys nocives amb la natura, però incompatibles amb la llei del màxim benefici capitalista.
REPARTIR EL TREBALL MITJANÇANT LA CIÈNCIA I TECNOLOGIA: que és un objectiu que sorgeix immediatament de tot l’anterior. Una bona part, cada vegada major, de les innovacions tecnocientífiques que es realitzen en la investigació privada i pública, és aparcada i arraconada, o subocupada, perquè no és rendible en l’actual sistema productiu, perquè democratitza la producció, perquè estalvia temps i treball, etc. Una aplicació veritablement democràtica i progressista del potencial tecnocientífic ja disponible pot reduir molt el temps de treball necessari, reduint així el temps assalariat i en part també el temps de recomposició de la força de treball, augmentant consegüentment el temps lliure i propi. Alhora, aquesta aplicació pot reduir molt els denominats “accidents de treball”, o siga, el terrorisme empresarial, el que redunda en una millora dràstica de les condicions laborals i quotidianes del poble explotat. Però cap classe dominant ha optat mai per democratitzar veritablement el saber, la cultura, el coneixement tècnic i científic, ja que sap que el coneixement és poder i per tant riquesa, benefici i acumulació ampliada de capital.
CONTROL OBRER I POPULAR PER A ASSEGURAR EL REPARTIMENT DEL TREBALL: perquè la burgesia i el seu Estat tenen al seu favor tot el coneixement capitalista, tota l’estructura legal i jurídica, tot el sistema de comptabilitat i de definició del que és l’economia, i sobretot, tenen al seu favor la llei del secret empresarial, que permet a les empreses negar tota informació important als treballadors. Amb aquestos recursos legals, amb els especialistes en lleis i en comptabilitat doble i triple, amb la tolerància oficial cap als espais grisos en els quals es mou la comptabilitat empresarial, amb tots aquests recursos, la burgesia pot enganyar massivament a la classe obrera, i de fet ho fa diàriament; pot tancar empreses rendibles i negar-se a pagar indemnitzacions adduint fallides i altres mentides. També el sindicalisme reformista, podrit i oportunista, cedeix immediatament als xantatges empresarials, buscant salvar-se de la crema amb bones jubilacions abandonant en la misèria als treballadors en atur. Per a evitar tot això és urgent conquerir el dret col·lectiu al control obrer i popular dintre de les fàbriques, en els barris, a tot arreu.
CONTRAPODER, DOBLE PODER I PODER OBRER: com úniques garanties que permeten que tant el control obrer i popular com les altres reivindicacions urgents puguen anar-se assolint en una dinàmica ascendent de mobilitzacions socials. Però no només es tracta de conquerir aquestos vitals objectius que han de sorgir alhora que creixen els contrapoders, sinó que també es tracta d’anar-los estenent i coordinant amb les conquestes i lluites que es lliuren en altres àrees productives i geogràfiques, de manera que del contrapoder aïllat es passe a situacions ascendents de doble poder, sense les quals la lluita contra l’atur acabarà en derrota tard o d’hora perquè la burgesia mai cedeix sense lluita, i sempre està preparant contraatacs furiosos i massius per a recuperar el que creu que són drets exclusius seus, drets negats en la pràctica a la majoria social. I d’ací, d’aquesta situació de doble poder a l’assoliment d’un poder popular existeix un tros en el qual es juga definitivament tot, qualsevol conquesta social per xicoteta i insubstancial que semble ser però que la burgesia cobeja per a si, i només per a si. Sense un poder popular organitzat en Estat obrer, gens de les coses assolides estan segures.
INDEPENDÈNCIA NACIONAL I INTERNACIONALISME COM GARANTIES: perquè el capitalisme ja és mundial, el seu mercat és mundial i perquè l’imperialisme aplica el seu terror econòmic, polític, militar, cultural, etc., a escala mundial. Per això mateix, és vital la independència dels pobles sobre la base dels seus Estats obrers solidaris entre si mitjançant l’internacionalisme. No obstant això, no podem esperar passivament que arribe aquest moment, ja en l’actualitat l’internacionalisme obrer és imprescindible en la lluita efectiva contra l’atur i per a la massiva i correcta repartició del treball sobre la base dels punts ací proposats.
IÑAKI GIL DE SAN VICENTE
EUSKAL HERRIA 8-III-2010
