Les lleis antiburca són a l’emancipació i dignitat de la dona el que les guerres de l’Iraq i l’Afganistan a la democràcia i llibertat; una farsa on l’últim que es discuteix és de la situació dels subjectes al·ludits. Ambdós casos juguen a entaular un monòleg, que de tant repetir-se acaba per calar entre la població. Apel·len al que el filósof Slavov Zizek entén com la deformació del que, al prin- cipi, en l’origen, s’expressa com un sentiment oníric latent legítim. És la massa de tota ideologia; prendre prestats trossos de relat humanament defensables situats més enllà del que és polític –com la dignitat de la dona–, per a després universalitzar el seu significat des de la postura que es consideri oportuna.El sentit comú d’època del que parlava Gramsci, aquell que atorga una ubicació general a les tendències d’un temps històric concret, a dia d’avui, a Europa, donen la raó a la dreta. Precisament, el fonamentalisme islàmic actual neix com a resultat del procés global de l’economia de mercat. L’Afganistan, inspiració de totes les justificacions teòriques i pràctiques del control, lluny de ser un producte del passat, és més aviat l’última creació del capitalisme tardà. 50 anys empenyent-los a abraçar el fonamentalisme amb la condició de guanyar la guerra freda van fer d’un país amb alts índexs de laïcitat, la nova màquina de generar consens internacional.Els nous croats, escudant-se en la lluita i dignitat de les dones legislen normes que excedeixen aquest propòsit i intenció, per a així justificar un discurs que pren força en els darrers 15 anys: la paranoia de la seguretat i el xoc de civilitzacions com a protagonista de les preocupacions mundanes. No és casualitat que els mateixos sectors que defensen a ultrança el finançament de l’església catòlica, a col·legis de l’Opus Dei, que enarboren la bandera d’Espanya a favor de la família, contra l’avortament, o la LOE –entre unes altres–, es converteixin ara en els paladins del feminisme i el laïcisme.Tampoc és d’estranyar; la dreta mai ha tingut problemes a adoptar aquesta forma oportunista quan la conjuntura política ho demana; aquí està el feixisme de entreguerres. El rellevant és que la socialdemocràcia després de 30 anys soltant llast i acostant –més aviat mimetitzant– postures amb la deriva neoliberal, oscil·la entre la promoció de les mesures, o la resignació total i la falta d’idees. Si la imaginació al poder es troba en una publicitat de sabatilles i la revolució en un raspall de dents, tota la tradició feminista i laica pot tenir com banderera a la dreta postfranquista. Sona ridícul però real al mateix temps. En aquest ball de màscares on la ignorància juga com titular i la memòria es relega a l’oblit, qualsevol pot presentar-se com a defensor de les causes més nobles i apropiar-se d’assoliments, als que en el seu moment, van posar pedres en el camí. Quantitativament, les dones que a l’Estat espanyol fan ús d’aquestes peces –almenys a Barcelona–, és anecdòtic, per no dir ridícul. Llavors, per què tant d’enrenou?, per què tant d’altruisme i caritat amb les dones musulmanes? Principalment perquè aprofita l’estirada de la ideologia securitària global, que acusa l’Islam dels mals de la postmodernitat i fa tot el possible perquè aquest acabi sent com diuen representar-lo; i aquesta és una basa política considerable; és la profecia autocomplerta.Però també ajuda la idea de gestionar simbòlicament el malestar de la crisi en clau de generar islamofòbia, atès que és més suportable que fer-lo en termes socioeconòmics.Els promotors d’aquestes mocions atenen a una agenda molt distinta a la del feminisme o el laïcisme, més aviat van a rebuf del que ja és la croada del segle XXI, contra tot el que és musulmà, com també ho és contra el binomi construït immigrant-delinqüent o els beneficiaris d’ajudes socials. El futur va arribar fa estona.
