Hi ha esdeveniments que marquen un canvi d’era. El llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki divideix el segle XX per la meitat tot separant l’abans i el després d’una era nuclear. La Revolució del 1917, alhora, va iniciar i marcar amb el seu projecte socialista autoritari el “curt segle XX” que acabaria el 1989 amb la caiguda del Teló d’Acer. La caiguda del Mur de Berlín no ha d’envejar res, en rellevància, a aquests esdeveniments. L’ensorrament del mur de formigó que separava la part occidental de Berlín de la part oriental va tancar el Curt Segle XX (1917-1989) i donà pas a una nova etapa històrica marcada per la globalització.
En tant que esdeveniment històric, la caiguda del Mur de Berlín deixa al seu darrere un periode marcat per l’amenaça d’una escalada entre les superpotències USA i URSS que hauria pogut finalitzar en hecatombe nuclear. Tanmateix, el seu interès més gran com esdeveniment segurament rau en que és un esdeveniment de futur i, com a tal, ha marcat i marca el temps transcorregut des d’aleshores fins el present, projectant-se més enllà fins i tot de l’actualitat. A la llum del que llavors es va posar en marxa, fins i tot un esdeveniment de l’envergadura de l’11-S continua revelant-se com un esdeveniment secundari. D’aquí la rellevància de tornar la mirada envers les dues dècades transcorregudes i mirar de reflexionar sobre allò que ha succeït des de llavors. I això no ja només per mitjà de la inevitable “reelaboració conscient del passat” (Aufarbeitung der Vergangenheit), sinó també recorrent a l’anàlisi de la tendència que la caiguda del Mur de Berlín fa possible com a punt de referència des del qual traçar un diagnòstic de la situació.
En el text que segueix abordarem algunes de les principals claus amb les quals reinterpretar l’esdeveniment que va marcar aquest canvi d’era. Abordarem en primer lloc el seu fulgurant agenciament com a mitologia de la modernitat. El conjunt de relats aleshores estructurats en una única narrativa política (neo) liberal ha mantingut el seu vigor en bona mesura, si bé no tots han evitat el seu qüestionament (cas, per exemple, de la tan repetida “fi de la Història”).
En segon lloc, examinarem la naturalesa del règim polític de la RDA. Amb tal finalitat, reconsiderarem breument el caràcter ideològic de les tipologies que es fan servir als estudis de Política Comparada i el seu deute amb els esquemes interpretatius de la Guerra Freda. D’aquesta manera ens serà possible reubicar críticament l’anàlisi de la configuració del comandament en els règims de fonamentació leninista.
En tercer lloc, ens centrarem en el paper de la dissidència, els seus mèrits (i limitacions) sota les particulars condicions institucionals del règim de poder germànic-oriental. Igual que la política de subjecció de la població al comandament (la institució del poder sobirà) es va constituir en una tensió permanent amb el “risc de fugida” (que entre altres coses feia possible la qüestió nacional), la dissidència política va configurar una línia de tensió amb el poder sobirà a través del “risc de protesta” a l’espai públic (risc igualmente travessat per la qüestió nacional).
En quart lloc, i directament relacionat amb l’anterior, analitzarem les condicions estructurals que varen preparar el col·lapse de la RDA. L’absència de democratització seria un factor decisiu en la incapacitat del comandament per tal d’assegurar-se les seves pròpies bases materials. La dissociació entre ambdues constitucions es perllongaria així fins a situar el règim al límit d’un col·lapse que, no obstant, seria accelerat pel canvi en la situació internacional i els efectes de l’onada de mobilitzacions transnacionals en marxa des de començaments dels anys vuitanta a Polònia i des de mitjans dels vuitanta a Hongria.
Per tal d’explicar, precisament, com es produeix el col·lapse de la RDA i la transició subsegüent cal reprendre —en cinquè lloc— la modalitat revolucionària del canvi de règim. Paradoxalment, l’any en que la historiografia conservadora celebrava el segon centenari dels esdeveniments del 1789 a França amb rèquiems per la revolució, el Teló d’Acer s’esfondrava per l’impuls d’una onada de mobilitzacions que, en alguns casos (entre ells, la RDA) arribaria a ser pròpiament revolucionària.
En aquest ordre de coses, i en sisè lloc, la qüestió nacional ens ofereix una clau interpretativa amb la qual indagar en els límits polítics de l’anomenat “patriotisme constitucional” i la crisi de l’Estat nacional. Així, encara que el pas de la República de Bonn (RFA, 1949–1989) a la República de Berlín (Alemanya, 1990–avui) es va poder tancar ràpidament mercès a la corresponent previsió constitucional, la posterior institucionalització de l’Alemanya unificada va fer palès un dèficit de legitimitat democràtica que, alhora que ha qüestionat la matriu identitària del nacionalisme germànic, ha donat peu a una inèdita escissió nacional entre Est i Oest. Al mateix temps, la construcció del nou Estat nacional ha empitjorat la situació de la minoria nacional sòraba a l’extinta RDA. Per si no n’hi hagués prou, el replegament identitari dels anys posteriors a la II Unificació d’Alemanya s’ha demostrat durador i útil als recurrents brots de xenofòbia i racisme.
El mur de Berlín, última mitologia de la modernitat
A la nit del 9 de novembre del 1989, un esdeveniment tan sorprenent com llargament esperat va desconcertar mig món: la Guerra Freda havia arribat a la seva fi. Una multitud eufòrica, armada de pics i pancartes, es va presentar davant de l’audiència global ensorrant pels seus propis mitjans, en viu i en directe, el principal símbol de la Guerra Freda. Queia així l’emblema d’un ordre geopolític de màxima tensió, la línia d’un front petrificat entre dos blocs inamovibles. Malgrat que durant dècades els cossos diplomàtics alemanys s’havien esforçat en assolir de forma negociada la distensió definitiva, ningú no hauria confiat a la multitud el protagonisme d’un moment així. I, tanmateix, allà hi era. La revolució estava sent televisada.
Els qui assisteren en directe a l’esdeveniment — en viu o a través dels mitjans— van poder observar l’origen de la darrera gran mitologia de la modernitat; i diem darrera, que no necessàriament final o definitiva. Per la seva pròpia validesa i consistència, les narratives generades arran de la caiguda del Mur de Berlín són en sí mateixes tot un símptoma de la crisi de la modernitat alhora que una temptativa (frustrada?) del seu rescat; o, si hom prefereix, l’assaig discursiu d’una recomposició del global per venir d’acord amb la gramàtica política de la modernitat i les exigències d’un comandament transnacionalitzat. A partir d’aquell 9 de novembre, de fet, en un mateix agenciament es presentarien integrats relats tan dispars —i de vegades incongruents— com “la fi de la Història”, “l’esfondrament del Comunisme”, “la democratització universal”, “l’eficàcia de la mà invisible del mercat” o “el triomf de la Llibertat”. A jutjar per les dècades transcorregudes, la caiguda del Mur de Berlín sembla insistir en presentar-se com aquest darrer gran esdeveniment de la modernitat; un últim gran event on encara resultaria possible la lectura èpica de la Història i on, alhora, aquesta s’entendria com a cloenda o punt final.
Tanmateix, alguna cosa va fallar en la (re)producció d’aquesta mitologia. A la mateixa nit del 9 de novembre del 1989, en el moment en que els agenciaments de la modernitat haurien d’haver estat instituits, les coses tampoc no van sortir com era previst. Conegut és, en aquest sentit, el fiasco en que va acabar la temptativa dels pròcers de l’Alemanya occidental per agenciar-se el moment. Només unes hores abans, de fet, el canceller Helmut Kohl estava sent protagonista d’un polèmic episodi d’irredentisme pangermanista amb la seva visita a Annaberg. Sorprès per l’inesperat desenvolupament dels esdeveniments a Berlín, va haver de cancel·lar el seu viatge a Polònia. I així, el propi canceller, el seu ministre d’Afers Estrangers, Hans-Dietrich Genscher, o l’ex canceller i referent de l’Ostpolitik, Willy Brandt, es presentaren d’urgència al prosceni en que la multitud havia convertit el Mur de Berlín. S’oferia una oportunitat de les que se’n diuen històriques i els polítics esperaven ser rebuts en olor de multituds. El que s’hi van trobar, però, fou una multitud que, a més d’esbroncar-los, va enregistrar els seus crits i xiulades per a major ignomínia. El que hauria d’haver estat un patriòtic gest instituent que efectués tota la potència del moment històric va acabar en un complet fracàs.
La producció de la caiguda del Mur de Berlín com a mitologia de la modernitat hauria de produir-se, doncs, sobre la base d’un gir superador de les dissonàncies cognitives obertes entre la multitud i les autoritats germànic-occidentals. Únicament a partir del gir etnonacionalista que va seguir al 9 de novembre seria possible restituir la moderna gramàtica política sobre la qual es refundaria l’Estat nacional alemany en vigor i el seu règim polític, la República de Berlín. Per la banda de la multitud, l’absència d’una mitopoiesi alternativa eficaç, capaç d’agenciar-se de l’esdeveniment demostraria, entre altres coses: (1) la profunditat de la crisi ideològica de l’esquerra (crisi de la qual no sembla haver sortit encara); (2) el grau de dependència de les seves pròpies narratives (socialdemòcrata, comunista, ecologista, etc.) o, si es prefereix, la seva escassa capacitat d’adaptació; i (3) l’elevat nivell d’integració i gestió de l’antagonisme assolit a la República de Bonn, per més que anés minvant a les dues dècades posteriors de la República de Berlín.
El règim de Larda
Des de la Ciència Política, i des de l’estudi de les transicions a la democràcia, més en concret, s’ha escrit, i molt, sobre la naturalesa dels règims del bloc de l’Est. Les tipologies a l’ús, nascudes arran de la teoria del totalitarisme en les seves diferents conjugacions (de Friedrich a Arendt, passant per Brzezinski), solen identificar diferents tipus ideals en els quals, o bé es redueix a conceptes extremadament simples realitats massa complexes, o bé, a força de voler concretar en termes empírics, es fan encaixar en cada categoria un o dos casos empírics, tres com a molt. D’aquesta manera, per exemple, classificacions com la de Stepan i Linz, identifiquen diferents tipus de totalitarismes —o post-totalitarismes, per a ser més exactes— com el “post-totalitarisme congelat” (frozen post-totalitarianism), on vendrien a encaixar-hi els casos de la RDA i Txecoslovàquia.
Aquesta apel·lació a la “congelació” dels règims en qüestió resulta particularment escaient als imaginaris lingüístics de la Guerra Freda de la qual és deutora la seva pragmàtica discursiva. De fet, amb independència de la seva major o menor validesa analítica, no resulta difícil veure la línia de continuïtat que situa aquesta classificació del règim germànic-oriental en una comuna genealogia amb aquells esquemes ideològics tendents a emfatitzar els trets comuns dels règims feixistes i leninistes, i a suavitzar alhora el caire autocràtic de les dictadures militars de l’Europa mediterrània i l’Amèrica Llatina del mateix periode històric. Així mateix, aquesta aproximació historiogràficament “presentista” (del present que fou al seu dia la Guerra Freda) resulta no menys inconvenient a l’hora d’analitzar la naturalesa de la RDA, ja que oculta la constitucionalització d’un pluralisme de partits sota hegemonia del partit leninista (el SED). Lluny de ser un règim de partit únic, a la manera del que comportaria el concepte totalitarisme, la RDA (o Txecoslovàquia) era un règim polític que, tot partint d’un inicial sistema de partits pluralista, aviat va derivar cap a un model d’inequívoca hegemonia leninista, mercès, en part, a la influència de la URSS, però també degut als propis desenvolupaments que constituiren el règim de poder germànic-oriental.
En aquest ordre de coses, aprofundint en la hipòtesi metodològica que radica en l’antagonisme la pròpia configuració del comandament, cal recordar aquí l’episodi del 17 de juny del 1953 com la primera conjuntura decisional en la consolidació del règim polític instaurat el 1949, val a dir la consolidació de la manera de comandament. A aquest episodi constituent seguirien altres moments reactius com la construcció del Mur de Berlín el 13 d’agost del 1961 o la substitució de Walter Ulbricht per Willi Stoph i d’aquest, finalment, per Erich Honecker. No obstant, resulta evident que la rebel·lió obrera del 17 de Juny fou el moment decisiu en la configuració del comandament germànic-oriental.
En efecte, després de la dura repressió de la revolta del 1953, la impossibilitat d’articular internament l’acció col·lectiva provocaria un canvi d’estratègia en la multitud silenciada per la repressió. Així, des de la instauració de la RDA fins a la construcció del Mur, uns tres milions d’alemanys orientals optarien per abandonar el país davant de l’enduriment de la situació (47.533 només en les dues setmanes que van precedir al tancament definitiu). L’èxode es prefigurava ja aleshores com la principal esquerda del règim polític i, malgrat que el Mur de Berlín aconseguiria de limitar la fugida massiva cap a l’Alemanya occidental, el fet és que durant les quatre dècades del règim, l’anomenada “dissidència amb els peus” va perdurar fins a rellançar-se de manera definitiva a l’estiu del 1989.
Que l’èxode en les seves diferents variants (exili, emigració, etc.) és una modalitat d’oposició política que caracteritza els règims autocràtics és una generalització validada per l’anàlisi comparada difícilment qüestionable. El cas germànic-oriental, però, presenta al respecte una especificitat que en fa un cas desviant (a diferència d’altres dictadures de la regió, la necessitat de controlar la mobilitat de la població era doblement preocupant a la RDA). L’explicació del cas germànic- oriental requereix d’una variable independent particular com és la qüestió nacional. Encara més, sense tenir en compte la vigència del ius sanguinis a la República Federal Alemanya, difícilment es podria explicar l’anomalia de la RDA en el context geopolític de la Guerra Freda.
De fet, en cap altre país de l’Est, la fugida podia produir-se amb menys costos pel que fa a l’acollida en el país d’arribada. D’acord amb la Llei Fonamental de Bonn (article 116), els qui eren alemanys amb anterioritat al 31 de desembre del 1937 (moment immediatament anterior al Anschluß austríac), així com els seus descendents, disposaven d’accés directe a la ciutadania de la RFA. Com hom pot suposar, aquest fet rebaixava de forma notable les dificultats legals i administratives per als qui decidien d’abandonar la RDA.
I és que mentre que la RFA articulà la seva sobirania sobre la base de l’acceptació de la derrota militar del III Reich, la RDA ho va fer sobre la base de l’antifeixisme. Renunciant a fonamentar la seva legitimitat política en la germanitat a la manera d’un Estat nacional, la RDA trobava la seva raó de ser en la doctrina leninista que en feia un “Estat d’obrers i camperols” (Arbeiter-und- Bauern-Staat). Allà on a la RFA el cos social de l’Estat nacional era constituit com a “Poble” (Volk), a la RDA el conformava la “classe treballadora” (Arbeiterklasse) i si a la banda occidental d’Alemanya, igual que a tot Estat-nació, Poble i Nació eren assimilats, a la parte oriental, la nació era un accident d’un únic subjecte proletari. El propi nom de totes dues repúbliques en va deixar constància en anomenar República Federal d’Alemanya a la primera i República Democràtica Alemanya a la segona. Sent la RDA una república alemanya entre d’altres de possibles, la RFA es presentava com la república del conjunt de la Nació.
Aquesta circumstància s’hauria de demostrar definitiva un cop que tingués lloc la caiguda del Mur. Quan avui tornem enrere per examinar el desenvolupament dels esdeveniments cal que reprenguem en consideració el pes de la doctrina leninista i la seva lectura de la qüestió nacional alemanya a través d’un règim autocràtic. Les dificultats de l’esquerra en aquest sentit es demostrarien decisives arribat el moment de trobar una sortida al dilema de múltiple sobirania que s’originaria després la fallida del règim de la RDA. Crida l’atenció al respecte l’oblit en que va caure la lectura i proposta de la qüestió alemanya que en el seu dia va fer Rudi Dutschke en proposar una Alemanya unificada, desarmada i neutral.
El pas del temps i la consolidació de les estructures del règim germànic-oriental farien cada cop més difícil de pensar alternatives a l’ordre geopolític de la Guerra Freda. D’aquí que arribat el moment de la fallida de la RDA, pocs havien previst o ni tan sols pensat alternatives a la situació creada que no fossin propugnar una reforma interior del propi règim a la manera de la Perestroika. Per tal de comprendre l’abast d’aquestes condicions de probabilitat cal clarificar més en detall la manera en que es va controlar i gestionar l’antagonisme a la RDA.
La dissidència impossible
La dissidència política va ser la principal modalitat d’oposició a les autocràcies leninistes de l’Europa de l’Est. En el cas de l’Alemanya oriental, aquesta modalitat es veuria condicionada per la qüestió nacional. A diferència d’altres països, la RDA hauria de fer front a la división d’Alemanya com un problema addicional al control polític de la dissidència. D’una banda, els mitjans de comunicació occidentals —notablement ràdios i televisions—, aconseguien de traspassar les fronteres d’una mateixa comunitat lingüística i fins feia ben poc política. Sabut és el problema que representava per al règim de la RDA el fet de que cada nit la ciutadania es plantés davant del televisor. Imagineu per un moment la frustració de viure aïllat d’una altra societat que fins feia res havia estat la pròpia i de la qual només es rebien els imaginaris de la publicitat. La mitificació de l’altra banda sens dubtes va incentivar el desig de fugida alhora que erosionava les bases de legitimitat del propi règim.
D’una altra banda, aquests mitjans constituien un potent amplificador per a l’exígua dissidència germànica-oriental. Expulsar la dissidència cap a l’altra Alemanya esdevingué un dels principals mecanismes polítics de control ideològic per a les elits governants. Les expulsions de dissidents com Rudolf Bahro o Wolf Biermann van ser particularment sonades al seu moment. I encara que l’Alemanya occidental es vanagloriava del seu major pluralisme mercès a la concessió d’asil als dissidents orientals, no cal perdre de vista que a la RFA tampoc s’hi donava una llibertat ideològica plena, tal i com demostraven mesures com la prohibició de l’exercici de determinades professions i càrrecs públics en cas de ser membre del partit comunista (cosa que es va conéixer com la Berufsverbot).
En aquestes circumstàncies particulars, i després dels successius reforços del comandament que resultaren d’esdeveniments com el 17 de Juny, la construcció del Mur de Berlín o la substitució d’Ulbricht per Honecker, a la RDA es va anar configurant un règim polític que amb prou feines tenia oposició. Quan a l’estiu del 1989 comencin a produir-se les primeres escletxes en el règim degudes a l’impacte de la fugida massiva de ciutadans, l’oposició política amb prou feines eren uns pocs grupuscles extremadament vigilats per l’orwellià Ministeri de Seguretat de l’Estat (la famosa Stasi). Malauradament, el règim dirigit per Honecker no només no aprofità les oportunitats que s’obrien amb el reformisme gorbatxovià, sinó que, segur de l’absència d’oposició interior mercès a la manera en que havia gestionat el dissentiment durant dècades, s’afirmà en una ortodòxia que únicament tingué per efecte facilitar el col·lapse del règim.
Igualment, la precària oposició interna es distingia de la d’altres països de l’entorn per la seva adscripció marxiana. A diferència del col·lectiu Charta 77 liderat per Vaclav Havel o el sindicat Solidarnosc de Lech Walesa, els dissidents de l’Alemanya oriental desenvoluparen la seva crítica des de la matriu marxiana de pensament. Noms com Wolfgang Leonhard, Walter Janka, Robert Havemann o els ja esmentats Rudolf Bahro i Wolf Biermann, per citar-ne només alguns dels exemples més destacats, criticaren el règim des de la seva pròpia matriu socialista. Expressions com la famosíssima “Socialisme realment existent” encunyada per Rudolf Bahro a la seva obra La alternativa, neixien d’un marxisme heterodox i de llarga tradició en terra alemanya. S’ha assenyalat amb raó que el marxisme no era vist a l’Alemanya oriental com una impostació del discurs oficial estalinista, sinó com una tradició de pensament pròpia indissociable de les lluites històriques del moviment obrer. Fins a quin punt això va ser així es verifica en les expressions de dissidència pública que anunciaren la fallida del règim.
Així, per exemple, el gener del 1989 la commemoració de l’assasinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht va ser l’escenari de les primeres protestes dissidents que anunciaven la crisi de la tardor. A la RDA el règim s’havia apropiat des de feia dècades de les figures emblemàtiques del moviment espartaquista. La seva incorporació al corpus doctrinal del règim, però, era objecte d’una barroera manipulació. No estranya, doncs, que la simple exhibició d’una pancarta amb la màxima de Rosa Luxemburg, “La llibertat és sempre la llibertat del qui pensa diferent” provoqués arrestos i condemnes als qui la varen desplegar. La frase feia alusió a la crítica que al seu dia Rosa Luxemburg havia dirigit a la concepció leninista del Partit. La reduïda quantitat de participants a l’acció i la duresa de les mesures repressives demostraven les dificultats a les quals encara havia de fer front la dissidència a començaments de l’any en que cauria el Mur.
La mobilització contra el règim només començaria com a reacció a l’èxode massiu de ciutadans que començaria a tenir lloc amb l’arribada dels mesos de vacances. L’any 1989 seria, en aquest sentit, un any diferent a tots els precedents. Mercès als incentius econòmics de l’Alemanya occidental i la tolerància de la URSS, partidària ara de que cada país seguís el seu propi camí, s’obria una estructura d’oportunitat política que aviat seria aprofitada per la ciutadania germànica-oriental per a posar en marxa sengles estratègies de fugida i protesta contra el règim; de “sortida” (exit) i “veu” (voice), per dir-ho en els termes encunyats per Albert O. Hirschman i amb els quals ell mateix explicà el canvi revolucionari a la RDA. En el nou context internacional, Hongria obriria les seves fronteres amb Àustria permetent amb això que els milers d’alemanys orientals que havien iniciat el camí cap a la seva destinació de vacances a la Mar Negra optessin per canviar la seva destinació cap a l’Alemanya occidental. Només un cop acabades les vacances van començar les primeres manifestacions de protesta contra el règim a l’empara de l’única institució que gaudia d’una certa autonomia: l’Església evangèlica.
A partir d’aquest moment s’inicià un cicle de lluites que es desplegaria en un in crescendo vertiginós des de només unes dotzenes de manifestants fins els milions que acabarien ensorrant el Mur de Berlín. El repertori de l’acció col·lectiva va començar a desplegar-se amb senzilles vigílies després de les reunions a les esglésies, però aquestes mateixes aviat esdevingueren autèntiques manifestacions improvisades i, com és evident, il·legals. Tanmateix, malgrat la rotunditat de la repressió en aquests moments inicials, l’agreujament de la situació general del país no va poder impedir que les convocatòries fossin cada cop més nombroses i s’acabés instituint com una pràctica regular: les conegudes com a “Manifestacions dels Dilluns” (Montagsdemos). Per quan Gorbatxov va visitar el país amb motiu del quarantè aniversari de la RDA (7 d’Octubre), les protestes ja havien ultrapassat qualsevol massa crítica exigible a la implosió del règim.
Durant el procés de mobilització aparegueren formes noves d’organització basades en els nous repertoris d’acció col·lectiva nascuts arran del cicle de lluites. D’entre aquestes, el cas més conegut fou el del “Nou Fòrum” (Neues Forum). Format per un grapat d’intel·lectuals dissidents, aquest col·lectiu aviat va ser desbordat pel desenvolupament dels esdeveniments. Les organitzacions a imitació del Nou Fòrum van començar a proliferar per tot arreu. Primer amb gran risc per als seus integrants, aviat, però, en la mateixa mesura en que es precipitava la descomposició del règim amb costos decreixents. Va ser precisament en aquest context on aparegueren organitzacions com “Despertar Democràtic” (Demokratischer Aufbruch) on hi feia les seves primeres passes en política una jove Àngela Merkel. Tanmateix, l’aportació principal del Nou Fòrum, la idea de crear espais deliberatius per obrir el debat polític a la ciutadania, va romandre i aviat es va concretar fins a extrems que ni de bon tros haurien pogut imaginar els seus artífexs.
La creació de taules de diàleg entre govern i oposició va passar així a ser a l’ordre del dia. En una temptativa desesperada per recuperar la iniciativa política el partit hegemònic (el SED) va obrir taules de diàleg alhora que intentava contenir la seva pròpia implosió. Després de la dimissió forçada d’Erich Honecker i la seva substitució per Egon Krenz, van començar a guanyar pes figures fins llavors secundàries a l’aparell central del Partit (com en el cas d’Hans Modrow) i àdhuc relativament marginals (com en el cas de Gregor Gysi, posteriorment secretari general del partit hereu del SED, el PDS, i en el seu dia advocat del dissident Rudolf Bahro).
La implosió del socialisme que realment va existir
Les condicions de possibilitat per a que tingués lloc un canvi revolucionari a la RDA eren un fet molt abans de la caiguda del Mur de Berlín. Els esdeveniments del 1989 (la crisi dels refugiats, les manifestacions dels dilluns, etc.) van ser el catalitzador d’una situació estructural difícilment sostenible per gaire temps més. La conjunció dels canvis que s’estaven operant des de mitjans dels vuitanta a l’arena internacional i el problema alemany es resoldrien de manera decisiva a partir de la tardor del 1989 provocant primer la implosió del règim i, més endavant, el gir nacionalista cap a la II Unificació d’Alemanya. A la convergència de tots dos plans hi trobem un problema comú: l’absència de democratització.
Vist en perspectiva, de fet, l’absència de democratització es demostra la variable independent que explica la incapacitat del comandament per assegurar-se les seves pròpies bases materials. Després d’uns primers episodis de certa inestabilitat que facilitaren una trajectòria democratitzadora, tant a la RDA com a Txecoslovàquia (no per res els dos règims que van experimentar canvis de règim revolucionaris el 1989) la deriva històrica dels seus règims cap a l’autoritarisme s’afirmaria després de les dues experiències fallides del 1953 i el 1968, respectivament. L’èxit del comandament en articular un ordre social disciplinari capaç d’eradicar qualsevol forma de dissidència comportaria, però, el seu propi fracàs a l’hora d’afrontar les noves contradiccions que resultaven del seu propi èxit.
Així les coses, si bé resulten indubtables els èxits de postguerra pel que feia a la política de reconstrucció del país (en els termes, és clar, de la seva pròpia eficiència), també és indubtable que l’esgotament del model organitzatiu del fordisme d’Estat comportava un desafiament al qual difícilment s’hi podia fer front des del disseny institucional de règims extremadament disciplinaris i autocràtics. A diferència de la democràcia liberal, capaç de readaptar el comandament al desafiament de la crisi de la fàbrica fordista per mitjà de la contrarrevolució neoliberal de Reagan i Thatcher, les autocràcies leninistes es trobaven entrampades a les seves pròpies realitats institucionals i principis normatius. Mentre que el projecte neoliberal va saber redefinir la seva estratègia a les exigències d’un comandament desterritorialitzat, d’un treball immaterialitzat i d’una producció descentralitzada, el leninisme va persistir en la seva afecció a la territorialitat fabril, a l’explotació del treball material i a un disseny extremadament centralista de tot l’entramat institucional.
De resultes de l’anterior, mentre que els anys seixanta i setanta varen ser seguits a les democràcies occidentals per una forma més acabada del capitalisme (el que s’acostuma a dir-ne “capitalisme cognitiu” o “semiocapitalisme”), a les autocràcies leninistes el comandament va començar a esfondrar-se sobre les bases del seu propi èxit repressiu i el seu fracàs recombinant. La nostra pròpia experiència marca en aquest sentit un contrapunt del qual n’haurien d’haver pres bona nota els països de l’Est. Allà on el projecte capitalista de les autocràcies militars mediterrànies sapigué fer las concessions oportunes al desafiament movimentista dels seixanta i setanta per mitjà de transicions més o menys pactades (el cas espanyol, més; el portuguès, menys), les autocràcies de l’Europa oriental, i molt especialment Txecoslovàquia i la RDA, van pretendre no veure’s afectades pel problema.
La falsificació de tota mena d’inputs sistèmics va continuar en augment fins a fer-se un parany ideològic insostenible per més temps. En contraposició a les autocràcies de l’Europa mediterrània, on una democratització relativament controlada esdevingué una eina útil a la modernització dels seus aparells productius, les autocràcies de l’Europa de l’Est varen restar aferrades als principis teleològics del leninisme que informaven la naturalesa mateixa dels seus règims de poder. D’acord amb aquestes normes resultava difícil de saber on començava un diagnòstic encertat de la situació i on la propaganda política. Més encara, en ser l’Estat qui s’encarregava de definir ideològicament les preferències de la ciutadania, els aparells productius de l’Europa de l’Est van començar a perdre contacte directe amb les demandes socials. I mentre que les autocràcies mediterrànies feien de la seva democratització el procediment institucional capaç de detectar, negociar i processar aquestes mateixes demandes, les autocràcies de l’Est veieren com s’aprofundien de manera creixent les diferències entre les preferències socials i les decisions governamentals.
En acabar la dècada dels vuitanta la dissociació entre les constitucions formal i material de la societat s’havia perllongat fins a situar els règims de l’Est al límit d’un col·lapse. La paradoxa dels països que finalment van experimentar la modalitat de canvi revolucionari és que, d’acord amb els seus propis preceptes, els seus règims demostraven una solvència molt més gran fins i tot que la d’aquell altre que els havia inspirat i que constituia, per això mateix, el seu referent directe: la URSS. D’aquí que el desconcert dels dirigents de la RDA davant de la fugida massiva de ciutadans a l’Alemanya occidental no pogués ser més gran. Més que la inevitable actitud d’intransigència deliberada pròpia de tota autocràcia va ser, però, la pròpia inèrcia del règim la que va induir el seguit d’errors de càlcul que precipitaren el país a la via revolucionària de canvi de règim. La convicció de que no calien reformes i que el país podia afrontar el futur sense grans problemes es va ensorrar només quan ja era massa tard per a una democratització negociada.
A partir de la caiguda del Mur de Berlín i només en un parell de mesos, la RDA seria liquidada. En cosa d’unes setmanes les principals institucions del règim van començar a desintegrar-se, incapaces de mantenir ja cap autoritat. Els governs de concentració es van succeir inútilment (després d’Erich Honecker, Egon Krenz, i després d’aquest, Hans Modrow, que perdria les primeres eleccions democràtiques en dècades). A tall d’exemple, l’omnipresent partit hegemònic, el SED, va passar de més d’un milió de militants a uns dos-cents mil només en un mes. El desembre fou reconvertit en un nou partit de vocació democràtica sota les sigles PDS, sent encapcelat per l’advocat d’alguns dissidents, Gregor Gysi. Per quan arribaren les primeres eleccions competitives el març de l’any següent, els seus resultats no li van permetre de superar la tercera posició per darrere dels partits d’inspiració occidental democristià (CDU, 40,8%) i socialdemòcrata (SPD, 21,9%) amb prou feines amb un 16,4%.
En aquesta lògica de precipitada descomposició s’entén que el diàleg per una democratització del Socialisme en que s’havien implicat govern i dissidència aviat fos percebut com un debat obsolet que ja només interessava, tal i com va dir Wolf Biermann: “als represors d’antany i a les seves víctimes”. Arribat aquest punt, però, es fa imprescindible concretar com va ser possible un canvi tan accelerat i definitiu. La clau de tot plegat rau en la modalitat de canvi i les particulars circumstàncies en que la qüestió nacional situava la RDA una cop produida la fallida del seu règim polític.
La modalitat revolucionària de canvi de règim
Per tal d’explicar, doncs, com va tenir lloc el col·lapse de la RDA i la transició subsegüent cal reprendre aquí un tema llargament oblidat pels estudis sobre transicions, a saber: la modalitat revolucionària del canvi de règim. L’èxit de les elits polítiques en negociar la democratització de l’Europa mediterrània va fer pensar al mainstream de la Ciència Política que el canvi de règim revolucionari era cosa del passat. Paradoxalment, el mateix any en que la historiografia conservadora celebrava el segon centenari de la Revolució del 1789 amb rèquiems per la revolució, el Teló d’Acer queia a terra per l’impuls d’una onada de mobilitzacions que, en alguns casos (entre ells el de la RDA) arribà a ser pròpiament revolucionària.
En efecte, si per revolució entenem un tipus de canvi de règim en el qual la iniciativa política radica en la mobilització social i aquesta arriba a generar en el si del poder sobirà, per efecte del seu propi desplegament autònom, un dilema de múltiple sobirania (el que se’n diu “situació prerrevolucionària”) que es resol en una nova modalitat de règim polític (el “resultat revolucionari”), no hi ha dubte de que el cas de la RDA reuneix els requisits exigibles a un cas per a ser considerat com una revolució. Empíricament parlant, la situació prerrevolucionària començaria a poc a poc en una prolongada etapa que aniria des de les primeres protestes amb motiu de la commemoració de l’aniversari de l’assasinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht fins a l’inici del periode estival. El protagonisme passaria aleshores dels grupuscles dissidents a la fugida massiva de ciutadans per la frontera austrohongaresa. En una tercera etapa, que es podria identificar des del final de les vacances estivals fins a la celebració del quarantè aniversari de la RDA, totes dues estratègies —“sortida” (èxode massiu) i “veu” (primeres manifestacions)— es complementarien soscavant la legitimitat del règim. En una quarta etapa del cicle de lluites que s’estendria fins a la caiguda del Mur de Berlín, les mobilitzacions domèstiques, facilitades per la declaració de Gorbatxov amb motiu de les celebracions del quarantè aniversari de la RDA, acabarien institucionalitzant-se en les Manifestacions dels Dilluns.
Davant de la situació creada en un país al límit del col·lapse, el 9 de novembre el govern va fer un últim esforç per tal de recuperar la credibilitat reformista. Amb prou feines havien passat un parell de setmanes des de la dimissió d’Erich Honecker i el nou govern proposava l’obertura de les fronteres entre la RDA i la RFA. A la roda de premsa corresponent, el portaveu del Comitè Central del SED, Günter Schabowski (als efectes un autèntic portaveu del govern), va cometre un petit error de conseqüències definitives. En anunciar en roda de premsa internacional l’obertura de fronteres va ser preguntat per un periodista que desitjava saber des de quan entrarien en vigor les mesures adoptades. Sense consultar els papers ni verificar, per tant, que s’havia previst que les fronteres fossin obertes a l’endemà, va respondre amb un immediatament interpretat per la multitud com una oportunitat històrica. En només unes hores el Mur de Berlín queia literalment a bocins per sorpresa de mig món. La situació prerrevolucionària quedava enrere. A les setmanes següents la qüestió ja no era el què sinó el com del canvi de règim. Fou en aquest context on s’hi va produir la ruptura definitiva entre els dos pols alternatius de sobirania que haurien de rivalitzar per la resolució de la situació creada.
La qüestió nacional i el patriotisme constitucional
Amb la caiguda del Mur de Berlín va tenir lloc un gir inesperat entre la multitud. Al crit de “Som el Poble” (Wir sind das Volk) amb el qual la ciutadania havia desafiat el comandament li sorgir espontàniament un competidor: “Som un Poble” (Wir sind ein Volk). Alhora que s’encetaven les negociacions entre govern i oposició a la Taula Rodona i la participació a les manifestacions començava a minvar, la reivindicació de la Nació va fer la seva aparició en escena. Contra tot pronòstic i per major preocupació de les potències aliades, la qüestió alemanya es presentava a l’ordre del dia per on menys se l’esperava: entre la multitud. L’esgotament de la via d’una democratització pactada entre elits (dirigents i dissidents) va cedir el pas a la reivindicació d’Alemanya com a instància legítima, font de sobirania diferent al “Poble” (Volk) de l’Estat germànic-oriental.
Per quan va caure el Mur de Berlín, la mobilització havia assolit tal punt que es feia possible el canvi de la gramàtica política leninista per aquella altra de l’Estat nacional. Cal fer esment aquí del doble desplaçament operat en només unes setmanes en el discurs polític fins a configurar la gramàtica sobre la qual es fonamenta l’actual República de Berlín. Així, la lectura vertical del concepte Poble, entès com el cos social sobre el qual el sobirà (l’Estat de la RDA) exercia el seu poder (i contra el que aquest mateix cos social s’insubordinava per mitjà del “Som el Poble”), va cedir el lloc a la reivindicació horitzontal de la igualtat de naixement que feia possible la idea d’Alemanya en tant que instància de legitimació legal-impersonal d’un eventual Estat alemany unificat. En passar de ser el Poble a ser un Poble, la ciutadania reivindicava que el fet d’haver nascut els feia lliures i iguals entre sí, i no súbdits d’un poder sobirà il·legítim qualsevol.
La lectura dels qui participaven en el procés de democratització de la RDA, però, donaria l’esquena a la qüestió nacional. La por a haver de fer front a un passat que no havia estat degudament “reelaborat” es va fer present a la seva argumentació. El fantasma d’un “IV Reich”, el temor a que “Alemanya tornés a fer de les seves”, l’“Alemanya mai més”… en suma, la mitologia de l’antifeixisme fundacional de la RDA va impedir d’entendre el caràcter constituent que catalitzava la idea de Nació, alhora que obria una finestra d’oportunitat inigualable per a la RFA (oportunitat que Helmut Kohl no desaprofitaria per a dur a terme el seu propi projecte d’Alemanya). Malgrat el pacifisme declarat de bona part dels membres de la Taula Rodona, entre aquests ningú no va reivindicar la idea d’una Alemanya reunificada i neutral que al seu dia havien defensat Stalin i Dutschke, i a la qual, per això mateix, totes dues parts negociadores podrien haver-se acollit sense renunciar a les seves posicions respectives. Paradoxalment, els qui pel contrari sí sabrien llegir l’oportunitat històrica serien els polítics occidentals esbroncats davant de la Porta de Brandemburg el 9 de novembre.
Escarmentats pel seu fiasco davant de la multitud, els polítics occidentals van traslladar el debat a una arena política més favorable. Aprofitant la revifada mobilitzadora que estava tenint lloc a la RDA al crit del “Som un Poble”, Helmut Kohl va presentar per sorpresa al Bundestag un Pla de Deu Punts per a la Unificació d’Alemanya i Europa. Malgrat que avui ens pugui semblar modest, el Pla dels Deu Punts de Kohl trencava un gran tabú i instalava definitivament la qüestió alemanya a l’ordre del dia internacional. La limitació dels objectius (una confederació de tots dos Estats), però, encaixava molt millor en el impuls constituent dels carrers que la refundació democràtica de la RDA defensada a la Taula Rodona.
Per la seva banda, les crítiques dels aliats no es van fer esperar, especialment donades les ambigüitats irrendentistes del canceller alemany reticent a un reconeixement explícit dels límits territorials d’Alemanya. Lluny de facilitar la situació, les potències aliades, especialment el Regne Unit i França, van advertir dels riscos que implicava una Gran Alemanya per a la construcció europea. Tanmateix, donat el caire constituent del procés en curs, poc s’hi podia fer ja per impedir la resolució d’una qüestió a la qual s’havia dedicat el treball diplomàtic d’unes quantes dècades i que, a fi de comptes, era perfectament resoluble en els termes de la política dels Estats nacionals sense més riscos que els de perdre a les negociacions d’una eventual unificació.
Davant del desenvolupament autònom dels esdeveniments, primer Hans Modrow, i més endavant el propi Nou Fòrum (cap a finals del gener), van reconéixer la inevitabilitat d’abordar el problema de la unificació alemanya. Llavors, però, ja era massa tard. La determinació d’Helmut Kohl havia calat profundament en una societat que es descobria de cop i volta en la falsetat d’un sistema col·lapsat completament i sense gaire marge d’acció. El “Poble” de la RDA ja no volia ser tal sinó part del “Poble” alemany de l’Estat nacional veí. Lluny d’aprofitar l’ocasió per recombinar la matriu del nacionalisme teutó i redefinir el lloc de la idea de Nació a la gramàtica política de la postmodernitat, se cedia la iniciativa política a l’establishment germànic-occidental.
Davant de l’estat de coses que es configurava després de la caiguda del Mur cada vegada resultava més difícil de sostreure’s al contrast entre les realitats occidental i oriental. Encara més, precisament, en un moment on encara es desconeixien els efectes que hauria de tenir la II Unificació d’Alemanya sobre la RDA. Però a mida que la Taula Rodona establia un diagnòstic més realista de la situació econòmica del país, els càlculs es decantaven més i més a favor d’una unificació de les repúbliques alemanyes. En un context semblant no és gens estrany que les primeres eleccions lliures i competitives, esdevinguessin un autèntic plebiscit sobre la unificació. A partir del 18 de març del 1990, el panorama polític canviaria radicalmente tot redefinint el debat polític en uns termes estrictament prefixats per l’imperatiu de donar resposta a la qüestió nacional.
En aquest nou horitzó es van obrir dues vies que encarnaven dues concepcions diferents de la idea de Nació. Cada via s’identificava amb un article diferent de la Llei Fonamental (Grundgesetz) de Bonn. La primera via, possible mercès a l’article 23, entenia que la RFA, en tant que Estat nacional alemany podia incorporar nous territoris. De fet, el 1957, després del referèndum del 1955, la RFA havia incorporat a la Federació (Bund) el petit Estat (Land) de Saarland. Per tal de poder fer efectiva aquesta via d’unificació calia, però, que la RDA modifiqués la seva estructura territorial centralista en les unitats federables (Länder) i se n’aprovés la integració a la RFA. Des d’un terreny ideològic aquesta via deixava intacta la matriu etnonacionalista sobre la qual es fundava (i es continua fundant) la RFA. No es modificava la nacionalitat, que podia continuar en vigor d’acord amb l’article 116 (ius sanguinis) i fins i tot es podia resoldre el problema territorial de les fronteres mitjançant eufemismes legals com la definició de la frontera germànica-polonesa en la coneguda expressió “frontera occidental de Polònia” (que no necessàriament frontera oriental d’Alemanya).
La segona via veia a l’article 146 de la Llei Fonamental la possibilitat de cloure de manera definitiva la qüestió nacional i donar pas, àdhuc, a un món “post-nacional”, entenent-se com a tal un món on l’Estat-nació no fos ja la unitat institucional bàsica amb la qual s’articulés el poder sobirà. Davant de les ressonàncies etnonacionalistes de la via de l’article 23, diverses figures intel·lectuals, partits polítics i organitzacions socials d’esquerra s’aprestaren a exigir l’efectuació de l’article 146, és a dir, la convocatòria d’un referèndum que deixés enrere el provisori que era la Llei Fonamental i constituís la nova Alemanya com un Estat nacional amb base en una concepció cívica i no ètnica de la nacionalitat.
El debat es va cloure, com és sabut, amb la implementació de la primera solució a través dels diferents “tractats d’unificació” (Einigungsverträge). I si bé és cert que la matriu etnonacionalista realitzava importants concessions en matèries tan sensibles per a la seva pròpia configuració com la territorialitat, el fet és que els pitjors resultats van ser per al projecte teòric neorrepublicà que identificava en el “Patriotisme Constitucional” (Verfassungspatriotismus) l’alternativa política a l’etnonacionalisme.
Aquesta aposta teòrica-normativa, defensada en el debat públic pel filòsof Jürgen Habermas, partia de les condicions institucionals i culturals específiques en que s’havia desenvolupat la República de Bonn com un punt de partida, obviant que havia estat a la RDA on s’havia produit la ruptura constituent. D’acord amb l’argumentació habermasiana, quatre dècades de democràcia continuada sense necessitat d’un Estat nacional unificat havien demostrat que era perfectament possible instituir un Estat republicà tot eliminant la identitat nacional del dispositiu de legitimació procedimental del règim polític. Mercès a la des-diferenciació cognitiva respecte del “ser alemany” que feia possible la pràctica efectiva de la democràcia, el “ciutadà federal” (Bundesbürger) havia deixat enrere l’era dels nacionalismes per endinsar-se en el kantià món cosmopolita de la postnacionalitat. L’èxit dels quaranta anys de RFA hauria permès de produir una fides política al règim estrictament procedimental, mancada dels elements emotius i simbòlic-culturals inherents a la matriu etnonacionalista i que, en el seu desenvolupament, sempre abocarien a l’actualització de l’irredentisme teutó i les temptacions bel·licistes o hegemonistes sobre el conjunt d’Europa.
No cal dir que el propi desenvolupament posterior dels fets va invalidar les hipòtesis habermasianes i que, pel contrari, l’ús adient d’emocions i jocs simbòlic-culturals per part de les elits dirigents de la RFA va culminar amb èxit el projecte de II Unificació d’Alemanya liderat per Helmut Kohl. Per a bé o per a malament, però en tot cas per a negació de les tesis habermasianes, la democràcia representativa de la RFA de la que tan orgullós se sentia el filòsof en la seva condició de patriota constitucional va permetre que la RDA es fragmentés en cinc nous Länder i Berlín es reunifiqués i esdevingués la nova capital d’un Estat nacional. D’ara en endavant, l’Estat a-nacional republicà de Habermas, la República Federal (Bundesrepublik), recuperaria en els usos lingüístics quotidians la denominació d’“Alemanya” (i no només per als propis implicats, sinó també per a la resta de la comunitat internacional).
Encara que el pas de la República de Bonn (RFA, 1949–1989) a la República de Berlín (Alemanya, 1990–avui) es va poder tancar ràpidament mitjançant la corresponent previsió constitucional, la posterior institucionalització de la República de Berlín va fer palès un dèficit de legitimitat democràtica que, alhora que ha qüestionat la matriu identitària del nacionalisme germànic, ha donat peu a una inèdita escissió nacional entre Est i Oest. A conseqüència del desigual repartiment de costos de la unificació, la separació Est-Oest va fer sorgir dues identitats subnacionals mútuament excloents. Els alemanys orientals passaren a veure’s com a Ossies i els occidentals com a Wessies. A l’extinta RDA les tensions entre alemanys occidentals i orientals van ser canalitzades institucionalment per mitjà del creixement electoral del PDS. Durant la dècada dels noranta i bona part delos dos mil, el PDS seria, de fet, l’única institució supervivent de la RDA. Votar el PDS es convertiria en un exercici d’“Ostalgie”. Només recentment, de fet, després de la fusió d’aquest partit amb l’escissió socialdemòcrata liderada per Oskar Lafontaine ha aconseguit el PDS (ara renomenat Die Linke) superar la barrera del 5% als Länder occidentals.
En un altre ordre de coses, la construcció del nou Estat nacional empitjoraria la situació de l’única minoria nacional de l’extinta RDA: els sòrabs: reconeguts com a minoria nacional, els sòrabs veieren com la II Unificació d’Alemanya els dividia administrativament entre dos districtes, liquidava drets culturals reconeguts per la RDA i ni tan sols assolien les condicions de les minories nacionals de l’Alemanya occidental (cas, per exemple, de la minoria danesa de Schleswig-Holstein, que disposa d’una representació estable al parlament del Land). La situació dels sòrabs, de fet, pot ser un bon indicador dels efectes germanitzadors de la implementació de la Unificació duta a terme per Helmut Kohl.
Per últim, hem de considerar aquí un altre aspecte més negatiu encara derivat de la manera en que va ser feta la unificació. En no aprofitar l’oportunitat constituent per a redefinir la matriu identitària del nacionalisme alemany, el replegament que va seguir a la Unificació es demostraria particularment durador i útil als recurrents brots de xenofòbia i racisme. En els anys immediatament posteriors a la unificació, en lògica coherència amb les dinàmiques cícliques de la mobilització política, la caiguda de la participació es va traduir en la radicalització de repertoris d’acció col·lectiva i l’emergència d’un contramoviment xenòfob de gran implantació a l’extinta RDA. La pervivència de l’autoritarisme, la manca de perspectives vitals i el desigual repartiment dels costos de la unificació van conduir a un apogeu de l’extrema dreta durant la dècada dels noranta que va arribar, fins i tot, a tenir presència en diversos parlaments regionals i altres institucions.
Tot plegat, contràriament als pitjors vaticinis dels pessimistes de torn, la II Unificació d’Alemanya no suposà l’adveniment d’un IV Reich ni res de semblant. L’arrelament de la democràcia a la cultura política germana és des de fa anys un dels més elevats d’Europa i així ho demostra, entre moltes altres coses, el vigor del seu moviment antifeixista.
A manera de conclusió
La caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989 constitueix un esdeveniment històric que aviat fou elevat a la categoria d’una autèntica mitologia de la modernitat. Igual que va succeir amb el bombardeig nuclear d’Hiroshima i Nagasaki o la Revolució del 1917, la caiguda del Mur marca una cesura entre dues èpoques, entre la Guerra Freda i l’Era Global. Amb la Revolució del 1989 es va tancar, a més, el curt segle XX que havia començat amb la I Guerra Mundial i la Revolució de 1917. I en una perspectiva històrica de més llarg abast fins i tot, no resulta difícil lligar 1989 al seu bicentenari, la Revolució de 1789 o, pel cas, a la fi del llarg procés de gestació de la moderna gramàtica política que va donar començament amb la ruptura renaixentista i les guerres de religió.
Desgranar avui la mitologia originada per la caiguda del Mur de Berlín requereix diagnosticar la profunditat de les crisis que amb ella s’organitzen en el comandament semiocapitalista: la crisi de l’esquerra (de la gramàtica política del món contemporani), la crisi del treball (de la societat postindustrial), la crisi de l’Estat nacional (de la sobirania en un món globalitzat), la crisi de la modernitat (dels grans relats ideològics de legitimació), etc.; crisis totes elles que ens situen alhora al nostre llindar i ens projecten cap a un futur per al qual seguim orfes. Vint anys després de la caiguda del Mur de Berlín, les paraules amb les que Alexis de Tocqueville afrontava els canvis polítics del seu temps cobren ple vigor: “Il faut une science politique nouvelle à un monde tout nouveau.”
Per tal d’encetar aquesta Ciència Política caldrà oblidar els esquemes interpretatius derivats dels vells esquemes ideològics de la Guerra Freda. La teoria del totalitarisme ha de ser reavaluada en la justa mesura dels seus mèrits analítics, però sense deixar de reconéixer els llasts ideològics que arrossega. La divisòria fonamental entre democràcia i autocràcia ja no passa avui per la defensa de la primera davant d’un exterior, sinó per la identificació de les tensions internes que l’amenacen. La democràcia no és un disseny institucional determinat, tampoc una Constitució, i menys encara un estat de coses que, un cop instaurat, no li cal alguna modalitat agonística de praxi política per al seu funcionament. Pel contrari, la democràcia és un procés que aboca a una permanent disjuntiva entre la democratització o la des-democratització. Traçar avui la genealogia política del present ens mena, doncs, a situar la caiguda del Mur en la perspectiva constituent de la democratització i en el risc de la seva desdemocratització (en l’esgotament que comporta el poder constituit).
La fi de les autocràcies de l’Europa de l’Est, en general, i de la RDA, més en particular, va suposar el trànsit definitiu a la instauració d’una forma de comandament pròpia del capitalisme cognitiu. En comptes de la negació de la dissidència, la repressió directa i la comprensió del poder sobirà com un exercici exterior al cos social, el comandament es constitueix avui sobre les bases del pluralisme òntic tal i com és reconegut en les bases del liberalisme clàssic, és a dir, com un pluralism limitat, sotmès a la seva institucionalització per mitjà dels dispositius de control indirecte i regulat per les regles del mercat. El dissentiment polític, institucionalitzat per mitjà de les diferents variants de democràcia liberal, assegura un comandament capaç d’integrar contradiccions alhora que les fa productives al govern de les subjectivitats antagonistes. Els riscos de fugida o protesta es redueixen així a la seva mínima expressió incrementant en tot moment l’eficiència sistèmica.
Això últim no vol dir, en tot cas, que no hi hagi riscos de col·lapse o implosió sistèmica. Tanmateix, la progressiva homologació democratitzadora (liberal) que acompanya el procés globalitzador impossibilita el risc de col·lapse i que, per tant, s’originin situacions prerrevolucionàries a la manera de la crisi que va posar fi a la RDA. La dissociació entre les constitucions formal i material de les societats que farien possible una ruptura constituent concorde als paràmetres de les revolucions conegudes discorre cada cop menys entre l’interior i l’exterior d’un determinat sobirà territorial (riscos de fugida i protesta) i més en les contradiccions endògenes en que la subsunció global situa els poders sobirans institucionalitzats a l’Estat nacional. L’emergència d’un poder imperial global s’afirma així com autèntica forma de comandament precisament per la seva capacitat per assegurar als Estats nacionals la seva capacitat per minvar les probabilitats de guerra i/o revolució.
Correlativament guerra i revolució es van definint progressivament en funció de les dinàmiques imperials. De la guerra de l’Iraq i la insurgència iraquiana als esclats de la banlieue francesa el 2005 o a la revolta grega de 2008, passant per la intifada palestina, el món posterior a la Revolució de 1989 no ha parat d’experimentar noves modalitats de guerra i revolució social molt més fragmentàries, transnacionals, rizomàtiques. La tendència que es traça des de la caiguda del mur fins avui evidencia que els canvis en el comandament són cada vegada més canvis “en” el règim polític i no canvis “de” règim polític. No és sorprenent, per tant, que el pas del “molar” al “molecular” s’afirmi amb més claredat que en temps de la Guerra Freda.
Aquesta transició en les escales de la política redefineix per la seva banda la qüestió nacional més enllà dels termes en que s’ha vingut formulant des del naixement de l’Estat nacional. En aquest sentit, la revolució del 1989 inaugura una nova fase que es remet al llindar de 1789, moment en que Estat i Nació es van conjugar en el pas històric cap a la biopolítica. La mutació de l’estructura de la sobirania en la seva modalitat imperial actual situa l’Estat nacional en crisi. El vincle que a la Declaració Universal de Drets de l’Home i el Ciutadà lligava Estat i nació (“tots els homes neixen lliures i iguals”) està sent qüestionat després de la caiguda del Mur en la mateixa mida en que els àmbits decisionals són desplaçats a nivells superiors i inferiors al del propi Estat nacional.
Amb tot, lluny de validar-se la hipòtesi del discurs “postnacional” (entès com el “post-Estat nacional” a la manera del patriotisme constitucional habermasià), la política posterior a 1989 brinda la possibilitat de resituar-se a l’horitzó obert amb els començaments de la pròpia modernitat, en el moment en que la Nació es constituïa com a instància de legitimació davant de l’Estat absolutista. La clau d’una reconceptualització escaient a l’esdevenir global requereix, però, resituar altres conceptes als quals s’ha vingut lligant, ja es remetin aquests a la constitució del cos social (poble, multitud, etc.), ja es vinculin amb els procediments de legitimació de la decisió (poder constituent, república, etc.). Al cap i a la fi, si alguna lliçó ens ha llegat la caiguda del Mur de Berlín és la necessitat de redefinir completament l’heurística de l’emancipació.
(Traducció Enfocant.net)”
