Per Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN) de l’Assemblea local del Tarragonès, extret de Llibertat.cat
«La història de la humanitat és la història de la lluita de classes. A l’antiga Roma tenim patricis, cavallers, plebeus i esclaus; a l’Edat Mitjana, senyors feudals, vassalls, menestrals, fadrins i serfs. La societat actual, sorgida de la societat feudal, no ha abolit els antagonismes de classe»[1]. El capitalisme és un sistema que engloba la totalitat del planeta i així ha de ser entès per ser abordat i superar-lo. Avui en dia la forma de vida del 15% de la població mundial que es concentra als estats imperialistes, o països enriquits, es fonamenta en el control del 71% del PIB mundial; o el que és el mateix, el 85% de la població malviu als països empobrits i s’ha d’acontentar amb el 29% del PIB mundial per mantenir la civilització burgesa.[2] La gent marxa dels seus països no per plaer sinó forçada pel desequilibri econòmic a nivell mundial, forçada per la gana, i no pas perquè siguin imbècils, sinó perquè se’ls ha explotat des d’occident durant segles. Analitzar el fenomen de la immigració des d’un altre criteri que no sigui l’econòmic, i per tant el de l’explotació capitalista a nivell mundial, és tan erroni com analitzar el fenomen de la gravetat des la música i no des de la física, seria absurd. Analitzar i intervenir en qüestions que tenen causes materials des de l’idealisme, com es fa, és un error anunciat. L’Europa colonial és la responsable de l’empobriment, quan no genocidi, no només d’Àfrica sinó de gran part dels pobles del planeta. Des del segle XV Europa comença a protagonitzar el desenvolupament del subdesenvolupament, ja sigui sota l’estendard del terror cristià en el passat o del terror democràtic avui. El primer assentament francès a Senegal va ser al 1659. L’Illa de Goreé a Dakar es va convertir en un punt important per al comerç d’esclaus a l’Atlàntic des del 1700. Milions d’africans van ser arrancats de les seves terres per l’home cristià blanc i esclavitzats a les Amèriques on una nova barbaritat europea, i especialment espanyola, els esperava. Des d’aquell moment passant per diversos episodis d’alts i baixos va ser una colònia francesa fins al 1960. Senegal és molt pobre en recursos naturals, el 70% de la població malviu en i de la producció agrícola. Senegal, però, per la seva estabilitat política i situació geogràfica forma part dels països africans més industrialitzats amb presència de multinacionals, com no, la majoria franceses. Retinguem en la consciència l’explotació de la perifèria i endinsem-nos ara en l’explotació al centre dels imperis. Ens trobem que avui als Països Catalans hi ha més de 1.400.000 aturats, prop del 60% han perdut la feina perquè no els van renovar els contractes temporals; més del 36% no reben cap prestació, més del 35% són de llarga durada. Més del 60% dels joves treballadors menors de 25 anys no té feina. Empreses privades, concretament els bancs i caixes, van ser objecte d’un regal per part de l’estat espanyol amb 130.000 milions d’euros al 2008 i 550 milions el 2010. Això ha provocat el dèficit actual i que el PSOE, PP, CiU, CEOE, la UE i l’FMI han “solucionat” amb retalls de salaris i llocs de treball, congelant les pensions i fent-nos pagar més impostos. El Banc Mundial i l’FMI exigeixen la jubilació als 67 anys. Sortint de la terrorífica època franquista els drets de la classe treballadora estaven millor que ara. L’any 1976 tant les Empreses de Treball Temporal (ETT), com qualsevol forma de prestamisme laboral, estaven radicalment prohibits. Tanmateix, els contractes temporals i precaris han anat guanyant terreny en el mercat laboral fins a arribar a més del 95% del total dels contractes realitzats. Les indemnitzacions per acomiadaments han anat reduint-se dràsticament amb el temps fins a quasi la meitat, s’han reduït la pràctica totalitat de les prestacions de la Seguretat Social, ha crescut la subcontractació i han aparegut les mil i una cares de la precarietat, en forma de becaris, falsos autònoms o els contractes de pràctiques, entre molts d’altres exemples. Una persona en situació de baixa mèdica el 1980 no podia ser acomiadada per la patronal ja que la llei entenia que l’estaven discriminant pel seu estat de salut, mentre que el 2009 aquest mateix acomiadament és totalment legal. Com a exemple, un dels darrers escàndols mediàtics dels últims mesos: l’acomiadament d’un treballador amb diagnòstic de càncer de pulmó o d’una treballadora en estat de coma. També podem observar com una persona acomiadada improcedentment podia triar entre tornar a l’empresa o cobrar la indemnització l’any 1977, mentre que a l’any 2009 és l’empresària qui tria entre reincorporar a la treballadora o pagar-li la indemnització. A més a més, la indemnització a percebre s’ha reduït pràcticament a la meitat. [3] La Nova Reforma Laboral és un insult: el contracte d’obra o servei durarà un màxim de 2 anys, l’acomiadament serà molt barat, quan l’empresa acrediti pèrdues durant 6 mesos podrà fer acomiadaments pagant 20 dies per any treballat, dels quals 12 dies els pagarà FOGASA, és a dir, nosaltres mateixos per mitjà dels impostos. I tot davant la passiva mirada dels grans sindicats majoritaris, CC.OO. i UGT, que no són res més que la prolongació dels interessos del capital a les files dels i les treballadores. La classe treballadors grega, amb una taxa d’atur d’un 10% (l’estat espanyol en té un 20%), ja ha sortit al carrer a guanyar-se la dignitat amb la força del foc, aquí encara estem esperant una previsible pusil·lànime vaga general. No cal ni que aprofundim en el ridícul sistema polític que embolcalla l’econòmic, doncs en les properes eleccions al Parlament de la Generalitat d’un territori propietat de la monarquia borbònica, cap partit farà campanya carregant contra la descarada corrupció del Cas Millet, simplement perquè estafar als treballadors i treballadores forma part de l’estructura genètica del sistema social dominant. Tant al centre com a la perifèria de l’imperi hi ha efectes múltiples i complexos d’una sola causa: la infinita i irracional acumulació de capital en mans d’una minoria molt poderosa. Per enriquir-se, ahir van anar al Senegal a buscar esclaus; per enriquir-se, avui ens veiem forçats per la gana a vendre la nostra força de treball a canvi d’un salari que ens permet arrossegar les noves cadenes d’or en una societat on nominalment som lliures. No desconnectar els efectes entre ells és fonamental per a l’èxit, no desconnectar les lluites dels pobles de les perifèries amb els del centre de l’imperi és fonamental. Desconnectar-los ens condueix al fracàs. L’imperi pot tolerar que petites reivindicacions deslligades s’assimilin al sistema dominant, com per exemple que un negre sigui president dels EEUU, que hi hagi musulmans rics als Emirats Àrabs, o que hi hagi dones ministres, però no podrà assimilar mai la contradicció principal que engendra les altres: l’explotació del treball per part del capital, l’explotació del centre contra la perifèria, el malbaratament dels recursos naturals arreu del planeta. Així doncs cal que lliguem totes les lluites que superficialment semblen deslligades en un projecte de construcció que implícitament devasti sistema actual, doncs tot succeeix per causa de l’acumulació de capital: Cementiris nuclears, immigració, feminicidi, atur,… El problema es fa molt més complex quan alguns dels treballadors i treballadores, doncs percebem els i som producte dels efectes, moguts per sentiments nobles no l’encerten en la tasca d’identificació de les causes i l’erren trobant a déu o altres tonteries. Les causes de la barbàrie que abordem són materials, objectives, (minerals, dones, diners, aigua, petroli,…) no pas idees o sentiments (déu, la pau, la injustícia, el respecte,…). Les ONG’s, Creu Roja, el Treball Social i altres categories d’aquesta espècie sota l’eslògan de la “pau” i la “neutralitat” (però contradictòriament ben posicionats amb un marc de treball d’estat espanyol) són part del problema ja que a la pràctica toleren, legitimen i perpetuen aquesta explotació aberrant, allunyant el blanc a atacar, el sistema capitalista, i promovent uns contraproduents models socials d’organització. El que són CC.OO i UGT a la vessant laboral, ho són Creu Roja i les ONG’s a la vessant social. A Itàlia durant la dècada del 1920, com si d’un pèndol es tractés, es va deixar de parlar del marxista Gramsci per parlar del feixista Mussolini. A Alemanya es va deixar de parlar de Rosa Luxemburg per parlar d’Adolf Hitler. La situació de la classe treballadora en ambdós casos era lamentable però, de la mateixa manera que avui els treballadors i treballadores són molt valentes al camp de futbol però molt covardes davant dels empresaris, les masses van preferir un sistema social que els reconfortava subjectivament però que anava en contra d’ells mateixos objectivament. Exactament tal i com fan els cristians que posen l’altre galta o com la dona que protegeix el marit que l’estova. El feixisme i el racisme (el PP, Cuidadanos i PxC) estan encantats amb el que passa a Calafell, al Vendrell i a Salt. Els explotats pel capital, siguin catalanes o senegalesos, donat la debilitat de les organitzacions revolucionaries poden no identificar-se com a companys de lluita, efectes diferents d’una sola causa, i barallar-se entre ells. No volem uns nous fets com els que van passar a El Ejido. Les ONG’s, Creu Roja entre d’altres, i el Treball Social com a cobertura ideològica (que obertament diu que rebutja els materialistes i ateus Marx i Engels per abraçar l’idealista Kant i l’agnòstic Mill) en comptes de treballar per la unió i superació de les opressions, fan tot el contrari: aïllen les víctimes tractant-les d’usuaris, les individualitzen i intenten endollar-les de nou en l’esquizofrènica societat, els tornen més vulnerables del que estan. A aquests idealistes els haurem de recordar que els reis són els pares i que el tió és un simple tronc inanimat. En comptes d’organitzar un poder popular capaç de superar les causes últimes, un poder popular que estableixi llaços de solidaritat entre les múltiples manifestacions de la lluita de classes i que ataqui els veritables responsables (l’imperialisme desglossat fins a l’últim capilar, des de la Directiva Bolkestein fins a la policia local) es dedica a afegir pedaços a qui ja no en pot absorvir més. Tot i així cal que ajudem a les persones de bona fe que han ingressat en aquestes ONG’s a superar aquest estret marc teòric i moral que els col·loca en la barricada enemiga. És feina de les organitzacions revolucionaries i de la gent conscient superar tots els obstacles que ens planteja la complexa realitat, primer de tot rebutjant i combatent al peu del carrer el racisme i el feixisme, assenyalant els veritables responsables i posant els ciments per la construcció de la Independència i el Socialisme als Països Catalans i a la resta del món.
[1] MARX, KARL. i ENGELS, FRIEDRICH. Manifest del Partit Comunista, editorial Undarius, Barcelona. 1976
[2] GIL DE SAN VICENTE, IÑAKI. Capitalismo en crisi e internet rojo. 2008
[3] Coordinadora Obrera Sindical. Què és la Nova Reforma Laboral?. www.sindicatcos.cat
