Consideració
Fins ara, l’anàlisi les reflexions sobre un fet tan radicalment democràtic com les consultes han generat força literatura, sobretot perquè en un Estat com l’espanyol, amb tan poca tradició de cultura democràtica, ha sorgit des de la base una iniciativa nova que ha connectat amb la voluntat popular, i amb una anàlisi de la realitat que ha evidenciat la mort de l’autonomisme i el fracàs dels projectes polítics dels partits institucionalistes, que han adaptat el seus programes als diktats de l’Estat.
El teixit nerviós de les Consultes per a la Independència
Les consultes, a banda de l’infantilisme del protagonisme egocèntric d’alguns personatges, no apareixen com un bolet, al darrere hi ha un llarg procés d’acumulació de forces de l’Esquerra Independentista (EI), un debat ideològic de fons, una difusió del missatge, una pedagogia política i unes lluites concretes. També el cansament del poble d’unes polítiques i uns polítics, que després de trenta anys ens han situat en un atzucac.
Pensem que en la ja llarga experiència de les Consultes, s’han posat de manifest dos elements cabdals, sobre els quals caldria reflexionar: a)- La capacitat d’autoorganització popular, que és una constant de la nostra història nacional ( ateneus, cooperativisme, mutualisme, col·lectivisme), la potència del teixit social. b)- La reflexió i el debat públic sobre el concepte del dret democràtic a l’autodeterminació, entès tal i com ho defineix El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (2007) a la seva entrada: autodeterminació 1)- Acció de decidir per un mateix. 2)- Acció per la qual un poble decideix lliurement el seu futur polític. El dret dels pobles a l’autodeterminació.
Els antecedents
El dret a l’autodeterminació, de llarga tradició històrica en tots els processos de descolonització d’Àsia i Àfrica després de la II Guerra Mundial, fou reconegut en la Carta Fundacional de l’ONU el 26/06/ 1945 en els apartats 1 i 3 de l’article 1. Aquest dret s’ha exercit al llarg de la nostra història nacional, primer amb la redacció de la Constitució Provisional de la República Catalana ( l’Havana 1928), un text que fixa les bases jurídiques del nou Estat Català i del seu exercici de la independència.
Quan el 14 d’abril del 1931, Francesc Macià proclama la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, trasllada al camp de l’acció política el concepte del dret a l’autodeterminació. Vincula la necessitat de la independència a un concepte jurídic.
En el preàmbul de l’Estatut de Núria del 1931, s’hi diu: La Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya, en la redacció del projecte únic d’Estatut, ha partit del dret que té Catalunya com a poble a l’autodeterminació. Els redactors de l’Estatut, amatents al context internacional i a les ànsies de llibertat de força nacions sense Estat d’aquell moment, incorporen aquest dret democràtic fonamental al document. Aquest text retornà retallat de Madrid i per tant no s’incorporà al text de l’Estatut del 1932.
Quan el Sis d’Octubre del 1934, el President Lluís Companys proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola, s’entén que recupera l’esperit del President Francesc Macià del 14 d’abril del 1931, que una vegada més aquest és un acte d’exercici democràtic del dret d’autodeterminació.
L’Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària antifranquista del 1971 al 1977, en el punt tercer de la seva declaració de principis demana: El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut del 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació. Més endavant amb les grans rebaixes i claudicacions de la Reforma política, aquest tercer punt quedà mutilat de la referència a l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Ara i aquí
La consulta per a la independència d’Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 va marcar un punt d’inflexió en la política nacional, perquè fou un acte col·lectiu de l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació. Perquè una vegada més es posà de manifest la voluntat de llibertat nacional i social amb l’exercici de la capacitat de decidir com a poble.
Pensem que molts dels 2671 vots del sí a la independència a Arenys de Munt, són la constatació del fracàs del projecte autonomista d’aquests darrers trenta anys, del cansament d’un model polític anestesiant, que no ha sabut, o no ha volgut, encarar els problemes greus que teníem com a poble i s’ha limitat a la política de l’estruç, amagar el cap sota l’ala i aprofitar com a classe política la seva situació de privilegi, per potenciar negocis a l’ombra del poder. Creiem que aquesta consideració pot ésser extrapolable a bona part dels vots pel sí a la independència.
Trenta anys perduts de política erràtica, de “qui dia passa any empeny”, del peix al cove, sense considerar que a Madrid no hi ha mar, trenta anys perduts sense un projecte de reconstrucció nacional, tenint com a gran fita el sempre utòpic encaix amb l’Estat espanyol, que s’ha demostrat inviable, perquè l’Estat no vol un encaix, sinó una subordinació total.
L’existència d’un considerable nivell de consciència nacional, resultat del treball pràctic i teòric, de les lluites i les anàlisis de l’Esquerra Independentista (EI) al llarg d’aquests trenta anys, ha permès que les Consultes cristal·litzessin, cal recordar que és un regidor de la CUP d’Arenys de Munt, JM Ximenis, qui presentà la moció sobre la Consulta per a la Independència al Ple de l’Ajuntament del poble el 28 de maig de 2009, moció que aprovada per tots els grups del consistori, menys el PSC, inicià la reacció popular dels processos de les Consultes.
Cada vegada sectors més amplis del poble català s’adonen que l’únic camí per a mantenir la nostra identitat nacional, per a resoldre la greu situació de crisi econòmica és la independència, recuperar la nostra capacitat de decidir com a poble català, l’altra alternativa és la mort dolça, l’assimilació per part de l’Estat.
La Batalla d’Arenys de Munt
Pensem que la reacció que es produeix a Arenys de Munt el dia de la Consulta és, sobretot, el resultat de tres elements:
a)- Un treball de sensibilització que des del 2001 estava fent el Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació (MAPA), cursets d’història de Catalunya, presentacions de llibres, articles a la revista del poble BATEC, el cicle de conferències el maig de 2005, Les nacions sense Estat i el dret a l’autodeterminació, que es va celebrar entre els dos Arenys. És a dir, un treball de pedagogia, de recuperació de la consciència nacional que arribà a amplis sectors del poble.
b)- L’esgotament del model autonomista i dels partits que en formen part. Aquests, però, en la mesura que poden, intenten amb un èxit relatiu, de recuperar el control del moviment de les Consultes, alhora que aprofiten per rentar-se la cara, dient que ells sempre hi havien estat d’acord.
c)- El cansament, el desencís de la gent, que veu que els problemes no només no es resolen sinó que empitjoren, que els nivells de corrupció dins la classe política assoleixen cotes fins ara impensables, sense que res canviï. El mateix sistema és corrupte, per això s’entén la corrupció com un fet normal dins la lògica del sistema, fins i tot vista amb una certa comprensió, perquè a causa de la seva generalització ha deixat d’ésser excepcional i ha entrat dins del normal, encara que mal vist, sobretot, si t’enxampen.
Què cal fer ?
El vot de les Consultes és el vot per a una independència que elimini aquest sistema eixorc, putrefacte, que després de 30 anys s’ha demostrat ineficaç, útil només per als qui s’hi han enriquit. Aquest vot demana un nou model socioeconòmic, basat en el respecte a les necessitats del poble treballador, basat en la capacitat d’autoorganització d’aquest poble demostrada a bastament en el procés de les Consultes.
No podem caure en l’error d’acceptar una transformació lampedusiana, en una operació de maquillatge, que una vegada més canviï els aspectes formals, la façana, perquè res de fonamental es modifiqui, perquè els centres de decisió polítics, econòmics i militars, restin a les mateixes mans. No podem acceptar un Estat Català al servei dels interessos de les multinacionals i del capital bancari, no podem acceptar un sindicalisme groc venut a la patronal. Necessitem un estat redistribuïdor de la riquesa, que afavoreixi els sectors més desvalguts, les classes populars. Ens cal un independentisme amb un important contingut de canvi social. Que no ens tornin a enganyar, que és el que passà quan l’adveniment de la II República o a mitjan dels setanta amb el procés de la Transició.
En el camp de la batalla de les idees, hem de donar a conèixer les nostres anàlisis, la línia política de treball que s’ha de plasmar en una pràctica concreta, per aconseguir uns Països Catalans independents, al servei de la majoria, de les classes populars.
Agustí Barrera.
Militant de la CUP d’Arenys de Munt
