Context i conjuntura a l’Estat espanyol

Opinió: Iñaki Gil de San Vicente.

L’organització independentista Endavant m’ha demanat que li responga a les cinc preguntes que apareixen baix, en una xarrada-debat al respecte. Però m’ha donat un espai molt reduït per a escriure les respostes, així que vaig al gra.

A. Les causes de la crisi a l’Estat espanyol

B. Els escenaris a curt i mig termini

C. Les possibilitats de confrontar la crisi des de posicions de classe

D. La dialèctica de la lluita de classe i la lluita d’emancipació nacional

E. Hegemonia i avantguarda. Claus per a interpretar el paper de l’independentisme en la lluita política actual.

1. Les causes de la crisi a l’Estat espanyol

A la fi de desembre de 2003 vaig publicar a la Xarxa el text “Les crisis del marc estatal d’acumulació”, escrit per a un debat amb independentistes gallecs, i destinat a avançar en un debat més ampli amb altres moviments independentistes i internacionalistes. Hui convide a que es torne a llegir i es critique a la llum dels esdeveniments ocorreguts en aquests quasi set anys. La terrible “foto de les Açores” de març de 2003 –Aznar, Bush i Blair en representació de l’imperialisme assassí– reflectia l’eufòria irracional de la burgesia espanyola. Tot aparentava anar vent en popa, encara que una mirada crítica, marxista, descobria ràpidament la gravetat de les crisis internes. Externament, semblava que s’havien assolit per fi tres dels quatre objectius fonamentals cercats en la segona meitat de la dècada de 1970, a saber: integrar al capitalisme espanyol en el capitalisme internacional; legitimar la monarquia, i derrotar el moviment revolucionari; el quart objectiu estava només resolt en part ja que si bé les burgesies autonòmiques i regionals col·laboraven fidelment amb l’Estat, no succeïa així amb l’independentisme revolucionari. Exceptuant la resistència tenaç d’aquests independentismes, la resta semblava encarrilat.

Menys de quatre anys després, a l’estiu de 2007, la crisi financera va ser el detonant d’una crisi mundial mai vista abans perquè, sobre la base d’una sobreproducció excedentària que no troba eixida en el mercat, s’amuntonen immediatament una crisi ecològica, una crisi energètica i alimentària i una crisi d’hegemonia imperialista. D’aquesta manera, en solament un any, a l’estiu de 2008, l’espurna financera s’havia transformat en un desastre d’extrema gravetat que únicament ara, quatre anys després, uns pocs intel·lectuals burgesos comencen a albirar. A l’Estat espanyol la crisi global va reobrir les quatre fallides històriques que recorren el marc estatal d’acumulació des del segle XVII i que s’havien intentat tancar per a sempre amb l’engany de la “transició democràtica”. Com és possible que una crisi reòbriga semblants falles abissals? Rellegint en text de desembre de 2003 veiem com les quatre fallides ens remeten al fracàs històric de la revolució burgesa a l’Estat espanyol. I un dels efectes de tal fracàs és la tecnofòbia de la burgesia espanyola, el seu menyspreu per la ciència i la tecnologia.

Segons el FMI, el capitalisme espanyol ha descendit del lloc 8 al lloc 12 i fins i tot al 13 si es té en compte el nivell adquisitiu d’una població cada dia més empobrida. Alhora, en 2008 havia retrocedit del 29 al 33 en l’escala de productivitat mundial, i ara retrocedeix del 33 al lloc 42, és a dir, ha retrocedit tretze llocs en dos anys. En un capitalisme mundialitzat la productivitat del treball és decisiva per a mantenir, almenys, la capacitat exportadora, per a competir en el mercat intern amb les mercaderies externes, i per a evitar l’inevitable empobriment que comporta el dèficit comercial, que sorgeix quan es compra a l’exterior més del que es ven a l’exterior. I el capitalisme espanyol és un dels més deficitaris del món en aquest crucial tema, és a dir, s’empobreix un poc més en cada compra-venda que realitza. Una sola dada: la indústria tecnològica ha decrescut un 7% en 2009, any en el qual no havia cap empresa espanyola entre les 100 primeres en I+D+i del món. Una crisi d’aquesta magnitud es mostra sintèticament en el fet innegable que l’economia espanyola estava en fallida tècnica el 7 de maig de 2010. L’imperialisme, en veu d’Obama, va exigir a l’Estat espanyol que destruïra el moviment obrer i els drets de les classes treballadores, i el 12 de maig Zapatero en només dos minuts va llegir en el Congrés 16 pàgines d’atacs devastadors contra les classes i nacions oprimides. Des de llavors “Espanya” s’ha convertit en “un protectorat econòmic” de l’imperialisme.

Al costat del problema de la fallida, de la baixa productivitat i del dèficit exterior, està també el problema de la caiguda del consum intern, bàsic per a reactivar l’economia estatal que depèn en un 60% d’aquesta forma de consum, perquè les empreses que no poden exportar han de vendre dins de l’Estat, o tancar. Però una població cada dia més empobrida compra cada dia menys. Ara, el 30% de les famílies tenen dificultats o moltes dificultats per a arribar a final de mes, i el 40% no té capacitat de pagar despeses imprevistes, mentre que el 25% de la infància estatal malviu sota llindar de la pobresa, i segons Càrites el 22,7% de la població viu en la pobresa, un 3,4% més que en 2007. A més, el deute global supera en un 60% a l’estalvi disponible i la de la gent del carrer el 34% del que té estalviat, i la morositat s’ha disparat a nivells de la crisi de 1996-97. A més, es diu ja que l’economia espanyola pot arribar a patir un “corralito” com l’Argentina en 2001, que va arruïnar a la “classe mitjana” i va empobrir encara més al poble treballador, mentre que engreixava l’alta burgesia. També es diu que l’economia té un endarreriment històric molt difícil de retallar i que pot dur-li definitivament al vagó de cua de la UE.

2. Els escenaris a curt i mig termini

Aquestes dades són les que ara ens interessen fonamentalment, tenint en compte el poc espai disponible. I ens interessen perquè no es tracta tant de debatre sobre la crisi “a l’Estat espanyol”, sinó de la crisi “de l’Estat espanyol” perquè els escenaris a curt i mig termini no depenen només de la crisi socioeconòmica sinó també de l’evolució de les altres crisis exposades. Per exemple, els fracassos sistemàtics dels plans en I+D responen a la incapacitat estructural del capitalisme espanyol, des dels seus menuts empresaris fins a la seua burocràcia estatal, passant per la ignorància social dominant i pel pes retrògrad i anticientífic de l’Església catòlica. Per exemple, és indubtable que la taxa d’atur anirà baixant a poc a poc i que l’economia tindrà repunts a l’alça a causa de les brutals mesures imposades i a la lògica mateixa de les fases econòmiques en el capitalisme; ara bé, sent això cert, la debilitat intrínseca de la burgesia espanyola condicionarà negativament aquestes recuperacions, mentre que l’Estat espanyol no desenvolupe una mentalitat burgesa orientada no tant al fuet i al pal repressiu com a la carlota de la incentivació i de la tecnologia. En termes marxistes es tracta de supeditar la plusvàlua absoluta, basada en les llargues jornades esgotadores i en la privatització dels serveis socials, a la plusvàlua relativa basada en la tecnificació i en els serveis públics. Però un canvi així exigeix d’una profunda transformació del bloc de classes dominant, del seu Estat i de tota l’estructura sociopolítica i cultural espanyola. I això no es produirà perquè llevat de la burgesia basca i una part de la catalana, que per raons històriques d’acumulació sí han desenvolupat aquesta mentalitat, la resta no ho ha fet.

A més d’aquest determinant estructural, tenim altra tendència que ja està condicionant cada vegada més el futur i el present: l’afebliment de la mal anomenada “classe mitjana”, fracció de la classe obrera que creu haver “ascendit socialment” a menuda i mitjana burgesia, quan en realitat el seu transitori i insegur avanç és només un salari menys dolent. La “classe mitjana” és com una goma que s’estira i s’encongeix al so de les crisis. El que ara ocorre és una disminució com mai abans vista d’aquestes fraccions que descobreixen ràpidament la seua amarga condició. Exceptuant àrees a “les potències emergents”, en la resta del capitalisme la “classe mitjana” torna a descobrir la seua realitat proletària. La “classe mitjana” estatal va ser engreixada deliberadament per la dictadura franquista i després impulsada pel PP i la seua política de diners barats per a idiotitzar i lligar amb deutes a les classes treballadores. La direcció imposada a la crisi per la burgesia accelera aquesta tendència i els seus efectes contradictoris: amples sectors de la ex “classe mitjana” giren a la dreta, al PP i a UPyD, o a la indiferència, mentre que a les nacions oprimides giren cap a l’autonomisme i el regionalisme conservadors.

Finalment, les lentes i insegures recuperacions econòmiques, que tot just reduiran la taxa de l’atur, així com la reculada de la “classe mitjana”, aquestes dues dinàmiques acceleren altra més global: el retard en la recomposició de la centralitat del moviment obrer i revolucionari. Les crisis són utilitzades per la burgesia per a assestar terribles colps a la centralitat obrera i popular. Les grans barriades treballadores, així com les àrees de vida de la colpejada “classe mitjana”, pateixen un deteriorament imparable en les seues condicions de vida, cultura i oci. Alhora, l’atac reaccionari sense parangó contra els drets socials, laborals, sindicals i político-democràtics que ha llançat el PSOE amb l’excusa de la crisi, multiplica les dificultats de tot tipus, i reforça la insolidaritat i la por al futur, però alhora i pel costat oposat, facilita la radicalització i conscienciació política. L’orientació que prenga aquesta pugna entre l’eixida dretana i l’esquerrana dins de les masses explotades depèn en bona mesura de l’existència en el seu interior d’organitzacions revolucionàries arrelades en la vida popular. Els resultats de la vaga general del 29-S s’expliquen en bona mesura tenint en compte aquests i altres factors, i segons el context nacional de cada zona de lluita, per exemple les diferències entre Euskal Herria i els Països Catalans.

3. Les possibilitats de confrontar la crisi des de posicions de classe

Sempre és possible lluitar contra la crisi perquè sempre existeix una lluita sorda i latent contra l’explotació assalariada, però el problema radica en les nostres limitacions teòriques per a descobrir-la. La lluita sorda i subterrània tendeix a emergir a la superfície només després de transcorregut un temps des de l’aparició inqüestionable de la crisi econòmica, és a dir, la lluita de classes comença a superar la censura mediàtica conforme els efectes de la crisi assoten la ideologia reformista al si de la classe obrera i faciliten l’avanç de la teoria revolucionària. Es tracta d’un procés global que es mostra en el fet perceptible que la crisi estrictament econòmica es transforma en crisi socioeconòmica i avança a crisi político-econòmica, és a dir, avança cap al problema del poder polític com a quintaessència del poder econòmic, del poder sobre l’Estat i sobre la propietat privada. I és que en el fons de tota crisi econòmica batega el problema del poder i de la propietat, de l’Estat de classe, i en el nostre cas, de l’explotació nacional. Però l’avanç de la lluita estrictament econòmica a la socioeconòmica i a la político-econòmica, per a acabar en la lluita revolucionària pel poder i per la independència, sempre és obstruït, desviat i/o derrotat per la burgesia, i la seua resistència augmenta a mesura que avança el poble en el seu alliberament.

Hem de saber que la lluita contra tota crisi econòmica, per menuda que siga, sempre té contingut polític, que tendeix a fer-se determinant segons la crisi creix fins que corca el poder burgès. Per tant, per a lluitar contra qualsevol crisi per xicoteta que siga, allò decisiu és trobar la seua connexió amb la política i amb el poder, per feble o inexistent que semble a primera vista. L’afirmació de l’essència política de tota crisi separa el marxisme de l’anarquisme i del reformisme, i més en les nacions oprimides i en la lluita antipatriarcal, perquè la política sempre és poder sobre i de la propietat de les forces productives, sobre i de l’Estat i les seues violències, sobre i del cos de la dona. Descobrir l’essència política de tota crisi i el seu contingut de poder requereix de tres esforços conjunts: existència d’una organització revolucionària, implantació pràctica en la injustícia contra la qual es lluita, i formació teòrica de la militància que intervé en aquesta lluita.

El contingut polític de tota crisi mai pot ser adquirit de forma abstracta i teoricista des de fora de les lluites concretes. La politització abstracta i llibresca només es produeix en el mitjà universitari que degenera ràpidament en el dogmatisme sectari, per a acabar quasi sempre en la decepció, prèvia a la dretanització. En el moviment obrer, és la totalitat de la lluita de classes la que aporta aquesta experiència en general, però és l’experiència concreta de cada lluita particular la que ho assegura. La interacció entre l’experiència general i la particular només es perfecciona en la mateixa lluita, sent imprescindible l’acostament de les organitzacions revolucionàries, l’abandonament del seu sectarisme, dins d’un marc de democràcia obrera i popular expansiva. La ideologia xicotetburgesa del proletariat dificulta o impedeix la presa de consciència si no es realitza aquesta mitjançant la pedagogia de l’exemple, de la pràctica, i respectant les formes assembleàries d’autoorganització obrera. La dialèctica entre espontaneïtat i organització, crucial, ha d’equilibrar ambdós extrems fugint tant del dirigisme verticalista i burocràtic com de la inconsciència aventurera i precipitada mancada del mínim debat constructiu sobre les forces pròpies i les de l’enemic.

4. La dialèctica de la lluita de classe i la lluita d’emancipació nacional

Una de les debilitats de l’independentisme socialista als Països Catalans és la lenta formació d’un sindicalisme sociopolític catalanista que oriente al poble treballador pels camins de la lluita de classes. No és una debilitat exclusivament atribuïble a l’independentisme, sinó que pense que naix de la forma històrica d’acumulació de capital en la nació catalana oprimida nacionalment, mentre que a Euskal Herria i a Galiza el procés ha estat diferent, com se sap. No sóc ningú per a donar consells, però albire que la possibilitat de lluitar contra la crisi des de posicions de classe passa inevitablement per l’enfortiment d’aquest sindicalisme catalanista. És cert que ací el sindicalisme estatal és menys nacionalista espanyol que a Euskal Herria, encara que la cosa varia segons els territoris catalans, però entenc que segueix sent fonamental que la nació treballadora catalana tinga el seu sindicalisme independentista i majoritari.

Em consta que s’avança cap a aquest objectiu respectant ritmes i procedències, i les dues coses bàsiques que vaig a dir a continuació pretenen ajudar en aquest objectiu. La primera és que l’independentisme d’esquerres ha de marcar molt nítidament la seua diferència qualitativa respecte al pseudo-independentisme de dretes i reformista. No pot existir un independentisme seriós que siga de dretes, perquè tard o d’hora sempre sorgeix el problema decisiu de la propietat privada: de qui és la nació catalana, dels qui dient-se independentistes acceptarien gustosament bases estrangeres, ianquis per exemple, i la supeditació del país a l’imperialisme, o del poble treballador i socialista? En el capitalisme actual, mundialitzat, no pot existir altra independència que la socialista i internacionalista. L’independentisme només pot estendre’s i arrelar en una classe obrera tan complexa com la catalana –també la basca ho és, i molt– si demostra amb els seus actes que forma part del poble treballador. Com fer-ho?

La resposta a aquesta pregunta és la segona cosa que vull dir. Des de començaments del socialisme, la interacció entre el programa mínim o tàctic, i el programa màxim ha estat sempre el mètode adequat per a fer que la fi estiga dins dels mitjans utilitzats. La dialèctica fins-mitjans és fonamental per a l’independentisme socialista, i més encara en un període de crisi global que obre una fase històrica molt llarga de contradiccions aguditzades a l’extrem. Segons siguen els canvis conjunturals han d’adaptar-se els mitjans a la finalitat, però mai a l’inrevés. Els mitjans són tàctiques dependents de la seua efectivitat, sempre valorada segons s’avance o retrocedisca en el camí a les fins buscades, mai a l’inrevés. És la finalitat, l’objectiu, el que determina els mitjans que cal emprar. I quan la finalitat és la creació d’una República Socialista, amb el seu Estat obrer i el seu poble en armes, llavors s’ha de ser lúcidament conscient que el capitalisme nacionalment opressor és i serà l’enemic a batre. La potenciació d’un moviment obrer i popular independentista sorgeix com una necessitat elemental que suma en si mateixa el contingut de mitjà i de finalitat.

5. Hegemonia i avantguarda. Claus per a interpretar el paper de l’independentisme en la lluita política actual.

El marc estatal d’acumulació, o “Espanya”, pateix fallides profundes aguditzades en els moments de crisis capitalista mundial. La crisi que ara es desenvolupa, i que no està de cap manera tancada sinó que tornarà a patir nous terratrèmols, obliga a la burgesia espanyola a realitzar un desesperat esforç per a no quedar-se definitivament en la perifèria de l’imperialisme occidental cada vegada més amenaçat per altres blocs interestatals en expansió. Les falles internes agreugen les dificultats inherents a la crisi mundial. Un exemple del que diem ho tenim en que ara mateix està assumit que la independència espanyola s’ha reduït en els afers exteriors a ser “un protectorat econòmic” de l’imperialisme, el que, de retruc, multiplica el nacionalisme espanyol en l’interior del seu Estat. A major dependència i debilitat externa, major nacionalisme opressor intern. L’angoixant situació mai vista de maig del 2010 ha estat “oblidada” en aquest estiu per la conjunció de tres grans espectacles alienadors: el reobert terrorisme moral de l’Església catòlica en defensa de la castedat per a silenciar els escàndols sexuals i econòmics; el debat sobre les corregudes de bous i el mundial de futbol. O siga, el nacionalisme espanyol s’ha reformat internament agenollant-se davant les pilotes, les banyes i les verges.

Però l’estiu va passar i la vaga del 29-S, les mobilitzacions al Principat de Catalunya, el procés basc, la lluita gallega per la seua llengua, la fallida de les corruptes administracions autonòmiques i regionals, i un llarg etcètera, han tirat a les escombraries el muntatge de l’estiu, encara que la dreta neofeixista ha eixit reforçada. En aquesta conjuntura, l’altra part del bloc de classes dominant, la representada pel PSOE, veu que quasi ha perdut el Govern en 2012 i, per a mantenir-se en ell, ha d’obrir una mena de “segona transició” que estabilitze l’ordre intern suficient per a que les classes i nacions oprimides es deixen explotar tan bestialment i durant tants anys com allò exposat per la reforma del PSOE apareguda el 12 de maig de 2010. La primera “transició” va tenir quatre objectius vitals, segons hem vist més amunt. Ara, un dels quatre, el de la derrota del moviment revolucionari, té menys urgència que llavors encara que tot indica que l’esquerra político-sindical està iniciant una recomposició lenta però sostinguda. No obstant això, els independentismes de les nacions oprimides no estan derrotats sinó que, a més d’haver superat moments molt durs als Països Catalans, Galiza, etc., han tingut una certa recuperació i, sobretot, disposen d’una perspectiva més depurada que fa un terç de segle, però també s’ha centralitzat el nacionalisme espanyol al voltant de forces polítiques llavors inexistents.

L’actual crisi “de l’Estat ”, més greu que la de llavors, exigeix una “negociació” més dura entre la burgesia espanyola i les autonòmiques. És a dir, aquestes segones haurien de fer més concessions que llavors, per molt que el PSOE haja promès algunes coses al PNB molt recentment, apurat per la seua extrema debilitat política. De la mateixa manera, el PSOE pot obrir una via molt controlada de reconeixement lent i sempre insegur dels drets del Poble Basc en la mesura que això li redunde en vots cara al cicle electoral que ara comença, i que arribarà a l’instant crític en les estatals del 2012. Que aquestes cessions a Euskal Herria siguen definitives en el temps és molt dubtós, perquè fins a ara cap govern espanyol, siga monàrquic o republicà, ha complit els acords negociats amb el Poble Basc, sempre ha acabat trencant-los unilateralment. Per altra banda, és encara més dubtós, per no dir impossible, que aquesta línia aplicada ara a Hego Euskal Herria siga també aplicada a la resta de nacions oprimides.

Per a concloure, l’independentisme i la seua avantguarda han d’avançar com a forces hegemòniques en els seus pobles, el que exigeix, primer, saber quins canvis socials provoca la crisi en la seua economia, en les seues classes, en la seua identitat, ja que sense aquest estudi tota la resta és anar a cegues; segon, saber amb quines forces noves pot nodrir-se l’independentisme, però també saber què pensa l’Estat a mitjà i llarg termini, no solament a curt; i tercer, saber que si bé la crisi “a l’Estat” ens ensenya allò immediat i extern, allò decisiu és estudiar la crisi “de l’Estat” que ens ensenya les entranyes del monstre, la seua naturalesa com marc d’acumulació del capital, amb les seues contradiccions estructurals. No pot haver cap avanç en l’hegemonia nacional sense aquesta capacitat de l’avantguarda d’anar teòricament i política per davant de les estratègies de l’Estat. Conèixer la fondària històrica de la crisi “de l’Estat” i la seua capacitat per a maniobrar, enganyar, desorientar i integrar les lluites, aïllant a qui no es rendeix per a colpejar-lo sense pietat, aquesta saviesa ha de ser aplicada sempre, i amb ella el que es defineix com a “principi de precaució”; és a dir, desconfiar de l’opressor, elemental en la llibertat humana, en el coneixement i en la ciència.

*IÑAKI GIL DE SAN VICENTE, militant de l’esquerra independentista basca

EUSKAL HERRIA 1-XI-2010