El tancament de l’espai aeri em va agafar fora de casa, esperant retornar aviat en un vol curt. Per contra, vaig trigar un dia sencer a tornar en tren i sort que vaig tenir bitllets. Ho dic perquè no sembli que parlo des de la barrera. Els controladors aeris no és el grup de treballadors pels quals tinc més simpatia. Persones que guanyen 200.000 euros a l’any estan fora de la meva òrbita, no només personal sinó de la meva preocupació pels assumptes col·lectius. Que són un grup enormement privilegiat, ningú pot dubtar-ho. Disposen, a més, d’una gran possibilitat de monopolio i una enorme capacitat d’incidència en el benestar de tots els altres, com tots els treballadors del transport col·lectiu. Però no em sembla que la hysteria generada davant la seva ‘vaga’ és la reacció
més adequada. Per això m’animo a fer alguns comentaris:
Els seus privilegis no fan intolerable que aquest col·lectiu de treballadors lluiti pels seus drets. Encara que no del mateix nivell, per descomptat, hi há molts altres grups de treballadors públics que es consideren privilegiats –professors d’universitat (entre els quals em compto), jutges, alts càrrecs d’empreses i de l’administració pública i altresi crec que tenen els seus drets i haurien de defensar-los, mentre no canviïn altres coses que condueixin a un major igualitarisme
en la societat.
Per això no em sembla malament que aquests empleats privilegiats defensin els seus drets, que, a més, estan sent atacats molt intensament. Encara no fa molt, aquests professionals guanyaven 350.000 euros a l’any, i ara guanyen 200.000 (encara que fa vergonya escriure aquestes xifres). Encara és una barbaritat, però és normal que lluitin contra aquesta rebaixa. Treballaven 1.200 hores anuals i han passat a treballar- ne 1.670 i, el que sembla que ha deslligat la seva fúria, és que recentment el Govern ha passat un decret pel qual els dies de baixa no es computaran com a part de la jornada de treball. Quan en tots les ocupacions la baixa es computa com a part de la jornada laboral. Dues coses: una, crec que és normal que lluitin. Dues i molt important, quan trigaran les autoritats a traslladar la norma que la baixa no sigui part de la jornada laboral als altres treballadors? Em semblen punts que haurien de fernos reflexionar.
D’altra banda, enfront de l’enorme atac que estem experimentant els treballadors de tots els àmbits, molts ens preguntem, com és que no reaccionem? Bé, doncs en aquest cas, aquells que estan en les condicions més favorables per fer-lo són qui han començat a reaccionar: són treballadors fixos, no poden tenir problemes econòmics i causen un gran impacte.
Són ells els que millor poden començar a resistir aquest brutal atac que estem sofrint.
Que segurament ho fan per defensar els seus drets adquirits, que és mer corporativisme, que no ho fan per convicció i idealisme. Molt probablement. Però les reivindicacions populars no es fan gairebé mai per solidaritat i ideologia sinó per resistència a perdre els drets propis. I si els altres grups de funcionaris i treballadors fixos prenguéssim exemple? Què és una protesta salvatge?
Sens dubte, però vistos els serveis mínims que es dicten per a totes les vagues del transport que porten a diluir gairebé completament les protestes, és bastant comprensible que un grup de treballadors enfurismats mostri la seva impotència amb aquest tipus de mesures.
Hi ha qui diu -particularment les ments sindicals- que així no es fa una vaga. Per què les vagues s’han de fer segons el protocol imposat per uns poders econòmics, polítics i sindicals? El dret de vaga protegeix una protesta forta, que està sent domesticada amb tots aquests requisits, per què s’ha d’acceptar sempre aquesta subordinació?
No podien deixar de dir que si han tingut reunions amb el PP, que si això té color polític, etc. Seria una llàstima si hagués raons polítiques partidistes en aquesta acció, perdrien molta dignitat els controladors, però són tots els controladors del PP? Perquè una acció així no es fa sense una gran majoria. No hi ha controladors més pròxims a altres partits? Potser en aquest cas el PSOE hauria de preguntar-se perquè aquesta exclusiva afiliació.
Finalment, el dany que causen al públic. Doncs si, és greu. Però és la conseqüència que les coses vagin malament i no s’arreglin d’altra forma. Ningú fa una protesta d’aquest estil per gust. Ni tan sols els controladors aeris que segur són conscients del que es juguen. Deuen estar molt indignats amb el govern per a fer una protesta d’aquesta envergadura en la qual arrisquen molt. Però encara que sigui molt lamentable no ignorem que aquests importants trastorns s’han causat en la seva majoria a persones que volíem desplaçar-nos per vacances. Al meu entendre hi ha altres col·lectius pels quals hauríem de preocupar-nos més i ens són indiferents. Hem pensat potser que a eliminar l’ajuda de 426 euros als desocupats sense subsidi es deixa a 500.000 famílies sense cap ingrés? Probablement sofreixin més que les 300.000 persones a les quals ens han fastiguejat el pont. I no sembla que ens preocupem massa per ells. O les nombroses famílies que han perdut el seu habitatge, o el més d’un milió de treballadors aturats de llarga durada sense esperança de trobar treball, i tants altres. Aquest caos perjudica també l’economia i té àmplia repercussió internacional.
Segur. Hi ha negocis que perdran diners (encara que potser uns altres es beneficiïn) i el nostre país no està per a bromes. Són conseqüències serioses. Però hi ha altres sectors que estan tenint conductes encara més greus.
Què dir de la banca, tant del país com forana, com de les grans fortunes que segons algun informe de premsa (no n’hi ha molts referent a això) estan ja abandonant el país per temor al seu major deteriorament econòmic? Ningú sembla ressentir aquestes activitats, molt més greus que les dels controladors. Així mateix, per què no escandalitzen igual alguns salaris i beneficis, privats, per descomptat, però encara mes escandalosos que els dels controladors, en plena crisi econòmica, recessió salarial i amb més de quatre milions de desocupats?
En aquest cas, el Govern i els mitjans de comunicació han creat una enorme alarma social. Tornant amb tren m’adonava que per a la immensa majoria de la població que no vola en aquests dies, no passava gran cosa. Tot era normal. La majoria de comentaris estaven suscitats per les notícies dels mitjans. Quan t’allunyaves dels aeroports l’assumpte deixava de ser tan greu.
No vull minimitzar la repercussió negativa de la protesta ni la seva probable repercussió internacional en un moment tan delicat per al país, però en lloc de convertir-lo en una emergència nacional, penso que s’haguessin pogut adoptar altres actituds més serenes i eficients. No hagués estat possible seguir les negociacions que estaven en curs entre AENA i el sindicat de controladors? Aquest problema ve ja des de fa temps i des de l’any passat s’havien intensificat. No s’ha previst el que podia passar?, com en més d’un any no s’ha pogut resoldre el problema? Eliminar bruscament les negociacions és possible que tingui alguna relació amb la privatització d’AENA? Seguint les pràctiques d’altres casos, el conflicte podria constituir una bona excusa per a justificar parcialment la privatització.
És molt lamentable el recórrer a la militarització per a resoldre els problemas laborals (s’han inspirat en Reagan quan el 1981 va militaritzar als controladors del seu país?). Espanta bastant que la capacitat per a resoldre situacions, encara que siguin de palesa desigualtat i privilegi, resideixi en el recurs al militar. Encara que sigui un grup social que no ens suscita cap simpatia, i es reconegui el seu corporativisme i egoisme (no se’ls veu molt en les reivindicacions d’altres grups socials) no se’ls pot negar el dret a defensar la seva situació, encara que sigui molt favorable respecte a altres treballadors.
El seu poder de monopoli i els seus escandalosos salaris haurien ser eliminats, però com part d’un potent, gradual i permanent procés d’avanç de la igualtat en la societat. Desgraciadament portem anys que tota l’evolució de l’economia i la societat, en tots els àmbits, s’orienta en la direcció contrària. No té molt sentit singularitzar i criminalitzar a un grup professional específic per fer el que pretenen la majoria de qui pertanyen a l’elit social.
Vivim en un sistema cada vegada més injust i desgavellat, i no pot sorprendre’ns que el mateix produeixi conseqüències greus com les que estem comentant. Però no sembla que sigui la criminalització generalitzada que crea una vasta alarma social i expandeix la sensació de caos i temor que en el país s’està vivint la resposta més adequada.
Molt menys encara la militarització (que suscita tenebrosos records en aquest país), com recurs d’última instància que només sembla mostrar el seguiment a experiències foranes (Reagan) dictades per la impotència de trobar solucions més imaginatives i eficients.
*Catedràtica d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i doctora per la London School of Economics Article extret de la web de CGT Catalunya
