Stela splendens

Sequitur alia cantilena ad trepudium rotundum:
Stella splendens in monte ut solis radium miraculis serrato exaudi populum.

Principes et magnates extirpe regia
saeculi potestates obtenta venia
peccaminum proclamant tundentes pectora
poplite flexo clamant hic: Ave Maria.

Imagino que aquesta és la lletra que van cantar els heroics sindicalistes de la UGT de Catalunya el passat dia 17 d’Agost de 2011 en la seva peregrinació a peu des de Monistrol fins l’abadia de Montserrat per “protestar contra les retallades” segons el seu propi comunicat a la pàgina web. Tanmateix així se’n feia ressò la secció d’economia de La Vanguardia i el diari Regió7.

L’himne, la lletra de la Internacional, ha quedat arraconada pels moderníssims defensors dels drets dels treballadors, tanmateix les manifestacions davant la patronal Foment del Treball, o el Parlament de Catalunya, o la seu del Govern han estat trastocades per peregrinacions davant la Mare de Déu de Montserrat.

Els càntics del Llibre Vermell de Montserrat, del segle XIV, reflecteixen un món on encara eren desconegudes les causes de molts mals, o el convenciment que aquests eren deguts als pecats dels homes. Des d’ençà, el coneixement de les causes dels infortunis, al temps que l’origen de les fortunes, cada cop s’ha fet més clar. Tot i així els revolucionaris camperols i obrers dels segles XV, XVI, XVII i XVIII encara s’encomanaven a algun sant al temps que s’enfrontaven als senyors feudals o amos de manufactures, altres imploraven l’empar dels reis davant el que creien era un “mal govern” dels seus subordinats.

La revolta de la Comuna de Paris, les experiències posteriors als assassinats massius de communards, amb la construcció del temple expiatori del Sacrè Coeur a Montmartre com a demostració que el poder diví era al costat de l’aristocràcia i de la burgesia van fer obrir els ulls a molts obrers que encara pensaven que llur sort era a mans de Déu.

Quant la primera experiència organitzativa del proletariat que anava més enllà dels espais físics o geogràfics locals que estaven acostumats, es va enlairar una lletra i una música que quan hom la cantava sabia que al mateix temps era corejada per altres milers en altres indrets: la Internacional, una de les seves estrofes diu:

No esperis salvacions supremes
De déu, del rei ni del tirà
Obrer és la sang de tes venes
La que triomfant et salvarà

D’aquesta manera, es va anar prenent consciència que no eren les rogatives les que farien canviar les coses, sinó l’organització dels sotmesos. I ja no era la ignorància sobre l’origen dels mals que patia la gent que els portava a resar, sinó el coneixement de qui eren els culpables de la seva misèria o desgràcia i llavors ja no calia resar, sinó enfrontar-se amb tot el que tinguessin a mà als que s’engreixaven xuclant la suor de la majoria.

Han passat els anys, han passat moltes coses, els representants obrers als parlaments es conformen en assegurar-se una bona jubilació, els representants sindicals es conformen en poder xafar de tant en tant una catifa vermella i sopar amb un ministre o gran empresari i deixar un cert patrimoni als seus descendents.

Els capitalistes, cada cop més tranquils pel que fa a “l’amenaça roja”, es poden dedicar a fer i desfer, tallar i retallar, acumular i repartir-se entre ells els grans beneficis, i fins i tot a esbatussar-se per veure qui s’emporta el tros més gran de pastís. Però de tant en tant els negocis fan figa, la competència és gran, tots volen guanyar més, i criden desesperats: la crisi, la crisi…

La crisi, el paradigma, la catifa on s’amaguen les brosses del sistema. Ja no es pot apel·lar a la voluntat de Déu, ja no es pot parlar dels pecats dels homes per mantenir sotmesa la majoria, llavors entra en escena l’economia, les dades, el PIB, el deute, les finances, els pressupostos, el dèficit, i la gran solució: les retallades.

I davant això que s’anomenen retallades, és a dir, la disminució d’alguns serveis públics pagats amb els impostos de tothom, i la transformació d’alguns serveis en mercaderies, o sigui que allò que d’una manera o altre en podríem considerar gratuït, a partir d’un moment donat s’ha de pagar, encara que ja s’hagi pagat abans amb els impostos.

Qui pateix els efectes més immediats són els col·lectius més vulnerables i que no disposen de res més que la seva força de treball. Això ha estat així històricament, i per aquesta raó es van crear els sindicats, per defensar els obrers de les “retallades” en qualsevol època. I com ho feien? Depèn bàsicament de la força que puguin tenir en cada moment, però gairebé sempre cercant la complicitat d’altres treballadors, en la confiança que la unió fa la força. Les vagues, les manifestacions, les accions revolucionàries, les ocupacions d’empreses, els enfrontaments més o menys violents, tot ha estat emprat en aquesta lluita: la lluita de classes.

Fins ara normalment els que anaven a implorar als temples per tal que poguessin ser salvats de l’ira dels desposseïts eren les classes acomodades, però a partir del dia 17 d’Agost de 2011 s’ha invertit tot això. La UGT ha arribar a la conclusió que no calen vagues generals, no calen manifestacions, no calen ocupacions, tan sols cal encomanar-nos a la Mare de Déu de Montserrat i penjar a la sala de les prometences un manifest contra les retallades amb el convenciment que aquesta dona intercedirà davant el seu fill per tal que l’agonia dels desposseïts sigui suau. Aquests anomenats sindicalistes prefereixen resar que no fer cas de les dades que els pot oferir un altre sindicat, en aquest cas el GESHA del Ministeri d’Hisenda, que després d’analitzar les dades arriben a la conclusió que les grans fortunes i empreses a Espanya van defraudar l’any 2010 un total de 42.711 milions d’euros, equivalent a un 71,8% de tot el frau fiscal espanyol. I en un altre informe de fa ja tres anys expliquen detalladament que l’import mig declarat de les rendes del treball va ser de 20.782€ anuals, i que els ingressos declarats dels empresaris van ser de 13.311€ en el cas de l’estimació directe i de 11.642€ en el cas de declaració per mòduls. Tanmateix expliquen que no hi ha voluntat governamental de modificar el sistema de control de les grans corporacions i empreses que facturen més de 6 milions d’euros l’any, unes 30.000, i per les quals tant sols hi ha 95 inspectors.

Ara que la UGT ha ocupat espiritualment Montserrat cal una pregunta: on aniran a pregar els caps de CCOO? Segurament hauran de cercar una altra abadia de gran prestigi a Catalunya. Potser serà Ripoll?

Josep Cónsola
Universitat Comunista dels Països Catalans
27 d’agost de 2011