Es genera una gran confusió llegint en multitud d’articles d’opinió, pamflets, edicions més o menys alternatives, etc, el clam de defensa de la constitució espanyola. Que no la toquin! Que no s’inclogui un sostre pel deute! Volem referèndum per no modificar la constitució!
Somio o estic despert? Tan bona és la constitució espanyola? Ens hem d’obrir les venes per tal que no la modifiquin?
La Constitución Española és el fruit de la derrota de la classe obrera, classes populars i nacions subjugades a l’Estat espanyol. No cal entrar ací dels motius de la rendició incondicional de socialistes, comunistes i nacionalistes, seria massa llarg.
Cal canviar la constitució espanyola, no hi ha dubte, però per canviar-la cal canviar la correlació de forces i en tant no sigui així tindrem constitució per estona, amb més o menys afegitons derivats de l’opció que ha fet l’Estat espanyol de sotmetre’s als dictats de la Unió Europea i cedir bona part de la sobirania. I això ho han fet els que proclamen als quatre vents els crits de “una, grande y libre”, els que diuen que “España es una e indivisible” com el misteri de la Trinitat.
Quan aconseguim canviar la constitució espanyola, per a millor, ja no ens afectarà, doncs voldrà dir que Catalunya podrà disposar de la seva pròpia constitució.
Qualsevol afegitó al text espanyol, retall, clar que afecta a la classe obrera i capes populars catalanes, doncs estem sotmesos a la mateixa disciplina que els nostres homònims d’Espanya i de les altres nacions. S’alcen veus d’un referèndum per poder legitimar el canvi que es proposa, veus que diuen que aquest canvi proposat afectarà a Catalunya i a les altres autonomies, que el dèficit és necessari, que perilla el benestar, que perilla l’ensenyament públic, que perilla la sanitat pública, els serveis socials i no sé quantes coses més.
Però a veure com entenem les coses. Si és des del punt de vista de mantenir l’estat actual de les coses resulta que “les esquerres” es mostren partidàries i reivindicatives de John Maynard Keynes com a ideòleg per l’avenç social. Però cal tenir en compte que l’anomenat keynesianisme tant sols va ser possible a partir de la destrucció de mitja Europa, l’assassinat de més de vint milions de persones en edat de treballar, la implantació de noves tècniques derivades de les patents militars per emprar-les a la post. guerra, d’una certa força de l’esquerra que havia combatut el nazisme i sobretot la por de la burgesia a l’espectre del comunisme.
Res d’això avui es dóna, més ben dit, amb el reaccionarisme instal·lat al sí d’una majoria de la classe obrera espanyola i catalana que posa el cap sota l’ala davant la implicació de l’estat espanyol en els crims contra la humanitat causats a la ex Iugoslàvia, Iraq, Afganistan, Líbia, Somàlia,… tan sols per citar-ne uns quants, no és possible el keynesianisme.
Però el que sí és possible és continuar fent front a la burgesia espanyola -i catalana, per suposat-, amb exigències molt clares, concretes i menys embolicades que el “dèficit”, el “deute”, el “diferencial”, o coses similars.
Perquè en lloc de caure en el parany que el capital ens prepara per tenir-nos entretinguts, hem de fer-ho tot més senzill, dir les coses pel seu nom, que hom les entengui, i vincular-les amb un esforç organitzatiu estable que permeti acumular forces, establir aliances i configurar estratègies comunes dels diferents fronts, entitats, organitzacions que volen combatre el sistema.
I si hem de pensar en una Catalunya sobirana, hem de pensar d’on es trauran els ingressos per cobrir les despeses socials sense haver d’anar a pidolar als usurers per motiu d’haver estirat més el braç que la màniga. Unes coses haurem de tenir en compte:
. els ingressos hauran de provenir dels que tenen més guanys
. les despeses s’hauran de limitar per aquells que més tenen o guanyen
I, qui son aquests?
La banca, les empreses que giren per sobre dels 6 milions anuals, els membres dels consells d’administració de les grans empreses, mútues patronals, companyies d’assegurances, l’església catòlica, esportistes d’elit, artistes de renom… i uns quants més.
Si fem un repàs als comptes de l’estat espanyol o de la generalitat veurem que el deute que tenen genera uns interessos anuals de 27.400 milions d’euros pel que fa a Espanya i prop de 1.500 a Catalunya, a part de retornar els préstecs que sumen 46.500 milions a Espanya i 4.400 a Catalunya.
On van a parar aquests diners? En primer lloc a la banca doncs és la que té a les seves mans la meitat del famós deute. En segon lloc als capitalistes espanyols i catalans que han comprat gran quantitat de deute públic degut a la gran acumulació de beneficis que disposen. En tercer lloc un grapat de gent normal que han posat els seus estalvis en aquests comptes.
Tan sols un decret, un acord del consell de ministres o del consell executiu de la generalitat dient: aquest any decidim una moratòria del pagament de tots els interessos a la banca, a les entitats financeres i a aquells particulars que les seves rendes suposin en conjunt una quantitat superior a 60.000 euros/any.
I la devolució del principal s’ajorna de moment i tant sols es retornarà si es demostra que la seva utilització serà per generar riquesa social en forma d’entitats productives ja sigui en el sector primari o manufacturer, excloent el sector serveis per tal d’equilibrar la disbauxa existent a Catalunya en la seva estructura econòmica que es en l’actualitat d’un 70% serveis, un 29% industria i construcció i un 1% agricultura.
Paral·lelament això es precisa la retallada a d’altres partides pressupostàries
. sobre l’exèrcit-OTAN més de 17.000 milions i subvenció a les empreses de material militar mes de 1.000 milions, (segons estudi del centre Delàs)
. casa reial (mes de 8 milions segons el pressupost)
. corts generals i parlament autonòmic de Catalunya (280 milions)
. dobles administracions estatals i autonòmiques, incalculable.
. i una colla més de retalls que no han d’afectar per res a les classes populars.
Ens hem de declarar favorables a les retallades i defensar-les arreu, al carrer, a les empreses, a pobles i ciutats, explicant que si es retalla el que s’emporten els bancs, les multinacionals, les grans empreses, els directius, els militars, l’església catòlica, … s’hauran solucionat la majoria de problemes que diuen hi ha.
Amb un retall de 80.000 milions podem començar a construir una cosa diferent.
Reivindicant que encara hem de pidolar més préstecs a la banca ens mantenim en més del mateix i per això no cal que els que diuen voler un altre tipus de societat es trenquin molt el cap, ja ho fan per ells el Consejo de Ministros i el Consell Executiu de la Generalitat.
Diuen que si no es paguen els préstecs no en donaran més, però és que si no es paguen ja no cal que ens en donin més. Ja no farà falta, doncs els únics responsables del famós dèficit són precisament els que han prestat els diners.
Josep Cónsola
Universitat Comunista dels Països Catalans
