Arnau Carné
18/11/2011
Universitat Comunista dels Països Catalans
Ara que ve un altre xou electoral, i aquest cop envoltat més que mai d’un ambient de “crisi”, recordo una vinyeta de El Roto on hi apareixia un camperol cafeter que venia a dir: “no volem ajuda humanitària, volem que ens paguin el cafè pel que costa”.
Així d’entrada no sembla la gran proclama revolucionària destinada a repartir la riquesa i a abolir la propietat privada. Simplement expressa una lògica des d’un punt de vista d’economia de mercat, o sigui, de compra i venda de productes, que sembla desaparèixer quan es tracten els grans problemes de desigualtat i de fam mundial.
I és que tot i la gran quantitat d’economistes sorgits de prestigioses universitats que ens fan creure que l’economia és un assumpte complicat, difícil d’entendre, i que vivim en el millor dels sistemes…, jo em pregunto: qui i per què ens ha portat fins aquesta situació? I tot aquest grapat d’economistes no ho sabien preveure anys enrere, quan fins la més pelacanyes podia comprar-se cotxe, casa i tele de pantalla plana amb grans hipoteques? És que no veien que no era normal que un pis tripliqués el seu preu en qüestió de mesos? O és que trobaven lògica la sobrepoblació de grues per les ciutats i els aparadors immobiliaris cada deu metres? Però clar, amb les maletes plenes de bitllets, quina administració, quin partit polític s’hagués plantejat polítiques de planificació de la construcció i repartiment de
l’habitatge…
Bé, aleshores ara resulta que hi ha crisi i des de la classe política se’ns diu que pretenen incentivar i ajudar a la petita empresa i a la emprenedoria (o sigui, com que les grans empreses ja han fet els calés i ara produeixen a un altre lloc o s’enriqueixen simplement especulant amb finances, espavileu-vos a treballar pel vostre compte!). Però és que a sobre és la mateixa administració la que pitjor paga als seus proveïdors, perjudicant evidentment els més petits, i les ajudes o subvencions van destinades a les grans empreses o a forçar l’endeutament de les petites (només a tall d’exemple, les ajudes a les editorials de la Generalitat de Catalunya van condicionades a l’edició d’un mínim de 10 obres de gran tiratge en un any. Ajuda a l’emprenedoria? Jajaja).
Doncs si el que falten són diners, potser s’haurien de plantejar deixar de rescatar bancs i seguir pagant-los el sobredeute i els interessos que genera? Potser s’haurien de dedicar a perseguir el frau fiscal? (les aproximacions calculen una evasió de 16.000 milions d’euros anuals per part de les grans famílies empresarials catalanes). Doncs no, la solució és retallar el pressupost de la sanitat i l’educació públiques i seguir demanant deute als bancs, ja siguin catalans, espanyols, europeus o nord-americans.
Clar que també em venen al cap unes paraules de la periodista i escriptora Naomi Klein plantejant que “si hi ha una cosa que sé és que l’1% [referint-se a la població ‘rica’] adora les crisis. Quan la gent es deixa endur pel pànic, està desesperada i ningú sembla saber què fer, és el moment ideal perquè les corporacions imposin la seva llista de desitjos de polítiques favorables: privatitzar l’educació i la seguretat social, retallar els serveis públics, lliurar-se de les últimes restriccions al poder corporatiu. Enmig de la crisi econòmica, és el que està passant a tot el món”.
És per això que em penso que ens tocaria deixar de fer servir la lògica d’aquest grapat d’economistes i seguir els consells del sentit comú i de la vida senzilla. Cal veure què necessitem, com ho podem aconseguir i com ho podem repartir. Clar que elaborar aquest esquema a nivell de comunitat, país o nació té els seus inconvenients, i més si tenim en compte que gràcies als consells d’aquest grup d’economistes se’ns ha deixat un país sense recursos energètics propis, amb l’agricultura desfeta, les indústries deslocalitzades i un sector terciari amb un model orientat al consum desmesurat.
Recordo les primeres lliçons d’economia a l’escola: el país agrari és el país subdesenvolupat, el país industrial és el país en desenvolupament i el país del sector serveis és el país desenvolupat. I nosaltres, molt llestes i benaventurades, estem en aquest tercer.
Mmmmm… i la pèrdua de la sobirania alimentària? I les condicions d’explotació i esclavitud a les maquiles i a les indústries deslocalitzades? I l’espoli i malbaratament dels recursos naturals, energètics i miners dels països colonitzats i recolonitzats? Danys col·laterals?
Doncs bé, les nostres benaventurades potències mundials, una, la Unió Europea, està obligant a acabar de desmantellar els serveis socials als seus membres, i l’altra, els Estats Units, escampant bases i intervencions militars arreu on hi hagi aigua, petroli o corredors comercials. I tot amb les multinacionals d’una i altra fregant-se les mans per assaborir els nous botins.
Jo no sé el què en penseu, però a mi em recorda la cançó del diluvi d’Ovidi Montllor, on la resposta a una dona histèrica i escandalitzada per un suïcidi, una bomba al carrer i un robatori d’un banc era: “no es preocupi senyora, això ja sol passar, passa això i més, i més, i encara passa poc, i poc, i massa poc…”.
És per això que de la mateixa manera que crec que l’economia s’hauria d’organitzar seguint la lògica del sentit comú en contra de la lògica dels grans experts en finances mundials, també penso que la organització política i social s’hauria d’organitzar seguint la lògica del sentit comú i sense deixar la protesta, sense deixar el crit i el reclam als carrers, hauríem de començar a trobar-nos totes plegades i repensar i planificar com volem que siguin les coses segons les nostres mateixes capacitats i possibilitats. O sigui, sense deixar de defensar el poc que ens queda, plantejar com organitzar el que volem canviar.
Que no ens faci por aquesta tasca. No es tracta de trobar el consens generalitzat d’avui per demà, sinó d’anar creant pràctiques de creació col·lectiva, de realització d’ajut mutu en els nostres espais més immediats. En una organització política, en un col·lectiu de joves, en un grup esportiu, en un club cinèfil, en un centre excursionista, en una cooperativa de consum, en una associació de veïnes, en una associació de mares i pares d’alumnes, al nostre centre d’estudi, al nostre lloc de treball o al nucli familiar i d’amistats.
Com més pràctica d’organització i planificació col·lectiva tinguem, el dia que fem caure tota aquesta colla de canalles amb el seu respectiu grup d’experts en economia, menys difícil ho tindrem per fer la nostra economia, per organitzar la producció, intercanvi, distribució i consum de béns i serveis, entesos com a mitjans per satisfer les necessitats humanes, i de passada sense malmetre el medi pensant en les presents i les futures generacions.
I que consti que aquesta colla de canalles no és que siguin persones malvades per naturalesa, simplement segueixen la lògica imposada pels seus experts en economia per tal de mantenir el seu objectiu d’anar acumulant riquesa. Mireu-vos-ho com vulgueu i utilitzeu el llenguatge que vulgueu, però jo crec que tenen més clar que nosaltres què és la “lluita de classes”, i així anem…
Doncs, ens hi posem?
