Bertolt Brecht (1898-1956), marxista ortodox, és força interessant ara mateix, ell i la seva obra, per nosaltres. Vull dir, pels qui amb més o menys encert estem d’acord amb tot allò del materialisme dialèctic, la dialèctica de la història, que el capitalisme és la dictadura democràtica de la burgesia, etcètera, etcètera.
I fixem-nos si en va ser d’ortodox, que sovint va ser francament heterodox. Com al capdavall ha de ser un marxista que comprengui —simplement que comprengui— què vol dir ser, o intentar ser, marxista. I un bon exemple d’això és que tot just el primer heterodox va ser Karl Marx, qui comentant amb Engels un debat que havia tingut amb el seu gendre, va escriure una mica malhumorat allò de: “Jo no sóc marxista!”. Tan mal comprés per uns, com pitjor interpretat per altres.
Tornant a Brecht, cal dir que malgrat ser la màxima figura intel·lectual que podien presentar no sols l’RDA —de la que mai va ser ciutadà, per cert—, sinó que del conjunt dels països de l’irreal socialisme real, la veritat és que no feia massa el pes en el que hauria de ser el seu àmbit natural. Ni a l’URSS, ni a Polònia, ni tan sols a l’RDA, malgrat ser la seu del Berliner Ensemble, que atreia gent de teatre, i d’esquerres, d’arreu del món. I és que, penso, que eren llocs que ni entenien el plantejament dialèctic de les seves paràboles teatrals, ni comprenien la seva ironia. Ja sabeu que l’humor pot ser intel·ligent, però també groller, però la ironia no pot ser sinó que una mostra d’intel·ligència.
Sobre això, permeteu-me explicar un cas. El 1953, després que la revolta que hi va haver a Berlín fos esclafada (diguem les coses pel seu nom), el secretariat de la Unió d’Escriptors de l’RDA va repartir uns fulls on es deia que per causa del que havia passat, el poble havia perdut la confiança del govern, i sols que treballant el doble podria reconquerir-la. Aleshores, Brecht va escriure un petit poema que recollint literalment aquestes afirmacions, acabava dient: “No seria / molt més senzill que el govern / dissolgués el poble / i n’elegís un de nou?”.
Doncs bé, tres o quatre dies abans de les eleccions generals, preparant aquesta meva primera col·laboració amb l’UCPC i ves a saber per quines estranyes connexions neuronals, se’m va encendre una llumeta que deia: Xen Te. Sí, la bona de Xen Te, o sigui, La bona persona de Sezuan, del meu vell amic Bertolt.
I perquè aquesta aparentment estranya relació? Doncs, perquè si anem una mica més enllà d’aquestes eleccions —en definitiva d’àmbit local si parem compte que estem a un raconet de l’UE—, i les fem veritablement generals connectant-les amb les que darrerament hi ha hagut a diversos països del nostre àmbit, podem trobar, si més no jo ho trobo, que La bona persona de Sezuan es una obra, una paràbola, molt adient pels temps que corren. Us faré cinc cèntims de l’argument. Sintetitzat, i molt, esclar. Aquí va.
A la ciutat xinesa de Sezuan, corre la veu de què tres déus estan passant per aquelles rodals. Sembla que intenten esbrinar perquè reben tantes queixes dels homes. Això ens ho explica l’aiguader Wang, tan pobre, tan pobríssim, que no tenint ni casa viu a una claveguera.
Efectivament, els déus arriben a Sezuan, i són reconeguts per Wang que els surt al pas. Ells li demanen si sap d’un lloc on passar la nit. Wang no pot oferir-les la claveguera on viu, però pensa que tothom estarà orgullós d’acollir-los a casa seva… Mes no troba ningú que estigui disposat a rebre’ls. Uns no volen que vegin com es desenvolupa la seva vida i els seus negocis, altres no se’n refien de què siguin déus de veritat. Al final sols Xen Te, una prostituta de tercera categoria, no té cap inconvenient en allotjar-los en la misèrrima barraqueta om viu. Els fa esperar, però, perquè primer necessita trobar un client a qui fer-li una feineta… a fi de poder l’endemà pagar el lloguer de la barraqueta. Ja que sinó, serà desnonada.
Trobat el client i feta la feina, torna. Els déus entren i passen la nit. Per fi han trobat una bona persona a Sezuan! Discuteixen com poden premiar-la, però els déus no poden intervenir en la vida dels homes. Finalment decideixen fer una cosa terrenal: pagar l’hostatge. Marxen recomanant a la dona que segueixi sent tan bona amb tothom com ha estat amb ells, i ja sola, Xan Te troba mil monedes de plata.
Ara és feliç. Beneeix els déus, ja que gràcies a ells pot deixar la feina que feia, i compra un petit comerç. Però com és tan bona persona de natural, i a més ha promès als déus que seguirà sent-ho, ara que és propietària d’un comerç comencen a aparèixer veïns, amics i parents que abusen d’ella i de la seva bondat. Amb la qual cosa la botiga va cada vegada pitjor.
Desesperada, veient que està a punt d’haver de tornar a l’antiga feina, marxa de Sezuan, i torna vestida d’home. S’hi presenta com Xiu Ta, cosí de Xan Te, a la que substituirà mentre ella sigui fora. Xiu Ta és sec, dur. Posa tothom a ratlla i les coses al seu lloc… I tothom enyora Xan Te, que a diferència d’ell és molt bona i mai no té un no per nngú. Finalment, quan tot ja està en ordre, Xiu Ta marxa i torna Xan Te, cosa que alegra molt tothom… que de seguida tornen a abusar de la seva bondat.
Fins a tres vegades passa la mateixa història: ella marxa i és substituïda pel cosí. Després de la seva darrera absència, com Xan Te no torna acusen Xiu Ta d’haver-la assassinat per quedar-se amb el negoci. Tan bona persona com era…! mentre que ell és un ésser sense dur com una pedra, sense cor ni consciència. Fins els déus, que eren allà, demanen irats a Xiu Ta: “Què n’has fet de la nostra bona persona de Sezuan” , la qual cosa l’obliga la dona, finalment, a quedar-se a soles amb ells i a treure’s la disfressa.
Aleshores, recrimina durament els déus. Li van demanar que sigués bona, i ho els va obeir. I aquesta ha estat la seva dissort. Ha pogut veure que si se li dóna la mà a un pobre, si pot t’arrenca un braç… i és que ¿qui posa resistència a ser dolent, si veu diàriament que el que es recompensa és tot just ser dolent? Ella mateixa, la bona persona de Sezuan, sols ha pogut subsistir que sent dolenta en la figura del cosí…
És un llarg parlament que analitza objectivament, sense cap mena de falsa compassió envers les víctimes, la realitat social en una societat basada en els valors del capitalisme. Davant del qual els déus, que no entenen res, marxen deixant sola la dona. Demanant-li , simplement, que no deixi de ser bona… encara que acceptant, quin remei toca! que de vegades cridi al cosí.
Final conformista, oi? O potser escèptic? No us fieu, però, de les aparences, perquè falta l’Epíleg. Acabada la representació, la història, la paràbola, apareix un actor que, deixant de banda el paper que ha fet a l’obra, s’hi planta davant del públic i li diu que una història que havia començat tan bé s’ha tornat amarga. Sí. Ha estat un mal final. I tant! Però ells, els actors, no tenen la solució al problema. Hi ha d’haver alguna, però. Quina és? On està? demana. Serà que per trobar un món feliç, on la bondat sigui recompensada de debò, hi ha d’haver altres déus? O bé cap, sinó que uns homes i un món diferent? “Busca, públic, un final tu mateix. Hi ha d’haver un bon final! Hi ha de ser!“.
És a dir, són els espectadors, que han de deixar de ser mers espectadors d’aquesta història i d’altres de semblants, els qui de manera activa han de reflexionar sobre el que han vist. I se sobreentén, que trobar altre final. Altra solució…
I què té a veure La bona persona de Sezuan amb el conjunt d’eleccions a què em referia més amunt?
Permeteu-me que faci el meu particular distanciament brechtià. Aquestes eleccions nostres, amb un daltabaix dels qui estaven manant que estava cantat, les hem de veure com part d’un llarg procés a nivell europeu. També força teatral, per cert. I fixem-nos. A Suïssa, Portugal, Gran Bretanya, Holanda, Finlàndia, Dinamarca, Espanya… hi havia governs més o menys d’esquerres, que han estat substituïts per governs més o menys democràtiques de dretes. I a Grècia, un govern que era de dretes va estar substituït per un d’esquerres. I després per un que ni és de dretes ni d’esquerres, sinó que tot el contrari. A Itàlia, un de dretes ha estat substitut per una mena de gabinet de salvació nacional que no se sap ben bé que és. A França i Alemanya, els governs encapçalats per Sarkozy i Merkel, de dretes, fa temps que trontollen, davant unes esquerres que semblen avançar…
Doncs bé, em permeteu dir que sembla com si tothom estigués cercant el seu particular cosí, solucionador dels problemes. Però, com diu l’amic Bertolt, no seria millor començar a cercar altra solució que això de passar avui de Xen Te a Xiu Ta i demà de Xiu Ta a Xen Te? Una solució que vol dir un món, una societat, diferent, esclar.
Per cert, en el muntatge que l’any 1987 va fer el Teatre Lliure de La bona persona de Sezuan, l’epíleg, la reflexió final, va ser eliminada…
