Francesc Font
Un fet inquietant, per històricament repetit en moments de crisi generalitzada —i en aquesta d’ara, fins els més entusiastes defensors del model econòmic dominant, capitalisme, i per tant de la seva forma política, estat democràtico-burgès, han acabat assumint que està afectant les bases estructurals d’aquest model—, és on cerquen les majories, i per tant les principals víctimes d’aquest model, la solució als seus problemes. Una actitud a primera vista del tot incongruent
I perquè això d’incongruent? Doncs perquè si ens ho miren bé, podem veure que aquestes solucions s’han cercat massa sovint no pas obrint decididament el pas a una transformació — encara que sigui un simple pas endavant en el camí d’una futura transformació—, sinó que tot just fent un pas enrera. Dipositant la confiança envers la solució dels problemes, tot just en aquelles forces que han estat, que són, l’origen d’aquests problemes.
Sols cal veure, ja ho deia en la meva anterior col·laboració en aquest web, com arreu d’Europa, davant el fracàs, en alguns casos estrepitós, d’una pila de partits més o menys adscrits a la socialdemocràcia, la confiança per sortir del tràngol ha estat dipositada en partits conservadors. Alguns d’ells descaradament ultradretans, i fins i tot amb elements parafeixistes. I consti que la definició de feixista no m’agrada utilitzar-la alegrement, com simple, fàcil i no sempre justa desqualificació, ja que és una qualificació que cal utilitzar amb una mica de rigor, i sols que quan cal.
Tornant al que deia. Veient el vertiginós ascens de les opcions de dreta —a través de les urnes, o sigui en gran part dutes al poder tot just per les víctimes del seu model econòmic i social—, l’actitud fàcil des d’alguns àmbits més o menys progressistes, més o menys esquerranosos, ha estat demanar-se: ¿com és possible que…? I les respostes a la pregunta han estat diverses: cansament, desil·lusió, desconcert, vot de càstig… Sí. En part sí, però segueix dempeus la qüestió, el problema. I és així perquè no ha estat la primera vegada que ha passat. En alguns casos amb resultats tràgics anys 20 i 30 del segle passat. Altres més dins del joc de les alternances entre el que podríem dir dreta democràtica i esquerra integrada. Joc que ha expulsat, sempre per la via democràtica, tota força que representés qualsevol mena de resistència o refús al model democràtico-burgès imperant.
Ara bé, tot això, i ara limitant-me a les darreres eleccions generals nostres, no acaba de respondre a la pregunta de, ¿com és possible que s’hagi votat de manera tan majoritària, perquè la dreta no és solament el PP, la en teoria pitjor opció per treballadors i classes mitges, com són els representants dels interessos de les màfies financeres, dels evasors de capitals i de les grans patronals? Tot just aquells que estan darrera d’un fracàs tan espectacular, i insòlit dins del conjunt de la crisi general del món capitalista, com és el més del 20 per cent d’atur oficial, el real és més gran; com són uns salaris i pensions més baixos que els que hi ha als països amb els qui ens volem comparar; com és un salari indirecte, part important del dit estat del benestar, també més baix que aquests mateixos països; i com és un deute privat, en gran part induït pels gestors de les màfies financeres, que tots els números que es fan presenten com globalment impagables.
Això fa que aquella pregunta: ¿com és possible…? es fa difícil de respondre a partir d’un raonament normal. Per tant, penso que cal fer-ho no pas com simple interrogació davant un fet que no sembla gens raonable, sinó que com una clàssica pregunta retòrica. Aquella que ja du implícitament la resposta. I ho faré amb l’ajut de dues cites que, qüestió important, les hem de situar no tant en el seu moment històric, sinó que en el nostre.
La primera és d’un text essencial per entendre això que en diem de manera genèrica marxisme. El van redactar dos amics, Karl i Fiedrich (no cal que digui els seus cognoms, penso), no pas per il·luminar ningú altre, ni tan sols amb la intenció de publicar-lo, sinó que senzillament a fi de clarificar les seves pròpies idees en un moment, 1848, en el que després del Manifest del Partit Comunista començaven a concretar els elements essencials, encara bàsicament filosòfics, del que després en dirien materialisme històric. Em refereixo a La ideologia alemanya.
Doncs bé, en un passatge d’aquest treball és diu que: “la ideologia dominant en una societat, és la ideologia de la classe dominant“. I aquí potser cal dir que els comunistes sovint ens hem oblidat d’aquesta realitat, i hem parlat amb veu, de vegades engolada, quan no amenaçadora, en nom dels interessos de les masses, dels pobles, dels treballadors…, sense perdre el nostre preciós temps en demanar a les masses, als pobles o als treballadors, què era el que en aquells moments els interessava. Què pensaven, o creien, que eren els seus interessos.
Que ningú em mal interpreti. No es tracta d’anar a remolc de la gent. En absolut. Es tracta, senzillament, de conèixer, de saber, quina és la ideologia dominant en el conjunt de la societat, si és que de debò se la vol combatre i no solament bescantar-la en abstracte. I també de saber que possiblement en el nostre entorn més immediat, aquesta ideologia dominant és rebutjada, sí, però de vegades més en el terreny dels propòsits, dels desitjos, que no pas de la realitat.
I quina és la ideologia dominant en una societat capitalista? I escric “capitalista”, no pas com adjectiu pejoratiu, no pas com definició de l’essència de tots els mals (altre error habitual, que tot just nega el materialisme històric), sinó com la definició no ideologitzada d’un model econòmic basat en la propietat privada dels béns de producció i de canvi, per dir-ho de la manera canònica. La qual cosa comporta tot un model social i polític, d’organització de la societat, fins i tot una visió i una comprensió del món, de la nostra relació amb el context que ens envolta, en els que tots, posseïdors i desposseïts —per seguir utilitzant definicions canòniques—, accepten i obeeixen unes molt concretes regles de joc. Establertes pels posseïdors, i assumides amb tota normalitat per una gran part d’aquells que sols posseeixen que la seva força de treball.
Prou sé que dit d’aquesta manera, sona una mica fort. Però és que és així. I això ho explica amb tota claredat Engels en una carta dirigida a Hans Bloch, el 1890. Carta en la que sortint al pas d’interpretacions mecanicistes del materialisme històric, que teoritzaven que el factor econòmic és l’únic factor determinant de la història, Engels explica que dir això fa esdevenir les tesis bàsiques del materialisme històric en “una frase buida, abstracta, absurda“. I segueix dient que la situació econòmica és la base, sí: “però els diversos factors de la superestructura (…) les Constitucions que, després de guanyada una batalla, redacta la classe triomfant (…), les formes jurídiques (…), les teories polítiques, jurídiques, filosòfiques, les idees religioses (…), exerceixen també la seva influència sobre el curs de les lluites històriques i determinen, de manera predominant en molts casos, la seva forma”.
La cita, fins i tot sintetitzada, és llarga, però clarificadora de força situacions històriques en les que davant una crisi social, s’han cercat salvadors entre representants tot just de les classes opressores. I ha estat així tot just perquè al capdavall, representaven els valors dominants en la societat que així ho feia. I ara anem pel moment actual, ja que això que en diem marxisme, no té cap sentit si ens quedem en la simple repetició, excessivament respectuosa, del que van dir en el seu temps els dos barbuts.
Les dues primeres cites es produïen en una societat ja burgesa, sí, però rígidament dividida en classes. Unes societats en les que la capil·laritat, l’ascens social, era un fenomen simplement anecdòtic, pràcticament impossible, per la qual cosa hi havia sectors de les classes baixes: camperols, obrers i petits menestrals, que malgrat estar immersos en unes societats dominades per la ideologia de la classe dominant, i majoritàriament participar d’ella, també sentien en la seva realitat concreta, en la seva pròpia carn, la realitat d’un model opressor i injust en el sentit més brutal del dos mots. I ho era tant, que fins i tot membres de les classes dominants, es van rebel·lar contra aquella injusta situació. Com és, hauria de ser, ben sabut.
Eren per tant unes societats en les que els de sota podien assumir un seguit de valors propis de les classes dominants, i de fet la història ens demostra que així va passar, però també en la que estava ben clar quins eren els espais propis, aquells ens els que es podien desenvolupar, i quins eren els espais que els estaven dràsticament vedats. Que no eren els seus, amb la qual cosa el mot, la definició, classe, era també una realitat quasi que instintiva. Es podia témer, respectar, i fins i tot admirar l’amo, el senyor, però no pas intentar viure en el mateix món en què aquest vivia, ni somiar en fer-ho en les mateixes circumstàncies que ell. Recordem que els feixismes seriosos, van tenir una retòrica anticapitalista, antiburgesa. Fins i tot d’exaltació del bon obrer.
Sí, fins el final de la Segona Guerra Mundial, malgrat tot, les coses entre els de dalt i els de baix, estaven força clares. Eren dos móns diferents i sovint enfrontats de manera sagnant. Però també malgrat l’existència de potents i ben definides formacions polítiques d’esquerres: unes com alternativa de transformacions graduals, però efectives —socialdemòcrates dels d’abans, dels de debò—; altres preconitzant un canvi radical al model capitalista existent —comunistes i anarquistes en les seves diverses escoles, doctrines, branques i fins i tot sectes—, els moviments feixistes nascuts i crescuts al caliu de diverses crisis, van fer el seu particular assalt al poder amb el suport de les classes dirigents, espantades tot just pels moviments revolucionaris, cosa natural. Però també amb un ample suport popular, no ens enganyem.
Doncs bé, si les dues cites que he reproduït les situem en el nostre moment històric, ens trobem amb un fet nou, impensable, utòpic —utopia és el lloc que no existeix, no pas el lloc que no pot existir— en el moment en el que es van escriure. Sense desaparèixer el model capitalista, les barreres entre classes han caigut. La capil·laritat existeix. Qualsevol, amb un grau mig d’intel·ligència, acompanyada d’un grau mig de manca d’escrúpols, ha pogut accedir amb una mica de sort a cotes socials altes, de poder. Segons com es miri, aquest especte és fins i tot positiu des del punt de vista marxista. És un avenç històric (i no em digueu frívol), que una presentadora de televisió arribi a ser avui princesa i demà reina, ja que s’ha acabat la cadena de segles en els que arreu d’Europa sols els descendents d’uns molt concrets conqueridors germànics, podien aspirar a regnar.
I aquí s’ha creat un nou aspecte que malgrat tots els canvis respon a les cites abans reproduïdes. A partir del final de la Segona Guerra Mundial, i molt especialment del mític, i mitificat, Maig 68, la ideologia estesa per la classe dominant (que ha canviat de cognoms, sí, però segueix existent quant classe dominant), és que això de les classes és cosa del passat. Ara ja no hi ha barreres. Ara ja no hi ha rics ni pobres, posseïdors i desposseïts, superior o inferiors. Ni tan sols hi ha obrers ja que tots som assalariats, més encara, classe mitja assalariada. Ni tampoc empresaris, ja que al capdavall, tots som empresa. O sigui, que ja s’ha arribat (o s’havia arribat) al final de la història.
I la gran majoria s’ho va creure. Amb els caixers automàtics que escopien diners amb tota normalitat, amb els crèdits que es concedien quasi que sense condicions prèvies… I també amb una esquerra que havia dimitit. Que s’havia rendit davant una cultura d’usar i llançar, davant populismes reaccionaris fabricats i estesos pels fabricants de cultura per les masses, que no de masses. Que va arraconar, quan no amagar, tota la tradició de cultura d’esquerres, revolucionària —que cal no confondre amb la simplement antisistema, que sovint és francament conformista amb els valors que diu rebutjar— que s’havia acumulat durant cent cinquanta anys…
I quina és veritable cultura dominant ara mateix? Quins sóns els valors que crea i tramet la ideologia de la classe dominant? És un tema complex, que caldrà deixar-lo per un altre dia.
