El Cala sempre em semblà un home tossut, persistent en l’acció. Tinc present de forma viva en la memòria la seva veu escardalenca acompanyada d’una gesticulació nerviosa, semblava que sempre tingués ànsia, com una mena de neguit intern, potser una pressa històrica.
Formava part d’aquell estol de patriotes que després de la mort del dictador, no es resignaren a l’autonomisme domesticat, ni al nou model de democràcia neofranquista, no acceptaren l’engany de la reforma
Ell, junt amb els militants del PSAN (p) el 1976, a Fontpedrosa ( El Conflent), en un acte de coratge, lucidesa i coherència política, optaren per la revolució socialista catalana, rebutjaren el reformisme autonomista, la via que ens ha dut al camí del no res, de trenta anys perduts en l’engany, a l’atzucac on ens trobem immersos.
Malgrat les diferències en el temps i el context històric, em sembla interessant d’establir un paral·lelisme entre les Resolucions de Fontpedrosa i la formació a París (04/05/1940) del Front Nacional de Catalunya (FNC) per un nucli de patriotes que refusaren la derrota de la guerra dels Tres Anys, i entengueren que l’únic camí per a l’alliberament de la nació era establir una tàctica i estratègia de lluita, de resistència, adients al moment i no pas les giragonses del sí, però no, acomodatici, dels polítics oficials. La formació de les dues organitzacions fixa un continuum en la lluita del nostre poble i precisa dos punts d’inflexió ben definits en la història de l’independentisme
Tot aquell nucli de lluitadors del PSANp s’agruparen l’estiu del 1978 en el Comitè Català Contra la Constitució Espanyola, impulsat pel PSAN(p). Mentrestant el sector hegemònic dins de l’Assemblea de Catalunya (AC), que representava el sector reformista de la burgesia del Principat, que ja havia desactivat i arraconat l’AC, fou aleshores quan es produí una cursa desesperada per a ocupar càrrecs i canongies a les institucions a canvi de la reverència servil i l’ajut a la consolidació de la reforma borbònica, alguns encara hi duren.
D’altres com en Josep de Calasanç Serra, s’havien d’exiliar a la Catalunya Nord per defensar el nostre alliberament com a nació i com a classe treballadora. En aquest sentit volem recordar les 16 detencions d’independentistes l’abril del 1974, les 9 detencions l’octubre del 1975, les 23 detencions el 3 de desembre del 1981 i així, un llarg degoteig. Des del 1974 fins al 1993, 19 anys, les forces repressives detingueren 270 independentistes, una forta càrrega punitiva per defensar la Terra.
Fou en el període del 1974 al 1979 que vaig veure amb una certa freqüència el Cala, quan treballava a la impremta la Mar Blava, si la memòria no em falla, crec que era al número 130 del carrer Bailen. En aquella impremta els militants del Baix Llobregat del PSAN(p), a les nits sense el coneixement dels propietaris de l’empresa, imprimien opuscles, manifestos, fulls volanders, era una mena d’oficina de propaganda del PSAN(p).
La seva voluntat de lluita que es mantingué a l’exili, ha fet possible l’avenç de l’Esquerra Independentista i que aquesta s’hagi situat en una posició emergent, enfront d’un projecte autonomista que s’ha demostrat ineficaç i obsolet.
Ell, com d’altres dels seus companys, ha estat un soldat de la Pàtria, d’ell en diria el poeta: Fou de l’escamot dels qui mai no reculen.
Agustí Barrera
