És un lloc força comú, i que fa quedar molt bé a qui l’empra, dir amb un cert aire de superioritat que les causes de la crisi han estat ocasionades no pas per un model econòmic, i per tant sociopolític molt concret, dit capitalisme, sinó que, bàsicament, per un “error” del sistema. Per una “economia de casino”, de joc se sobreentén, és la definició favorita. Greu error, perquè no sols no és cert sinó que és injust.
Fixem-nos-hi que a la Borsa, un pilar bàsic del capitalisme, tot just s’utilitza el terme jugar de manera normal. Hi ha fins i tot una mena de sector especulador que és definit com “jugadors de Borsa”. Definició en aquest cas encertada, ja que moltes de les seves actuacions s’assemblen força a una partida de cartes. Sense regles, amb cartes marcades, i organitzada per una colla de tafurs al soterrani d’una taverna mig clandestina… Mentre que un casino de joc és una entitat seriosa. Amb unes regles de joc serioses i transparents i sense lletra menuda. M’explicaré
1. Casinos, definició de la ruleta
La ruleta, junt a la loteria possiblement màxima mostra de joc d’atzar pur, és presentada normalment com l’ expressió quasi que iconogràfica d’un casino de joc. Vejam, doncs, com funciona.
Si algú hi vol jugar en ella, pren una fitxa, que ha comprat prèviament a un preu fix (no fluctuant segons misterioses circumstàncies del mercat), i de manera lliure i voluntària la diposita en una casella. La que du el número 17, posem per cas. I ho fa bo i sabent que juga contra altres 36 possibilitats, ni una més ni una menys.
Si surt el 17, un crupier lliura al jugador trenta-cinc vegades l’aposta que ha fet. Ni trenta-quatre ni trenta-sis segons sigui el numero de jugadors que han perdut o guanyat en aquella tirada o les anteriors, o que se suposa que guanyaran o perdran en les posteriors. I si surt qualsevol altre número, doncs perd la fitxa. Tot d’acord a com marca el reglament. Un reglament, insisteixo, en el que no hi ha cap mena de lletra petita ni clàusules addicionals que apareixen quan el pobre jugador menys s’ho espera.
I si en cops de jugar un ple, juga qualsevol de les diferents modalitats del joc —cobrint així diverses possibilitats, de la mateixa manera que alguns còctels d’accions es presenten com una assegurança quasi que infal·lible… fins que falla—, doncs el fet bàsic es repeteix. Cada modalitat té unes normes concretes i un tipus fix de premi. Si encertes cobres, i si no, bona nit i tapat. I això també passa en tots els altres jocs de casino. Les regles són les que són, i no hi ha sorpreses.
2. La ruleta russa de les institucions financeres
“Que és el robatori d’un banc, comparat amb la fundació d’aquest mateix banc?”.
B. Brecht. L’òpera de tres rals.
He volgut explicar el funcionament mecànic del màxim símbol d’un casino, la ruleta —que es desenvolupa d’acord amb unes regles fàcils d’entendre per tothom, i que no tenen lletra menuda, insisteixo—, per passar a la següent qüestió, que penso que és important. La d’altra ruleta. En aquest cas la perillosa ruleta russa que han resultat ser per milions de persones ingènues i innocents els jocs de serioses i respectades institucions financeres.
I la primera diferència que hi ha, són els crupiers de les dues ruletes. Malgrat el respecte, i en molts casos fins i tot admiració i un punt d’enveja, amb els que encara avui es contemplen i admiren els crupiers de la ruleta russa, i la mala fama que en alguns àmbits tenen els de casino, penso que cal dir que, respecte dels primers, el comportament d’aquests darrers és d’una honestedat absoluta. Ja que a diferència d’individus amb una brillant carrera universitària, o d’ESADE, IESE o altres llocs semblants, que a més poden tenir brillants màsters a Harvard o Princeton, els de casino no venen garsa per perdiu, ni fum d’incendis per ells causats, com prometedors senyals de futur.
No prenen pel braç el dissortat client que té una fitxa a la mà, i dubta entre el 17 i el 24, i li diuen, molt seriosament: “Deixi-me-la a mi, que se l’administraré, ja que jo tinc informacions confidencials que…”. O: ”Puc aconseguir que en cops de 35 vegades l’aposta, li paguin 37…”. Tampoc: “No sols li asseguraré que guanyi pràcticament sempre, sinó que a més gràcies al meu assessorament, s’anirà fent un raconet pel dia de demà…“.
No, això no passa a cap casino de joc, que és un negoci seriós i honest, portat per gent seriosa i honesta. Si més no en comparació amb un bon grapat d’assessors financers, taurons i tauronets, brokers i altra fauna semblant, que presumint dels títols obtinguts a qualsevol universitat, o a ESADE, IESE i equivalents, i dels màsters obtinguts a Harvard o Princeton, han portat a la ruïna més gent que no pas els casinos. De vegades fins i tot a la pròpia entitat financera per la que treballaven. Cosa que no sé si serveix de consol a les víctimes innocents dels seus tripijocs econòmics.
I quan cito dues prestigioses escoles de formació de futurs assessors financers, taurons etcètera, no ho faig pas per cap mena de mania, rancúnia o ressentiment personal. Ni tan sols per cap rampell demagògic, sinó que partint de fets objectius. Demostrats per mil i una experiències avui més que dramàtiques per a massa gent. I aquí vull recordar que ja fa uns anys, abans que esclatés la bombolla immobiliària —per més que ja estava a la vista de qui volgués mirar—, al Canal 33 hi va haver una tertúlia, seriosa, en la que hi participaven dos professors d’ESADE, De Sebastián i Antoni Subirà.
Van parlar sobre com estava de negre el futur amb tot el que ja es veia venir a sobre, i Subirà —gens sospitós de vel·leïtats antisistema— va explicar, a tall d’exemple general, com estaven funcionant les sucursals d’entitats bancàries a Premià. Amb una tècnica més semblant al toco-mocho que a qualsevol altra cosa, directors i apoderats anaven a la caça de vícitmes oferint crèdits hipotecaris per construir xalets i pisos en terrenys requalificats, o que si calia el requalificarien. I no sols el xalet o el pis, sinó que, ja posats, en el crèdit entraven els mobles i el canvi de cotxe. I tot plegat gràcies a unes generoses hipoteques variables. Tan variables i generoses, que a més baixarien cada any gràcies a uns tipus d’interès cada cop més i més baixos… No quedava clar si al final de la història, fins i tot es cobraria del la hipoteca.
I, per la seva banda De Sebastián va reblar la qüestió comentant que les agències de bancs i caixes, abandonant la seva funció havien passat de ser un espai de serveis al client en els diversos aspectes del desenvolupament financer, a dedicar-se bàsicament. com deia Subirà a la venda d’hipoteques, crèdits a particulars, inversions d’allò més sucoses i estranyes, i plans d’inversió i de pensions l’evolució de les quals no estava gens clara. Plans, que ara sabem comptaven amb el suport d’entitats que eren estrelles a la Wall Street i la City. I parlant de la City, no fa gaire algú em va dir que, per compte del Paribas, havia estat venent bons escombraria grecs, com el negoci del segle… I també em va explicar algunes històries sobre el UBS, suïs, que eren com per no dormir.
I tot això, amb l’agreujant que des de la direcció els fixaven quotes de venda sota amenaça d’acomiadament o d’acabar de recepcionista a la sucursal de Cantallops. I és que calia col·locar ràpidament tot allò que s’estava construint gràcies a uns crèdits concedits a uns constructors que no tenien cap base financera… Doncs bé, de tot el que allà es va dir, em va quedar gravat la reflexió final feta per Subirà a De Sebastián respecte dels taurons i tauronets que estaven duent l’economia espanyola a la ruïna: “I a aquests, els hem ensenyat tu i jo…”.
I si des de la, al capdavall, modesta oficina venedora d’hipoteques i crèdits diversos a Premià ens anem enlairant fins les direccions centrals de bancs i caixes, i des d’elles seguim enlairant-nos fins arribar a Lehman Brothers o Goldmann Sachs, veurem, sense necessitat de forçar la realitat a fi de posar-la al servei de les nostres idees, que efectivament, els casinos de joc són llocs seriosos i, per damunt de tot, honestos. I si algú s’arruïna, al capdavall és ell qui ha volgut arruïnar-se i no pas per culpa de cap crupier de ruleta russa que l’ha incitat a fer-ho per la necessitat de cobrir una quota d’objectius, i així cobrar uns bonus amb els que embolicar la seva consciència. Si és que la té, esclar.
3. La borsa
“Que significa un alçaprem comparat amb una acció d’una companyia anònima”.
B. Brecht. L’òpera de tres rals.
I si parlem de la Borsa? Pilar bàsic en el funcionament del capitalisme, sens cap dubte. Punt de trobada, aparentment neutre, funcional, entre els qui necessiten capital per fer rutllar el seu negoci: les empreses, i els qui tenen uns diners estalviats, i en cops de tenir-los guardats de manera improductiva (amb la qual cosa any rere any perden poder adquisitiu), decideixen invertir-los i treure’n algun profit: els inversors. Fins aquí, aparentment, tot és lògic i honest. I els qui estem, moralment si més no, a l’altra banda de la barricada, poca cosa tenim a criticar. Fins i tot podem dir que el seu paper és fonamental per a la bona marxa de la societat en la que vivim, i que per tant tots, ens agradi o no, d’una o altra manera ens beneficiem d’ella i del seu funcionament.
Malgrat això, permeteu-me reproduir algunes reflexions publicades ja fa temps en una publicació que sense ser tampoc antisistema, és bastant més d’esquerres que tots els pamflets que de vegades rebo per internet, o que emanen dels partits i organitzacions de l’esquerra oficial, pseudooficial o paraoficial. Em refereixo a Le monde diplomatique, que l’abril de 2010 publicava un article de Frèdèric Lordon que du el provocador títol —provocador en el sentit positiu del terme— I si tanquéssim la borsa?,
Llegir un títol com aquest en una publicació tan seriosa sobta, sí. Sembla propi dels pamflets dels antisistema a l’allioli, aquells qui creuen que cremar contenidors i caixers automàtics és el pas previ a la revolució mundial. Però no, és un llarg i dens article d’allò més seriós. No amb ganes de sorprendre el personal, sinó que d’una lògica de pedra picada. Cartesiana, ja que és d’un francès.
La teoria acceptada és, com ja he dit, que la Borsa és el punt de trobada de l’empresa que cerca diners per créixer i desenvolupar-se, i l’estalviador que té uns calerons dels que vol treure un rendiment. Però això és una fal·làcia, i aquí està la raó per la qual Lordon es fa la provocadora pregunta —I si tanquéssim la Borsa? recordo—, i és que si bé s’assumeix que aquesta institució és el lloc on les empreses honestes van honestament a demanar el diner dels honestos inversors, la realitat és que, primer: els grans inversors (que són els qui compten i controlen els fluxos de capital) el que fan és, a través de la seva capacitat de comprar o vendre paquets d’accions, pressionar els directius de les empreses per tal que creïn més i millors dividends. Amb la qual cosa les empreses estan obligades a tenir més i millors beneficis traslladant la pressió dels grans accionistes als treballadors —especialment en temps de crisi, afegeixo jo, en els que és més fàcil pressionar sobre aquests a fi d’obtenir millor rendiment a menor cost, ja veieu la història de la reforma laboral. I segon: la petita i mitjana empresa, que és una majoria abassegadora, no cotitza a Borsa. De manera que si vol obtenir diners per desenvolupar-se, o simplement aguantar el que està caient, ha d’anar als bancs i pagar el gust i les ganes. Si és que els fan cas, ja que ara, torno a afegir jo, estan més ocupats en tapar els seus forats i en fer inversions de ràpids guanys, que no en ser motor de cap recuperació general.
O sigui que la teoria del punt de trobada etcètera, etcètera, no coincideix per a res amb la realitat. La Borsa, no sols res no té a veure amb la funció de simple intermediari que se li atorga, ni tampoc és de motor de l’economia, sinó que en realitat les seves jugades no es fan en la seu oficial, sinó que en tancats caus d’insaciables fures. I amb cartes marcades.
I és per tot això que Lordon, i jo si se’m permet, fa temps que hem arribat a la conclusió que la Borsa és un instrument d’una perfecció capitalista absoluta. O sigui, una institució absolutament especulativa. Però no pas ara, sinó que pràcticament des dels seus orígens. Un instrument de les més immorals i fins i tot delictives especulacions. Creadora de totes les petites i grans crisis. I d’aquí que la idea de tancar-la, com proposa Lordon, és força interessant.
Aleshores, i seguint la idea de tancar la Borsa, perquè en el món dels fets reals no respon al que podríem dir enunciats de la seva funció, també ens trobem amb un fotiment d’empreses financeres, amb un planter de seriosos professionals de l’economia, i amb alguns governs, amb no menys seriosos ministeris d’economia, que ara sabem que s’han passat anys i anys muntant uns, i consentit els altres, tot un dens entrellat de tripijocs econòmics que ara s’ensorren. Un darrere l’altre. I també amb que els ciutadans senzills, que no s’han beneficiat gaire de tota aquesta tramoia, han de pagar els plats trencats. Què hem de fer, doncs? També tancar-los?
Esclar, que una societat sense entitats financeres l’objectiu de les quals és servir no a tots els seus clients sinó que bàsicament a un sector molt determinat de clients; unes empreses l’objectiu de la direcció de les quals és crear dividends, ja que sinó el petit grup d’accionistes que veritablement manen els engeguen a dida en un tres i no res, una Borsa en la que jugar per part dels petits i mitjans inversors pot ser més arriscat que l’atzarosa ruleta, i uns governs simplement al servei dels interessos de les veritables classes governants, també dites dominants, seria una societat absolutament diferent d’aquesta d’ara.
Posem que socialista. Ara bé, dit això també cal acceptar que les experiències que hi ha hagut en aquest camp no han estat tot just engrescadores i s’han de replantejar. Que no vol dir, de cap de les maneres! refundar-se o reinventar-se. Sinó que, molt possiblement, més aviat tornar als seus orígens primigenis i començar de nou el camí.
Però això, com aquesta curiosa ciència esotèrica que és l’Economia, que està en el títol d’aquests comentaris i que no ha cabut aquí, ho deixarem per un altre dia.
