Deia en l’anterior part d’aquestes reflexions, que comparats amb la Borsa, els casinos de joc són llocs seriosos, ja que estan subjectes en unes regles estrictes sobre els resultats de les diferents modalitats de joc que en ells es practiquen. O sigui, que malgrat l’essència en la que es basa el seu funcionament, l’atzar, aquest té diguem que una certa reglamentació. Cosa que no passa pas a la Borsa, absolutament sotmesa al llibertinatge d’un mercat en el que sols les veritables grans fortunes, jugant a més amb regles pròpies, són capaces de guanyar molt, i fins i tot fer saltar la banca. La qual cosa, quan passa, pot generar veritables catàstrofes. Com tots sabem, i estem comprovant ara mateix.
No vaig tocar, però, un tema molt lligat al joc. Les ludopaties i les seves conseqüències, que en segons quins casos, poden ser força greus i fins i tot dramàtics. Les llegendes sobre casinos que tenen un racó on els jugadors que ho han perdut tot menys una pistola, poden suïcidar-se de manera discreta, formen part d’un cert folklore sobre aquest tema de la desesperació extrema causada quan determinat número o determinada carta s’ha negat sistemàticament a sortir. Tampoc fem ara un càntic a la ruleta o el bacarà. Ara bé, hi haurà alguna vegada una llegenda sobre l’existència d’algun raconet discret a qualsevol edifici de Borsa?
No, no faig broma ni parlo endebades. No fa gaires dies que s’ha sabut que a la Unitat de Psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge, s’ha disparat el tractament a addictes a jugar a la Borsa. A víctimes de ludopatia borsària, si se’m permet. Ludòpates que, a diferència dels d’altres addiccions al joc més vulgars —en bona part procedents de sectors socials més aviat baixos—, procedeixen tot just de nivells elevats: universitaris, càrrecs de responsabilitat a empreses, executius, etcètera. Gent que amb una economia sanejada, amb un bon coneixement dels mecanismes de funcionament de les borses, i armats amb un mòbil darrera generació o qualsevol estri semblant que els permet estar permanentment connectats —o potser és millor dir enganxats— via internet a les borses mundials, s’han cregut ser nous Soros… I ho han perdut tot comprant quan calia vendre i venent quan calia comprar.
Les conseqüències han estat que a la recerca de diners per seguir jugant, i així refer-se, han estafat les empreses on treballaven —incloent algun banc—, a la família, als amics… I han acabat recorrent a Bellvitge, i altres llocs de desintoxicació, com ionquis qualsevol. Bé, qualsevol no, ja que com molt bé ha dit Susana Jiménez-Murcia, de la Unitat de Joves Patològics de l’Hospital Bellvitge. “Si dius: ‘Estic jugant a la borsa’. Quedes molt bé. En canvi, si dius: ‘Estic jugant a les màquines escurabutxaques’, la gent dirà: ‘Home, tio, ets un desgraciat’. Aquesta és la gràcia de la borsa”.
O sigui, que es tracta d’una patologia capitalista. Una ludopatia per a gent important, o que es pensa important, que dissortadament per a ells no està lligada a l’atzar, sinó que sovint depèn de les maniobres especulatives, de les manipulacions organitzades per gent molt seriosa que ha calculat acuradament, científicament si se’m permet dir-ho així, com ha de ser i les conseqüències que ha de tenir, la seva acció.
I és així com enllaço amb l’article anterior, el qual acabava dient que deixava el darrer comentari sobre aquesta curiosa ciència esotèrica que és l’Economia—, per un altre dia. Que ja ha arribat.
Una ciència massa inexacta
Ciència esotèrica… vet aquí una aparent contradicció. Un aparent oxímoron. Una mitja broma, molt seriosa, que se’m va acudir ja fa molts anys, quan treballava a l’Avant,òrgan central del PCC i feia una columneta irònica sota el pseudònim de Xaronet. Ho vaig escriure, i com és lògic no va agradar a segons qui del gremi. Ciència no exacta, em va dir un, molt seriosament. Doncs no. Ciència esotèrica, perquè està situada, i que ningú es molesti, entre la meteorologia, ciència efectivament no exacta, i l’astrologia, pura superstició.
La primera, la meteorologia, compta ara amb elements i aparells impensables no fa més de trenta anys, i a més ha anat aprenent dels seus errors i incerteses. De manera que ara mateix, combinant —de manera lògica i sense voler fer passar garsa per perdiu— els nous estris amb un senzill sentit de responsabilitat, ha aconseguit ser força precisa en les seves previsions. No sempre, esclar, ja que és evident que de vegades fa errades (per dir-ho finament) de l’alçada d’un campanar. Però a l’endemà mateix, qui havia dit que plouria a bots i barrals, quan el que havia passat és que n’havia fet un sol que esberlava les pedres, o a la inversa, surt, i explica amb detall, i naturalitat, les causes, les raons, de l’error. I, a banda d’una pila de propietaris de restaurants emprenyats, si era cap de setmana, aquí s’acaba la cosa, ja que, efectivament, és una ciència no exacta. Com la medicina, la sociologia o la biologia.
Respecte de l’astrologia, però, que es pot dir? Pura superstició basada en falsedats absolutes. Les figures, posem per cas, que tenen la teòrica forma d’un cranc o un bou, i que tanta influència diuen astròlegs i epígons que tenen en la vida dels humans, són una pura enganyifa, ja que els estels que les formen estan situats a milers o milions d’anys llum els uns dels altres, i sols la perspectiva ens les fa veure amb una certa forma. El peix de Piscis o el bou de Tauro no existeixen en absolut, per la qual cosa ben poca influència pot tenir cap signe zodiacal en els nostres particulars caràcters o tarannàs.
No es vegi això com una exhibició de coneixements desmitificadors, que pot trobar-se fins i tot a la Viquipèdia, sinó que seguint amb el meu discurs, la comparança entre els ingenus cercadors de solucions als seus problemes, pors, inseguretats o el que sigui en les regions astrals, sense intentar plantejar-se si allò en el que confien existeix o no, són massa semblants als qui han signat contractes que els obrien la porta a la felicitat, sense parar-se a llegir la lletra petita o parar compte en la irracionalitat de les promeses rebudes.
Sí, uns refiant-se del que els assegura l’astròleg fabricant de cartes astrals farcides d’inexactituds, i altres dels gabinets d’experts en perpetrar complexos contractes farcits de misterioses i ambigües clàusules, hàbilment barrejades amb altres normals i lògiques —parem compte ara mateix, en aquesta tèrbola història de les accions preferents que els seus tenidors van adquirir plens d’esperança i han acabat sent un malson— són gent que s’assemblen massa.
Doncs bé, i per acabar aquesta part, i entrar en la qüestió. Com ja he dit abans, això de ciència esotèrica, entre la meteorologia i l’astrologia, se’m va ocórrer ja fa força anys. I ho he emprat després més d’una vegada al meu bloc i altres llocs, bo i sabent que no deixava de ser una mena de boutade. Però no fa gaires dies vaig llegir que J.K. Galbraith, l’economista que anava per lliure, la qual cosa va fer que no fos massa apreciat pels qui van de seriosos, va escriure que: “La funció de les previsions econòmiques, és fer que l’astrologia sembli una ciència respectable”. Coincidència que, com és lògic, m’ha reafirmat en la meva ja vella convicció.
Dit això, permeteu-me que divideixi el que vull dir en dues parts. La primera és, coincidint amb Galbraith i portant les coses al terreny de la realitat, parlar de l’absoluta misèria de bona part de les teories i prediccions dels economistes. Si més no, dels qui pontifiquen teories socioeconòmiques ignorant, per ignorància o menyspreu, que quan la realitat no confirma la teoria, la que està equivocada és la teoria. I també, que per més que les crisis siguin connaturals amb el capitalisme —no és de rebut estar d’acord amb el capitalisme, i després clamar contra les seves crisis i conseqüències, diguem de pas—, tres segles i mig després de la primera crisi que ja podem considerar capitalista, l’holandesa de les tulipes al segle XVII, possiblement alguna cosa més sòlida, més de fons, s’hauria pogut bastir en el camp de les teories econòmiques… i les seves conseqüències.
Pensem com era al segle XVII la medicina —altra ciència no exacta, que a més opera sobre subjectes d’allò més diferents entre ells, i que patint la mateixa malaltia poden estar sotmesos a situacions de vegades absolutament antagòniques—, i com és ara malgrat tots els seus errors. Molt possiblement gràcies tot just als seus errors… analitzats críticament, però.
I és aquí on es fan incomprensibles, si és que pensem que el treball dels economistes obeeix, o ha d’obeir, a una certa lògica de perfeccionament professional i no pas a altres coses, tot el que ha succeït en aquests darrers 10 anys. Temps en el qual penso que és absolutament deshonest —he escrit deshonest, no pas simple imprevisió— la forma de procedir dels grans nuclis financers. Recordem allò de lessubprimes, que pel que sembla encara estan, elles o les seves conseqüències, a algun lloc perdut dels espais siderals de l’economia mundial. Infectant-la amb els seus virus? Doncs bé, ¿qui va dissenyar la jugada? L’auxiliar del segon caixer d’una agència bancària local? No ho crec pas. I qui va fer petar Lehman Brothers ¿un simple, cap de divisió administrativa? Tampoc ho crec.
Darrera d’aquestes, i moltes altres operacions que han deixat milions de víctimes: plans de pensions i fons d’inversió que s’han fos com la mantega dins d’un forn encès; accions preferents que acaben sent un malson; inversions immobiliàries i en la construcció absurdes i sense cap possibilitat lògica de generar beneficis per l’entitat que la impulsava —altra cosa són els individus que les perpetraven—; les mil i una enginyeries financeres, com la de Goldman Sachs amb l’economia grega, que va dur a crear uns bons ful que han acabat fent trontollar serioses entitats bancàries alemanyes i franceses, i un llarg etcètera, expressen una desfeta moral, intel·lectual i fins i tot professional que, si tornem a la medicina, s’aproximen més al doctor Mengele que no pas al metge simplement inútil, que els hi ha, però que mai confondrà un refredat amb un xarampió, o mancat d’escrúpols, que també els hi ha, però que al capdavall mai no receptarà caríssimes sessions de radioteràpia per curar una artrosi de les cervicals.
Potser pot semblar que exagero, però és que és aquest un tema que m’indigna. Una indignació que malgrat les meves conviccions com a marxista i ateu, s’acosta més a Jesucrist foragitant els mercaders del temple, que no pas a Hessel i epígons. Per ara.
