El dia 29 de març podria ser una bona etapa de sortida per una VAGA GENERAL INDEFINIDA dels estudiants en tot l’Estat espanyol.
En un món on les estadístiques, són escandalosament obscenes i execrables (mort per fam i misèria, crims i guerres provocades per interessos econòmics; jornades de treball decimonòniques per uns, precarietat i atur per altres, corrupció i grans riqueses en mans d’uns quants; agressió al medi ambient, etc.), la rebel·lia dels estudiants, és la millor referència de salut mental.
Per això, (mentre el crim, entès en tots els conceptes, campa i actua al seu aire) les universitats no poden estar netes de referències revolucionàries i subversives. Quan això es així, mostra l’alienació que impregna els estudiants untada amb gruixudes brotxes de dictadura moderna i subreptícia.
Al capitalisme no li interessa la formació d’éssers intel·ligents, amb personalitat pròpia, capaços per tant, d’aportar i configurar una humanitat lliure, cada vegada més avançada i més perfecta. Al sistema li interessen, persones aïllades, competint entre sí lligades de mans a les seves xarxes d’explotació, en les quals sempre estaran vençudes i sotmeses a acceptar les més abjectes maldats i lletjors.
El capitalisme imposa la competitivitat i tracta d’ evitar, per tots els medis, l’ existència d’ una societat comprensiva i solidària. Actua perquè els individus no descobreixin la importància que té la comprensió i la col·laboració col·lectiva, com a garantia per la seva qualitat de vida i dignitat. Tal descobriment seria l’ hecatombe per al capitalisme i la seva immediata desaparició.
Per això, les persones que són, o seran explotades, la seva major obstinació (per arribar al nivell, més alt possible, de qualitat de vida individual) no ha de estar en la competitivitat, sinó en trobar la unitat i col·laboració amb els seus semblants. Tot el què més pot interessar a l’ individu, es troba en aquesta recíproca col·laboració del col·lectiu. Ben cert és que alguns (cada vegada menys, des d’aquesta cruel competitivitat del capitalisme) aspiren a ser part dels que exploten. No obstant això, ara ja és tard, pràcticament no hi ha marge i no saben que en cas d’aconseguir-ho, pujarien a l’ull de l’ huracà que acabarà, més aviat que tard, (si abans no triomfa la revolució socialista) destruint-ho tot; inclosos els seus privilegis.
Sobre la base del desastre exponencial, (Llei de Moore) a aquest planeta, tal i com el coneixem ara, li queden pocs canvis de lluna. El desastre serà inevitable si el més aviat possible no fem miques el paradigma de l’ aberració. Helbert Marcuse, (marxista de l’ escola de Frankfurt) les teories de la qual van influir decisivament, en gran part del món, (en les mobilitzacions, principalment estudiantils, de finals de la dècada dels 60) afirmava en aquells moments, que el problema que existia no era per falta de producció sinó, conseqüència del malbaratament i la inexistència d’un repartiment just d’aquesta. Els capitalistes que dirigeixen el món, conscients d’ aquesta realitat, (molt més acusada avui, 50 anys després de les afirmacions de Marcuse) necessiten d’ un major control en tots els àmbits, i sobre tot en el de l’ ensenyament, l’ actual panorama del qual és un exemple aclaparador.
Per tot això, sempre que pugui, aquesta dictadura capitalista procura per tots els medis que no sorgeixin antídots de les universitats, (teories subversives com les de Marcuse o del marxisme en general, que propugnen la socialització del benestar i el saber) que frenen la seva indústria basada en l’ idiotisme, ben engrassada, i evitar que no es formin aquests individus amb personalitat i consciència social a “prova de bomba”; doncs tirarien per terra els seus poders i les seves fortunes.
D’ aquí que, cada vegada, sigui més evident l’obstinació i l’ exigència del capitalisme, en la perfecció del seu negoci alienant que aplica a partir de les primeres passes que els infants fan pels centres d’ “ensenyament”, culminant-ho quan aquests acaben en les universitats. Si bé, en la fase en la qual l@s joves cursen en els instituts, generalment, el sistema capitalista ja ha aconseguit que les seves ments estiguin perfectament alienades i estandarditzades, per assumir els seus despropòsits i el seu domini. Els importants experiments que es van portar a terme amb animals, des de Paulov a Skinner, han estat aprofitats pel capitalisme per aplicar-los inversament i de manera cruel en las persones.
Un pas més, a aquesta manipulació de l’ ensenyament, s’ està imposant en aquesta última etapa (ja, ni tant sols dissimulada), descaradament oberta i estesa per tot arreu. Constatem que no es tallen un pèl en restar importància i menysprear les carreres universitàries, orientant i animant al jovent a formar-se professionalment en treballs corrents, assegurant-los que aquesta és la millor via per trobar feina. Si bé es cuiden molt de no concretar quines són aquelles professions que haurien de ser necessàries i garantia d’ocupació , ja que no existeixen.
Ara, ja han amainat els llestos que publicaven els seus catàlegs en els que detallaven la manera de trobar i aconseguir feina. Hem llegit i escoltat molts disbarats, però el dels catàlegs per aconseguir feina on no hi ha, havent-hi un munt d’ aturats, només podia ser idea dels servidors del capitalisme, la finalitat del qual és confondre, entretenir i sobretot donar la culpa als aturats de la seva pròpia situació de desocupació.
D’ aquesta manera, en les anteriors eleccions generals, comprovem com els pregoners polítics del capitalisme, des de les seves tribunes, cridaven i repetien les seves intencions, orientades a estimular a petits “emprenedors”, a muntar negocis per sortir de la crisi. Tota una burla; doncs sabien de sobres que el 90%, dels que ara hi ha, aguanten amb prou feines o bé van, irremediablement, cap a la ruïna. Per això, en les seves demagògies, estava absent la indicació, a aquests suposats nous empresaris, sobre pistes concretes per les que podrien emprendre i crear la seva empresa i llocs de feina. Ni una sola dada sobre el que hauria de produir o servir; res; absolutament res de res.
I és que en realitat, està tot produït i servit. Només cal passejar per la ciutat, mirar a un costat i a un altre del carrer i observar els cents i milers de comerços a tot arreu plens de tot tipus de productes més o menys útils i munts de trastos inútils i a la vegada, deserts de compradors, i fins i tot d’ observadors. Es vulgui reconèixer o no, estem caient en un pou cada vegada més fondo de misèria, com a conseqüència de l’explosió d’ irracionalitat i desbordament de riquesa, acaparada per una ínfima minoria de famílies de la gran burgesia nacional e internacional.
Ens trobem sotmesos en el més estrepitós dels fracassos del capitalisme. Un capitalisme dictador y feixista (anunciat i vestit de demòcrata pels seus titelles polítics), que si no l’aturem aviat, arrastrarà a la humanitat a un món desolador.
Mentrestant, veiem una de les propostes més “sèries i creïbles”, que ens planteja el capitalisme per occident, propagada pels seus babaus majordoms de la política i de l’ economia; no té desaprofitament!: produir i servir amb baixíssims costos, amb salaris tercermundistes, per poder competir en front als pobles del tercer món. Potser així, es pretén evitar que es deslocalitzin els nostres empresaris, aconseguint-ne que tornin els que en el seu dia es van deslocalitzar. Creuen, que amb similars salaris als dels asiàtics, llatinoamericans o africans, no tindrien que produir allà, estalviant-se els costes de transport i podrien exportar a tort i a dret. Però; Itàlia, Portugal, Grècia i la resta es quedarien creuats de braços? Al·lucinant! Ens imaginem el que succeiria si els països desenvolupats d’ Europa aconseguiren produir a baix cost, massivament, competint amb els xinesos, els indis, els brasilers… les persones treballant amb salaris africans i llargues jornades, o en vàries feines “centeuristes” model minijob? En molt poc temps l’atur, la misèria i la pol·lució mediambiental que avui es viu, quedaria a la altura del betum. Veuríem una Europa, segregant dolls de pus, per tots els seus porus.
El jovent ha de prendre consciència que el principal problema és de sobreproducció. Un desbordament de producció que s’ aconsegueix, més fàcilment i amb menys esforç, a mesura que s’ avança. S’ ha de saber que hi ha de sobres, absolutament de tot, per a tota la humanitat. Que per tant, totes les persones d’aquest món, podrien estar vivint amb folgança i benestar social en tots els aspectes. No és veritat que el planeta no pugui mantenir a tot el món amb un nivell de vida òptim. Si avui hi ha greus problemes mediambientals, és degut a la manera de producció capitalista (lliure mercat, competitivitat, campi qui pugui) i pels seus interessos particulars.
El jovent ha de prendre consciència que el sistema capitalista és el veritable culpable de tots els mals que afligeixen la humanitat i el planeta. I, que es manté en el seu domini sobre les altres classes socials, i concretament sobre la classe obrera, pel fet que el capitalisme fa ús de l’ alienació per neutralitzar en la lluita als qui explota; o sigui, a la immensa majoria dels éssers humans.
Per tot això i aprofitant la convocatòria de lluita general pel dia 29 d’aquest mes, els estudiants no haurien de deixar passar l’ oportunitat d’ emprendre una lluita indefinida, encara que hagin de “perdre” els cursos que siguin precisos, per, a canvi, evitar perdre un futur de salut i dignitat. (Això és el que expressen els estudiants de Xile, en la seva heroica lluita. Una lluita silenciada i menyspreada en els medis d’ Europa perquè no s’ estengui l’ exemple).
De manera que, quan als instituts i en les universitats hi ha calma absoluta, (enfront el crim permanent que impera en el món, sobre totes les facetes de la vida que afecta a la majoria de les persones), generalment, denota extensos signes de malaltia mental en els alumnes.
J. Estrada
