Si els tres lliuraments anteriors han pogut causar la impressió de què tinc alguna mena de ressentiment personal envers l’economia, i els economistes, potser cal deixar clar que no és pas així. Personalment, mai no he rebut cap agressió, econòmica esclar, per part de cap llicenciat o diplomat en les diverses institucions de formació de professionals del ram. Ni tampoc de cap individu que, sense cap títol especial, hagi estat ensinistrat per aquests professionals.
Mai no he estat víctima de les seves promeses o els seus consells, ja que mai no he subscrit cap fons de pensions, ni d’inversions, ni he comprat accions, participacions preferents o el que sigui, sota l’assessorament de cap expert. Ni tampoc he signat cap hipoteca, crèdit o préstec, a banda d’algun finançament molt concret i limitat: cotxe, frigorífic, rentadora, etcètera. O sigui, que mai no he tingut cap sorpresa desagradable en trobar-me de sobte amb que els meus estalvis s’havien encongit. O pitjor encara, fet fonedissos. Ni tampoc m’he trobat amb que l’amortització mensual de la hipoteca, que l’assessor de torn m’havia jurat sobre la memòria de la seva santa mare que baixaria any rere any, en realitat no feia més que pujar i pujar. Avantatges, en certa manera, d’haver tingut sempre una economia personal més aviat minsa i precària.
Ara bé. Si des del punt de vista personal, no puc considerar-me damnificat pels productes i tripijocs financers perpetrats per seriosos gabinets, i presentats a la gent normal embolicats en bonic paper de plata a fi d’enlluernar els incauts, passa que com molts altres ciutadans, milions, que tampoc han invertit en productes fuls ni subscrit préstecs vampírics, sí que he estat damnificat. Perquè quant a ciutadà d’aquest racó de món, la crisi creada per unes entitats financeres sense escrúpols, m’ha afectat en més o menys grau. Com ha afectat tothom. O millor dit, gairebé tothom, perquè és evident que, com sempre ha passat en tota crisi econòmica, hi ha sectors i individus que s’enriqueixen d’allò més gràcies a ella. Tot just els qui o bé la provocaren amb les seves accions, o bé s’hi pugen al carro. Participant activament en què segueixi ben viva.
Fet aquest aclariment, permeteu-me que vagi una mica més enllà d’una visió limitada a la realitat i l’entorn més immediats —una de les grans trampes del model de pensament líquid imperant—, i que comenci a acabar tot aquest seguit de reflexions que he anat presentant.
Amb un advertiment: quan dic capitalisme, o capitalista, no ho faig pejorativament. Ni tampoc faig cap judici positiu o negatiu de valors. Em refereixo estrictament a un: “Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema)”, segons defineix la Gran Enciclopèdia Catalana. I prou. Altra cosa són les conseqüències d’aquest mode producció, esclar.
El fracàs objectiu d’una cosa que en diuen ciència
Plantejant l’economia d’una manera ampla, penso que cal dir que una gran part dels seus professionals —professionals en el sentit de gent que sap i domina les virtuts i defectes de la seva professió—, han fracassat. Rotundament. Especialment quan s’han limitat a ser professionals, i prou. Sense importar-les-hi gens ni mica si estaven fabricant, uns, i venent, altres, una bomba de rellotgeria que acabaria tenint, indefectiblement, conseqüències infinitament més devastadores que les dels més potents cotxes-bomba de qualsevol organització declarada oficialment terrorista. I com a tal, perseguida i castigada per lleis específiques i guàrdies de la porra.
Però encara cal anar més enllà, perquè penso que en aquest moment de greu crisi sistèmica, no és vàlid quedar-se en les conseqüències concretes de l’ara mateix, sinó que cal anar als orígens. Començant per plantejar-se al servei de qui, i de què, ha estat l’economia, quant que suposada ciència, al llarg dels quasi dos-cents cinquanta anys que han passat des de l’aparició dels fisiòcrates i el seu laissez faire et laissez passer, i La riquesa de les nacions, d’Adam Smith.
Si situem aquests dos fets com el punt de partida, l’inici, de l’economia moderna, ja capitalista, vet aquí una pregunta que penso que no té cap sentit en cap altra disciplina amb bases tècniques de caràcter científic: ha avançat gaire l’economia des d’aleshores? Ja sé que han aparegut desenes d’escoles i teories, de formes i mètodes d’anàlisi dels diversos fenòmens de l’àrea econòmica. Però segueix dempeus, penso, la pregunta: ha avançat gaire l’economia no teòrica sinó que real? Avançar en el sentit de capacitat d’analitzar errors, i les conseqüències d’aquests errors en el conjunt de la societat com han fet altres èrees del coneixement. Amb la qual cosa han superat errònies pràctiques, i han posat en marxa nous mètodes, nous coneixements, que d’una o altra manera han beneficiat la humanitat. I també nous camins per superar els seus errors actuals. Altra cosa és que una bona part de la humanitat no tingui accés a aquests beneficis pero aquesta és altra qüestió. Segueixo.
Fixem-nos-hi en altres disciplines amb incidència en la vida diària dels ciutadans. Posem que l’arquitectura, de la que tots en fem un ús continu. Una disiciplina que a banda des seu aspecte més o menys estètic, parteix sempre d’una sòlida base matemàtica l’evolució de la qual l’ha dut fins i tot a desafiar la llei de la gravetat. Doncs bé, tots sabem d’edificis de construcció recent on apareixen esquerdes, portes que es desencaixen de les llindes, balcons que amenacen caure… fins i tot algun d’ells s’ensorra en part o íntegrament. És una mostra de la inefectivitat, o incertesa, de l’arquitectura? De cap atzar? En absolut, ja que si això passa qualsevol expert, analitzant els plànols pot veure, i explicar, quina ha estat la causa: projecte mal fet, no haver respectat uns càlculs que sí que estaven ben fets, utilització de materials no adequats, etcètera. La causa no ha estat en misteriosos imponderables, sinó que en algú que no ha fet bé una feina, per a la qual té instruments teòrics i tècnics més que sobrats per fer-la bé.
I això es pot aplicar als desencerts que de vegades es produeixen en la medicina, la farmacologia, el món judicial, l’enginyeria, la química, els accidents aeris o marítims, etcètera. De manera que la gran, la immensa majoria de petites i grans catàstrofes: un edifici que s’ensorra, una gamma de motors de cotxe en la que una biela es fon amb massa freqüència, un medicament que és un verí pels malalts que el prenen, un avió que s’estavella, una epidèmia que es descontrola… poden ser analitzades, comprovar si s’han respectat o no els protocols de seguretat, sigui en el procés de fabricació sigui en l’ús, trobar responsabilitats, aprendre i modificar els protocols de seguretat existents si cal… Les raons, les causes, poden ser analitzades, treure conclusions, a aleshores deixar d’usar elements o procediments que s’han mostrat insegurs o perillosos. Fins i tot castigar els responsables. Que tot aizò es faci o no, és altra qüestió.
Doncs bé, existeix res de semblant en el terreny, l’espai, el món de l’economia?
Crisis insistentment repetitives
Fixem-nos en els darrers quaranta anys. Quantes crisis de caràcter generalitzat —és a dir, no simplement de caràcter local, com les bombolles immobiliàries d’Espanya i Irlanda, els bons grecs, etcètera—, hi ha hagut. La del petroli de 1973; la de la Borsa de Tòquio, del 1980, finalitzada oficialment el 1990, però que encara dura; la del punt com, 1997-2001; la dels subprimes, iniciada el 2007 i detonant de la gran crisi actual…
Quatre crisis de considerables dimensions en quaranta anys. Mitjana d’una cada deu anys, com ja va assenyalar Engels. El terrible de la qüestió és que ho va fer fa cent cinquanta anys. I seguim igual. L’equivalent en medicina seria seguir aplicant cataplasmes, ventoses i sangoneres. I en mecànica, que les bicicletes encara anessin amb pinyó fix.
O sigui, que a diferència de totes les altres àrees o disciplines científiques, exactes o no exactes —no menys subjectes als condicionants de funcionament i producció que imposa el model capitalista de mercat imperant—, en les que a través de la investigació per millorar i fins i tot superar els coneixements que es tenen, i també de l’anàlisi de les causes dels errors i dels fracassos, s’ha avançat, i molt, en l’economia no sembla haver estat així. Més aviat sembla que no és que encara s’estigui ancorat dins del model que va causar l’observació feta per Engels, sinó que més enrera encara. Gairebé que en les condicions d’aquella crisi, o bombolla, que ha passat a la història com de les tulipes.
Però això ho deixarem pel proper capítol, que serà el final, ara sí, d’aquest quasi que culebrot que ha intentat fer algunes reflexions al voltant d’una ciència que té una gran, enorme, importància en les nostres vides, però que vista la seva incapacitat de donar respostes coherents a problemes que ella mateixa crea, i que es venen repetint una i altra vegada al llarg de segles, potser sí que cal qualificar-la d’esotèrica pel comú dels ciutadans. Per més que força útil, i fins i tot d’exacta i efectiva, per la minoria posseïdora dels béns de producció i de canvi. Dits abans, quan les coses es deien pel su nom, amb naturalitat: capitalistes.
Francesc Font
