Consideració
Frantz Fanon ( 1925-1961). Psiquiatre i lluitador internacionalista. Malgrat el temps que ha passat des de les seves darreres aportacions teòriques, aquestes segueixen vigents perquè, fonamentalment, han canviat poc les estructures de dominació i alienació a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, perquè el neocolonialisme segueix ben viu a l’Àfrica i, de forma emmascarada, a Amèrica Llatina. F. Fanon és un dels representants més significatius de la revolució anticolonial a l’Àfrica. Alhora que teòric de la tercera via que neix a la Conferència de Bandung (1955), que estableix un camí del mig, entre la polarització entre els dos blocs que sorgeixen com a resultat de la Guerra Freda, el bloc capitalista i el socialista i dels plantejaments dels Black Panther als EUA
Del corpus teòric de F. Fanon destacaríem tres eixos interpretatius bàsics: el marxisme, l’existencialisme i la psicoanàlisi, que orientaran la seva producció intel·lectual i la seva praxis anticolonial. Les seves reflexions sobre la violència del colonitzat com a reacció de defensa a la violència del colonitzador, la lluita després de la independència per establir el socialisme i eliminar el neocolonialisme són elements polítics fonamentals en tot procés d’alliberament nacional.
Comprendre el dolor del colonitzat que lluita, descriure’l, de manera que d’aquesta anàlisi i lluita en sorgeixi “ l’home nou”, aquest és el projecte polític de F. Fanon. És a dir, explicar-se la dinàmica de l’alliberament anticolonial i la construcció de la nova societat i de l’home nou que en sortirà d’aquesta
Biografia
F. Fanon neix a l’Illa de la Martinica, el 1943. Amb només 18 anys, s’incorpora a les Forces Franceses Lliures (FFL), un any més tard és ascendit a caporal i condecorat amb la Creu de Guerra. Quan torna a les Antilles el 1945 és influenciat ideològicament pel professor de literatura i militant del Partit Comunista Francès (PCF) Aimé Césaire (1913-2004), teòric del concepte de negritud com a contraposició a l’assimilació cultural francesa. Un any després es matricula a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lió, s’inscriu també a la facultat de Filosofia,on segueix les classes del professor Maurice Merleau-Ponty. El 1951 obté el títol de metge psiquiatre amb una tesi de llicenciatura sobre La desalienació de l’home negre.
El 1952 comença a exercir la psiquiatria a l’Hospital de Saint Alban (Llenguadoc) sota la direcció del psiquiatre reusenc i militant del POUM Francesc Tosquelles (1912-1994), que fou Cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit Popular (1936-39) i creador de la psicoteràpia institucional. Durant els 15 mesos que treballaren plegats publicaren, tres estudis de recerca sobre la seva especialitat. F. Fanon es presentarà sempre com a deixeble del professor F. Tosquelles.
El 23 de novembre del 1953 és nomenat Cap del Servei de Psiquiatria de l’ Hospital Mental de Blida – Joinville, a Alger 1, allí aplica les tècniques apreses del seu mestre, elimina els electrosocks com a mètode de tractament, introdueix la música, el treball manual i l’esport, com a elements terapèutics.
El primer de novembre del 1954 s’inicia el procés de la revolució algeriana, que durarà fins a la proclamació de la independència el 1962. Ben aviat entra en contacte amb militants del Front d’Alliberament Nacional Algerià (FLN). El 1956 l’aplicació de tortures sistemàtiques als patriotes algerians, per l’exèrcit francès determina que escrigui una carta pública de dimissió al Ministre Resident, Robert Lacoste.
El setembre del 1956, arran del Ir Congrés d’Escriptors i Artistes Negres, pronuncia a la Universitat de la Sorbona una conferència sobre: Racisme et culture, on defineix el racisme com una construcció sociopolítica que correspon a unes relacions econòmiques desiguals i la destrucció de la cultura del colonitzat.
El gener del 1957 és expulsat d’Algèria i del territori de l’Estat francès. Es trasllada a Tunis i treballa a l’Hospital Psiquiàtric de la Menouba, alhora que s’integra al nucli de redactors del portaveu del FLN El Moudjahid, que és l’òrgan oficial del FLN F. Fanon hi publicarà des del 1957 al 1960 els seus articles que seran recollits al llibre: Pour la révolution africaine ( 1964,1969, 2001,2006)
El desembre del 1957, participa, com a delegat del FLN, a la Conferència panafricana que se celebrava a Accra (Ghana), allí bescanvia opinions amb els líders anticolonialistes africans: Patrice Lumumba (Congo), Kwame Nkruma (Ghana), Robert Holden (Angola), Tom Mboye (Kenya), Félix Moumié (Camerun)
El setembre del 1958 s’anuncia la formació del Govern Provisional de la República Algeriana (GPRA) amb seu a Accra, un any després n’és nomenat ambaixador itinerant.
El 1959 publica L’An V de la révolution algérienne, que és un text on s’analitzen les transformacions socials que s’han produït en la societat algeriana durant la guerra d’alliberament. El procés cap a la independència implica el trencament de l’ordre colonial, la formació d’un estat nacional i els canvis que portaran a un Algèria democràtica, lliure i igualitària, on uns nous valors crearan una nova societat. Aquest és un dels llibres menys llegits de F. Fanon, es reedita el 1960 amb un annex que és la conferència pronunciada a Accra l’abril del 1960 amb el títol de Pourquoi nous employons la violence
Sens dubte el llibre més conegut de F. Fanon és Les Damnés de la Terre (1961,1968,1991, 2002). En el capítol 4, Sobre la cultura nacional, recull el text de la conferència, Cultura i nació, que va pronunciar a Roma el 1959, amb motiu del IIn Congrés d’Escriptors i Artistes Negres. Hi podem llegir idees d’una absoluta vigència en els processos independentistes en marxa arreu del món. Vet ací, unes mostres del capítol 4 : Tota cultura és abans que res cultura nacional, reflex de la realitat del poble. Per fugir de la cultura blanca, el colonitzat té necessitat de retornar les seves arrels culturals. La consciència nacional és la forma més elaborada de cultura. Lluitar per la cultura nacional és, abans que res, lluitar per l’alliberament de la nació, matriu material a partir de la qual, resulta possible la cultura. Només la independència permetrà la recuperació dels elements de la cultura nacional, dels quals l’idioma n’és l’element més destacat. Els 5 capítols del llibre són una anàlisi política,cultural i psicològica de les relacions dominant/dominat, sobre els efectes de l’opressió econòmica, política i cultural sobre el colonitzat.
A finals del 1960 li diagnosticaren una leucèmia. Va morir a L’Institut Nacional de la Salut de Bethesda ( Maryland, EUA) el 6 de desembre del 1961 als 36 anys. Un any després, el 18 de març de 1962, els acords d’ Evian fan possible la independència d’Algèria. L’any 1985 l’obra de F. Fanon s’havia traduït a 19 idiomes.
Agustí Barrera
Bibliografia
Frantz Fanon Oeuvres. Peau noire, masques blancs. L’An V de la Revolution
Algerienne. Les dammnés de la Terre. Pour la revolution africaine. Éditions La
Découverte, París 2011
Fanon, F. Los condenados de la Tiera. Editorial Txalaparta. Tafalla (Nafarroa) 1999
http://www.tanbou.com/1996/sartreextraits.htm
http://www.mundoarabe.org/fanon_frantz.htm
frantzfanonfoundation-fondationfrantzfanon.com/?p=1408-71k
