Casinos, borses i economistes (i V)

Escrivia Engels el 1890: “La concepció materialista de la història també té ara molts amics d’aquests (es refereix a un tal Moritz), pels quals no és més que un pretext per no estudiar la història” (Carta a Konrad Schmid, agost de 1890). I és que ja aleshores, com passa ara mateix massa sovint —i paradoxalment hi ha exemples en gent pertanyent a una escola (que no doctrina) una de les bases de la qual és l’anàlisi de la història com un procés dialèctic (en aquest punt recomano la lectura del primer paràgraf de la carta del mateix Engels a Joseph Bloch, setembre 1890)—, es presenten tant les idees com els gran conflictes com si fossin producte d’alguna mena de generació espontània.

Ara mateix, analistes molt seriosos, i amb formació d’esquerres, estan presentant l’actual crisi amb data de neixement i tot: 15 de setembre de 2008. El dia en el que es va anunciar públicament la notícia de la fallida de Lehman Brothers. Però la crisi, en tot cas, va començar el dia que va començar a iniciar-se, i perdoneu la redundància, cap a finals del segle XX, no el dia en el que va esclatar els globus. I si anem a aquell hipotètic dia del seu començament, ens trobarem amb que em de retrocedir una mica, o un molt, més enllà, etcètera.

I és que els processos històrics no són mers accidents més o menys casuals, sinó que tenen orígens i antecedents anteriors a la seva concreció i desenvolupament. Això fa, també, que situar l’actual crisi, generalitzada, com una conseqüència dels tripijocs econòmics de Goldman Sachs o Alan Greenspan, allà, o de la llei de l’any 2000 de liberalització del sól, d’Aznar-Rato, aquí… i ja està, sigui un error. Un error molt útil al veritable origen i causant, ja que amb aquesta mena d’”anàlisi” és fa derivar les causes des del model que les produeix, el capitalista, fent-les caure sobre individus concrets. Individus que o bé es van equivocar, o bé van actuar malament, o… De manera que, quan escampi, tornem-m’hi a començar que no ha estat res.

És tot just per lluitar contra aquesta frivolitat (si se’m permet l’adjectiu), que Marx i Engels —on comença un i on comença l’altre?—, per parlar de la Revolució Espanyola de 1854 —progressista i finançada per la nova burgesia industrial i financera, per cert— van creure que no era prou parlar de la revolució concreta, sinó que també era necessari fer una breu història d’Espanya i dels seus regnes. O que El capital no sigui un llibre “contra” el capital, sinó una anàlisi de com es produeix el capital, com funciona, etcètera. I és a partir d’aquí que es pot entrar en la crítica del mode de producció, i finalment del capitalisme.

Doncs bé, és per això que com passa amb les cireres —quan tenen mànec esclar, o sigui, les que neixen al cirerer de manera natural i no com les picota que no sé on deuen fabricar-se— les qüestions se m’han anat enredant les unes amb les altres al llarg de més articles dels que tenia previst. Demano disculpes, i anem acabant.

Feia menció en el treball anterior a la crisi que es va desenvolupar a Holanda en el període 1630-1637, la de les tulipes, que tot just assenyala l’aparició d’una societat que anant una mica més enllà del model d’economia senyorial, postfeudal, ja pot començar a denominar-se capitalista. Crisi que situada en el seu moment històric no sols mereix comprensió —podríem considerar-la fruit de la inexperiència respecte el funcionament d’un mercat sense regles—, sinó que fins i tot podem saludar. I és que fins aleshores totes les crisis econòmiques havien estat causades per sagnants aventures imperials, per absolutismes que volien incrementar el poder i prestigi d’un monarca i la seva monarquia, i no pas per pacífics mercaders que sols volien que incrementar el seu capital. El problema, la tragèdia, és que amb una perseverant i obtusa obstinació, el que va passar a Holanda amb les tulipes al segle XVII, s’ha anat repetint una i altra vegada, segle rere segle, arreu on domina el capitalisme.

Com també va ser un avenç que en una època de gremis tancats i monopolistes, Adam Smith teoritzés —fent algunes matisacions, però—, sobre la llibertat dels mercats i la seva capacitat autoreguladora. La “ma invisible” que acabava equilibrant-ho tot. Ara bé, també ens trobem amb que aquesta idea, llançada el 1776 i en un context molt concret, es va mantenir absoluta i radicalment vigent en les societats industrialitzades fins el crac de 1929 —quan ja estava més que demostrat que l’autoregulació dels mercats era una fantasia teòrica—, i ha tornat a posar-se doctrinalment vigent des de fa trenta o quaranta anys.

Tot plegat expressa un estàtic immobilisme del mode econòmic imperant de més de tres segles. Un estar immers en un cercle viciós, que no s’ha donat en cap altre camp del coneixement, per més que també estigui subjecte a les lleis del mercat i del benefici privat. Fixem-nos que malgrat les crítiques rebudes al llarg del temps per diversos economistes —no sols els marxistes—, el model econòmic imperant no s’ha modificat en el fons, ni gairebé en la forma. Que allò que va observar Adam Smith sobre el salari de pura subsistència, que eliminava els obrers del cercle de consumidors, es va mantenir durant tot el segle XIX, va començar a debilitar-se al XX gràcies a les lluites obreres, i ara s’està tornant a imposar a diversos països de la UE (incloent Alemanya, per cert).

I pensem, també, que aquestes lleis d’una economia que sols actua que en benefici d’una minoria de la societat, han estat i són una font de conflictes socials. Que massa sovint no s’han resolt trobant noves alternatives ni nous camins en el seu l’àmbit d’anàlisi i acció. Racionalitzant un més equilibrat repartiment, sinó que amb presons, forques i fusells. I és que la història és la que és per més que ens la vulguin amagar.

Ben al contrari, les solucions que sempre dóna l’economia als conflictes per ella creats, als seus errors de funcionament, són, si se’m permet, com si la solució de les epidèmies es basés en l’eliminació dels contagiats, no pas en cercar les causes i anar creant remeis, perquè no tornin a succeir. I no exagero, és el que s’ha estat fent des que la revolució industrial va crear el proletariat. I que no fa ni quatre dies va preconitzar, i practicar, una escola econòmica amb Premi Nobel i tot: la de Chicago. Veritable paradigma del terror econòmic, i a la que tornaré més endavant.

Fins aquí he parlat d’una manera general de les quatre grans crisis dels darrers quaranta anys, sense aturar-me en la nostra: la bombolla de la construcció que ens ha dut en una situació catastròfica. Doncs bé: on eren els economistes l’any 2007, que no denunciaven que allò no s’aguantava de cap de les maneres? Amb una construcció immobiliària absolutament demencial, ja que per començar no hi havia mercat per assumir-la. Un xuclador de capitals i crèdits que en la recerca del benefici ràpid es detreien de la indústria productiva. Un endeutament privat —empreses i particulars—, no menys demencial. Etcètera.

I no sols res no deien sobre la nostra bombolla i endeutament, sinó que més enllà de les nostres fronteres ja començava a haver un horitzó francament negre. El març de 2007, i en uns treballs que duien el nom genèric de Cartes per a qui les vulgui llegir, que també du el meu actual bloc, escrivia sobre una situació que aquí encara es presentava com ideal.

i un any després, el gener del 2008, escrivia, recordant l’anterior:

Poc després d’haver escrit això quan el tigre ja s’havia aturat —no sé si sabeu aquella dita xinesa que diu que res hi ha de més segur que cavalcar damunt d’un tigre. El problema el tens quan el tigre s’atura i has de baixar—, que la construcció ja començava a fer llufa, que ja estaven a l’ordre del dia els acomiadaments cada cop més massius i el tancament d’empreses, algú del prestigi de Ros Hombravella escrivia molt seriosament, el 27 d’abril de 2008 al suplement Dineros de La Vanguardia, el següent: “La veritat és que la davallada, en pocs mesos, de l’economia espanyola ha agafat per sorpresa a més d’un, entre els que em trobo jo”.

En quin món havia estat visquent el prestigiós catedràtic? Segurament en el mateix que va fer que dos mesos després Zapatero digués aquella cretinada de què estàvem al capdavant de la Champions Ligue de l’economia. Per cert, davant una bestiesa així, els grans experts en el tema d’aquesta Champions que estàvem guanyant, van callar… Prudents o simplement ignorants?

En el primer lliurament d’aquesta sèrie, citava algunes pràctiques financeres, com més pròpies del doctor Mengele, aquell que feia terrorífics, cruels i inútils experiments als camps nazis, que altra cosa. No era pas una afirmació gratuïta ni demagògica.

Quatre anys després del crac del 29, veient que no hi havia manera de redreçar la situació, Roosevelt va posar en pràctica un keynesisme més aviat aigualit. Que va ser força útil durant la guerra, i que més o menys va continuar després d’ella. Cap els anys 50, però, Milton Friedman, professor d’Economia a la Universitat de Chicago, va construir un equip, grup o secta ultraliberal, enemic a mort de qualsevol mena d’intervencionisme estatal, de cap mena de regulació del mercat, i de cap mena de drets socials que fessin ferum d’estat de benestar —i això d’”enemic a mort”, tampoc no és pas un esquerranada demagògica, com dissortadament van descobrir milers de xilens, argentins, uruguaians, etcètera. Calia tornar, preconitzaven, als bons temps del laissez faire més radical. Al segle XVIII, més o menys.

Aquest colla, que més endavant seria coneguda com els Chicago boys, aviat connectaria amb altra secta, aquesta socio-filosòfica no menys ultraliberal. Els neocon, encapçalats pel gran guru Leo Strauss, i en certa manera Alexandr Kojève, autor de la teoria del final de la història,popularitzada per Francis Fukuyama —curiosament, Kojève procedia del més ortodox estalinisme. Aviat van comptar amb l’entusiasme de Nixon-Reagan, i Thatcher, que van donar total suport a les tesis de l’economia ultraliberal. Arrossegant una part de la socialdemocràcia que ja avançava cap el postmodernisme, avantsala del pensament líquid.

Com és sabut, l’escola econòmica de Chicago, no es va limitar en predicar les seves tesis de llibertat absoluta de mercat com a gran solució de tots els mals de l’intervencionisme de l’estat, avantsala del nefand socialisme, sinó que es va decidir a demostrar la seva certesa, aplicant-les a sang i foc. En el sentit literal del terme. I el 1973, amb la col·laboració de la CIA, de la tètrica Escola de les Amèriques, i del feixisme local, va ser la impulsora de la brutal liquidació del socialisme, veritablement popular i democràtic, d’Allende a Xile, i de la immediata implantació de l’absolut llibertinatge de mercat. Seguint aviat l’Argentina, Uruguai, etcètera el mateix camí. Els resultats, en l’estricte àmbit econòmic, van ser desastrosos, com és sabut. No parlem dels humans.

I ara mateix aquí, a Europa, les conseqüències de l’autoregulació del mercat gràcies a una miraculosa mà quasi que celestial, i d’un laissez faire aplicat ferotgement, estan a la vista. De manera que després d’un breu entreacte d’estat de benestar —sols que per un 20 per cent de la humanitat, nosaltres, parlem clar—, retrocedir fins a Adam Smith i els fisiòcrates, i repetir per enèsima vegada, bombolla rere bombolla, crisi rere crisi, la història de sempre, porta a les següents preguntes.

És l’economia una ciència que a banda dels seus errors, condicionants, etcètera, és autònoma del capitalisme, com ho és qualsevol altra? O bé és un element estructuralment ideològic que va néixer amb ell i ves a saber si el sobreviurà?

Recordant la controvertida, per l’estalinisme, afirmació de Marx: “(…) Cap formació social desapareix abans que es desenvolupin totes les forces productives que hi caben dins d’ella“. (Pròleg de la Contribució a la crítica de l’economia política“), ¿pot evolucionar encara el capitalisme? Té en el seu si els elements que li poden permetre superar les seves pròpies contradiccions actuals? Haurà ja tocat sostre? I l’economia, com a ciència, com a branca del saber, té possibilitats d’avançar autònomament dels poders econòmics? Deixar de ser una humil servidora dels tripijocs, corrupcions i delictes dels poderosos? Naturalment, quan parlo d’haver arribat al final, no dic que vagi a enssorrar-se demà passat per la tarda. Que els comunistes, ho hem de reconèixer, l’hem “matat” massa vegades… sense que ell se n’adonés.

Totes aquestes preguntes, i algunes més, necessiten d’unes respostes que deixo pels lectors que hagin arribat fins aquí. Junt a una pregunta clau. Si les crisis econòmiques, amb el reguitzell de víctimes innocents que deixen, són absolutament inevitables en el model d’economia capitalista, ¿no serà temps de començar a canviar de model, encara que sols sigui que per simple instint de supervivència?

1. Que a Friedman se li donés el 1976 el Premi Nobel d’Economia, i que cap economista anteriorment guardonat no tornés el seu, confirma una frase que José Ma Valverde deia sovint: “El grau de filldeputisme que hi ha en el gremi dels intel·lectuals, és molt superior al que hi ha entre els lampistes, conductors d’autobús o dependents de comerç…”

2. Les conseqüències del crac del 29, no les va solucionar l’aigualit keynesisme aplicat als EUA, sinó que la Segona Guerra Mundial. Mirem al nostre voltant el fotiment de petits conflictes que estan apareixent dia rere dia, una gran part amb el petroli com rere fons…

3. Són molts els qui, ara, clamen per l’engany de les hipoteques i crèdits fàcils, els fons de pensions o financers que depenien la Borsa —en pocs anys ha baixat dels 16.000 punts a menys de 7.000—, de les inversions preferents… I diuen que han estat enganyats, i demanen responsabilitats. Doncs bé, els qui han signat contractes, documents, adquisicions sense mirar el que signaven, tenen també bona part de responsabilitat.

Si parlem seriosament d’un canvi de model productiu, d’una nova societat, el primer que cal són ciutadans crítics, conscients, responsables. Subjectes de la història, i no pas objectes. Però això, evidentment, es una altra història.