Hi sobra absolutament de tot, hi ha més riquesa que mai, i per tant; hauríem d’estar millorant les nostres condicions de vida i no empitjorant-les.
Aquesta veritat la tenim tots davant del nas, cridant-nos i colpejant-nos sense parar. Però, tot i així, com hi ha tantíssima gent amb dificultats per poder-la veure i sentir, és responsabilitat de l’avantguarda conscient el fer esforços per explicar-la i alliberar consciència. Sabem que l’alienació de les masses sempre ha estat l’arma més eficaç del capitalisme.
No s’han d’escatimar esforços i tampoc hem de sentir-nos acomplexats si algú ens acusa de repetir-nos en excés. Hem de fer saber a tothom, els motius pels quals existeixen greus problemes polítics, econòmics i socials, quan no hi ha raons d’interès humanitari que ho justifiqui.
De la mateixa manera que diem que dos i dos fan quatre, hem de concloure que havent molt de tot i per tot i podent obtenir molt més d’allò que desitgem i en les condicions que ens vagi millor, (amb la salvaguarda mediambiental ). No és acceptable, de cap de les maneres, no només que hi hagi algú passant necessitats, allà on sigui; sinó ni tan sols, que en qualsevol part de la terra, hagi éssers humans sense gaudir d’un veritable estat de benestar social .
És per tant una veritat dir que el sistema capitalista és absurd i està establert per una fracció minoritària de la humanitat egoista i insolidària i sustentada en l’alienació i el crim permanent contra la resta de la humanitat.
Aquesta crisi és: cúmul d’embolics, mentides, corrupció i robatori. Aquesta crisi és contradicció, és despropòsit, és com dir que dos i dos fan vint o, que resten tres. Aquesta crisi és el desvari que ens exigeix créixer quan tenim el cap enganxat al sostre, és l’empatx d’aquesta presa de pèl, a manera de cantarella, amb aquestes embafadores tornades que ens animen a ser nous emprenedors, quan tot el “món” s’està anant a la ruïna; és aquest rot que ens deixen anar a la cara, de que hem de seguir formant-nos, en multitud de professions, quan no hi ha feina ni en una sola de les moltes en que hem fet cursos o màsters.
Des del poder polític ens volen convèncer de la seva preocupació, per la creació de llocs de treball, dictant lleis que als empresaris els permet baixar salaris i allargar la jornada als que encara treballen, els resultats del qual, els nens petits podrien preveure’ls: més desocupació.
Sense ruboritzar, deixen anar impressions de demencials solucions: “hem de treballar com els xinesos, així en comptes de que ens venguin els seus productes els hi vendrem nosaltres els nostres més barats”. I es queden tan amples. Si no fos per la gravetat de l’assumpte, seria per partir-se de riure. “Visca la competitivitat demencial del capitalisme!”
En comptes de jubilar a tot “déu” als 55 anys com han vingut fent durant molt de temps amb centenars de milers de treballadors de les grans empreses i dels sectors més potents, ens imposen la jubilació als 67 anys, just per aquelles persones que més dificultats tenen a l’hora de tenir treball estable. En canvi per als fixos, que encara tenen estabilitat laboral, se’ls segueix prejubilant, als 61 anys, en el sistema de relleu, la fi no és altre que el de camuflar les xifres d’aturats i la d’imposar pitjors condicions de treball i salari als que cobreixen aquests llocs.
Aquesta crisi és, doncs, que havent de sobres absolutament de tot i quan més possibilitats tenim d’obtenir millors serveis, ens els estan traient: en l’ensenyament per exemple, es tractaria de crear el doble de llocs de treball, és a dir de professor@s per ensenyar més i millor, formant persones solidàries, intel·ligents i inmanipulables.
El mateix passaria en la sanitat pública; amb el doble d’hospitals, de professionals i de mitjans, la gent seria ben atesa d’un dia per l’altre. I això seria realitzable només que es dediqués una desena part del que li han vingut “prestant” als banquers.
Aquesta crisi és un parany per robar-nos-ho tot transformant-lo en negocis segurs, com els de la salut i la malaltia de les persones: a més malalts més negoci, a més malalties i desgràcies: grans collites. És un insult que, La Monegal de Tarragona, (un hospitalet privat) des de fa poc temps, s’hagi dotat d’una màquina làser per a operacions de pròstata, i no obstant això, l’hospital públic més important de Tarragona encara no tingui aquest mitjà. En canvi, alguns dels seus millors professionals acudeixen a La Monegal a fer hores extraordinàries a operar a gent que pot pagar 9.000 €. Mentre en els hospitals públics, les persones grans amb problemes de pròstata, són operats amb bisturí després d’una espera de mesos i mesos.
Són molts menys, d’un u per cent, els i les indesitjables individus i indivídues els i les que imposen als pobles aquest funcionament aberrant i criminal de necessitats i sofriments. Precisament, (insistim milers de vegades), quan hi ha més riquesa, en general, que mai. En canvi segueixen gastant en armament i provocant guerres; segueixen sembrant discòrdies entre els pobles per a continuació instal·lar-hi corrompent més i més als titelles que han ajudat a prendre el poder i així tenir totes les facilitats per dominar, saquejar i explotar amb més eficàcia a la seva gent.
I tot això succeeix, després de segles d’errors i d’horrors, de coneixement i d’avanços que, ja fa molt temps, ens haurien d’haver permès superar les confrontacions, haver eliminat les escletxes de maldat i establert la col·laboració entre tot el món . Els éssers humans hauríem d’haver superat la lluita de classes havent acabat amb la classe que usurpa tots els béns terrenals. És a dir, haver arribat a aquesta etapa de desaparició i superació del capitalisme.
No obstant això seguirem sense aconseguir-ho si no creem les condicions subjectives en la gent, si no els generem aquest entusiasme per la defensa dels seus interessos, sobre la base de la seva història de lluita com a classe, sobre la base de la lògica i la veritat. La classe obrera ha d’albergar aspiracions per millorar les seves condicions de vida basant-se en la realitat. No únicament en la sort (l’encert en un negoci o en alguna de les múltiples loteries).
Malauradament ja fa molt temps que la lluita amb aspiracions de la classe obrera, va començar a afeblir com a resultat de la miopia de la seva avantguarda davant el més obvi: s’avança, doncs hem de viure millor.
I més recentment va passar de debilitar-se a perdre. Va ser en els anys 80, en un context de contradiccions (crisi): el capitalisme va modificar la confrontació de classes, aconseguint que la classe obrera perdés de vista qualsevol indici d’aspiració a treballar i viure millor. Però tot això, va poder ser gràcies a la “traïció” d’aquells que haurien d’haver-ho evitat: la direcció del partit comunista, composta massivament d’oportunistes i seguidistes. La configuració d’aquest panorama dels 80 a l’estat espanyol, es transvasaria, encara que amb matisos, a la resta d’Europa. Una enorme derrota que culminaria i s’engrandiria amb l’inconcebible “retrocés” dels països de l’est.
Avui té lògica, parlar de la jornada laboral de quatre hores?: Mai m’havia sentit més desarmat i desmoralitzat, quan a principis dels 90, en un Congrés comunista, vaig proposar la propagació i defensa de la jornada laboral de quatre hores. Recordo que tenia només quatre minuts per argumentar i defensar aquesta proposta i les de sis esmenes més. Mai un pallasso, sota la seva carpa circense, va poder haver aconseguit tal estrèpit de gresca i rialles. Em vaig quedar estupefacte i enfonsat. Quatre hores de jornada! Ja, ja, ja. Multitud de pensaments i preguntes van passar per la meva ment. … Com és possible, si al segle XVIIII , marxistes i anarquistes, aquesta jornada ja la raonaven entre la classe obrera. Realment la meva proposta ja era un desfasament. Si les lluites i la història del I de Maig tenen tot a veure amb aquesta lògica aclaparadora de la reducció de la jornada laboral, per ser, a més, una reivindicació inseparable de la solidaritat entre els i les treballadores contra l’explotació capitalista. Va venir a la meva ment un conegut i popular refrany: “si això és un partit comunista …”. I al poc temps vaig deixar de pertànyer a ell.
La més gran veritat, de totes les veritats, és que estem en l’era de les màquines que ho poden fer tot, inclòs permetre’ns als humans que visquem com si a tots ens hagués tocat la primitiva. (Disculpar la metàfora). Aquesta és la nostra contundent i extrema veritat que hem de explicar-la fins a la sacietat. Serà el més eficaç si aconseguim que això, tan simple, raonable i important, ho comprengui tot el món.
L’altra veritat és, que la classe opressora, la classe capitalista, segueix obsessionada amb que no tinguem dret a gaudir del que entre tots hem aconseguit. Aquesta, procura confondre-ho tot, seguir sumint-nos en necessitats i en llargues jornades de treball perquè, així, mai siguem veritablement lliures. Després de molt de temps diari pendent del treball, la persona no pot pensar i menys crear.
Si la immensa majoria de la humanitat adquireix un dia, sol, succinta consciència de totes aquestes senzilles i profundes veritats, veuríem com l’aberració que se’ns imposa, desapareixeria d’un moment a un altre, com una cullerada de sucre en una gran piscina de cafè .
J. Estrada Cruz 23.06.2012
