Laia Estrada
militant de Cau de Llunes i membre de la CUP de Tarragona
El passat dimecres, 14 de novembre, vaig tenir la desgràcia de veure com els antiavalots li donaven un cop de porra a un nano de 13 anys, just al meu costat, i un cop érem a terra (jo aguantant-lo i ell desplomat, mentre la seva mare demanava ajuda perquè algú cridés una ambulància) ens seguien colpejant, com si fóssim uns animals que fèiem nosa allà al mig, i els cops de porra ens haguessin d’indicar el camí. No és la primera vegada que un menor és agredit pels antiavalots, ni serà la darrera, l’únic que canvia és que les càmeres ho van enregistrar tot.
El senyor Puig es va va afanyar en trucar la mare del nano, companya nostra de militància, per a comunicar-li que el fet havia estat totalment fortuït i aïllat, i que la porra havia rebotat. El cop va ser fortuït, és cert. Però ni la porra havia rebotat, ni molt menys va ser un fet aïllat. El que vam viure aquell migdia a Tarragona va ser esperpèntic, dantesc, i el cop de porra al cap del Magí hi encaixa perfectament:
Per començar, el cop de porra no anava al cap del xiquet de 13 anys, sinó que anava al cap d’un altre noi que l’únic que havia fet va ser apropar-se per a aixecar un company gran de la CGT que havia quedat estès al terra. Aquest no va fer res a part de cometre l’error de córrer espantat davant la segona càrrega, fet que es veu perfectament a un dels vídeos.
Seguiríem amb la denegació d’auxili. No només no van ser capaços de treure el nano d’allà, que seria el més lògic un cop van veure el que havien fet, sinó que a més, fins que vam aconseguir sortir de la zona de “càrregues permanents”, ens van seguir donant cops de porra a les cames, com si fóssim bèsties.
El senyor Puig sembla que no vulgui tenir en compte els cops que va rebre una xiqueta de secundària que va tenir la valentia de recriminar l’actitud covarda dels antiavalots. Tampoc té en compte que tots els cops de porra i totes les detencions van ser completament arbitràries, i que les seves tortugues ninja corrien amunt i avall colpejant tot allò que es movia. I dic tot allò, i no tota persona, perquè ens van tractar com obstacles que calia apartar. Però a més a més, la qüestió és que el senyor Puig vol ignorar que tota l’actuació en si va ser desproporcionada, irregular, una autèntica bogeria, que només s’explica perquè aquells antiavalots devien tenir ordres clares de generar por i de fer mal.
Als mitjans de comunicació s’insinua que aquella era la mani dels “violents”, perquè es van pintar aparadors de bancs i caixes amb consignes com “assassins” pels diversos suïcidis als que han induït, o “lladres” per les preferents i pel deute que han generat i que ens han encolomat. Cap persona va ser agredida per aquella cercavila; no vam ocasionar hematomes a ningú, ni li vam obrir el cap a ningú, però nosaltres som els violents i les violentes…
Només cal veure les imatges de l’altre dia, o les de l’anterior vaga general, quan els antiavalots van protagonitzar una càrrega al mig de la pl. de la font, fent volar taules i cadires, per veure qui exerceix la violència, qui colpeja, qui agredeix.
Però el pitjor de tot és que aquesta veritable violència exercida contra les persones, per part de la policia, és només la petita punta visible de l’iceberg de la violència estructural. I a sota, a la part invisible, tindríem el gran gruix de violència estructural. El gran gruix perquè afecta molta més gent, però ocult perquè mai és presentat com a violència.
Estic parlant del drama dels desnonaments (els que hi ha hagut i els que vindran), i de l’estafa de les participacions preferents, que han acabat amb els petits estalvis de persones humils, que no han fet res més que treballar tota la seva vida.
Estic parlant de l’atur de llarga durada, dels acomiadaments a la carta, de la manca de subsidis, de la precarització laboral… que ens ha dut a la impossibilitat de poder triar quina feina volem fer, i d’haver d’acceptar condicions d’esclavatge. Tot plegat, ajudat per l’aprovació d’una reforma laboral que ens ha fet tirar 30 anys enrere.
Estic parlant de l’elitització dels ensenyaments superiors, la degradació de l’escola pública i les retallades a tota la comunitat docent… que està hipotecant no només l’educació de les generacions futures, sinó també la cohesió social.
Estic parlant de la degradació de la sanitat pública, que fa que es donin situacions tan fastigoses com que un metge et digui que si vas a la seva consulta privada et podrà operar en uns quants dies, però si vas per la seguretat social t’hauràs d’esperar uns quants anys… Es tracta d’una degradació de la sanitat pública tan bèstia, que anem cap a aquell model yanki basat en les mútues privades, i que mercantilitza la salut, perquè ara han descobert que és un gran negoci, com han denunciat els companys de la CUP de Reus i de Cafè amb Llet.
Estic parlant de l’eliminació de les ajudes a la dependència, de l’eliminació de les ajudes i de places públiques a les llars d’infants així com d’altres prestacions socials, que fan que moltes dones hagin de tornar a les llars, per fer-se càrrec d’aquestes tasques, com si haguessin de cosir les retallades.
Tot això és violència. Violència estructural que ens ofega, que ens angoixa, que ens estressa, que ens deixa sense arribar a final de mes, que ens deixa al carrer, que ens deixa sense menjar, que ens deixa en la pobresa, que ens aboca a la caritat. I és violència. No estem parlant de les conseqüències d’una catàstrofe atmosfèrica o geològica, sinó de les conseqüències d’unes decisions polítiques al servei d’uns interessos econòmics. Només així podem entendre contradiccions tan absurdes com que hi hagi gent al carrer quan hi ha cases buides; gent que no menja i tones d’aliments que es fan malbé; gent a l’atur i sectors productius que necessiten riuades de mà d’obra, etc. I per això és violència, violència exercida per unes elits minoritàries però molt poderoses.
El passat 14 de novembre els antiavalots tenien ordres de carregar contra tots i totes les que estem denunciant aquesta violència estructural, que pretenen invisibilitzar, però que cada cop surt més a la llum com el que és. Les elits econòmiques tenen els mitjans de comunicació per tal de d’amagar les causes reals de la crisi, però no poden controlar el carrer, i no poden evitar que cada cop estiguem més i més organitzats i organitzades.
I permeteu-me que faci un incís: hi ha qui acusa la nostra companya de la CUP, la mare del noi de 13 anys agredit, d’irresponsable, per haver dut el seu fill a aquella manifestació de mig matí. Doncs bé, jo afirmo tot el contrari. Tan de bo hi haguessin més mares i pares que eduquessin els seus fills i filles normalitzant una acció tan noble com és sortir al carrer per a reivindicar allò que és just, allò que ens pertany. Perquè és mitjançant les reivindicacions que s’han donat les grans transformacions. El poder mai regala res.
D’altra banda, la vaga del passat dimecres il•lustra perfectament quina és l’essència de les CUP: la Unitat Popular. Aquesta vaga, tot i arribar tard, tot i ser promoguda per aquells que vetllen pel “pacte social”, un pacte que permet que alguns i algunes visquin a costa de les burocràcies sindicals… ens ha permès visibilitzar què entenem les CUP per Unitat Popular. Per nosaltres, Unitat Popular, vol dir treballar colze a colze abans, durant i després de la vaga, amb totes aquelles organitzacions radicals (que van a l’arrel del problema actual, que no és altre que el propi sistema capitalista) amb les que treballem en el dia a dia.
Abans, perquè vam sortir a convocar plegades una mobilització contra la dictadura dels mercats, donant un missatge clar contra la dictadura dels mercats: no volem pagar el seu deute, volem defensar els nostres drets social i les nostres llibertats, volem que es reparteixi la riquesa i els treballs, i volem una economia al servei de les persones. Durant, perquè vam anar plegades com si fóssim una sola força. I després, perquè quan arriba la repressió, i la repressió arriba quan el poder tremola, hem d’utilitzar la nostra millor arma: la solidaritat. I així ha estat, amb la concentració del dijous passat i amb les múltiples mostres de suport a totes les persones agredides.
La Unitat Popular és això, és treballar colze a colze, en un mateix espai, o bé des de diferents fronts però avançant cap al mateix horitzó: la construcció duna societat millor, més justa, més solidària, més responsable, més respectuosa entre nosaltres i amb el medi… I dic la construcció, perquè l’horitzó és el propi camí.
Nosaltres no hem de demanar el vot per les CUP. El que sí hem de demanar és que participeu d’aquesta construcció. Això és el veritablement important: que cada vegada més i més persones s’afegeixin des d’una banda o una altra, per fer créixer aquesta Unitat Popular, que esdevindrà el poder popular, el poder del poble. No hem de demanar el vot per les CUP, perquè també apostem pel vot útil, i el vot útil per les CUP és aquell que va acompanyat d’un compromís. Un compromís que no es mesura en hores de militància, de participació, sinó en base a una actitud, a una manera d’entrendre la vida. I quina manera és aquesta? Aquella que reivindicava Estellés: assumint la veu d’un poble, que serà la veu del nostre poble, i essent, per sempre, poble.
