Els i les treballadores, és a dir, aquells éssers humans que han de vendre la seva capacitat de produir intel·lectual o manualment a canvi d’un salari a altres éssers humans, hem tingut històricament diferents eines per defensar-nos de l’explotació que una part petita de població exerceix sobre la majoria, i hem arribat a tenir prou consciència en algunes ocasions com per subvertir aquesta situació i intentar crear una situació on no hi hagués aquesta diferència entre els productors i els beneficiaris del treball d’aquests. Fins ara tots els intents, o bé, no han triomfat, o bé, no han aconseguit només que millores salarials o de condicions de vida.
Actualment el món del treball i per tant del capital es troba en un procés de desestructuració creixent de les grans fàbriques industrials integrades que generaven un model de classe treballadora monolítica, majoritàriament masculina i amb pocs estudis. Aquesta classe treballadora està desapareixent a marxes forçades a causa de les deslocalitzacions, els ERES i els tancaments d’empreses. Paral·lelament està essent substituïda per una nova classe treballadora ja no vinculada a grans maquinaries industrials integrades sinó a un amalgama de petites empreses lligades entre elles en diferent grau de subordinació. I no només això, sinó que les condicions de vida i treball aconseguides pels primers gràcies als grans processos de lluita a tot Europa i de l’existència del bloc de l’Est s’han anat perdent poc a poc amb la desmobilització i la perversió de les cúpules dels vells partits i sindicats de classe.
Aquesta nova, bé ja té 30 anys, classe treballadora té com a característiques bàsiques la precarització extrema del lloc de treball, la temporalitat, la mobilitat, la “flexibilitat” horària i els baixos salaris. Dues d’aquestes característiques, la mobilitat i la temporalitat, són elements claus de la dificultat que ens porta l’organització d’aquest nou subjecte, i dels reptes de la construcció de poders antagònics dins del món del treball. Un dels problemes claus ha estat la incapacitat de l’esquerra de repensar noves formes orgàniques per combatre l’explotació.
I és que hem fet del nostre pensament un dogma inalterable i sovint no utilitzem la imaginació per a la nostra lluita. Com deia Mandela: “mai ets tu qui esculls les formes de lluita, sempre és l’enemic qui té les imposa”. Si al s. XIX es va passar de les federacions de teixidors i altres formes d’organització gremial al sindicalisme de principis del s.XX no va ser una decisió congressual sinó una obligació donada per les noves formes d’explotació.
Doncs si ens disgreguen ens centenars d’empreses, subcontractades unes a altres en una infinitat de noms i contractes diferents, l’única manera que tenim és disgregar-nos i reformular les formes de lluita on ja no és el lloc de feina el marc de lluita, on estem soles i febles davant l’empresariat, sinó que hem d’establir les nostres eines de lluita cap al territori a organitzar els treballadors als barris, però també en els polígons, recuperar la força coercitiva col·lectiva sobre l’empresariat, coaccionar mitjançant la capacitat de baixar les quotes de benefici i amb això hem d’aprofitar la crisi econòmica per trencar la ideologia dominant de la inactivitat i el passotisme.
El sindicalisme ha de deixar de teoritzar i reunir-se en les seves capelle, o tancar-se a les empreses on encara tenen força per què la vella classe treballadora esdevinguda aristocràcia obrera que encara té algunes condicions laborals semi dignes les perdrà en poc temps o desapareixerà directament. El sindicalisme que superi les seves pròpies pors i corporativismes i avanci o construeixi aquest model, serà el que a curt-mitjà termini s’imposarà sobre la resta, més enllà fins i tot del sindicalisme groc ja que tindrà la capacitat d’organitzar sectors de classe totalment abandonats de la mà de déu com les aturades, que no són res més que treballadores amb treball però sense feina, o les immigrants i joves.
Com podem fer per avançar en aquest model? Anant a buscar el conflicte, no esperant que arribi. Si les condicions objectives estan fartes de nosaltres, anem a buscar-les, fem comitès als barris que desemmascarin la precarietat laboral de les treballadores del mitjà comerç, supermercats i cadenes de distribució dels nostres carrers. Al principi les pròpies treballadores es posicionaran en contra per por a perdre el lloc de feina i empitjorar les seves condicions, però l’exemple de petites victòries serà l’element que donarà el pas a l’organització de sectors cada cop més creixents.
La capacitat del proletariat, sobretot el metropolità, per poder afectar a la taxa de beneficis de l’empresariat ja de per si decreixent, amb noves formes de lluita que combinin el sabotatge, la desobediència i el desprestigi han de ser els elements dels “nous” subjectes de classe per subvertir l’ordre establert.
Què fem, ens hi posem, o pensem restar vint anys més veient com ens degraden les nostres vides, encara més?
