Aquest 23 de gener, el Parlament Català votava a favor de la declaració de Sobirania, ens hauria agradat més Declaració d’Independència, perquè expressaria amb precisió, el clam la voluntat popular d’independència que es pot recollir en les nostres places i carrers. Potser, després de 30 anys d’una política de renúncies davant l’Estat, de l’ambigüitat del sí, però no,que donà bons resultats electorals, però que s’ha demostrat nefasta a mig termini, ja seria hora de dir les coses pel seu nom, per tal que la comunitat internacional n’estigui informada.
En la declaració de Sobirania es reconeix una part de la nació, la Catalunya Principat, com a subjecte polític i jurídic sobirà, és a dir, la capacitat del poble català de poder decidir sobre el seu present i el seu futur, que és el reconeixement del dret democràtic a l’autodeterminació.
En el document no es fa esment del marc nacional de la nació catalana, els Països Catalans, les terres germanes del País Valencià i les Illes. En tots els processos de secessió, contemplar la totalitat del territori de la nació ha estat un fet irrenunciable. Cap independentista coherent pot deixar fora del procés d’alliberament ni un cm2 del territori de la nació, encara que els ritmes en el procés cap a la independència no siguin iguals en tots els territoris.
En el text aprovat, no hi surt en cap moment el terme independència, ni tampoc Estat propi o nació, massa sovint, per voler establir una falsa idea d’unitat es rebaixen els plantejaments polítics fins a nivells de l’absurd.
Sense desobediència institucional, difícilment podrem exercir el dret democràtic a l’autodeterminació. L’actual guerra de les banderes és una mostra d’aquesta desobediència institucional, necessària si volem avançar en el procés històric cap a la independència. Un element fonamental per consolidar l’avenç cap a la llibertat nacional i social és el de la mobilització popular, el suport del carrer, del poble, com a garantia que el procés no es dilatarà en el temps, ni es pervertirà ni s’embarrancarà en la burocràcia oficial.
En algun moment del debat independentista, s’haurà de precisar que no s’ha de condicionar l’obtenció de la independència a l’acceptació dels tractats internacionals signats per l’Estat espanyol, i el cas concret d’adhesió a la UE, com a organització del gran capital controlada pel FMI, el BCE i l’Alemanya de l’A. Merkel. El nombre dels euroescèptics augmenta dia a dia, en una Europa que ha perdut el timó de la seva economia, altres formes d’organització, una unió de pobles de la Mediterrània, amb un model d’economia més racional i ètica semblen més viables. El camí cap a la independència, serà llarg i ple d’entrebancs, els nostres enemics, l’Estat espanyol i els sectors polítics autonomistes que s’han enriquit amb la corrupció, no estan disposats que cap canvi perjudiqui els seus negocis.
La declaració de Sobirania ha clarificat el panorama polític, PP, C’s i el PSC-PSOE, han format el bloc dels espanyolistes, dels que diuen no a l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació, els que se situen al costat de l’Estat espanyol. És important saber quants som en la defensa de la llibertat nacional i social de la nostra nació.
Agustí Barrera
