30 de gener de 2012
160a carta. Resposta a Jiménez-Villarejo
Amics amigues:
us recomanava a la carta anterior que llegíssiu el doble article, o pamflet, titulat ¿Independencia? entre el embaucamiento y la insolidaridad. L’ha publicat Carlos Jiménez Villarejo a la revista digital %Attack, en un número que sembla dedicat a denunciar violentament el nacionalisme català —bo i passant de puntetes per sobre l’espanyol—, ja que també hi ha altre article de títol igual de provocador El nacionalismo, una trampa mortal para la izquierda, d’Andrés Herrero. Títol per altra banda força exacte, si veiem com un periodista que es presenta com d’esquerres, Herrero, i un jurista amb un pedriguí pogre, Jiménez, cauen en la més miserable trampa de la dreta espanyola en aquesta qüestió. Dit això, anem pel doble pamflet de Jiménez.
Encara que, per coses que ja havia llegit i sentit d’ell, no m’ha sorprès la seva oposició frontal davant del procés d’avenç cap el sobiranisme. Sí que m’ha sorprès, però, per la seva condició de jurista amb posicions d’esquerres, trobar en aquest doble article, un seguit de mitges veritats —la pitjor forma de mentir—, més alguna fal·làcia. Amanides amb una bona dosi d’agressivitat verbal i desqualificacions gratuïtes, que el que fan és desqualificar, i força, un treball que plantejat d’altra manera, i no com una mena de reacció visceral davant un procés que no agrada, “irritante e injusto“ diu, la qual cosa expressa una reacció simplement al·lèrgica, que fa que el que podria ser un treball que denunciant aspectes més que denunciables de CiU, aportés elements crític al debat, sigui un conjunt d’afirmacions que en gran part coincideixen amb les de la dreta espanyola més reaccionària.
El treball anava dirigit bàsicament contra la proposta de CiU-ERC, finalment també d’ICV-EUiA, de presentar al Parlament de Catalunya una declaració per la que es reconeix la sobirania del poble català, en quan subjecte polític. Com que els dos articles són llargs i densos, aquesta resposta, dividida en petits apartats, i han citacions textuals i sense traduir, també ho serà.
1. “El documento —el que s’anava a presentar al Parlament— es, como ya analizaremos, una suma de serias contradicciones con el marco constitucional democrático vigente. Lo que es de suma gravedad y lo descalifica por si solo”. Vet aquí una mitja veritat, una argumentació que coincideix plenament amb les fetes per Sáenz de Santamaria, Cospedal, Sánchez-Camacho, contertulis de Intereconomia, periodistes d’El Mundo, La Razón, i un llarg etcètera. Efectivament, senyor Jiménez Villarejo, el document entra en contradicció amb el marc constitucional. Però un jurista que té un llarg pedriguí d’esquerres, ha de saber perfectament que legalitat i justícia no sempre són paraules ni conceptes sinònims.
I no parlo solament dels marcs legals de les dictadures feixistes, sinó que de societats parlamentaris ben democràtiques. Durant el segle XIX i bona part del XX, era il·legal i inconstitiucional que els obrers votessin. I també les dones. De manera que el que ahir era il·legal a velles democràcies, avui és legal fins i tot a les noves. I ara mateix, la legalitat permet, fins i tot obliga, a desnonar ràpidament, alhora que altres menes de decisions judicials s’eternitzen. També és intocable aquesta realitat?
Però, i dins del tema d’aquest debat. Fins el 1921, en el democàtic Regne Unit demanar la independència d’Irlanda era delicte, i es podia acabar en presó. De manera molt diferent, al Canadà la Constitució no contemplava la secessió de cap de les seves parts, però el Tribunal Constitucional canadenc, va sentenciar que un referèndum de separació és un element propi d’un estat democràtic, i que per tant no es podia prohibir. I ja s’han fet dos.
Dit això, no acabo d’entendre que es digui que proposar una consulta, un referèndum, sobre com vol un poble organitzar el seu futur, sigui un acte “de suma gravedad, y que se descalifica per si solo”. En tot cas el que sí que és greu i desqualificador, per antidemocràtic, és oposar-s’hi.
2. “Sorprende que un Gobierno, representante de una evidente minoría social, que impulsa un proceso con ese objetivo, lejos de mantener una exigible neutralidad política presente un documento como ese”.
a) siguem seriosos, senyor Jiménez. CiU i ERC duien en el seu programa electoral la proposta d’una consulta. Aleshores, el que sí que és sorprenent, és que algú se sorprengui de què un element del programa electoral, es dugui endavant, de forma absolutament democràtica, per part dels qui l’havien presentat en el seu programa.
b) ens agradi o no —a mi dic ja d’entrada que no— és un fet objectiu que amb el 30,43 dels vots emesos, CiU no és pas una “evidente minoria social”, i que si sumem el 13,7 dels vots d’ERC, el 9,89 d’IC-EUiA i el 3,47 de la CUP, tenim el 61,53 dels vots emesos. La minoria són tot just els dos partits que s’oposen frontalment, els qual sumen sumen que el 18,5% d’aquests vots. I ja veieu que parlo de vots emesos, no de diputats. Deixo de banda el PSC per motius obvis. Vist això, si Jiménez Villarejo creu que un 18’5 de vots, tenen més valor que un 61,53, espero que m’ho expliqui.
3. Dir que és una “perversió”, més un llarg reguitzell de desqualificacions, que el Parlament de Catalunya “s’atribueixi”, la capacitat de declarar: “la soberania democràtica del pueblo de Catalunya como sujeto político i jurídico”, expressa la visió del Parlament de Catalunya com un simple ens regional. O sigui, és una actitud que expressa que no s’ha entès que hi ha en marxa un procés fruit d’un conjunt de problemes, els quals han fet que l’independentisme, que no fa gaires anys era força minoritari —no així el sentiment de catalanitat— hagi crescut, i molt. En bona part gràcies a actituds com les que ben clarament expressa l’article de Jiménez Villarejo.
4. “La Declaración pretende fundar el «derecho a decidir» del pueblo catalán en el “derecho de autodeterminación de los pueblos”. Pero nada mas lejos de la realidad y la verdad histórica”. És aquesta una part interessant. Jiménez Villarejo planteja un sofisma polític molt grat als partidaris —a dreta i esquerra— de la unitat absoluta i ja per sempre més de les nacions-estat ara existents. Un model d’estat que un jurista amb coneixements de la hsitòria hauria de saber que són formes polítiques —molt heterogènies per altra banda—, pròpies del model d’estat aparegut amb el triomf de les burgesies. Un model que de la mateixa manera que va néixer un dia, pot morir altre. I de fet, això està passant constantment. Però anem per la pobríssima argumentació, més de picaplets que no de jurista.
La declaració del dret d’autodeterminació, diu, es va fer els anys seixanta dins del context de les lluites anticolonials —una declaració, per cert, que ha estat una estafa, sagnant i brutal, duta a terme tot just per les potencies colonials. Sols es referia per tant, i segueixo l’argumentació, que a les colònies. No pas als territoris europeus. És per tant un fet, un dret, ja acabat. Obsolet. De debò, aquesta és una fal·làcia indigna d’un jurista que es consideri una miqueta progressista.
Efectivament, el 1966, l’ONU va aprovar el Pacte Internacional dels Drets Socials i Polítics, que va entrar en vigor deu anys després, el 1976, el qual en el seu article 1er diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”. Seguit d’un seguit d’elements sobre quines coses pròpies tenen dret a disposar aquests pobles.
El problema, és que aquest pacte no defineix que és un poble, i el jacobinisme rampant europeu ha teoritzat que això no es referia als territoris i minories europees, sinó que única i exclusivament als territoris colonitzats d’Africa i Àsia. Cosa que no es diu en el pacte, o sigui, que s’ho han inventat ells, els jacobins rampants.
Però, i hi ha encara més, i d’aquí que l’argument sigui no erroni, sinó que fal·laç. El concepte de dret d’autodeterminació no va nèixer ni amb l’ONU, ni cap els seixanta del segle XX. Des de la independència de Noruega, 1904, fins la d’Islàndia, 1944, a Europa hi va haver força independències. Lenin va escriure, i molt, sobre aquest dret, del que era absolutament partidari, debatent amb Luxemburg, que era totalment contrària. I l’ensorrament de l’imperi tsarista va comportar la independència de Finlàndia, Polònia i les repúbliques bàltiques… Woodrow Wilson va teoritzar sobre el dret a l’autodeterminació el 1916, teorització que va dur a l’aparició d’Hongria, Txecoslovàquia i alguns països més.
Però encara hi ha més. Dir que el dret a l’autodeterminació sols és que per les antigues colònies, i que ara ja s’ha tancat la finestreta d’admissió de nous països, pobles i nacions, és una visió estàtica de la història, d’algú que pensa que “ja està acabada”. Quan la història és un procés dialèctic. Sempre en marxa amb tots els seus enecerts i tots els seus errors.
I per acabar amb la primera part de l’article, tenim en ell l’ara tan de moda afirmació de segles de feliç convivència, que enllaça amb allò d’una Espanya formada i acabada al segle XV. Una estúpida mentida històrica, ara exhibida pels cervells pensants de la FAES i rodalies. Ja a la 147a carta em vaig referir a aquesta fal·làcia, i ella em remeto.
En la segona part, s’insisteix en que es vol trencar la legalitat vigent, com si les legalitats fossin ens immutables. Es diu una barbaritat: que la Llei D’Hont afavoreix CiU, quan el que l’afavoreix és l’estructura de províncies. Té raó en que CiU no hagi fet una llei electoral catalana, però tampoc no la va fer el tripartit.
I finalment la cirereta del pastís, el Mas-Führer: “Produce pánico —sic!— pensar en el grado de impunidad que puede implantarse en una Catalunya —no lo olvidemos, gobernada por CiU— fuera de los actuales contrapesos y controles de eso que llaman el Estado español”. Aquí Jiménez Villarejo se supera. Per començar, una Catalunya independent no té perquè estar governada per CiU, i per acabar, personalment i veient l’actitud petulant, i en alguns casos obertament feixistoide, de una considerable part de l’equip del govern PP, i també veient el nacionalisme tenyit de socialisme d’UPiD, em fa molt més pànic una possible futura, quan no quasi present, Espanya per ells controlada. Així de senzill.
I deixeu-m`ho aquí, amics i amigues. He fet aquesta resposta, perquè val la pena reflexionar una miqueta sobre el pa que s’hi dóna en molts, massa, ambits ultranacionalistes espanyols, per més que es presentin com de molt diferents colors polítics.
Així que fins a la setmana vinent, i cordialment com sempre.
Francesc Font
PD Si de debò és constitucionalment obligatori que, junt amb la catalana, la bandera espanyola onegi en totes les dependències públiques de Catalunya: ajuntaments, escoles, camps d’esport, casals d’avis o camps de petanca, és de pensar que també la catalana ha d’onejar junt a l’espanyola a totes les dependències públiques del govern central a Catalunya: governs militars, casernes de la Guàrdia Civil o residències militars. Incloent la de la Diagonal de Barcelona que du el nom de Muñoz Grandes, militar amb plena identificació ideològica amb el nacionalsocialisme alemany, com ja se sap.
Com que no recordo que en lloc sigui així fins ara, penso, espero, que la senyora Llanos de Luna prengui ràpidament les mesures pertinents a fi que les dependències militars d’arreu de Catalunya —incloent la Residència Muñoz Grandes de Barcelona— s’equiparin a les escoles de Corbera. Perque si no…
Publicat a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239059
