“Què, per a qui i amb quines conseqüències es produeix li importa tant poc al venedor de la mercaderia força de treball, en última instància, com al comprador. Els obrers de les centrals atòmiques i de les fàbriques químiques quan més airadament protesten és quan es parla de desactivar les seves bombes de rellotgeria. I els «empleats» de Volkswagen, Ford o Toyota són els més fanàtics partidaris dels programes de suïcidi automobilístic. I no merament perquè s’han de vendre obligatòriament perquè se’ls «permeti» viure, sinó perquè s’identifiquen certament amb aquesta existència estúpida”.
“Les plantilles i els comitès d’empresa fa temps que ja no tenen al seu veritable enemic en la direcció de la seva empresa, sinó en els assalariats de les empreses i «enclavaments» en competència, indiferentment que es trobin al següent poble o en el llunyà Orient. I si es planteja la qüestió de a qui li tocarà saltar per la borda, quan arribi la propera racionalització empresarial, també es converteixen en enemics el departament veí i el company del costat”
Així plantejava algunes qüestions Robert Kurz quan va escriure l’any 1999 el “Manifest contra el Treball”, i la fotografia apareguda en tots els mitjans de comunicació integrada per representants del Govern de la Generalitat, la direcció de Nissan i els representants obrers confirma les seves prediccions. Entre els acords acceptats pels sindicats no hi ha tant sols una acceptació de l’increment dels ritmes de producció, hi ha una rebaixa substancial del sou per les noves contractacions de personal, afegint que en cas de que l’empresa ordeni acomiadaments, aquests recauran sobre els nous contractats.
L’estereotip d’obrer dels anys 60, blanc, metal·lúrgic i sense qualificació, encarnació de la figura proletària que havia d’encapçalar la revolució, s’ha convertit en un xai domesticat al servei del santíssim capital, i així accepta condicions per tal de que “els nous cotxes” no els fabriquin polonesos, romanesos, hongaresos, ucraïnesos, russos, coreans, taiwanesos, gallecs, … o qualsevol altre ètnia forana a la conurbació de Barcelona. Poden respirar tranquils els proletaris metal·lúrgics de Nissan, han guanyat la batalla, no contra la multinacional, sinó contra possibles competidors obrers en l’escenari i amb les regles de joc que ha imposat la multinacional japonesa. El Periódico de data 5 de Febrer de 2013 afirma: “30 milions d’euros serà l’estalvi que aconseguirà Nissan en tres anys amb la contractació de 1.000 empleats amb un sou que, inicialment, és el 39% més baix que el dels seus col·legues que ja estan a la planta i que arriba a un limit d’un 20%. Aquest nivell salarial és al voltant del 40% més baix que el que te Renault a les seves factories de França, segons van destacar fonts sindicals”
Això ens ha de portar a una reflexió sobre el paper que juga l’anomenat proletariat industrial avui. Tenim antecedents ja a l’altra gran empresa automobilística de Catalunya, SEAT, on l’any 2005 els sindicats majoritaris van acordar, juntament amb l’empresa i el Govern de la Generalitat 600 acomiadaments. Un dels afectats descrivia el procés en un article a Viento Sur nº 85 de Març de 2006:
“… entrar a negociar despidos para evitar ser víctimas de la “limpieza”, destruía los fundamentos del sindicalismo de clase, puesto que “salvar” del despido a una parte de los afiliados de CC OO, condenaba a otros a ocupar su lugar en la lista…”.
“Tal como habían previsto los organizadores de la reunión (CC.OO,), una gran mayoría de los presentes votaron a favor de negociar el acuerdo despidos…” “El final es conocido, el 16 de diciembre CC OO y UGT con la honrosa excepción de CGT, acuerdan el despido de 660 trabajadores”.
“¿Sólo fue el miedo, el instinto burocrático de todo aparato por preservarse, o fue algo más?…”
Aquest “algo más” penso que entronca amb les reflexions que feia Robert Kurz a l’assaig abans esmentat, i els recents espectacles de on s’hauria de construir el famós Eurovegas, si a Madrid o a Barcelona rau en la mateixa direcció, al igual que la confrontació sobre on s’hauria de construir la deixalleria de residus nuclears per la qual es barallaven diverses localitats entre les quals estava Ascó competint amb Zarra, Yebra i Villar de Cañas que és on finalment es construirà: la recompensa són 300 llocs de treball mentre duri la construcció i 60 anys com a mínim de convivència amb els materials radioactius.
Qualsevol projecte que s’anomeni socialista o comunista, deixa de ser-ho quan l’única proposta és la de “creació de llocs de treball” sense importar què es produeix en aquests llocs, sense importar la vexació a que s’ha de sotmetre la gent quant ven la seva força de treball, sense importar a qui s’esclafa sigui d’on sigui. Si l’únic criteri per aconseguir un “lloc de treball” és la més alta productivitat no fem més que arraconar els febles en lloc de recolzar-los tal i com d’una manera teòrica es proclama en els grans anunciats polítics o sindicals del proletariat.
Tal vegada hem de començar a considerar, tal i com estan les coses, que no es tracta de reclamar un “lloc de treball, sigui quin sigui”, sinó de plantejar-nos què cal produir, què és socialment útil, com reutilitzem les immenses estructures industrials abandonades per les anomenades “deslocalitzacions” o senzillament tancaments per produir allò que, sense despeses de transport, és d’utilitat social en l’entorn immediat. Potser un pas endavant seria, com s’està fent amb l’habitatge, d’ocupar els llocs buits i/o de disposar d’espais industrials abandonats a un lloguer de tipus social. Tanmateix, la terra abandonada, sense conrear, ocupar-la o en lloguer de tipus social, sembrar-la i així tirar enrere el lamentable espectacle de l’abandonament de les fonts d’alimentació a casa nostra que any darrera any es van perdent. Segons el mapa de les cobertes del sòl a Catalunya del CREAF en el període 1993 – 2005 s’han perdut un total de 134.000 Ha, de conreus, una mitjana de 10.000 Ha anuals. Tant sols a l’àrea metropolitana de Barcelona en el període 2000 – 2005 es van reduir en 5.500 Ha els conreus mentre les àrees urbanitzades (polígons industrials, residencials i infraestructures) van augmentar en 9.000 Ha.
Així, de 49.398 industries que hi havia al 2008, a finals d’any passat en quedaven 41.152, i veiem immensos polígons industrials plens de cartells de “es ven” o “es lloga” així com també milers i milers de pisos buits amb els mateixos cartells. Hi ha espais més que suficients per desplegar una activitat econòmic-social que permeti resoldre les necessitats immediates de la gent, doncs no es tracta de “combatre” als obrers francesos o xinesos sinó d’elaborar bens d’ús quotidià i disposar al mateix temps d’una font d’ingressos.
Potser s’hauria d’anar veient la necessitat de canviar el lema “volem feina” pel de “volem els instruments de producció”, ja que el capitalisme i els seus acòlits només els fan servir per acumular capital, produir elements superflus i convertir els assalariats en un manat de gent tan alienada que no els importa, en un moment determinat perdre qualsevol sentiment de germanor respecte a la resta de treballadors, com en els exemples posats a l’inici.
Josep Cónsola, febrer 2013
