Enmig del clima de corrupció, que sembla que avui estigui de moda però que sempre ha estat present, la iniciativa d’en Mas per a impulsar la cimera contra la corrupció no és res més que una nova mostra de cinisme. No només perquè la corrupció és inherent al sistema econòmic actual, com les seves crisis, sinó perquè les mesures que es proposen, si de cas, només poden estar encaminades a complir allò que deia Lampedusa “que tot canviï perquè tot segueixi igual”. Des de l’esquerra independentista i anticapitalista ens hem afartat de repetir que “la corrupció és el propi sistema”, i les mesures que proposa en Mas en cap cas posaran en perill aquesta relació.
D’una banda, el fenomen de les portes giratòries demostra a la perfecció la cara de la veritable corrupció: governar en pro dels interessos privats i particulars, darrera la bandera de la democràcia. Persones amb càrrecs polítics que després passen als consells d’administració i direcció d’empreses privades, amb nombrats casos en els que la relació entre càrrec públic i empresa privada és més que estreta. De la mateixa manera, la porta giratòria funciona a l’inrevés: alts càrrecs de la patronal i de grans empreses privades que fan el salt a la política. La ingenuïtat o el cinisme segur que respondran “això són casualitats” o bé que “és el més natural, a les persones ens agrada canviar de feina!”, però és ben obvi que les portes giratòries són el paradigma de la connivència entre l’administració pública i els interessos capitalistes. Com deia un company en una gran intervenció, referint-se a en Boi Ruiz: “quin sentit té posar la rabosa a cuidar del ramat?”.
Les mesures anti corrupció no contemplen aquest fenomen, de la mateixa manera que els mitjans de comunicació s’encarreguen de normalitzar aquests “desplaçaments” laborals. Felipe González, José María Aznar, Elena Salgado, Pedro Solbes, Eduardo Zaplana, Miquel Roca, Narcís Serra, Ángel Acebes, Rodrigo Rato o el ja anomenat Boi Ruiz, només en són uns pocs exemples. Les portes giratòries que van de la política al món empresarial són, en definitiva, els premis o les compensacions als càrrecs polítics que han beneficiat als interessos neoliberals: privatitzacions, desregulacions, flexibilitzacions.
I d’altra banda, el problema de la corrupció també rau, per suposat, en la naturalitat amb la que els alts càrrecs poden delinquir, a l’empar de l’opacitat política, i la facilitat amb la que, quan s’esquerda aquesta opacitat, en surten impunes (i amb això CiU, com la resta, hi té la mà trencada…). La millor mesura per a evitar la corrupció és, en aquest sentit, dotar-nos d’eines que la dificultin enormement, i d’altres que actuïn a mode dissuasiu.
Facilitem una total transparència dels comptes públics, incloses les rendes totals dels càrrecs polítics, les transaccions econòmiques, les destinacions dels diners públics, que permetin que qualsevol persona des de casa seva pugui accedir a aquesta informació sense necessitat d’haver d’externalitzar aquesta tasca. Però, sobretot, avancem cap a espais de democràcia directa, que permetin que la ciutadania decidim sobre la destinació dels nostres diners. I, per suposat, prohibim la impunitat, que és la part més obscena de tota la pel•lícula. Com es pretén acabar amb la corrupció si quan enxampen a algu “aquí no passa res”?!
Per últim, no podria passar per alt les declaracions d’en Duran, que són una d’aquelles perles que il•lustren el país on vivim. Segons aquest personatge si els salaris dels polítics fossin més alts no hi hauria tants casos de corrupció. És a dir, com els polítics mereixen cobrar molt més, és normal que es treguin els diners d’on es pugui… En realitat, seria tot el contrari, els salaris dels polítics haurien d’equiparar-se als de la majoria de la població, i qui vulgui dedicar-se a la política que no pugui fer-ho per a enriquir-se a costa del poble!
Laia Estrada – 27/02/2013
Militat de Cau de Lunes i membre de la CUP de Tarragona
