De la pàgina web de Comissions Obreres, en referència al recent congrés d’aquest sindicat i a les paraules de Fernandez Toxo en la sessió de clausura cito textualment:
“El secretario general de CCOO, aprovechó la asistencia como invitada de la ministra de Empleo, Fátima Báñez, para manifestar que el “nuevo paradigma no es el emprendimiento, sino que “sigue siendo el trabajo asalariado”.
Segur que la ministra es va posar a tremolar davant aquest repte que suposa la reivindicació que el treball assalariat continua sent el “nou” paradigma. Reivindicar el treball assalariat és reivindicar el sistema d’explotació, l’extracció de plusvàlua, el creixement dels beneficis del capital perquè aquest “creï” llocs de treball assalariat que continuïn generant beneficis. Poques novetats a l’horitzó, tan sols un crit desesperat de supervivència de l’estructura sindical que presideix.
A aquestes alçades semblaria que el màxim dirigent d’una central sindical hauria de saber què passa al món, dins el sistema en el que viu, encara que no pensi en cap altra possibilitat alternativa, encara que tan sols jugui el paper d’intermediari a comissió en el mercat de compra-venda de força de treball.
D’ençà de les grans innovacions tecnològiques basades en la microelectrònica i robòtica s’ha fet un salt qualitatiu en aquest mercat de compra-venda diferent en les altres innovacions. Fins al segon terç del segle XX, l’ocupació de mà d’obra per la fabricació d’un producte es reduïa, però en termes absoluts es produïen més productes en una quantitat que permetia sobrecompensar aquesta reducció. Mentre que la innovació de productes va superar la innovació de processos, la demanda de força de treball encara es va mantenir com un valor a l’alça. Cada vegada més, però, el ritme d’innovació de processos supera el ritme d’innovació de productes i, per tant, s’elimina més força de treball per motius d’innovació tecnològica del que es pot reabsorbir amb la creació de nous productes i expansió de mercats. I, com és lògic, els beneficis augmenten de manera desaforada dins el sector productiu fins a tal punt que, des de 1980, aquests beneficis no es reinverteixen en la creació de noves industries sinó que tan sols una part van dedicats a l’anomenada “racionalització” dels processos productius, és a dir, per augmentar la productivitat tant per persona ocupada com per hora treballada. La resta de beneficis han anat dirigits al món de les finances i així s’ha anat trampejant la situació fins els esclats dels anomenats mercats financers, les famoses “bombolles” etc.
Aquesta anàlisi, molt encertadament realitzada pel filòsof Robert Kurz i el grup Krisis a finals de segle XX, és cada cop més visible i constatable i precisament d’ell són les reflexions següents:
“La pretesa normalitat de la societat del treball s’hauria de seguir simulant amb «programes ocupacionals», treballs forçats comunals per a receptors d’ajudes socials, subvencions a enclavaments econòmics, endeutament i altres mesures polítiques. Aquesta planificació estatal del treball revifat sense convicció no té la menor possibilitat d’èxit, però segueix sent el punt de referència ideològic per a àmplies capes de la població amenaçades per l’enfonsament.
Avui en dia, l’Estat no estalvia en les despeses perquè milers de persones simulin el treball desaparegut en pelegrins «tallers d’entrenament» i «empreses ocupacionals», a fi de mantenir-se en forma per a «llocs de treball» normals que no aconseguiran mai. Cada vegada s’inventen «mesures» noves i més estúpides, solament per fer veure que la calàndria social, que gira buida, pot seguir funcionant eternament. Com menys sentit té l’obligació de treballar, tant més brutalment s’insisteix a la gent amb que ha de guanyar-se el pa amb la suor del seu front”.
És en aquest context que el secretari general de Comissions Obreres, també en el seu discurs, pidola un nou Pla Marshall per a Espanya, sense saber a ciència certa si el demana als països centreuropeus o directament a Estats Units. Ancorat en la pausa de la llarga guerra europea, adorador de Keynes i del treball sense sentit, clama desesperat “un lloc de treball assalariat”. Però malgrat aquesta crida, malgrat l’aposta pel consum sense fre, malgrat l’aposta per assegurar al capital un increment dels seus beneficis (com ho demostren els famosos “pactes de competitivitat” que signen en les més importants empreses) no hi ha demanda de força de treball en el “mercat”.
Si en el seu moment, a Catalunya, les primeres màquines de filar van portar a les persones que treballaven al sector tèxtil artesanal a un atur massiu, això va ser compensat per factors com un increment de la producció en funció d’una més gran demanda i el naixement del sector industrial de béns de producció de maquinària tèxtil, que van absorbir una bona part de les persones expulsades del sector artesanal -i el capital encara necessitava comprar més força de treball-.
Però això ha canviat tot i les grans inversions en propaganda, que no es fa servir per vendre una producció feta sinó que té com a objectiu la fabricació artificial de “necessitats” i com a conseqüència la fabricació de producció. Hauríem de qüestionar si una gran part de la producció de valors d’ús responen avui a la cobertura de necessitats humanes o només corresponen a la la cobertura de les necessitats productives.
En el magnífic llibre de Rafael Sánchez Ferlosio “Non Olet” queden transcrites unes reflexions que hauríem d’aprendre de memòria, diuen així (en castellà, doncs no sóc tan atrevit com per traduir a Sánchez Ferlosio): “… Charles Kettering (1929) de la General Motors, inventó la figura del “Consumidor insatisfecho”, a tenor de la siguiente fórmula: “La clave para la prosperidad económica consiste en la creación organizada (cursiva mía) de un sentimiento de insatisfacción… El nuevo evangelio económico del consumo significaba la total apropiación del consumo por parte de la producción, o sea, la determinación del consumo por la voluntad autocrática de la producción. Nada expressa mejor la concepción del consumo, fagocitado por la economía productiva e integrado en ella, como el eslogan dirigido por entonces a los consumidores incitándolos a gastar: “comprar ahora” para “poner su dinero de nuevo a trabajar”; el consumidor debía sentirse como un participante activo de una economía unificada y promotor de la común prosperidad…”
Quan Marx analitzava a El Capital el valor d’ús i el valor de canvi com elements consubstancials de les mercaderies, assumia que aquestes tenien el doble valor. És a dir, que totes les mercaderies produïdes pel sistema capitalista satisfeien de per sí necessitats humanes i així ho expressava al Tom I d’El Capital, volum 1: “al valor li es indiferent que el seu portador sigui un o altre valor d’ús, però és imprescindible que el seu portador sigui un valor d’ús”. Com a conseqüència algunes lectures porten a la conclusió que al costat de la crítica als valors de canvi hi ha un reconeixement de la contribució històrica del capitalisme a la producció de valors d’ús, però pel capitalisme l’essencial és la valorització del capital i per tant li és indispensable la creació de noves necessitats, de nous valors d’ús, sense els quals és impossible la creació de nous valors de canvi.
Tanmateix, a Treball Assalariat i Capital, Marx, al parlar de les necessitats, ens diu: “Les nostres necessitats i el nostre goig tenen la seva font en la societat i les mesurem, com a conseqüència, a través d’ella, i no pels objectes amb els que ens satisfem. I com tenen caràcter social, són sempre relatives”. I es en relació això que posteriorment explica que el consum reprodueix les necessitats i la producció, al seu torn, crea i produeix el consum.
Com sortir d’aquesta dinàmica infernal?
Pidolant i implorant a Keynes? Implorant més treball assalariat? O exigint que els mitjans de producció existents passin a mans col·lectives per a la producció de valors exclusivament d’ús? Perquè quan fem una ullada a les produccions mundials d’avui, veiem amb tota la cruesa que, segons la FAO (gens caracteritzada pel seu radicalisme), es destrueixen anualment mil tres-cents milions de tones d’aliments i que, per altra banda, a la Unió Europea i als EEUU, segons l’estudi de Global Foods Waste Not Want Not, un 30% dels cultius ni tan sols es recullen perquè no satisfan els estàndards “d’aparença física”. És a dir, menjar no en falta, el que cal és apropiar-se d’ell per part dels que el necessitin i impedir la seva destrucció.
Segons dades de finals de 2010, a Espanya hi havia 25.837.100 habitatges, que, si tenim en compte l’existència de 17.068.200 de llars familiars, correspondrien a 1,51 habitatges per família. És a dir, hi ha habitatges suficients per donar aixopluc a tota la població. Tant sols cal apropiar-se d’ells –1 per família-, i encara queda un remanent de més de 8 milions de d’habitatges per les noves llars que es vagin creant.
S’ha de pidolar més treball assalariat a la construcció i industries auxiliars?
Al món, segons el Banc Mundial, hi ha 1,2 milions de morts anualment com a conseqüència dels accidents de trànsit, a més de 50 milions de ferits amb una despesa que supera els 518.000 milions de dòlars. A Espanya, l’any 2011, van haver-hi 83.027 accidents amb 104.000 ferits i 2.060 morts amb una despesa de 10.600 milions d’euros (és clar que això fa augmentar el famós PIB, com tots els desastres). Tot això no té importància pels que aposten per la producció industrial automobilística individual i pels que reclamen més i més carreteres, en lloc d’apostar pel transport col·lectiu i ferroviari.
S’ha de pidolar treball assalariat a la industria de l’automòbil i auxiliar?
La despesa mundial d’armament és d’uns 1,2 bilions d’euros. A Espanya la despesa per a 2013 es preveu en 28.800 milions, amb una dada important: en material antidisturbis es passa d’una partida de 173.670 euros al 2012 a 3.260.000 euros al 2013 (un regal dedicat als joves “emprenedors”, no de “negocis” sinó de noves maneres de viure i entendre el món i que per això són els que surten al carrer).
S’ha de pidolar treball assalariat a l’industria d’armament?
A Espanya es tanquen unes 400 empreses diàriament des del 2008. Hi ha vora de 200.000 empreses tancades, gairebé la meitat de les quals amb les eines o utensilis per a funcionar.
A Catalunya segons el Centre de Recerca ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de 1998 fins a 2005 es van deixar de conrear 10.000 hà. anuals.
Així podríem seguir… Potser només cal utilitzar el que està tancat, abandonat, i començar a pensar què necessita la societat on ens movem, les necessitats bàsiques i desendollar-nos del sistema de producció per producció.
El nou paradigma, doncs, ha d’anar més enllà del treball assalariat, ha de posar en dubte el treball assalariat en sí mateix. El nou paradigma ha de ser no condemnar als joves a timbrar la targeta a les sis del matí i un altre cop a les dues de migdia durant quaranta anys seguits a un ritme de “producció normal”, quant aquesta normalitat és entesa i acceptada per les centrals sindicals com ho reflecteix el conveni col·lectiu de Nissan: “caminar a una velocitat de cinc kilòmetres per hora en un terreny sense paranys”. És a dir, el nou paradigma no pot condemnar al jovent a caminar quaranta kilòmetres diaris per no anar enlloc i passar la resta del dia per recuperar forces per tornar a caminar els quaranta kilòmetres el dia següent.
El nou paradigma ha d’establir un increment important de la productivitat social, és a dir, un augment de la participació en l’elaboració i la presa de decisions sobre tot allò que afecta a la societat: què produir, com produir, com distribuir… I per això fa falta temps. Temps per analitzar, no tan sols la crueltat del capitalisme, sinó també per analitzar a fons el llibre de Bernard London de l’any 1932 Ending the Depresión Througt Planned Obsolescence, per valorar si la solució a la “crisi” és la de destruir tot el que tenim a l’abast per tal que la maquinària de generació de beneficis continuï caminant. Temps que s’ha de reduir del que s’utilitza per a la producció basada en el treball assalariat.
Recursos n’hi ha, capital inoperant també, tan sols fa falta anar per feina. Aquest és el nou paradigma, senyor Fernández Toxo.
Josep Cónsola. Març 2013
