Recuperar la veritat de la història del 1r de maig per comprendre que estem a les antípodes d’on hauríem d’estar i que com a classe, hem perdut i retrocedit en la lluita, trobant-nos en aquests moments immersos en una pobresa “tercermundista” generalitzada, quan ja hauríem d’estar vivint en una abundància de qualitat de vida en tots els aspectes.
La lluita de la classe obrera per la jornada de 8 hores en el segle XIX va ser una demostració de solidaritat i consciència de classe: reduir la jornada perquè hi hagués treball per a tots i no hi haguessin acomiadaments, mantenint el poder adquisitiu dels salaris i per aprofitar-se de més temps lliure.
En el congrés de la A.F.L el novembre de 1884 a Chicago, es van reconèixer importants errors, sobretot els que van suposar confiar en el poders administratius per aconseguir establir per llei la jornada de 8 hores, pel que es van pronunciar en base a emprendre un procés de lluita d’acció pròpia, directa davant la patronal, deixant de costat als poders públics. En aquest congrés s’aprova una resolució on el seu contingut fixava que a partir de l’ 1 de maig de 1886 s’havia d’aconseguir que ningú treballes més de 8 hores al dia. Per aquesta reivindicació es varen sumar a la lluita altres organitzacions sindicals.
Gràcies a una intensa propaganda, la resolució de Chicago va obrir front en la classe obrera amb un intens desplegament de butlletins que explicaven la reivindicació i convocaven a mítings i manifestacions per tot arreu. Després en el congrés següent, al desembre de 1885, vist l’ambient d’agitació i consciència que s’havia generat entre la classe obrera en general, es ratifica la decisió de Chicago. Quan va arribar el mes d’abril de 1886 ja hi havia vagues per tot arreu, no poques empreses, davant la lluita i el desig dels treballadors (tot i les recomanacions de prudència dels dirigents doncs van esclatar vagues de tot tipus, també violentes) van concedir la jornada de 8 hores acordada amb l’exigència dels treballadors.
La lluita no es deté i de nou, l’American Federation of Lavour al 1888 en un nou congrés fa una crida internacional de cara al 1º de maig de 1890, amb els mateixos objectius, doncs encara la majoria de la humanitat seguia essent explotada amb jornades diàries de treball interminables. A París, juliol de 1889, es va dur a terme un Congrés Socialista Obrer Internacional, amb 21 països participants en el que es va aprovar la convocatòria d’aquesta primera mobilització global. Amb aquesta gran mobilització de 1890, envoltada de vagues preliminars per totes parts del món, es va aconseguir establir la jornada de 8 hores, i en altres casos es van aconseguir reduccions importants respecte de les jornades que estaven imposades, superant en la majoria de sectors les 12,14 o 16 hores de treball diari.
Després de més d’una dècada de deslluïment del 1r de maig, des de 1894 fins 1904, segons l’historiador Maurice Dommangent, en el seu llibre Història del 1r de maig ens il·lustre sobre la preparació del maig de 1906, en el que de nou, els sindicalistes, organitzats en la CGT francesa que havia sorgit al 1895, comencen a qüestionar les celebracions del 1r de maig, definint-les com si fossin processons, havent perdut la seva frescor en els continguts i a la pràctica; ja no anaven acompanyades de vagues, ni de convicció per aconseguir les reivindicacions i encara en la major part dels sectors de treball la jornada de 8 hores no s’havia implantat. “Engels es va unir a l’opinió dels anarquistes quan reconeix que les eleccions, polaritzant i moderant l’acció socialista (el que verifica especialment a França) han eclipsat moltes vegades i per últim han castrat el 1r de maig”. Durant tot aquest temps alguns elements revolucionaris van mantenir una crítica constant. Dommanget dedica bastant espai a citar-los, especialment al activista anarquista Emile Peuguet, conegut com “Pere Peinard” que segons l’historiador era un dels més crítics i millors propagandistes: “He aquí que vuelve el 1º de Mayo./ ¡ Y todo en calma, por Dios! / En una calma cadavérica./ … De aquí en adelante, cuando vuelva el 1º de Mayo los copetudos de la crema ya no se frunciran de miedo; este día digerirán tan apaciblemente como cualquier otro./ Este “andar batallador y frondoso” de 1º de Mayo que podía dar “ elegantes resultados “, los políticos socialoides hicieron todo lo posible para contenerlo. En lugar de engranar el movimiento con la idea de la huelga general que se relacionaba con él, montaron “procesiones”./ Hay que dejarse de estupideces, es un mal sistema esperar que las alondras nos caigan asadas del cielo gubernamental.”
Pere Peinard culpava a “Judas-Burns” a Anglaterra i als guedistes a França com a responsables del 1r de maig castrat. Insistia en que s’havia de tornar als orígens anarquistes, d’acció directe, del 1r de maig de 1886; reivindicava l’exemple que havien donat el camarades de Chicago. Sembla ser que una intensa campanya crítica per aquest i altres va disposar i inspirar a molts delegats que van participar al VII congrés de la CGT que es va reunir a Bourges el setembre del 1904, impregnant-se de la idea i de la pràctica que van portar a terme els treballadors dels EE.UU al 1886 per exigir la reducció de la jornada sense reducció salarial. L’encarregat de presentar al congrés el tema de les 8 hores es centra principalment en la qüestió de mètode i entre altres qüestions diu: És necessari, doncs, que el congrés decideixi organitzar un vast moviment d’agitació per la conquesta de la jornada de 8 hores, perquè aquesta reforma és una de les millors entre les immediatament realitzables. La comissió demana al congrés que en tota França s’organitzin grans manifestacions pel 1r de maig de 1905 i que després s’iniciï pel comité i subcomités de propaganda una activa propaganda d’educació amb l’objectiu de preparar el esperits a fi que en el 1r de maig de 1906 cap obrer consenteixi treballar més de 8 hores per dia, ni a un salari inferior a l’establert per les organitzacions.
La comissió demana al congrés que indiqui clarament que a partir del 1r de maig e 1906 el moviment haurà de dirigir-se de manera exclusiva contra els patrons refractaris a la jornada de 8 hores.
“Precisament, Peinard que va intervenir en últim lloc, va rematar la resolució profunditzant en tot això i introduint una esmena en base a la necessitat d’organitzar una agitació intensa i creixent per a que els treballadors assumissin en consciència individual i col·lectiva que a partir d’aquell dia ningú treballaria més de 8 hores, en la que incloïa el nomenament d’una comissió de finances que garantís les despeses de propaganda. Els socialistes francesos conscients del canvi i actitud de lluita obrera que s’havia emprés, opten per plegar-se i donar suport al sindicats”.
Segueix explicant l’historiador, que quan es va arribar al primer tram, 1r de maig de 1905, després de set mesos de grans esforços, s’havia creat ja una veritable psicosis de les 8 hores. Des de aquí fins el 1r de maig fixat al 1906, l’agitació dels activistes es va convertir en un tifó de consciència obrera i de pànic de la burgesia.
En la meva opinió, el succeït en base a aquest 1r de maig de 1906 a França, és una de les experiències més riques de la lluita de classes que jo he llegit o sentit. És per això que recomano la seva lectura en el citat llibre; el seu contingut va de la pàgina 179 a la 201 (Editorial Laia 1976).
Les raons que van assumir els treballadors i les treballadores de llavors eren contundents: “els empresaris venen introduint noves màquines que produeixen més amb menys esforç i això no té perquè beneficiar-los només a ells. Aquestes han de servir perquè tots sortim guanyant, reduint el temps de treball i sense que ni un sol treballador o treballadora sigui acomiadat…”
En la meva opinió, en aquest raonament es troba una de les claus més important de la lluita de classes: deixar de raonar aquesta lògica aplastant va ser un error, no corregit i per tant oblidat en l’apartat teòric i pràctic, essent engreixat fins a tal punt que ja ni tan sols som capaços de veure-ho perquè hem estat sotmesos dintre del mateix. Aquesta veritat plena de teranyines que la classe obrera va deixar al traster del seu cervell, ha estat l’oxigen que ha mantingut viu fins avui al sistema capitalista. I com a resultat d’aquest error oblidat i per tant no corregit, no només el sistema capitalista encara s’aguanta sinó que paradoxalment té la imperiosa necessitat d’usurpar i fer ús també de la nostra oblidada reivindicació ajustant-la al seus interessos: la precarietat laboral, els minijobs… Entrant a la barbàrie.
Certament sempre hi ha hagut algun que altre pensador, teòric, que després del segle XIX han assenyalat la importància d’aquesta lògica de repartiment de treball i la riquesa; Herber Marcus i altres als que he citat moltes vegades, com és el cas d’André Gorz; si els treballadors prenguessin consciència de que ja no hi ha cap problema de producció sinó només de distribució, el capitalisme sucumbiria al moment.
Desgraciadament el nostre despistament és de tal magnitud que està en consonància amb la derrota pràctica i ideològica que ens estan afligint. Ja sabem que fan ús de mitjans de comunicació molt més efectius que els que tenim nosaltres i en base a les diferències que existien al passat. Però aquestes raons oblidades per la nostra part, també són avui molt més poderoses; en canvi ens les deixem prendre de les mans i les apliquen ajustant-les a les seves necessitats. Així mateix, l’augment de l’edat de jubilació és una altra de les parts més importants que ideològicament ens han guanyat. Que imposin raonaments tan peregrins com els que les persones vivim més temps quant al mateix temps teoritzen amb la necessitat de crear llocs de treball per la joventut i de reduir els índexs d’atur en general. Amb aquests disbarats sense sentit, que no siguem capaços de contrarestar-los i portar-los a la derrota, hauria de ser perquè molta gent ens ho féssim mirar més detingudament. I és que resulta que tota aquesta teoria brossa que utilitza el capitalisme, avui té arraconada a aquesta altra teoria plena de raó i d’humanitat: la revolució científica-tècnica ens pot fer millors, més solidaris, més lliures i més cultes, tindrem més temps lliure conquistat perquè les maquines espirituals ho poden fer ja quasi tot per nosaltres i elaboraran productes, no com els d’ara, sinó com altres que podran durar vàries generacions. Les coses es faran el millor possible per al bé de tota la humanitat i per conseqüència de l’ecosistema.
Per suposat, també és necessari que es denunciï tot altre tipus d’injustícies i que seguim fotografiant el capitalisme dia a dia en totes les seves cruels facetes: la corrupció, el robament al poble, les evasions de diners a l’estranger, la violació de les pròpies lleis, la manipulació de les masses…Però sobretot, insisteixo, hauríem d’explicar (procurant fer veure a totes aquelles persones que no intervenen), que hem aconseguit una enorme abundància per la qual hauríem d’estar vivint no sols sense els problemes que avui ens esclafen, sinó en una vida plena i de gran satisfacció. Precisament com a conseqüència d’aquest cruel contrasentit, una minoria de famílies al món e veuen obligades a enganyar-nos a enfrontar-nos entre la majoria, sotmetent-nos a malviure permanentment per poder essent els amos de tot.
J. ESTRADA CRUZ
