Article d’Oriol Martí sobre el llibre, publicat a la revista “Intercanvis en Psicoanàlisis”, i esquema de la intervenció del propi Oriol a la presentació del llibre el passat 20 de juny.
Presentació del llibre: Trauma i transmissió. Efectes de la guerra del 36, la postguerra, la dictadura i la transició en la subjectivitat dels ciutadans.
El llibre que presentem als lectors de la Revista Intercanvis en Psicoanàlisi es el primer treball que es realitza sobre un tema congelat en la ment de tots els ciutadans de l’Estat Espanyol i d’Europa en general i de Catalunya en particular: els efectes d’un cop d’estat, una guerra civil i una repressió despietada realitzada durant l’equivalent a més de dues generacions. Aquesta repressió, fou esborrada mitjançant aquest procediment polític que es va activar al llarg dels anys setanta consistent en això que rep el nom de la transición pacifica hacía la democracia que nos dotamos los españoles mediante la reconciliación nacional de los dos bandos en lucha…
Als espanyols els hi resulta del tot familiar des de l’inici dels anys vuitanta haver vist asseguts en tribunals d’honor, consells de guerra o en judicis caracteritzats per una extrema duresa als militars de les dictadures argentina, uruguaya, xilena i han vist repetides vegades per la televisió pel·lícules tan magnifiques com brillants amb títols relatius al Judici de Nuremberg, l’ensorrament d’Hitler, o les celebres fotografies de Mussolini, Clareta Petacci, i d’altres dirigents del feixisme italià penjats cap per a baix en els dies finals de la II Guerra Mundial al nord d’Italia. Són imatges gairebé quotidianes i familiars.
Contrasta amb la ominosa transición democratica que nos dimos los españoles… Aquesta Transición ens ha impedit veure asseguts en consells de guerra els generals franquistes que van ser partíceps de tot un llegat de desaparicions, tortures, assassinats i consells de guerra, etc. que sense cap mirament varen crear un clima de pànic generalitzat. Calía desterrar com fos l’època de la República Espanyola, l’única en cinc segles que havia inclinat una mica la balança de l’historia a favor de les classes populars. Perquè les oligarquies seguissin manant 500 anys més es feia de tot punt imprescindible gravar amb la psicocirurgia de la violència política que no hubo régimen político peor que la nefasta Republica Española .
No, els habitants de la pell de brau no hem tingut el goig de veure la pràctica de la justícia que es el fonament mínim de qualsevol possibilitat real de reconciliació. Qualsevol que es passegi per molts pobles i places de l’Espanya actual hi veurà que el clam d’Espriu, -ara que commemorem el seu centenari- es impossible: les places i carrers segueixen plenes de monuments, plaques, noms, i fites de conspicus dirigents de la dictadura feixista de Franco.
Aquest treball compilat per Anna Miñarro psicòloga i psicoanalista catalana i Teresa Morandi psicologa i psicoanalista argentina d’origen i catalana per vocació i adopció ens posa juntament amb els demés autors que hi participen: Ricard Vinyes, Margalida Capellà, Cecilia Lewintal, Wilma Schwarz, Joan Pijoan, Cinta Arasa, Maria Barbal i Isabel Nuñez en el camí de poder començar a pensar des d’una perspectiva autòctona en les conseqüències dels trasbalsos polítics que marquen amb ferro roent el segle XX a casa nostra.
Habitualment és diu: aquest llibre ens posa la mel a la boca… aquí hem de dir que ens hi posa un vas de fel perquè l’anem bevent a glops petits i anem coneixent els efectes de quelcom que pràcticament només s’ha estudiat en el cas dels descendents de l’extermini nazi i en molta menor mesura dels descendents de les víctimes de les dictadures de Con Sud: el problema de la transmissió transgeneracional, que s’acompanya indefectiblement amb el silenci que opera com a símptoma social i que confronta a elements tan essencials per l’equilibri psíquic de les persones com són les històries familiars, la memòria, el significat que té la relació de la memòria amb la veritat, i el llefiscós problema de l’oblit.
El vas de fel ple fins a dalt ens va portant de la presentació de Miñarro i Morandi a l’article de Vinyes sobre La pacificació de la memòria pública entesa com una política. Observem la contradicció que aquest autor planteja: l’activitat de la pacificació s’explicita en la pràctica com una activitat directament violenta: cal només seguir llegint per veure l’expressió radical d’aquesta violència pacificadora expressada en la contribució sobre El problema dels desapareguts que planteja des del punt de vista jurídic i polític Margalida Capellà.
Segueixen a continuació dos treballs de Teresa Morandi sobre violència, trauma i dol el primer i sobre la Transmissió psíquica del trauma als subjectes i entre generacions… tot deixa emprenta en el psiquisme i tard o d’hora torna a sortir. Segons la meva opinió el més important dels dos treballs d’aquesta autora es que ens obliga a repensar de manera essencial un mot tan maltractat i mal utilitzat com el de violència. Tot el que es desprèn en les seves contribucions parteix de l’anàlisi d’això tan incòmode però tan absolutament real en tots els àmbits de la vida quotidiana que és la presència permanent de diferents violències, que s’entramen i articulen en les ments de les persones que les practiquen i les persones que les pateixen.
A continuació un treball específic sobre dones, repressió i invisibilitat realitzat per Anna Miñarro. El títol ho diu tot. Ser dona de classe baixa i nació oprimida com ens va ensenyar a dir Maria Mercè Marçal una de les nostres poetes nacionals, era un perill que calia liquidar no per la via de l’estricta repressió política sinó també per la directa via de la denigració sexista, la invisibilitat de sexe-gènere i la repressió individualitzada orientada a retornar a qualsevol dona a la única condició que un règim militar- teocràtic pot considerar: la mujer, pata quebrada y en casa.
Cecilia Lewintal ens parla del símptoma principal per bé que no l’únic: el silenci. Per això titula el seu treball Un silenci a veus. Perquè darrere dels silencis provocats per l’exterminisme feixista, el silenci parla, però no per la via de la música callada de Sant Joan de la Creu, sinó per la via de tot allò que ni pot ser pensat ni dit perquè pot desencadenar quelcom inexpressable i irrepresentable que connecta directament amb la vivència de la mort més terrorífica.
A continuació, Maria Wilma Schwarz ens situa els problemes relatius a com les coses són explicades en el seu treball Testimoni, història i memòria. Transmissió a títol individual, transmissió a títol col·lectiu, registre que, com la partitura d’un pianista s’instal·la en el paper pautat de la memòria, aquesta partitura tan oberta com ho poden ser qualsevol de les obres per teclat de Beethoven o Bach a l’hora de ser interpretades .
En el treball següent, Joan Pijoan, ens parla sobre La reconstrucció dels llaços desfets on s’estudia tot el problema del trencament dels vincles conscients i inconscients sobre el que es sustenten les relacions humanes tan les objectives com les familiars i interpersonals i l’extrema dificultat de la seva reconstrucció quan els fenòmens polítics i socials que venim citant els trenquen deixant en tots els seus particeps cicatrius que, en contra del que es diu habitualment de que el temps tot ho cura, res es curat pel pas del temps. La reconstrucció dels llaços desfets resulta en la pràctica una feina si no impossible directament prometeica.
Quan passen els fets que són la causa dramàtica i llunyana del llibre que ara presentem, la gent fuig, s’exilia, i això porta directament ha haver de reconèixer la seva identitat. La presencia de l’altre distint en un marc social i simbòlic diferent, és a dir, l’exili ens mena directament al planteig de les preguntes essencials que els essers humans ens fem. Són les preguntes que Lohengrin va prohibir que Elsa li formules: Com et dius? De quina nació ets? Que fas? … Es el que Anna Miñarro planteja en les planes que escriu sobre Identitat, exili i salut mental. Ja sabem que quan aquestes preguntes no es poden formular res acaba bé, com passa al Lohengrin de Wagner.
El llibre presenta també unes notes sobre el testimoni escrit a Catalunya del 1936-1939 realitzat per Cinta Arasa: un altre cop les veus que parlen d’un període silenciat: i violentament reprimit, esdevingut inexistent. Catalunya aixafa la revolta feixista, ocupa les fàbriques i les terres, i es converteix en l’autèntic suport de la República Espanyola. I no solament suport logístic sinó també simbòlic i humà. Els catalans varen pagar un preu alt en vides humanes tan en els bombardejos a les seves ciutats, com posteriorment a la Batalla de l’Ebre, per només posar dos exemples. Aquest període ha estat directament negligit del cap de la gent durant massa dècades.
Maria Barbal, ens parla com escriptora sobre com la literatura connecta en els personatges de ficció, la relació entre Literatura: la memòria particular i la reflexió general. Ens parla de com l’escriptor a través de la seva activitat literària pot construir personatges que siguin la condensació de trets de caràcter i portadors de categories socials que són l’encarnació en una vida concreta i ficticia del drama de la història. Isabel Nuñez ens parla també de l’escriure i de la memòria i l’oblit en les seves implicades reflexions sobre Escriptura, memòria i oblit.
Finalment, Anna Miñarro i Teresa Morandi clouen el text en el treball Fer memòria: el que encara queda per fer. És a dir, tot.
El text s’acompanya de poemes dels millors poetes catalans contemporanis que quan siguin llegits en català en la versió llengua castellana serviran -esperem- per tendir els ponts que amb tanta insistència Salvador Espriu reclamava contínuament. Un encert de les persones que han escrit aquest treball.
Un cop acabat el text, les bibliografies que els autors posen ens mostra fins quin punt hem desconegut la veritat del vell adagi popular: tot torna. Sí, el retorn de l’allò reprimit, de la pulsió per saber, de la lluita per la veritat.
Ara que commemorem els 200 anys del naixement de Wagner que hem citat anteriorment, en una de les seves obres més pregones, l’Anell del Nibelung ens mostra que tot acaba tornant als seus orígens, tot torna al lloc d’on va sortir. Un text per meditar per tal de que, ens ajudi a passar del parlar manifest del silenci a la interpretació del parlar latent, amagat de la realitat històrica, de la restauració de la memòria del dolor i de la superació no fundada en la repressió sinó constituïda sobre la restauració vital i psíquica de tots els seus protagonistes al llarg de molt de temps.
Oriol Martí
ESQUEMA DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE TRAUMA I TRANSMISSIÓ
Efectes de la guerra del 36, la postguerra, la dictadura i la transició en la subjectivitat dels ciutadans.
-1) Acotació sobre el caràcter particular d’aquesta presentació: no es estrictament un acte públic on un nou llibre es ofert a la societat, sinó que aquesta presentació té un caràcter eminentment polític i en conseqüència reivindicatiu: de la lluita per la memòria i contra el silenci.
Per què dic això? Perquè tot i ser un llibre on s’estudia una problemàtica vinculada a la salut mental dels ciutadans d’aquest país, és la primera investigació àmplia que es realitza sobre les dramàtiques conseqüències del període que el títol anomena, sobre com la condició de la subjectivitat ha viscut/ patit les dramàtiques conseqüències d’uns fets que abracen diferents generacions. No és doncs un acte acadèmic en el sentit estricte del mot, sinó que és polític.
-2) També aquest llibre ens confronta a un problema sempre complicat que és la relació que la psicoanàlisi (i en conseqüència els que la practiquen, els psicoanalistes) té amb la societat i els problemes i conflictes que en ella es produeixen.
-3) El llibre ens parla de com psicoanalistes surten de la seva consulta i van a escoltar què es allò que la gent explica sobre la república, el cop d’estat feixista del 36, la victòria franquista i les conseqüències de la repressió extrema durant gairebé mig segle, i amb allò que han escoltat tornen a la consulta i ho reelaboren sota la perspectiva de la teoria psicoanalítica.
Què reelaboren? Allò que fa referència al trauma psíquic i tot allò que gira entorn de la seva transmissió 1) intergeneracional que com es diu en el text es la que es dona com a relació directa i horitzontal, de la manera que el patrimoni psíquic familiar és rebut i es memoritza, s’historitza, s’elabora, podent transformar i es passa a una nova generació i 2) la transmissió transgeneracional que es la que es produeix entre generacions precedents i successives en el temps en línia vertical. El psíquic familiar: secrets, no-dits, coses silenciades,… són transmesos “en brut” sense haver estar transformats, simbolitzats.
-4) Aquest llibre agafa un fil que es va trencar fa moltes dècades endarrere i que hem de mirar de recosir, ara que acabada, per bé que no enterrada la raó postmoderna, obliga a recuperar la funció social del que practica la psicoanàlisi com ofici i la seva posició en tan que ésser social que pertany a una classe, i que de forma independent de la seva voluntat es portador en el seu cap d’un model de civilització i de ciutadà, com deia Gramsci.
S’ha acusat i sovint amb raó de que els practicants d’aquest ofici vivien aïllats de la societat a la que pertanyien i que molt sovint només servien els interessos de les classes dominants. Aquests arguments repetits mil vegades obliden que si ara estiguéssim a la primera meitat dels anys 30 del segle passat, l’argument seria l’invers: l’activa participació dels psicoanalistes a les lluites socials, amb una positiva implicació moral i personal.
Aquesta constel·lació amplíssima de psicoanalistes, podria estar presidida per posar un exemple proper per l’egrègia figura de Marie Langer, brigadista internacional que va arribar a Barcelona com aquells dels que parla Peter Weiss a l’Estètica a la Resistència i aprenia català pensant-se que aprenia castellà.
Més tard, ens toca recordar com Eduardo Galeano, parafrasejant el cèlebre poema de Berthold Brecht assenyalava com els militars del Cono Sur, després de detenir, torturar i liquidar militants sindicals, polítics i membres d’organitzacions armades, es varen dedicar a la percaça del psicoanalista.
-5) El llibre dedica molt espai a la repressió i a les violències exercides contra les dones. Es fa imprescindible reflexionar sobre aquest fet terrible de veritat: ser dona, de classe baixa, i nació oprimida, diana particular de totes les formes de repressió que es donen sobre la sexualitat, la reproducció, els fills, …
-6) Aquest llibre participa d’una virtut que el col·loca en la recerca d’avantguarda: pensat i fet per psicoanalistes, crida a participar en un pla d’igualtat i col·laboració científica a juristes, historiadors, politòlegs, escriptors, professions que surten de l’àmbit dels que practiquen les ciències de la salut en general i de la salut mental en particular.
Aquest treball interdisciplinari produeix una obra commovedora on el resultat final va molt més enllà de la suma de les parts. Més si tenim en compte la qualitat professional que aquestes persones ja havien demostrat en treballs anteriors sobre aquest període negligit, i suposadament enterrat de la nostra història.
-7) Aquest any commemorem el centenari del naixement de Joaquim Amat Piniella, qui juntament amb Levi i Semprun entre molts d’altres va escriure una de les obres essencials per tal d’entendre l’univers concentracionari dels camps d’extermini nazi: K.L.Reich
Crida l’atenció: els catalans coneixem millor aquest acte de barbàrie que no pas com ara ja alguns historiadors s’atreveixen a definir la Guerra Civil Espanyola i les terribles conseqüències generades a les classes populars de la pell de brau per la dictadura feixista del franquisme: Un holocaust.
El llibre que avui presentem, es el primer pas en avançar en la direcció correcta: a partir de la massa crítica del coneixement històric i de la narració literària, a partir de la reflexió jurídica i el testimoni del silenci que parla no dient, l’estudi de les persones portadores d’una subjectivitat concreta permet indagar sobre què és allò que portem a dins el cap sense saber-ho.
Acabo, encara que sigui amb molt de retard històric, i quan encara en molts pobles i ciutats de la pell de brau tot sembla congelat fa cinquanta anys endarrere, aquest llibre obre un camí que esperem que tingui continuïtat. No estaria de més recordar aquella correspondència entre una aristòcrata il·lustrada i Diderot quan comentaven que la distància no hi fa res sinó que el primer pas es el que realment costa.
Esperem doncs que ara que aquest llibre ha esdevingut un primer pas modèlic per la seva interdisciplinarietat i per com els psicoanalistes ens sotmetem a l’escrutini dels altres sigui continuat per una altra constel·lació de nous treballs que ens permetin anar omplint aquest autèntic forat negre de la nostra història contemporània
Oriol Martí Casas
Barcelona, 20 de juny de 2013
