Els treballadors i les treballadores de Panrico estan lliurant una batalla desigual enfront el gegant de fons d’inversió nord-americà Oaktree, que com altres existents al nostre país, estan a la guait de tot allò que fa olor de diners encara que es parli de pèrdues comptables, concurs de creditors, fallida, etc. Tanmateix aquests fons d’inversió són els que estan acaparant els pisos robats a la gent pagant per ells, d’acord amb els bancs, un 18 o un 20 per cent del preu de taxació, rebaixes que d’oferir-se als titulars dels habitatges no hi hauria motiu pels desnonaments.
Oaktree compta amb oficines pròpies a Frankfurt, Londres i París. A Europa estan situats el 15% dels seus inversors institucionals. A més, té presència a Amsterdam i Luxemburg. En l’anomenat capital de risc, la seva estratègia és semblant a la d’altres fons americans com Sun Capital Partners que es va quedar amb la fàbrica de joguines alacantina Famosa després d’una quita del 75% als creditors i l’acomiadament d’un 10% de la plantilla.
Oaktree va intervenir també a Campofrio comprant un 24% de les accions i revenent-les després a la companyia mexicana Sigma.
Aquest tipus de fons-voltors operen comprant empreses amb problemes de tresoreria, negociant quites del 70 o 80% amb els creditors, quites que afecten majorment als petits, ja que la banca creditora te altres mecanismes per recuperar els valors teòricament perduts; exigint importants reduccions de personal i de salaris i venent actius. L’objectiu no es mantenir unes produccions amb perspectiva de futur sinó recuperar les inversions inicials, normalment petites, i revendre les empreses tan bon punt veuen que es pot treure un benefici.
Per aquestes operacions a Espanya, Oaktree va nomenar Carlos Gila com a representant, després de la sortida d’aquest del Consell d’administració de La Seda de Barcelona.
Carlos Gila, dirigeix Gila & Co, dedicada a la “reestructuració” de companyies, que porta el seu nom. Compatibilitza el càrrec amb el de membre fundador i president a Espanya de la Turnaround Management Association, una associació que defensa el paper de professionals com ell, coneguts en la terminologia anglosaxona com “chief reestructuring officer”, és a dir, voltors, en català.
Carlos Gila va intervenir en el procés de privatització de Coosur (Alycesa) en el primer govern del PP. Tanmateix va fer-se famós al comprar Sintel per 2 euros al mafiós cubanoamericà Mas Canosa. Aquest havia comprat Sintel a Telefònica en una de les operacions més fosques del procés de privatització de les empreses estatals espanyoles. L’operació no va resultar rendible per Telefònica, que abans de tancar la venda s’havia gastat més de 3.000 milions de pessetes en el sanejament de Sintel. Per si no fos poc, l’anterior equip gestor de Telefònica es va comprometre amb Mas Canosa a adquirir a Sintel equips per valor de 75.000 milions de pessetes en el període 1996-1998. No satisfets, els nous propietaris de l’empresa van promoure un expedient de regulació que afectava 1.411 treballadors i treballadores, el 62% de la plantilla.
Carlos Gila va ser la persona encarregada del tancament definitiu de Sintel, malgrat la dura resistència oposada per les treballadores. Informacions aparegudes en mitjans de comunicació econòmics es refereixen a Gila com una persona que “S’ha dedicat tota la vida a tancar empreses, fins i tot la seva”, detallen fonts empresarials.
Posteriorment va recalar a La Seda de Barcelona, de la mà del seu amic José Luis Morlanes, president del Consell d’Administració. Morlanes havia estat el secretari general de la UGT del Baix Llobregat fins a 1998. Segons l’informe oficial de la Seda referent a les remuneracions dels membres del consell d’administració de l’any 2010, Carlos Gila va percebre 1.868.000 € i Morlanes 1.607.000€, això tenint en compte que l’empresa havia de reduir despeses, posar en marxa un ERO i limitar els salaris. En conèixer-se per una auditoria que Inverland Dulce, societat de la qual era titular, representava interessos de la família portuguesa Matosgil, amb deutes pendents amb La Seda, va forçar a Gila –que havia estat nomenat en realitat per un altre accionista, present en Inverland, Ibersuizas–, a dimitir com a membre del consell d’administració.
Segurament l’acceptació immediata de la UGT de les propostes de l’actual direcció de Panrico, té alguna cosa a veure amb les estretes relacions de l’ex dirigent sindical José Luis Morlanes i Carlos Gila i dels molts favors que es deuen mútuament.
La lluita de classes, el seu desenvolupament, les possibles implicacions, els escenaris més probables, la fermesa o feblesa, la unitat dels treballadors o la seva divisió,… és àmpliament analitzada pels representants dels fons voltor. En el cas de Panrico s’ha utilitzat, per un cantó a la UGT com a mascaró de proa quant a l’acceptació dels més de 400 acomiadaments, la reducció salarial i la quita en els salaris endarrerits; per altre cantó un referèndum en el qual s’han fet promeses diferents a les treballadores de les diferents factories amb l’advertiment a cada una d’elles que es “salvarien” si acceptaven els dictats d’Oaktree, introduint un element egoista i anti solidari en el conjunt del personal de Panrico a les diferents factories d’Espanya; i finalment, quant les treballadores de la planta de Santa Perpètua han gosat enfrontar-se als voltors, el Govern de la Generalitat amb plena sintonia amb els objectius de l’actual direcció de Panrico, no ha dubtat ni un moment en enviar els antiavalots per reprimir els rebels obrers.
Aquest episodi de la lluita de classes, amb 75 dies de vaga indefinida, dissortadament no ha estat al bell mig del debat polític ni dels mitjans de comunicació, més preocupats per anar a remolc de les propostes teòricament sobiranistes de la burgesia catalana que no d’estar al costat de les 400 persones que a Panrico lliuren una batalla desigual.
La Universitat Comunista dels Països Catalans, en la seva vocació de ser un instrument al servei dels i les treballadores en la seva lluita de classes no pot deixar de fer una denúncia ferma del capital, en aquest cas del fons voltor Oaktree; de la passivitat i/o permissivitat de les cúpules de les grans centrals sindicals i del paper repressor del Govern de la Generalitat. Tanmateix mostrar la nostra decidida aposta solidària moral i material amb les treballadores de Panrico en aquesta lluita i animar les organitzacions polítiques, que es defineixen de l’esquerra independentista, per una aposta clara i decidida en defensa d’aquests treballadors i de les seves demandes, sense descartar la proposta d’expropiació i nacionalització de l’empresa per garantir la seva continuïtat.
Grup Promotor de la Universitat Comunista dels Països Catalans
Països Catalans, 25 de Desembre de 2013
