Per Manel Ros. Publicat a Directa el 19 de maig de 2014.
Qui no ha fet servir algun cop la paraula “quillo” tant de forma despectiva com per referir-se a una persona en concret per definir el seu aspecte, procedència o manera de parlar? Owen Jones, escriptor i periodista anglès, es va fer conegut precisament arran del seu llibre Chavs: la demonización de la clase obrera (Capitán Swing, 2012), on analitza el concepte de “chavs” –la paraula anglosaxona per “quillo”. Jones, que està preparant un nou llibre que es publicarà al setembre a Anglaterra sobre la classe dirigent britànica, ha visitat avui Barcelona per participar en una conferència organitzada pel CCCB sota el títol “Qui té el poder avui?”. La DIRECTA ha parlat amb ell de les raons per les quals va triar aquest tema per al seu primer llibre i de per què ha tingut aquesta bona acollida.
Quin creus que ha estat l’èxit del llibre?
La raó per la qual vaig escriure el llibre era que tenia la sensació que el concepte de classe s’havia deixat de banda. A la Gran Bretanya està molt estès el mite que tots som classe mitjana i el concepte de classe ja no interessa a la classe dirigent perquè amaga la manera com es reparteix la riquesa en la societat britànica. Si intentes parlar de classe, et diuen que ets un dinosaure i que tornis als anys seixanta. L’esquerra s’ha fixat molt en la raça, el gènere i la sexualitat i a causa de les derrotes dels anys vuitanta ja no es parla tant del concepte de classe. Amb el llibre intento que es torni a obrir un debat sobre el concepte de classe. L’èxit segurament ha estat perquè ha sortit just quan un govern molt conservador és en el poder. En els últims cinc anys, les 1.000 persones més riques de la Gran Bretanya han multiplicat per dos la seva riquesa. De fet, el llibre era un ganxo per tornar a parlar de classe, però volia fer un llibre que no solament llegís l’esquerra, sinó que també el llegís gent que no estigués implicada políticament. Utilitzar el terme “chavs” era una manera de fer-ho perquè és una paraula popular. Volia escriure’l d’una manera que no fos acadèmica i que pogués arribar a una audiència molt més àmplia.
I per què ho vas fer a través dels “chavs”?
De fet, el terme “chav” no el faria servir per descriure ningú. Tampoc no el faria servir per parlar d’una part de la societat. La raó per utilitzar el terme era la idea de combatre el mite molt estès que tothom és classe mitjana i que tot el que sigui fora d’això forma part d’aquesta mena de gent que viu en barris desestructurats i que habitualment s’associa amb coses negatives. El problema era que el terme classe treballadora s’associa cada cop més amb coses negatives i classe mitjana sembla que és un terme més positiu. “Chav” és un terme pejoratiu, però sí que és una mostra d’una societat que accepta el mite que tothom és classe mitjana menys la gent que s’associa amb el terme. Alhora, és un concepte que encaixa amb aquesta idea de dretes de la “subclasse”, on se suposa que és un grup de gent que la defineix el seu comportament. A la Gran Bretanya se la veu com un grup de gent que sempre és la mateixa i que viu de les ajudes de l’Estat, són gandules, etc. I això és un mite, perquè la realitat és que no hi ha tanta gent que sempre estigui aturada, sinó que troben feina, la perden, la tornen a trobar, etc.
Quina possibilitat hi ha que aquestes persones amb feines més precàries i inestables s’organitzin? Quin paper hi estan tenint els sindicats?
És cert que cada vegada hi ha més gent treballant en feines precàries i que la classe treballadora no és homogènia; es divideix entre treballadors qualificats i no qualificats, entre els que treballen a la ciutat i al camp, entre els que són propietaris de la casa on viuen i els que viuen de lloguer, etc. Però el que vull mostrar és que la classe treballadora encara constitueix la gran majoria de la societat i que és un mite dir que tots som classe mitjana. El problema amb els sindicats a la Gran Bretanya és que la meitat dels treballadors públics estan sindicats, però en el sector privat tan sols són el 14%; i la majoria d’ells són exempleats públics que han vist com es privatitzava la seva empresa.
De fet, el segon sector on treballa més gent són les tendes i els supermercats i ara hi ha tanta gent treballant en el sector del telemàrqueting com abans n’hi havia treballant a les mines –gairebé un milió de persones hi treballen– i tota aquesta gent no està sindicada. El nivell de sindicació en aquests llocs és de menys del 10% i no creix. Això és un greu problema, sobretot si tenim en compte que hi ha 1,4 milions de persones que tenen contracte de zero hores –et fan treballar les hores que convé a l’empresa. La situació no és tan dolenta com aquí, però hi ha un milió de joves sense feina que tampoc no estan organitzats i llavors passen coses com les revoltes del 2011. La ràbia de la gent, la frustració, no està organitzada, no té cap mena de lideratge polític.
Els sindicats necessiten organitzar-se no solament a través dels centres de treball, sinó dins els barris i les comunitats. És complicat fer-ho, però és el que s’ha de fer perquè la gent canvia molt de feina. Els lligams de solidaritat que neixen de treballar amb algú en el mateix lloc tota la teva vida –com feia el teu pare– cada cop es donen menys; per tant, els sindicats han de canviar. De fet, ja ho van fer a la dècada del 1880 quan només estaven sindicats els treballadors qualificats i van sorgir noves formes de sindicació que van organitzar els treballadors no qualificats. Avui necessitem la mateixa revolució dins els sindicats per organitzar la gent amb sous més baixos, condicions més precàries i llargs períodes d’atur. Tota aquesta gent no està organitzada i són una mostra del fracàs dels sindicats actuals.
Aquesta classe treballadora precària de la qual parles, és l’objectiu principal de partits d’ultradreta i feixistes com l’UKIP o el BNP?
El BNP va obtenir un milió de vots en les eleccions europees del 2009 i van ser escollits en molts llocs. Però poc després, en les eleccions següents, van perdre una gran part del seu suport. Va ser una gran victòria contra el feixisme i va fer que el BNP entrés en una forta crisi. El problema ara és que ha aparegut l’UKIP, que sí que té cert suport entre la classe treballadora. Vaig escriure fa poc una carta oberta als votants de l’UKIP. Entre altres coses, hi deia que, segons les enquestes, molts dels que volen votar l’UKIP volen la renacionalització dels sectors clau de l’economia, que els rics paguin més impostos, que es controlin els preus dels lloguers, que hi hagi més habitatges de lloguer social, etc. Però el lideratge de l’UKIP és totalment neoliberal: volen suprimir els impostos, reduir les prestacions d’atur, fer fora un milió de treballadors públics, eliminar molts dels drets dels treballadors, etc. Se suposa que un dels temes principals de l’UKIP és sortir de la UE; però, si mires les enquestes entre la gent que li dóna suport, aquesta demanda no es troba entre les tres principals. Però sí que hi és la immigració, i crec que això és ràbia desviada. És un fracàs de l’esquerra britànica que no ha sabut tenir un discurs populista que apunti cap als objectius correctes. Això ha permès a l’UKIP omplir aquest buit.
