Amigues i amics:
acabava la carta anterior, comentant l’aparició d’un nou front d’atac a les formes normals i habituals de comportament i convivència de la societat catalana.
Ho evidencia uns treballs de la Faes –Falange Española pels de confiança–, més alguns articles de José Antonio Zarzalejos, que expressen la concepció etnicista, el caràcter racial que hi ha en el fons de l’espanyolitat. El seu caràcter d’estar més basada en l’ius sanguinis, o dret de sang –recordem que durant segles va existir i actuar a Castella i els seus territoris aquella barbaritat de caràcter racista dita limpieza de sangre–,en les concepcions d’ètnia pròpies dels pobles germànics i eslaus, que no en els d’ius solis, o dret de sòl, propi de les concepcions basades en el dret romà.
I per só sembla exagerat els que estic dient, val la pena comentar uns treballs i unes opinions que van tot just en la direcció de “detectar”, pels seus cognoms, quants dels ciutadans de Catalunya no són pas ben bé catalans, sinó que inalterablement espanyols. I això ho diuen i teoritzen ells. Els qui acusen el moviment independista català de ser etnicista, identititari, etcètera, etcètera.
La qüestió dels cognoms
La Faes va organitzar a inicies de març un seminari sobre el tema Catalunya-Espanya, i Félix Ovejero, professor de la Universitat de Barcelona i un dels promotors de Ciudadanos, hi va participar presentant, de manera seriosament molt científica, un treball que venia a demostrar una obvietat. Que els cognoms més freqüents a Catalunya: “no difieren de manera apreciable de los más frecuentes en el resto de España”.
Partint d’aquesta obvietat estadística, Miguel Àngel Quintanilla Navarro, militant del PP i director del Área de Publicaciones de la Faes, fa en un breu treball, titulat Quién vive en Cataluña, –us heu adonat de la subtilesa del títol que respon a aquell: és català tot aquell… de Rafael Campalans– en el que recollint el treball d’Ovejero, diu: “Se trata de una afirmación quizás contraintuitiva dado el ruido de fondo identitario y secesionista que enrarece nuestra vida política. Precisamente por eso tuvo sentido hacerla”. I a continuació presenta dades de l’Instituto Nacional de Estadística per les quals a Catalunya els cognoms Garcia, González i Martínez, etcètera, guanyen per golejada.
Són dos treballs patrocinats per la Faes, als que cal afegir un article i altres opinions de José Antonio Zarzalejos, col·laborador habitual de La Vanguardia –des d’on predica i teoritza sobre les seves concepcions d’espanyolitat– que malgrat ells permeten fer la radiografia d’una qüestió força amagada: la rel, la base d’etnicitat, amagadament racista, del nacionalisme espanyol. Que, paradoxalment, per no dir fariseament, cal insistir, ells atrobueixen al nacionalisme català.
I és que aquests treballs, aparentment neutres o abstractes, els podem trobar, emmarcats en les tesis, ja més obertament polítiques, d’opinió, de José Antonio Zarzalejos. Gran especialista en el tema de la possible secessió de Catalunya i de les seves greus conseqüències, i que en un article a La Vanguardia cridava l’atenció sobre: “El grave riesgo del secesionismo en Catalunya consiste en la quiebra de ese intangible social de cohesión que es la síntesis de identidades. La independencia situaría ante un dilema cruel a esos cientos de miles de Fernández catalanes que aman a España y a Catalunya”. Veritablement aterridor.
Hi ha altre article seu, però, Charnegos y maquetos, ¿españoles que no quieren serlo?, publicat a El confidencial, força més clarificador del seu pensament. Tracta sobre el cas de desnacionalització dels milers de Fernández catalans que, pel que sembla, no estan gens ni mica preocupats per una possible independència. Alguns ben al contrari, fins i tot són partidaris. És un article, més que clarificador, que comença dient: “Los nacionalismos catalán y vasco han sido hiperlegitimados y abultadamente votados por efecto de un relativamente extraño fenómeno de desnacionalización española en el País Vasco y en Cataluña. Fenómeno protagonizado por la mimetización de los grandes flujos migratorios hacia esas comunidades, que fueron enormes a partir de los años sesenta del siglo pasado, en combinación con el acercamiento político y la colaboración estrechísima de la izquierda, que los acogía mayoritariamente, con los nacionalismos de ambas comunidades”. Curiosa la imbricació que fa l’ex director de l’ABC entre el nacionalisme català i l’esquerra, oi?
A partir d’aquí, Zarzalejos es demana com és possible que malgrat la massiva emigració dels anys 50 i 60 del segle passat, els parlaments català i basc tinguin una majoria nacionalista. “Es paradójico que haya sido la España migrante de hace cincuenta años la que ha encumbrado a fuerzas políticas nacionalistas en esas dos comunidades”. I tot seguit ga al seva resposta tot dient que aquesta paradoxa és possible perquè aquells emigrants s’han deixat absorbir per les respectives burgesies. I el treball s’il·lustra amb una fotografia on es veu dos socialistes, Montilla, xarnego, i Patxi López, maqueto, sobre un fons de banderes catalanes i basques. Exemple de traidors desespanyolitzats? No m’extranyaria, per més que ni Montilla ni Lòpez siguin tot just un exemple de nacionalisme català o basc eixelebrat.
I encara rebla les seves idees amb una interessant observació. El nombre dels López, Garcia i Rodríguez presents al Parlament de Catalunya, és inferior al de ciutadans catalans que els duen. Obrint així pas a la idea d’un Parlament més “equilibrat”, basat no en opcions polítiques, sinó que en grups ètnics. Cosa que, per cert ningú no reclama pel parlament central on, ben al contrari, sí que hi ha veus que demanen barrar el pas als partits “regionals“.
I entrem en la qüestió
La presentació ha estat llarga, i reproduint textos literals, perquè a banda de les bestieses, mitges veritats i complertes mentides d’aquests treballs, també hi ha un fet al que penso no es dóna la importància que té, el rerefons que en ell, i a través d’ell, s’expressa. Un fet paradoxal, ja que mentre que gent com aquesta no es cansa de titllar d’identitarisme, etnicisme i fins i tot nazionalisme, amb z de nazi, el procés sobiranista català, allò que veritablement expressen els arguments d’Ovejero, Quintanilla i Zarzalejos és l’essència etnicista i de valors racials del nacionalisme castellano-espanyol. I s’expressa tot just a través dels arguments que he reproduït abans, ja que d’acord amb les seves tesis, els Garcia, Fernández i López, ells i els seus descendents –Zarzalejos parla fins i tot “dels nets!” dels qui van emigrar– i que voten partits que mantenen postures sobiranistes, són uns pobres abduïts pel nacionalisme català… que han renunciat a la seva espanyolitat, que és la seva veritable identitat i essència nacional i també personal. Una identitat i essència irrenunciable. I és aquí on rau el centre del problema, i el descarat etnicisme i racisme del nacionalisme castellano-espanyol.
Segons aquestes tesis, els qui un dia, i per les raons que fossin, voluntària o involuntàriament, van emigrar d’una terra que pràcticament els expulsava, a un altre en la que, ells i els seus descendents, han adquirit hàbits i costums noves, no és pas que se sentin catalans amb tota la normalitat d’aquest món “malgrat” dir-se Garcia o López, sinó que el que passa és que han renunciat a la seva espanyolitat. Immodificable per generacions que passin. I és aquí on s’enfronten dues concepcions de la identitat no sols nacionals o polítiques, sinó que també d’dentitat personal. Les ja mencionades d’ius soli, pròpia del dret romà, i la d’ius sanguinis, pròpia de les tradicions germàniques i eslaves.
El dret de sòl
La primera, que es pot traduir dret del sòl, independitza la persona, el ciutadà, de la seva ètnia, gens o família. És el lloc de naixença el que assenyala la seva pertanyença nacional, la qual va més enllà de la simple ciutadania perquè és un fet personal. No genètic o hereditari. És el dret que feia que com que Tarraco, Ausgburg o Tessalònica eren territoris romans, de l’Imperi, als que se’ls havia atorgat la categoria de ciutats de Roma, els nascuts a Tarraco, Augsburg o Tessalònica eren romans a tots els efectes. Defensats i emparats per les lleis romanes, per més que el seu origen fos iber, germànic o grec.
I és tot just aquest dret el que de manera normal, gairebé que instintiva, s’aplica a Catalunya –excepte alguns imbècils etnicistes nostres, que també els tenim, també–, on en les relacions normals, de feina, veïnatge o afeccions, els Garcia o González són vistos i considerats tan catalans com els Morell o Cavestany. Fins el punt que a la legislatura passada, en el sector més radicalment independentista hi havia un López Tena i un Carretero, i en aquesta el portaveu del grup també més radicalment independentista es diu Fernández Ramos. Cosa que penso que la gran majoria de catalans més o menys nacionalistes ni se n’adona. Sortosament.
I és que la concepció de sòl, de terra, a banda de les lògiques evolucions històriques, parteix de la idea que cadascun, i de manera individual, és fill de la terra on ha nascut, es digui Cavestany, López, Kagour o Amahag. Hagin vingut els seus pares, o ell mateix, d’on hagin vingut. Tingui pell blanca, rogenca o negra. Però a més, com que és un fet individual, tothom, es digui com es digui, tingui l’origen que tingui, té dret a decidir què vol ser. De manera que, amb tota normalitat, hi ha gent amb cognoms catalans de segles, que són molt, però que molt, espanyols –vet aquí algun Moragas i algun Trias Sagnier–, mentre que altres amb cognoms ben germànics –vet aquí Robert Gerhard, Max Cahner o Antoni Strubell, i el ja citat Fernández Ramos– són ho han estat si ja són morts, catalans de pedra picada. I ja comença a haver-ne de Kagour o Amahag que se senten, i per tant són, simplement catalans.
Però la concepció de terra, com que és individual, té encara un altre aspecte. La gent, el ciutadà, hagi nascut on hagi nascut, té dret a decidir d’on vol ser. I igual que un Moragas o Trias Sagnier, nascuts a Barcelona tenen dret a dir-se Jorge, i sentir-se espanyols primer que res, un Martínez nascut a Màlaga, té dret a dir-se Jordi i sentir-se català primer que res. Cosa que evidentment no entenen, o no volen entendre, ni Ovejero, ni Quintanilla ni Zarzalejos., els quals tenen una concepció etnicista, racial, d’origen castellà.
I queda allò de l’ius sanguinis, o dret de sang, molt bàsic en les cultures germàniques i eslaves, i més vigent del que sembla en la cultura castellana, que ha esdevingut l’espanyola per definició. Possiblement que per les lleis godes vigents a Castella durant segles. Aquelles lleis que feia els hispanoromans, vençuts, inferiors política i socialment al visigots, vencedors. Per si algúi no ho sap
Però d’això en parlaré la setmana vinent. Ara, rebeu una cordial salitació
Francesc Font
PD. Recordareu que durant unes setmanes he parlat de la tornada, si és que havia marxat, del nacionalcatolicisme. Doncs ahir mateix Rouco Varela, aprofitant la missa de difunts per l’ànima d’Adolfo Suárez, i menyspreant el caràcter que se suposa que per un cristià, més si és cardenal, ha de tenir aquest acte, ve fer un míting polític plagat d’amenaces. Davant la influència, i poder, que l’Església més ultramontana té en el govern espanyol, és força preocupant.
