Fins ben entrat el segle XIX, a la regió prussiana de Renània, la recol·lecció de llenya era una activitat molt endinsada a la rutina diària de les poblacions de l’època, eren els fills dels camperols els qui acostumaven a pentinar els boscos a la recerca de branques seques pels camins. Era una tradició que provenia de temps tan remots que era considerada una condició material de la mateixa vida: com, sinó, podrien, les famílies cuinar?, o escalfar la casa durant els mesos d’hivern? Tota la vida s’havia agafat llenya al bosc! I de passada, s’aprofitava per recollir fruits silvestres. La gent més pobra, que n’era la majoria, en depenia força d’aquestes tradicions ancestrals.
Fa dos segles, la relació entre la naturalesa i les persones era més explicita que avui, però no per això menys important. L’espècie humana és una part indestriable de la natura: les persones necessitem tant els nostres òrgans interns -el fetge o els ronyons- com els externs -la llenya, el menjar, el petroli-. La naturalesa és part del nostre cos i hi mantenim un intercanvi metabòlic constant. Sense ell, la vida és impossible; tant com els ocells necessiten branquillons per fer els nius o les plantes el sol per respirar.
El segle XIX va ser un temps força convuls; la revolució industrial havia esmicolat al seu pas les formes de vida tradicionals; les privatitzacions de les terres comunals, que permetia als camperols una vida autogestionada, va significar l’exclusió de moltes persones a qualsevol accés tradicional als mitjans de producció i als aliments, empenyent-les a la proletarització i a la misèria.
Els mesos d’octubre i novembre de 1842 el diari “Rheinische Zeitung” feia ressò d’uns debats parlamentaris sobre una problemàtica gens menor per la quantitat de processos que acumulava a tot Prússia: la Llei sobre els robatoris de llenya. La recollida de llenya era l’últim dels drets que els quedaven als camperols relatius a aquelles terres comunals. A partir d’aquella llei, recollir llenya va començar a ser perseguit. Els guardaboscos es cuidaven ara de “protegir” els boscos dels nous “enemics del bosc”.
Aquella llei va comportar dos fenòmens socials divergents amb una mateixa arrel, com dues cares d’una mateixa moneda: a la cara, la llenya es va convertir en una nova font de riquesa per als propietaris de les terres. Per primera vegada a la història, la llenya que fins llavors mai havia tingut “valor”, es podia mercantilitzar i vendre al mercat, procurant així benefici privat. I a la creu, la llei va crear per primera vegada a la història de la humanitat la pobresa energètica, ara tot just fa 172 anys. Es tractava d’una escassetat d’un recurs natural, que aquesta vegada no venia per capricis de la natura sinó per una escassetat socialment construïda, una escassetat artificial. Escalfar la casa o cuinar com s’havia fet fins llavors ara era delicte. A partir de la Llei dels robatoris de llenya de 1842, qualsevol relació de les persones amb la seva indispensable part externa, la naturalesa, passa necessàriament a través de les institucions de la propietat privada.
Hi ha un proverbi que diu que el peix no veu l’aigua que inunda i envolta la seva existència. Certes condicions socialment construïdes, com la propietat privada, per la seva ubiqüitat i constància al llarg del temps, es naturalitzen i es tornen invisibles malgrat influeixin tots els aspectes de la vida social. La pobresa energètica, un nou vell tipus de pobresa, com la resta de les escassetats materials a què estan subjectes les persones que la pateixen, tenen el seu origen en la despossessió dels mitjans bàsics de vida per part dels propietaris (de les empreses energètiques). Segurament, per això, parlar de despossessió és més precís que parlar de pobresa, atès que “pobresa energètica” no té subjecte mentre que la “despossessió energètica” sí. I, des de fa uns anys, sapigueu que recollir pinyes als boscos és il·legal.
Jordi Teixidó és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa
