“Els conflictes amb grups estranys augmenten la cohesió interna”
Ludwig Cohen
El Diari Oficial de les Comunitats Europees de data 22/6/2002 va publicar segons la edició en español, el següent:
“DECISIÓN MARCO DEL CONSEJO (2002/475/JAI) de 13 de Junio de 2002 sobre la lucha contra el terrorismo
Articulo 2. Delitos relativos a un grupo terrorista.
1.- A efectos de la presente Decisión marco, se entenderá por “grupo terrorista” toda organización estructurada de más de dos personas, establecida durante cierto período de tiempo, que actua de manera concertada con el fin de cometer delitos de terrorismo. Por “organización estructurada” se entenderá una organización no frormada fortuitamente para la comisión inmediata de un delito y en la que no necesariamente se ha asignado a sus miembros funciones formalmente definidas ni hay continuidad en la condición de miembro o una estructura desarrollada.”
I el Diari Oficial de les Comunitats Europees de data 9/12/2008 la següent:
“DECISIÓN MARCO DEL CONSEJO (2008/919/JAI) de 28 de Noviembre de 2008 por la que se modifica la Decisión Marco 2002/475/JAI sobre la lucha contra el terrorismo.
Artículo 3. Delitos ligados a actividades terroristas
1.- a) “provocación a la comisión de un delito de terrorismo”. La distribución o difusión pública, por cualquier medio, de mensajes destinados a inducir a la comisión de cualquiera de los delitos enumerados en el artículo 1, apartado 1, letras a) a h), cuando dicha conducta, independientemente de que promueva o no directamente la comisión de delitos de terrorismo, conlleve el riesgo de comisión de uno o algunos de dichos delitos.
Entre los puntos a) a h) hay el d) que establece las destrucciones masivas de instalaciones gubernamentales o públicas, sistemas de transporte, infraestructuras, incluidos los soportes informáticos, lugares públicos o propiedades privadas,…”
Tot aixó té uns precedents, o millor dit, és la legislació dels Estats Units traslladada a l’Unió Europea a partir de USA PATRIOT ACT 2001, la DOMESTIC SECURITY ENHACEMENT ACT 2003 i la DETAINEE TREATMENT ACT 2005 on jurídicament s’estableixen noves formes d’organització del poder de l’Estat i s’estableix la inversió de la càrrega de la prova, és a dir no cal demostrar la culpabilitat de la persona acusada de terrorisme sinó que la persona acusada ha de demostrar la seva innocència. Trastoca i modifica totalment l’anomenat Estat de Dret.
El sociòleg belga Jean Claude Payè es fa la següent pregunta: “Què pot ser una organització estructurada, sense estructura elaborada i sense un paper definit dels seus membres? Qualsevol pot encaixar en aquesta definició, per exemple, una reunió informal en una manifestació o una organització momentània per ajudar a presos polítics.”
Però a més, la qualificació de “terrorista” no és la conclusió d’un procés judicial amb garanties suficients i amb proves no provinents de la tortura d’uns fets determinats, sinó la qualificació “a priori” de la policia o el Ministeri de l’Interior. A partir d’aquest important canvi queda ja del tot desemmascarat l’eufemisme de la divisió de poders, ja que els tribunals de justícia arriben a conclusions partint de conclusions.
I, tot això per què?
Com diu José Maria Tortosa en el seu assaig “La construcción social del enemigo” “… como todo lo que se refiere a lo político, conviene distinguir, en la medida de lo posible, entre las verdaderas razones que muevn a los actores por un lado y, por otro, la retórica que acompaña su comportamiento.”
La repressió, l’ús de la força, la el.laboració de les lleis, condemnar i perdonar són alguns dels atributs del Poder, en el nostre cas del poder del capitalisme que l’utilitza per continuar el procés d’acumulació. En condicions “normals” (entesa la normalitat des de l’òptica del poder com aquella situació en que pot exercir l’hegemonia, tant nacional com internacional, per mitjà del consens o pacte social), alguns atributs tenen més protagonisme que d’altres.
Quan el consens s’esquerda ja que el capitalisme no pot complir les seves promeses de “benestar” pels ciutadans dels seus estats metropolitans i tampoc pot complir les promeses de “ajut” o “desenvolupament” de les societats perifèriques, ja que aquestes promeses fan perillar el procés d’acumulació, comença un procés d’enfrontament amb escala creixent a tots nivells.
Les expectatives creades pel capitalisme pel que fa a la movilitat social en el si de les seves nacions centrals, la promesa de “més i millor” respecte al consum, ha fet que sobretot les classes i capes intermitjes (petita burgesia, aristocràcia obrera, funcionariat, professionals, autònoms, etc) hagin estat aliades i sostingut el sistema d’extracció de plusvàlua fent un front comú contra el perill real que els hi podia discutir l’ascens social: la classe obrera.
Però, dins la crisi permanent que viu el sistema capitalista, en la que ha de destruir contínuament per tal de produir contínuament, en etapes determinades paralitza el procès d’ascens social de les capes intermitjes i incrementa l’explotació del proletariat. En aquestes situacions l’aliança té un perill de trencament i fins i tot la possibilitat d’acostament dels sectors intermitjos cap al proletariat la qual cosa representa un perill real per les estructures de poder capitalistes en el cas que les forces obreres disposessin d’una organització política adequada.
En tot cas es produeix una desestructuració social bàsicament encapçalada pels fills i filles de la petita burgesia, normalment il.lustrats, amb bones qualificacions acadèmiques però que la realitat en la qual viuen no els hi permet somniar el futur desitjat i promès per la seva generació precedent, i aquesta generació precedent que tenia l’esperança que la seva descendència fes un salt cap amunt en l’escala social cerca els culpables del seu desencís.
Tanmateix en les nacions dependents que no formen part del nucli dur del sistema capitalista, les burgesies nacionals es veuen apartades dels processos d’acumulació doncs la major part de beneficis de l’explotació van a parar a les seus de les multinacionals en els països d’origen. També les burgesies agràries veuen baixar els seus beneficis a causa de les polítiques agràries subvencionades tant d’EE.UU. com de la Unió Europea.
Les classes mitjanes, suport necessari del capital per mantenir la seva hegemonia, tenen una por terrible a la incertesa i a la inestabilitat i aquesta por les radicalitza i les posa en contra del que consideren “culpable” de la seva situació. Per això cal, per part del capitalisme dominant, “construir un enemic” sobre el qual abocar-hi tots els mals i alhora crear un nou consens i desviar l’atenció i malestar que provoca la creixent explotació i espoliació.
Aquest enemic construït és difós, tan difós com pugui per tal que el conjunt de la societat tingui la sensació que permanentment està en perill i així acceptar qualsevol discurs i acció legislativa, policial i judicial que pensa li pot donar seguretat. Alhora que es construeix aquest enemic es legisla també tot un seguit de mecanismes dirigits a impedir qualsevol reorganització de la classe obrera quant les condicions d’existència estan en franca davallada.
Quin enemic construir?
En l’àmbit exterior a les nostres societats capitalistes centrals cal construir un enemic subdesenvolupat, afamat, pagà, armat, violent i antidemocràtic. Això s’ha aconseguit a costa dels àrabs i negres fonamentalment sense fer esment a cap mena d’ideologia doncs des dels anys 90 del segle passat el fantasma del comunisme que feia esment Marx en el Manifest del Partit Comunista, es va esvair i dels retalls que queden uns s’han posat al servei del capital fent el paper de consciència crítica i uns altres que resten al marge vivint en un altre temps i espai.
En l’àmbit interior de les societats matrius capitalistes cal cercar l’enemic que sigui més proper que l’ubicat a milers de kilòmetres de distància i no és fàcil fer-ho quan aquest enemic no existeix realment, és a dir en la pràctica política concreta. A tot estirar el capitalisme té adversaris, els enemics reals tardaran encara a cohesionar-se, organitzar-se i enfrontar-se, és a dir, a transformar-se en classe per sí. Tot dependrà de la capacitat de tornar a organitzar el partit del proletariat.
Els enemics a crear doncs, estan dispersos, són fruit de la desesperació en uns casos i de la impotència i indignació en altres, en tot cas posen en tela de judici el funcionament del sistema enfrontant-se als seus representants més propers i per això a l’inici de que es coneix com retallades es van prendre les primeres mesures per tal d’atemorir i esmorteir les protestes que es va concretar en la resposta a la consulta 2/2008 de 25 de Novembre sobre la qualificació jurídic-penal de les agressions a funcionaris públics en els àmbits sanitari i educatiu, la Fiscalia General de l’Estat va emetre una circular d’obligat compliment, en les conclusions, en el punt quart diu: “Las agresiones ejecutadas contra funcionarios públicos en el ámbito de la sanidad y de la educación, consistentes en acometimiento, en empleo de fuerza, intimidación grave o resistencia activa también grave quedan incluidas en el ámbito de la tutela penal arbitrada por el delito de atentado, siempre que concurran los demás elementos que configuran tal delito.”
En el moment que comencen els retrocessos pressupostaris en matèria sanitària i educativa, que comporta un increment de la protesta per part d’aquells que a causa del seu nivell d’ingressos no tenen accés a l’ensenyament privat o concertat ni a la medicina privada, la resposta és la circular esmentada, que una bufetada a un metge o un mestre és considerat un atemptat contra l’autoritat, i que en funció de les normes antiterroristes, si són més de dos els que s’enfronten a un mestre o personal sanitari poden ser acusats de terrorisme.
Però no és suficient per a crear un estat general d’opinió ni la majoria de la població pot creure’s que aquestes actituds individuals siguin un perill per a la seva seguretat. Amb ETA en treva indefinida, Com justificar la presa de mesures legislatives encaminades a fer més difícil qualsevol acte de protesta? El Ministeri de l’interior ha creat un enemic nomenat “terrorisme anarquista” i ha començat amb unes quantes detencions que no són altra cosa que un avis per a navegants, ja que amb les actuals legislacions europees generar solidaritat o protesta a favor de la llibertat d’algú estigmatitzat com a terrorista és igual a tenir la consideració de terrorista.
Com planteja la sociòloga mexicana Rossana Reguillo “Lo político está en estrecha vinculación con los programas económicos del Estado, con la crisis de los mecanismos tradicionales de participación, con la emergencia de una sociedad que, aunque no de manera homogénea, desborda la capacidad de respuesta del Estado. A su vez, lo económico no puede aislarse de los marcos y márgenes de operación de lo político; los costos sociales de los programas económicos repercuten en los procesos de redistribución del poder.”
S’acosten temps dolents, continuarà l’extracció desmesurada de plusvàlua per a la classe obrera i la manca de mobilitat ascensional per a les classes mitjanes, i per això cal tenir preparat un reguitzell de mesures punitives ambivalents tant per reprimir les protestes obreres derivades de la lluita de classes (manifestacions, vagues i ocupacions de fàbriques, talls de vies públiques, bloqueig ferroviari, etc…) com les protestes dels fills de les classes mitjanes que s’adonen que les promeses d’ascens social són una mentida.
Una part del moviment anarquista al nostre país és d’arrels obreres i de llarga tradició de lluita tot i que en franc retrocés. Una altra part, majoritària penso jo en aquests moments, està formada pels descendents de les classes mitjanes desil.lusionades i que és el que més entronca amb la seva naturalesa individualista.
Així aquesta especial creació de l’enemic te diferències amb les establertes en altres països europeus i ací rau l’habilitat del capitalisme en fer versàtil la repressió en funció de l’anàlisi que fa en cada indret i temps concret. És el que Lenin en deia fer l’anàlisi concret de la situació concreta i la majoria de vegades els que ens considerem afins a aquesta ideologia política no ho portem a la pràctica a l’hora de conformar les nostres estratègies i tàctiques.
Josep Cónsola
Desembre 2014
