[book id=” /][book id=” /]La revolta de les capes mitges
El mapa electoral sorgit de les darreres eleccions municipals s’acosta una mica més a la realitat social, ja que la fragmentació de la societat, vulguem que no, té un reflex en la decisió d’acceptació d’un discurs o l’altre.
Per un cantó tenim les classes dominants que són petites numèricament i no tenen incidència, en quan a quantitat, en els resultats electorals.
Així doncs l’anomenat bipartidisme no correspon a l’estructura social real, ja que a cada un dels blocs majoritaris hi ha tota la gama de capes i classes socials, des de l’oligarquia fins al proletariat depauperat passant per les petites burgesies, les aristocràcies obreres i una immensa classe mitja que disposa d’una ocupació, un sou més o menys estable i unes perspectives de promoció en l’escala social, ací hi entra majorment el funcionariat de les diverses administracions públiques: departaments governamentals, autonòmics, sanitat, educació, etc., també els descendents majors d’edat d’aquesta classe, als quals se’ls hi va prometre un ascens social mitjançant la meritocràcia derivada del seu títol acadèmic però la realitat els ha desencisat.
El disseny social, basat en el darwinisme i la competitivitat més bestial mai coneguda, amb unes exigències d’increment de la productivitat tampoc mai conegudes, fa que una majoria d’aquesta classe social s’hagi sentit enganyada pels discursos i les promeses de més i millor per ells i elles i la seva descendència. I es revolten.
Aquesta revolta, suau, que no té res a veure amb algunes revoltes d’èpoques anteriors, en part també és dissenyada pels analistes socials i els laboratoris d’investigació sociològica del nucli dur del sistema. El perill latent pel sistema és que es produeixi una desconfiança cada cop més aguditzada vers tots els mecanismes dits democràtics que podria comportar un enfrontament sistèmic amb el conseqüent perill de fer esclatar una real revolta social.
Aquestes capes mitges desencisades són les que s’han desenganxat del bipartidisme, segurament perquè han vist que no era possible la seva promoció i ascens social, doncs els llocs importants estaven ja ocupats. L’alternativa ha estat cercar unes marques amb l’ajut de les noves tecnologies, les enquestes sobre propensions de consum i satisfacció del consumidor. Marques, productes, frases fetes, color de l’embolcall i cercar un bon lloc a l’aparador dels mitjans de comunicació.
Així com en els grans supermercats la gran oferta de productes fa que hi hagi una afluència de gent molt superior als petits comerços, sumant-hi la la pressió de la propaganda, així com la diversitat de clàusules matrimonials (pel civil, eclesiàstiques, heterosexuals, homosexuals, parelles de fet, dret de separació, de divorci) no té altre objectiu que salvar la institució matrimonial; així mateix es tracta d’oferir tota una gama de colors propagandístics en el marc polític per tal que hom pugui triar encara que com els productes envasats, amb diferents marques, surten de la mateixa fàbrica, o poder triar una marca de vehicle encara que en realitat només existeixin dues o tres grans companyies automobilístiques.
L’oferta política, de tots colors, és necessària per mantenir el consens entorn del sistema que se’n diu democràtic i d’aquesta manera poder anar reproduint el model social amb petites variants com per exemple el DESC (el laboratori d’on ha sorgit Guanyem Barcelona) que rebia anualment en l’etapa del tripartit una mitjana anual de 700.000 euros i en l’etapa de CIU 300.000 euros. Diferències de forma, que no de fons, és obligat posar-les a disposició dels i les votants perquè d’aquesta manera es poden fer la il·lusió de poder triar.
L’espectre multicolor d’aquestes eleccions municipals és el resultat d’aquesta oferta i les picabaralles posteriors seran el súmmum de les ofertes, de la competència i de la productivitat econòmica i social en el gran mercat de la democràcia parlamentària.
“Perquè votar si podeu rebel·lar-vos” deia un conegut filòsof espanyol no fa gaire temps en un dels seus assaigs, i al cap de poc apostava per donar tot el seu suport a una de les noves formacions polítiques formada majorment pels desencisats i desencisades de les noves classes mitges.
Només pot haver-hi una aposta decidida que s’allunyi del mercat i ha de ser la que articuli socialment, sense estar subvencionada des del poder institucional, la revolta en tots els aspectes de la vida, que digui amb claredat que dins del sistema no és possible canviar gairebé res, com per exemple no és possible trencar els contractes signats pels ajuntaments so pena de ser demandats judicialment i sotmesos a pagar fortes indemnitzacions, com no es pot expropiar els pisos buits o els dels casatinents, o com no es poden expropiar empreses que es considerin estratègiques o terres improductives.
Però el deteriorament ha estat tan gran, l’engany tan sostingut, la mentida tan quotidiana, que hom ha perdut la memòria del que podria ser i es conforma amb el que és possible dins un marc preestablert i amb unes regles del joc predeterminades amb la il·lusòria esperança que es pot enganyar a Cronos i tornar uns quants anys enrere. Però el capital planifica a llarg termini i les desencisades tan sols intenten fer palès el seu malestar a curt termini.
A Desembre de 2014 el Círculo de Economia i el CIDOB van organitzar unes jornades sobre “EL FUTURO DEL CAPITALISMO”. De les diverses intervencions és de destacar la de Belén Barreiro ex presidenta del CIS i Directora de MyWord, amb el nom de “La rebelión contra las élites”.
Algunes afirmacions que feia deien. “… Según las series históricas del CIS, la insatisfacción con el funcionamiento de la democracia ha aumentado en estos años desde el 45% al 67,5% y, aunque sigue habiendo una mayoria del 61% de los que creen que la democracia, con todos sus defectos, es el mejor sistema posible, quienes así pensaban hace pocos años constituían el 85%.”
“… el tradicional europeismo de los españoles también se ha desmoronado: si antes de la crisis confiaba en la Unión Europea el 58%, ahora lo hace el 30%…”
“… antes de la crisis, el capitalismo gozaba de un amplio apoyo en España. Según un estudio del Pew Research Center, el 67% que el mejor sistema para nuestro país era una economia de mercado, un porcentaje más alto que el que se registraba en países como Alemania o Francia. En 2014 el respaldo a la economia de mercado había caído 22 puntos porcentuales, situándose en el 45%…”
“… el sentimiento anticapitalista nace sobre todo del empobrecimiento que ha causado la crisis económica; no es un fenómeno asociado necesariamente con personas subversivas, marginadas o radicales, sino que afecta a un amplio segmento de ciudadanos y consumidores…”
“…en cierto sentido, las redes sociales se asemejan a unos fuegos artificiales, que explotan y de golpe se apagan, mientras que la audiencia analógica prende a fuego lento y deja brasas…”
Acaba la seva ponència dient: “…Reconciliar al ciudadano con el sistema económico y político es probablemente el reto más importante que las grandes corporaciones y las instituciones políticas tienen ahora mismo por delante.”
Podríem pensar que aquesta fragmentació electoral és necessària per al sistema com a justificació de la seva capacitat de regeneració i de salvació de la seva democràcia tal com analitza també el Círculo de Economía en la seva declaració de 26 de Maig, immediatament desprès de les eleccions, on diu: “…nuestra democracia está consolidada. La mejor prueba de ello es que, a pesar de la intensidad de la crisis y del esfuerzo social para afrontarla, no ha surgido un conflicto social abierto… Se podria decir que se está produciendo una “revolución democrática”, entendiendo por tal una modificación importante del sistema tradicional de partidos y un cambio –siquiera parcial- de la clase dirigente por la via de las urnas.”
I, crida l’atenció sobre un possible futur immediat quan diu: “Hasta ahora esta situación no ha explotado. Pero hay que tener en cuenta que las crisis sociales acostumbran a surgir no cuando la crisis económica es más intensa, sino cuando se inicia la recuperación. De no ser atajada, podria aparecer una fractura social dolorosa, duradera y profundamente desestabilizadora.”
També adverteix sobre la necessitat de pal·liar les conseqüències de la crisi; les prioritats han d’anar del urgent a l’important i frenar la crisi social. Potser per això els discursos de totes les formacions polítiques que han ocupat l’espai pres al bipartidisme han posat èmfasi en els serveis socials, lloguers, habitatge, aigua, llum, menjar, medicaments, …
Salvem el capitalisme, està en perill. !!!!!
Un dels llibres de capçalera de l’Agència Central d’Intel·ligència nord-americana (CIA) respecte a la capacitat i actuació dels analistes polítics es prou il·lustratiu dels comportaments a l’hora de comprar en el mercat de les opcions polítiques:
«Las personas no tienen forma concebible de hacer frente al volumen de estímulos que inciden en sus sentidos, o con el volumen y la complejidad de los datos que tienen que analizar, sin algún tipo de simplificación de las ideas preconcebidas acerca de qué esperar.»
“Una mejor comprensión de las causas fundamentales es imprescindible para la predicción eficaz, especialmente en el rango de más tiempo. Si bien la lógica situacional puede ser el mejor enfoque para la estimación de la evolución a corto plazo, se requiere un enfoque más teórico en el cual la perspectiva analítica se mueva más hacia el futuro.”
Tal vegada hauríem d’aprendre de l’enemic que per això disposa de gran quantitat de cervells pensants sorgits de les universitats, però no per fer-ne ús utilitari i espuri com fan algunes formacions polítiques, sinó per tenir-ho en compte i combatre aquesta simplificació de les idees preconcebudes. Per això fa falta una certa dosi de rigor, de rebuig de qualsevol dogmatisme, aprendre a pensar amb el propi cap i assenyalar que la revolta és possible però cal organitzar-la.
Grup Promotor de la Universitat Comunista dels Països Catalans
26 de Maig 2015
