Els exèrcits europeus i nord-americans al servei del capital transnacional i estretament lligats a la indústria química i armamentista, envaeixen països, assassinen homes i dones, arrasen pobles sencers i deixen una estela d’orfes arreu allà on passen, i darrere seu els fons d’inversió, alguns d’ells composats amb diners de fons de pensions gestionats per alguns sindicats, compren terres i destrueixen cultius amb els quals es nodrien els seus habitants, per tal de plantar qualsevol cosa que serveixi a l’acumulació de capital, com per exemple les oleaginoses per produir biodièsel o qualsevol altre cultiu modificat genèticament que ha portat a la ruïna milions de camperols, mentre la fam s’estén com una taca d’oli. Altra causa de fam i assassinats són les explotacions mineres, petrolieres i gasistes lligades a les grans multinacionals del sector, entre elles també espanyoles i catalanes.
Queda un munt de destrucció i de criatures abandonades sense pare ni mare ni sostre ni menjar a Àsia, Àfrica i Amèrica. Darrere les tropes i els drons hi aterrissen un munt d’organitzacions caritatives i humanitàries (així les anomenen), originàries dels països causants de la destrucció, mort i fam, per tal de pal·liar els efectes de les destruccions.
Així per un cantó proliferen les que acullen les criatures i les “donen” en adopció a persones també originàries dels països causants de la seva orfandat. I per altre cantó, les organitzacions que “ajuden” a reconstruir lo destruït que obren pas a empreses reconstructores originàries també dels països causants de la destrucció i que en aquest procés privatitzen béns bàsics i públics, com l’aigua i la terra, per exemple, per tal de cobrar-se la reconstrucció.
Queden encara homes i dones vius però desplaçats dels seus llocs originaris que busquen un lloc on poder reconstruir les seves vides i potser ajudar els avis i les àvies que queden sobrevisquen com poden en els seus llocs d’origen. Aquests homes i dones obligats a fugir del seu entorn se’ls hi diu migrants.
Què fàcil seria si aquesta Europa que assassina pobles i també utilitza al terror com a instrument, junt amb els EE.UU que no sols no s’avergonyeixen sinó que fan ostentació i proclamen el “seu dret” a assassinar a qui contragui els seus interessos i que el terror i la tortura són el seus recursos més sofisticats i recurrents, llavors no hi hauria desplaçats, no hi hauria orfes, no hi hauria fam, no faltaria sostre.
Però tampoc hi hauria immigrants.
Si la Unió Europea no hagués anat a destruir Líbia i no hagués expulsat les desenes de milers de treballadores estrangeres que hi havia guanyant-se la vida honestament, en la seva majoria subsaharians, aquests no hagueren tingut cap necessitat de travessar la mediterrània per arribar a les costes d’Europa. Tanmateix, si EE.UU, la UE, Turquia i Israel no haguessin armat, finançat, assessorat mercenaris per envair Síria intentant destruir-la per complet com van fer amb Iraq, milers de sirians no tindrien cap necessitat d’agafar el trapaus i marxar cap Europa. Podríem posar més exemples a Senegal, Somàlia, Costa d’Ivori, República Centreafricana, Mali, Congo, Txad, Sudan…
Però en lloc de posar el dit a la llaga i enfrontar els causants reals de la desgràcia, mort i misèria, – la Unió Europea i EE.UU-, en estreta col·laboració amb els seus virreis i oligarques locals, a través dels mitjans de comunicació, seguint les ordres de la Comissió Europea i dels respectius governs, parlen de “crisi humanitària”.
Però cal fer-nos una pregunta: Aquesta onada migratòria és una crisi humanitària o és una necessitat imposada pel capital europeu i nord-americà?
Per intentar acostar-nos a la resposta d’aquesta pregunta cal tenir algunes referències, una d’elles la demogràfica i l’altre econòmica pel que fa a l’extracció de plusvàlua de les persones que treballen als països dels centres imperialistes.
Andre Gunder Frank, en una conferència a la Universitat Catòlica de Tilburg (Holanda) el 26 d’Octubre de 1976 va respondre així a una pregunta sobre l’increment d’extracció de plusvàlua al món: “ A la pregunta de si el Tercer món contribuirà a incrementar la plusvàlua, la resposta és sí, està contribuint, però si la pregunta és si això serà suficient per al capital, és a dir si l’explotació incrementada o la sobreexplotació del treball al Tercer Món va a ser suficient per al capital, la resposta és no. El capital necessita que es produeixi una baixa en la taxa dels salaris reals i un increment en l’explotació també en els països industrialitzats. Aquestes anomenades mesurades d’austeritat que veiem en alguns països industrialitzats són l’inici de les temptatives de fer-ho i temptatives que compten amb la cooperació voluntària dels sindicats”
I així s’ha anat transitant a poc a poc, en els països dels centres imperialistes, a un transvasament de rendes del treball cap al capital. Però la més o menys organització sindical i política dels treballadors i treballadores i la necessitat de mantenir un cert consens social entorn de l’anomenat estat del benestar per tal de mantenir l’hegemonia de les classes dominants, ha estat un fre per l’increment de l’explotació sense mida.
El capital doncs, s’ha trobat amb certes dificultats per mantenir i incrementar la seva taxa de guany, dificultats que ha anat resolent emparat amb una extensa classe mitjana, universitària, tècnica, funcionarial, que s’ha posat al seu costat a l’hora de modificar tot l’entramat de relacions laborals i organització empresarial inclosos els conceptes salarials cada cop més lligats a la productivitat i cada cop més allunyats del temps de venda de la força de treball. Tot i així els homes i dones amb carta de nacionalitat i ciutadania d’aquests països, ja sigui per algunes subvencions derivades de l’anomenat estat del benestar, ja sigui per disposar de certes transferències generacionals, ja sigui per haver heretat un petit patrimoni familiar, no estan disposats a fer segons quina feina ni a segons quin salari, tanmateix una amplia capa de la població es desdiu de tenir descendència o en tot cas una descendència que no equilibra la taxa d’envelliment i mortalitat. Hi ha un descens de la població i això comporta greus problemes a l’hora d’extreure beneficis.
El 17 de maig de 2007, va aparèixer en la premsa espanyola un informe sobre demografia realitzat pel banc francès Societé Generale en el qual també opinen Josep Olivé catedràtic d’economia de la UAB i Nacho Conde, investigador de Fedea: “Estats Units gràcies a una taxa de fertilitat estable per efectes de la immigració…..”, El Vell continent passarà a ser molt vell. A partir de 2030, amb la natalitat sota mínims…”, “Europa ha de trobar la manera d’augmentar el seu creixement potencial per enfrontar-se al desafiament de l’envelliment…”
Així com la prostitució, el tràfic de drogues i el tràfic d’armes també està estretament lligat a les institucions immobiliàries, financeres i agroalimentàries que són les que aconsegueixen grans beneficis mitjançant el blanqueig de capitals, el tràfic de migrants, les seves xarxes i els seus intermediaris estan també entrellaçats amb les empreses subcontractistes de la construcció i els serveis. Les barreres físiques i jurídiques aparentment aixecades per impedir l’entrada de migrants, són en realitat un test pel qual han de passar els nouvinguts i nouvingudes perquè s’acostumin al que seran els llocs de treball als quals poden aspirar: il·legalitat, baix salari, precarietat extrema, exclusió de drets polítics i la constant amenaça d’expulsió.
Segons Massimo Livi, En 2010, el continent europeu, incloent-hi la Federació Russa, comptava amb 733 milions d’habitants. En 2030, en cas de no existir immigració comptaria amb 700 milions, amb una disminució de joves i un augment d’ancians. El nombre de joves entre 20 i 40 anys (franja d’edat a la qual pertanyen la majoria d’immigrants) descendiria de 208 a 154 milions, i els ancians de més de 65 anys augmentarien de 119 milions a 183 milions.
En certs sectors una disminució de la força de treball pot produir tant com la generació anterior, o més, a causa de l’increment de la productivitat, que és el que ha ocorregut en la indústria manufacturera, però això no és possible en altres sectors com per exemple en el sector de serveis a les persones (cada vegada amb un major nombre d’ancians/es), en els quals no és possible augmentar la productivitat. Així l’abundància de mà d’obra barata permet mantenir activitats que d’una altra manera haurien de suprimir-se o redimensionar-se. Tanmateix els treballs a l’agricultura i ramaderia intensives.
De no existir immigració, la força de treball descendiria a 200 milions en 2025 i a 160 milions en 2050. Per mantenir la taxa d’activitat més o menys estable hauria d’elevar-se en 10 anys l’edat de jubilació, la qual cosa representa que a mitjans de segle 3 de cada 4 persones entre 70 i 75 anys hauria d’estar treballant. El mercat de treball és la clau de tot el sistema migratori, els fluxos migratoris són proporcionals a les demandes de treball, siguin aquestes públicament acceptades o subterrànies.
Malgrat això, impulsat per l’augment de les formacions polítiques racistes, s’ha generat en els països de la UE la idea que les migracions no són un motor primordial de la societat, sinó més aviat un agent ingovernable.
Però el capital pensa que no es pot frenar el flux migratori sobretot si aquest és d’un tipus extremadament precari i vulnerable, és a dir, com a inversió extremadament rendible i amb resultats econòmics a mig i llarg termini, Tal vegada per això la OCDE va organitzar l’edició de 2014 de International Migration Outlook sota el nom d’ “Aconseguir el máxim benefici de les Migracions” i en el discurs de presentació del mateix per part del Secretari General Ángel Gurría en podem treure algun esclariment, diu així:
“… La migració laboral ha disminuït contínuament des de la recessió econòmica, va baixar un 12% el 2012. La disminució va ser especialment pronunciada a l’àrea econòmica europea, on la migració laboral es va reduir gairebé en un 40% entre 2007 i 2012.
… Els migrants són un actiu, no un problema. Dos de cada tres immigrants d’edat laboral estan en l’ocupació; però les seves habilitats estan infrautilitzades en gran manera.
… Però és que ha de ser vist com una inversió que va a pagar-se en el llarg termini, amb una major productivitat, la millora de la cohesió social i el creixement. Per treure el màxim partit de la migració, els països necessiten polítiques migratòries més intel·ligents i millors sistemes de gestió. Malgrat l’alta taxa de desocupació que preval a diversos països de l’OCDE, la migració encara té un paper que exercir en el compliment de les necessitats del mercat laboral.
… És important tenir clar els objectius de la migració, que constitueixen un nexe entre moltes polítiques relacionades; per exemple, desenvolupament de la força demogràfica i el treball a llarg termini, la inversió i la política comercial, la innovació i la productivitat.
… El paper de la migració és cada vegada major i no pot ser simplificat o subestimat. Hem de promoure una major obertura del debat públic informat, al voltant de la migració. Els països no poden obtenir el màxim rendiment de la migració sense l’ajut dels seus ciutadans de bord”
Així doncs seguint aquestes orientacions, precises, s’ha orquestrat tota una campanya científicament elaborada en tots els mitjans de comunicació per donar relleu a les últimes migracions massives sota el nom de refugiats. D’aquesta manera es desdibuixa per un cantó la sagnant intervenció europea a Orient mitjà i Àfrica, per un altre es busca crear un consens social de tipus humanitari per acollir milers de persones i finalment disposar de la mà d’obra necessària en alguns sectors de la producció o serveis, tal i com ens diu la Ministra de Treball Fátima Báñez, “A l’hora d’acollir immigrants i acceptar-ne una quantitat determinada, s’haurà de veure quines característiques tenen”. Aquestes característiques podem imaginar que són les que seran més ràpidament explotables.
Fins i tot els ajuntaments “progressistes” s’han acollit a aquesta crida de la OCDE i humanitàriament i estan disposats a complir el seu paper de “ciutadans de bord” deixant de banda la mobilització i protesta de la ciutadania per tal de rebutjar la intervenció econòmica i militar espanyola, europea – i catalana- arreu del món. Potser encara a aquestes alçades algú pensa que hi ha un imperialisme –el nord-americà-, i una Europa no imperialista que acull humanitàriament gent desafortunada. Res més lluny de la realitat, és una simbiosi perfecta a major gloria del capital.
La posició dels i les comunistes, ha de ser clara: qualsevol treballadora de qualsevol país té llibertat per anar allà on vulgui, i allà on vagi s’ha de trobar amb tot el suport per part dels sectors revolucionaris; per tal de que les seves condicions de vida no ratllin l’esclavatge i disposin de tots els drets econòmics, socials i polítics. Al mateix temps s’hauria de tenir clar que formen part de la nova classe obrera que cal organitzar per enfrontar la també nova organització del capital.
Josep Cónsola
Setembre 2015
