El 16 d’octubre de 2015 l’Audiència Nacional sentenciava(1) a Panrico-SAU a indemnitzar a CCOO per haver-li tallat el finançament de 30.000€ per any acordat al 2011 i dos alliberaments complets més extres. Però en el text de l’Audiència surt tota la preparació de la direcció de Panrico i de les direccions de CCOO i UGT per imposar els dos ERO’s als treballadors/es: centenars d’acomiadaments i una brutal rebaixa salarial per deixar l’empresa a punt per a la venda a Bimbo.
Panrico posa preu al compromís de CCOO i UGT
El 5 d’abril de 2011 la direcció de Panrico subscriu un acord amb la Federació Agroalimentària de CCOO (FEAGRA-CCOO) mentre UGT no vol signar un altre de similar. El text analitza la “situació difícil” de l’empresa i “l’important paper a exercir pels treballadors per afrontar els reptes als quals ha d’enfrontar-se en els propers anys” (quin eufemisme!), i per “contribuir a la millora del clima laboral” és “necessari dotar de mitjans suficients a la legítima representació dels treballadors”. L’objectiu d’aquests recursos a CCOO és la “cerca constant de solucions negociades a quantes controvèrsies puguin sorgir en l’esdevenir de les relacions laborals”. Aquests “mitjans suficients” tenen “la finalitat de garantir el desenvolupament de manera efectiva de la tasca (…) de CCOO dirigida a la consecució dels objectius ressenyats en el present acord” són: 1) dos “alliberats institucionals” a temps complet, amb tots els drets i garanties; 2) “PANRICO aportarà a aquesta Federació la quantia de 30.000 € a l’any”, i aquesta quantitat s’actualitza amb l’IPC; 3) “les despeses derivades de les reunions entre CCOO i l’empresa se’n fa càrrec PANRICO”.
O sigui, quan l’empresa té dificultats econòmiques decideix gastar una important quantitat addicional per finançar als dos sindicats majoritaris. Però aquesta quantitat té per objectiu comprar la pau social: amb el que reculin els treballadors, es recuperarà la inversió amb escreix. Una bona inversió empresarial!
I per si no fos clar l’objectiu de l’empresa amb l’acord, el 6 de juny de 2013, l’empresa deixa de pagar els diners acordats a CCOO i li escriu: “el citat acord definia el marc de col·laboració entre PANRICO i la FEDERACIÓ AGROALIMENTÀRIA DE CCOO perquè aquesta desenvolupés adequadament la seva activitat sindical, sobre la base del diàleg, la negociació i la pau social entre les parts.” i considera que CCOO està incomplint la seva part quan, per exemple, impugna l’aplicació del Conveni Col·lectiu de Catalunya. Panrico proposa a CCOO donar-li 10.000 € per liquidar definitivament l’acord i “renegociar” un de nou. Però CCOO no accepta i exigeix els seus 30.000 €.
L’empresa diu clarament davant el jutge que l’acord signat amb CCOO “va ser un acord mercantil”, que es tracta d’un “contracte de serveis” i que una part va vulnerar el seu contingut. UGT, que sí va signar tots els acords, rep íntegres diners i alliberats fins al dia d’avui. La sentència reconeix que “l’empresa va extingir unilateralment el contracte com a penalització per la negativa del sindicat demandant a aconseguir acords amb l’empresa.”. Però dóna la raó a CCOO que diu que no va ser un acord mercantil sinó una “millora de drets sindicals”, que “una cosa és dialogar i una altra aconseguir acords, ja que si ho hagués fet, s’hauria convertit en un sindicat ostatge de l’empresa a canvi d’un preu”.
CCOO intenta imposar pau social fins a l’últim instant
Però així com dialogar no implica acordar, tampoc voler imposar la pau social suposa assolir-ho. CCOO va intentar per tots els mitjans imposar la pau social, però no va aconseguir doblegar la resistència dels treballadors/es. La seqüència no deixa lloc a dubtes: El 10 d’octubre es signa un acord (2) en presència del propi Carlos Gila, el conseller delegat de l’empresa, UGT i CCOO (inclòs el president del comitè d’empresa de Sta. Perpètua). En el punt 5 diu: “les parts es comprometen a negociar en un marc de bona fe, procurant el manteniment de la pau social”; en el 6: “El present acord suposa la no convocatòria de la vaga objecte del present conflicte”; en el 7: “La part social es compromet al fet que no es desenvolupi cap jornada de vaga que s’iniciï el 13 d’octubre, pel que faran les gestions que, si escau, corresponguin.” i el punt 8: “En el supòsit que en algun centre de treball arribés a desenvolupar alguna jornada de vaga que s’inicia el 13 d’octubre, el present acord quedarà sense efecte”. Faltaven tan sols tres dies per a l’inici de la vaga! Efectivament, la següent reunió ja es fa sense els representants de CCOO, perquè la direcció de CCOO a Sta. Perpètua -a pesar que ho intenta- no aconsegueix imposar la desconvocatoria de la vaga.
Però aquesta actitud continua al llarg de tot el conflicte: aïllament de la vaga de Panrico de la resta de mobilitzacions (Alston…); negativa a donar el suport material a la caixa de resistència i a pagar l’autocar per viatjar a Madrid pels judicis pel ERO, a pesar que la gran majoria eren afiliats/des; signatura de tres delegats de CCOO de l’EROs que castigava especialment a la planta de Sta. Perpètua en vaga, un d’ells és el tal Argimiro (3) , delegat LOLS estatal de CCOO; maniobra per ajornar el judici del 20 de març; denúncia pública brutal de la CONC contra els treballadors/es del 24 de març; i, per si no fos suficient, la denúncia explícita del Cap dels advocats de l’Interfederal de CCOO Enrique Lillo el 24 de setembre de 2014 (4), publicant les cartes en la qual demostra les pressions i amenaces que ha sofert des de FEAGRA-CCOO perquè deixés en indefensió als treballadors/es en plena vaga indefinida. No hi ha cap dubte: la direcció de CCOO ha defensat amb ungles i dents la seva part del tracte amb Panrico, traint la lluita dels i de les treballadores…
Quan es desprèn Panrico de Argimiro? Diu la sentència: “L’empresa va consentir que el Sr. Argimiro estigués rellevat fins a la conclusió de l’acomiadament col·lectiu.” L’empresa li retira la representativitat i l’obliga a tornar al treball, “immediatament després de la negativa de CCOO a signar l’acord de 19-05-2015”, no mentre va signant els ERO’s: Roma no paga traïdors.
Quant valia la traïció a la vaga indefinida de Sta. Perpètua: 30.000€ o més?
En una d’aquestes cartes que va publicar l’advocat de CCOO Enrique Lillo, amb data en 7 de juliol de 2014 i dirigida al Secretari General de FEAGRA explica:
“… es diu que l’empresa ha efectuat alguna donació o aportació a la Federació, encara que aquesta no està vinculada al desistiment del plet.
No obstant això, si això fos cert, aquestes donacions podrien interpretar-se com a donacions remuneratòries, la qual cosa implicaria que l’assumpte podria tenir una dimensió penal, la transcendència de la qual no haig d’amagar-te.”
Seria estrany que l’advocat de CCOO no sabés de l’acord Panrico FEAGRA- CCOO de data 5 d’abril de 2011, més quan és l’advocat de la reclamació d’aquests diners en el recent judici. A quines quantitats es refereix Lillo en plena vaga indefinida de Sta. Perpètua?
Els afiliats/des de Panrico de CCOO davant l’escàndol que suposen els continguts publicats per Lillo es van dirigir a CCOO per demanar explicacions, però el que van trobar van ser menyspreu i amenaces, sense que s’hagin pres mesures ni sobre les pressions contra l’advocat ni sobre el possible finançament que podia ser motiu de denúncia penal.
Danys morals a CCOO o als treballadors/es?
La sentència condemna a Panrico a pagar a CCOO els 3 anys a raó de 30.000 + IPC. Però també li reconeix 6.000 € per danys morals. Al Sr. Argimiro li assigna 4.322’34 € pel “dany patrimonial important” que suposa retirar-li el seu alliberament “obligant-li a treballar en comptes de representar als seus companys” a raó de 58’41€ per dia al llarg de 74 dies hàbils! I també una indemnització per danys morals de 1.000 €.
Llegir aquesta resolució i recordar el que ha passat al llarg d’aquests anys en els quals s’imposen 2 terribles ERO’s als treballadors (centenars d’acomiadaments i retallades brutals de salari) provoca ràbia i un dany moral terrible. És immoral el que ha ocorregut i sembla increïble que CCOO tingui la cara dura de reclamar els diners amb els quals la patronal exigia que imposés el silenci dels treballadors/es. L’empresa es va preparar pels ERO’s lligant en curt a CCOO i UGT amb la compra de la pau social. Els treballadors/es van haver de sortir a lluitar pels seus llocs de treball contra l’empresa, la Generalitat i les direccions de CCOO i UGT. Per això és més sorprenent encara la capacitat dels 200 treballadors/es que van resistir vuit mesos de vaga contra tan poderosos i coalitzats enemics. Aquesta lluita, que al final va haver de deixar la vaga però no va cedir en la signatura que tant buscaven i necessitaven ells, és el que explica les dificultats que tenen per tancar el conflicte, perquè van trepitjar tants drets dels treballadors/es que necessitaven que algú passés pàgina per oblidar l’ocorregut. Però no ho han aconseguit i la lluita segueix per recuperar llocs de treball i condicions laborals perdudes.
6 de novembre de 2015
Agustín Cintes Dueñas, treballador de Panrico.
Mª Carmen Torres Tejada, treballadora de Panrico.
Jacinto García Vega, treballador de Panrico
Carlos Rodríguez Pérez, Lluita Internacionalista.
Josep Lluís de l’Alcázar Fabregat, Lluita Internacionalista
2 Citado en la sentencia del TSJC. http://luchainternacionalista.org/IMG/pdf/sentencia_2790-2015-1panrico_tsjc.pdf
3 Argimiro: és un dels “alliberats institucionals”, es tracta de José Oliva de Puente Genil. L’altre alliberat institucional de CCOO demandant és Pedro Izquierdo de Sta. Perpètua, encara que deixa les indemnitzacions per a quan se vegi el seu acomiadament.
4 Reproduïm les cartes d’Enrique Lillo penjades al bloc de López Bulla http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2642&var_mode=calcul
