Recentment, en torn al debat polític sobre la conveniència o no de la investidura de l’actual president en funcions de la Generalitat, les diferents formacions polítiques sortides de les darreres eleccions tenen uns posicionaments clars.
Per un cantó, la candidatura guanyadora, d’un perfil de centre-dreta, amb un programa difús sobre la independència, i una aposta aferrissada tan per la UE, l’euro, l’OTAN i qualsevol tractat de lliure comerç, copartícep de la reforma laboral devastadora i de la privatització de la sanitat, fa una aposta clara per investir l’actual president en funcions. Per altre cantó, dues formacions de dretes defensores aferrissades de la unitat d’Espanya, també defensores en l’àmbit internacional i en quant al model econòmic igual que la candidatura guanyadora, una formació de la dreta socialdemòcrata que sobreviu a l’ombra de la socialdemocràcia espanyola i totalment depenent d’ella, tanmateix defensora del mateix model econòmic i internacional que les anteriors; una candidatura estranya que la podríem definir de centre esquerra aplegant les despulles del que havia estat l’eurocomunisme català, la sucursal catalana del “new look” polític-cibernètic espanyol i un sector dels ecologistes conservaduristes, indefinits en quant a model econòmic i de relacions internacionals, els podríem qualificar, de “ni-ni” en aquest aspecte, fent malabarismes entre defensar el model existent i negar-lo al mateix temps, afins a un keynesianisme passat de moda.
I finalment una candidatura que aposta clarament per la independència entenent aquesta com exercici de sobirania, que per fer-la efectiva ha ser desvinculada de segons quines estructures internacionals i del model econòmic imperant, ja que de mantenir-les es la negació de la pròpia sobirania.
Així les coses, aquesta candidatura des del primer moment deixava clar que estava disposada a parlar de que fer, com fer-ho, quan fer-ho i qui podria ser el proper President de la Generalitat que ho portés a terme. Cert es que es va aprovar una resolució del Parlament de Catalunya amb una serie de mesures de caire progressista tot i que sense apostar per una ruptura.
L’experiència passada sobre diverses resolucions del Parlament, es que han quedat com a paper mullat, que si per manca de diners, que si per manca de temps, que si per manca de …, tan es així que segurament la candidatura de la CUP vol tenir alguna garantia de que les mesures es portaran a terme, com a condició per la investidura del nou President de la Generalitat.
La situació actual es l’existència d’un front comú contra el procés sobiranista que aplega una part important dels escons del Parlament i que la decisió
dels Diputats de la CUP pot fer que s’investeixi un President o s’hagi d’anar a unes noves eleccions. Responsabilitat important.
La coalició de centre dreta guanyadora, amb prou experiència en les clavegueres del poder, doncs una bona part dels seus membres han estat durant molts anys a la seva ombra, no només seu al voltant d’una taula per conversar i arribar acords, sinó que utilitza i utilitzarà qualsevol mitjà per afeblir l’altre part en la negociació. Res de nou, en qualsevol negociació cada una de les parts, més enllà d’exposar les seves raons intenta afeblir la part contrària, tant en una negociació d’un conveni col·lectiu d’una empresa, com en la negociació per la fusió de dues societats anònimes. El guanyador no sempre es el que disposa de més arguments i més convincents, sinó el que sap furgar les contradiccions del contrari.
I això tal vegada es el que està passant en aquest moment. Mai, o en raríssimes ocasions els noms d’Endavant o Poble Lliure han aparegut als mitjans de comunicació, i segurament molts milers de votants es preguntaran qui son aquesta gent. Però aquesta pregunta es errònia, la pregunta encertada es: Perquè aquesta difusió per part dels mitjans controlats per la coalició guanyadora?
I la resposta, sense dubte es: per afeblir l’altre part negociadora.
La coalició guanyadora sap molt bé quins objectius pretén, que els podríem resumir en dos: Un fer bascular la CUP vers les seves posicions. Dos afeblir una potencial força electoral que sigui capaç d’aplegar al seu voltant les il·lusions d’un segment de la població catalana farta de les mentides, corrupcions, repressions i nepotismes de les formacions polítiques que han estat vivint a expenses del poder econòmic i polític imperant.
En una política d’aliances, les parts normalment representen dos sectors sociològicament parlant: els explotadors i els explotats, si no definits clarament, si al menys de forma genèrica. El problema resideix en que la part que majoritàriament representa la classe explotadora disposa de recursos materials per atraure cap les seves proposicions certs sectors de l’altre classe i també del control de llocs d’influència o institucionals on cooptar gent de l’altre formació, fent-li creure que des d’aquests llocs el nou-vingut podrà gestionar els “canvis” que diu preconitzar, amagant que el lloc o càrrec promès sempre restarà subordinat a l’estratègia de la formació dominant, que ja s’ha dit com es caracteritza a l’hora d’actuar. La part que majoritàriament representa la classe explotada, no disposa de recursos econòmics per atraure a membres de la classe explotadora, tan sols disposa de la voluntat de lluitar per una societat diferent i la promesa d’un nou tipus de relacions humanes i socials.
Sabent això, i sabent que les discrepàncies dins qualsevol formació política són inevitables, a no ser que estiguin esclafades, és natural que al sí de la CUP existeixin lectures diferents de que fer en un moment donat, de quines formes organitzatives podrien ser les més adequades, etc. Vol dir això que funciona la democràcia interna, que és un organisme viu i que són respectables qualsevol de les opinions que es defensin.
Dit això, el que penso és erroni cercar en els mitjans de comunicació de la classe antagònica l’altaveu de les discrepàncies, doncs el primer manament d’una formació que pretengui ser quelcom més que un esplai polític, es mantenir internament les seves controvèrsies i fer-les invisibles a la part contrària, doncs només així podrà mantenir amb fermesa les seves propostes, fruit del debat intern, a l’hora de la negociació.
Penso doncs, com a conclusió d’aquesta reflexió, que Junts pel Si intentarà de totes a totes cooptar membres de la CUP ja sigui amb promeses actuals o futures, donant-els-hi volada per mitjà dels seus canals de comunicació de masses. Penso tanmateix que la CUP hauria de ser sensible i previsora davant aquesta operació i blindar el seu debat intern a les seves pròpies estructures.
Qualsevol utilització dels mitjans de comunicació controlats per la coalició guanyadora ha de ser per donar comptes dels acords presos al sí de la organització i en aquest camí que totes les persones militants tinguin veu i vot, però també posar fre a que persones militants caiguin, de bona o mala fe, en els paranys que posa i posarà la coalició guanyadora.
Novembre 2015
Josep cónsola
