Qualsevol negociació entre parts antagòniques està plena de tensions, entre les parts en conflicte i al si de cada una d’elles. La tensió entre les dues parts és irresoluble inclús en el cas d’arribar a un acord, ja que els problemes de fons persisteixen i el fruit de la negociació és tan sols un parèntesi en mig d’una batalla de més llarg abast. Les tensions internes en principi no haurien de representar cap daltabaix si els mecanismes funcionals tinguessin les vies apropiades i suficientment discretes per tal de no donar imatge de feblesa a la part contraria. Dissortadament no sempre passa així, i amb la mesura que les discrepàncies internes s’allunyen del consens i intenten cercar suports aliens a la seva naturalesa, és a dir suports de la part contrària, podríem dir que es produeix una inflexió en la força argumental.
Els fets sindicals, militars o polítics més importants que han anat aparellats a unes negociacions o converses entorn del conflicte, s’han caracteritzat per uns moviments tàctics determinats com a elements argumentals cabdals per aconseguir acords.
En el camp més bàsic de la lluita de classes, el sindical, la burgesia posa sobre la taula i, en qualsevol conflicte de certa envergadura, la presentació del fantasma de la crisi, concretat amb els anomenats expedients de regulació d’ocupació, és a dir, l’acomiadament. Tan és que la negociació sigui per un increment salarial o sigui en resposta a les modificacions de les condicions laborals. Tant s’hi val!
La classe obrera, si no està mediatitzada per estructures alienes a la seva essència, posa com a element argumental fonamental el dret de vaga amb la conseqüent paralització del procés productiu o de prestació de serveis.
Normalment la burgesia actua com a bloc homogeni encara que en el seu si existeixin diferències substancials doncs no és el mateix una gran empresa del sector serveis, EULEN per posar un exemple, que una petita empresa a escala local, encara que ambdues estiguin afectades per un mateix conveni col·lectiu.
Pel que fa la classe obrera dins d’aquest sector, dissortadament, no actua com a bloc homogeni a causa d’una multiplicitat de factors entre els quals poden haver-hi des de la manca d’organització fins a la por a pèrdua del salari passant per unes reivindicacions no sempre ben enteses o amb manca de claredat en el seu contingut, per tant, es fa molt difícil refermar l’argumentació en la taula de negociació sense la possibilitat de l’exercici de la vaga, l’únic llenguatge que entén la burgesia.
En l’àmbit militar, al bell mig d’un sagnant enfrontament (de forma paral·lela) s’estableixen negociacions al voltant del conflicte. Amb independència de quines siguin les parts en conflicte a mesura que s’avancen en les converses, s’endureix més el conflicte. Tenim a prop les converses de Minsk respecte al cas d’Ucraïna on abans de cadascuna de les treves que s’acordaven, s’endurien més que mai els enfrontaments per tal que un cop vigent l’alto el foc, cadascuna de les parts pugues estar en una millor posició per la roda de converses següent.
Tanmateix, mirant enrere cap als anys 70 durant la guerra de Vietnam mentre per un cantó s’establien les anomenades negociacions de París, abans de cada una de les rondes de negociació s’intensificaven els atacs i bombardeigs dels EE.UU. i per una altra banda s’intensificaven les ofensives de l’exèrcit d’Alliberament de Vietnam. I podríem seguir…
En l’àmbit polític, cal no perdre la memòria dels esdeveniments anteriors i posteriors a la mort de Franco. Mentre les formacions polítiques que havien abandonat qualsevol intent de canvi radical s’asseien en una taula de negociació havent desmobilitzat les seves estructures, els hereus de la dictadura s’asseien a l’altra banda de la taula amb el suport de totes les seves estructures i amb contínues demostracions de força. Recordem que mentre jugaven partides de saló, els integrants de la Junta Democrática de España i de la Plataforma Democrática, la dictadura anava imposant la pena de mort i afusellava. Quan posteriorment s’assassinaren els advocats laboralistes d’Atocha a Madrid, l’única resposta va ser el plor i el silenci. Així es va anar caminant fins a arribar als anomenats Pactes de la Moncloa on els que es deien ser representants de la classe obrera, després de grans esforços per mantenir-la quieta, van asseure’s a una taula de negociació sense cap mena de força darrere seu. El resultat només podia ser el que va ser, el triomf dels hereus de la dictadura que encara duren en el dia d’avui.
I, ara, aquests dies, torna haver-hi una, dues, o no sé quantes taules de negociació sobre la configuració d’un govern per a Catalunya. La Candidatura d’Unitat Popular està negociant amb la burgesia catalana un possible suport a la investidura del nou President de la Generalitat. Cal dir que la CUP intenta mantenir un procés participatiu de la seva base militant pel que fa a la presa de decisions, cosa lloable en els temps que corren, però cal preguntar-se si aquest procés participatiu és la clau per arribar a bon port.
Mentre els estires i afluixes no surtin de les taules de conversa i dels recintes on es fan els processos participatius, la burgesia catalana pot estar tranquil·la. La ultima assemblea de Manresa, amb més de mil persones és un acte que avui en dia no és capaç de fer cap altra força política a Catalunya, segurament la propera que es farà a Esparreguera serà tant o més nombrosa i això és un fet positiu. El que cal anar pensant és si aquestes assemblees han de servir només per discutir si s’accepta a Mas com a President o no.
Potser caldria preveure que d’aquestes convocatòries en sortís una proposta d’acció de força, de mobilització, doncs qualsevol diria que no hi ha res a reclamar, a exigir, a reivindicar o a denunciar però no mitjançant les pàgines d’opinió a certs mitjans de comunicació, sinó al carrer, als barris, pobles, empreses, instituts, universitats, carreteres, estacions de tren, etc. Amb l’única perspectiva possible que pot donar empenta i força a la negociació: el perill de paralització de l’activitat productiva a Catalunya, i no per manca de diners com diu en Mas Colell sinó per voluntat de les persones que pensen que una altra Catalunya és possible.
Desembre 2015
Josep Cónsola
