“Les traïcions de les burgesies i petites burgesies nacionals tenen una causa que ja tot el proletariat comprèn. Elles no lluiten contra l’imperialisme estranger per abolir la propietat privada, sinó per defensar la seva propietat enfront del robatori que d’elles pretenen fer els imperialistes.
En la seva lluita contra l’imperialisme —el lladre estranger— les burgesies —els lladres nacionals— s’uneixen al proletariat, bona carn de canó. Però acaben per comprendre que és millor fer aliança amb l’imperialisme, que al cap i a la fi persegueixen un interès semblant”.
Julio Antonio Mella (¿Que es el ARPA?. 1928)
Aquestes paraules de Mella, ara fa 90 anys, semblen arrossegades en el temps fins avui, a Catalunya. El que caldria veure es si tot el proletariat català comprèn quin és el joc de la burgesia catalana, en totes les seves variants i matisos, en l’aparent confrontació amb el govern espanyol, és a dir amb les burgesies espanyoles i més enllà europees.
Per algú li pot semblar anacrònic parlar de burgesia i proletariat, així com pot semblar anacrònic treure la pols d’una cita de fa noranta anys. Però la realitat és tossuda i tan sols donant un cop d’ull per sobre a les relacions entre el capital català -gran, mitjà, petit- amb el seu homònim espanyol i europeu no podem constatar altra cosa que una simbiosi total, amb excepció d’un indefinit nacionalisme-independentisme.
Així, les continuades referències victimistes a les balances fiscals, a la manca d’inversions en infraestructures, al major o menor dèficit pressupostari, que Madrid ens roba… amaguen en realitat l’alt nivell d’explotació que pateix el proletariat català, un proletariat tan ample i divers que va des de les persones titulades universitàries amb precaris contractes de pràctiques fins a les persones immigrants, amb papers o sense, que tenen cura de les persones grans, de netejar les llars, oficines i carrers o de servir en les fàbriques sense fum –el turisme- amb jornades interminables.
Al seu costat una bona part de persones jubilades que han de viure de la pensió mínima després d’haver-los xuclat la vida, -els burgesos catalans-, junt a les persones excloses de l’explotació i considerades una càrrega social.
Al mateix temps, l’espoli continuat des de fa 35 anys d’aquest nou proletariat català ha anat acompanyat d’un teixit de robatoris de tot ordre i en tots els sectors productius i de serveis, així com de l’embutxacament de parts importants dels pressupostos tant de la Generalitat com dels ajuntaments, quan no de Consorcis de diversa mena. Només cal passar revista a la llista de les persones imputades, processades i condemnades. Això si, no han tornat un cèntim.
Sentim a parlar de fulls de ruta, concepte genèric poc utilitzat abans que la ONU, la Unió Europea, EE.UU. i Rússia el fessin servir per sotmetre el poble palestí, arrel de les confrontacions a Cisjordània i Gaza. Però, en aquests fulls de ruta el que queda palès és tan sols la voluntat de poder optar a una major part del robatori, ja que actualment l’han de compartir amb els seus homòlegs espanyols.
Convergents, socialistes, unionistes, iniciativistes, populars i republicans que han mogut els fils de la política catalana s’han enquistat en totes les institucions, -Generalitat, Diputacions, Ajuntaments, Consells comarcals, Corporació Metropolitana, Incasol, Servei català de la salut, Universitats, …- i dia a dia han anat drenant els seus recursos a base de robatoris, de sous milionaris i de centenars d’assessors i tècnics de “confiança”, és a dir, d’amics i amigues tots ells “gent experimentada” en el què fer polític.
Especialment la darrera embranzida de la CUP, aplegant una part d’aquest nou proletariat català i una part del sentiment independentista ètic, no instrumental, va fer posar la pell de gallina als nacionalistes-independentistes-voltors i dins «el seu full de ruta» no escrit van establir una de les seves prioritats: destruir un projecte que, jove, encara inacabat, potser una mica dispers, disposava d’una base ètica que feia tremolar. Perquè la burgesia catalana veia com s’esvaïa el que fins fa poc havia estat la seva base de subsistència i enriquiment: la sociovergència o la pepergència segons la correlació de forces electorals del moment.
Aquesta nova força electoral, que no política, de moment, trencava els esquemes tàcitament establerts del professionalisme polític, expressat sota el mantell del pragmatisme sense cap base ètica.
Dos camins, «dos fulls de ruta» va dibuixar la burgesia catalana: un d’ells en la direcció d’una possible integració d’aquesta força electoral dins els seus pressupostos socials i econòmics, sota el paraigua d’una suposada voluntat independentista; l’altre, si aquest no era possible, la destrucció per qualsevol via possible, ja fos per la via mediàtica per tal d’allunyar l’electorat o per la via de propiciar la fragmentació interna del sector més feble èticament.
El primer d’aquests camins no li ha donat gaire bon resultat fins ara, i ha iniciat el perillós camí de propiciar la fragmentació, vet a saber fins i tot quines promeses, sota veu, ha fet arribar.
Del que es desprèn a la web geopolitica.cat sembla que aquest segon camí s’obre pas, sense dissimulacions, doncs ja no són sols els mitjans de comunicació controlats pel govern desacreditant, insultant i ridiculitzant les persones representant electes de CUP, sinó gent del món de la “cultureta” política catalana, que s’auto-atorguen aparença d’esquerres i/o antecedents en la lluita històrica per l’independentisme, qual garantia d’infal·libilitat, que s’han afegit a l’orquestra, titllant “d’amateurs”, “incapaços”, “que valdria més que anessin a cuidar hàmsters” -i m’imagino que “les dones a la cuina”- , o en el cas particular de carregar contra Gabriela Serra, en un llenguatge que fa recordar les darreres publicacions del pamflet andorrà de «Nosaltres sols!», en una demostració de la més rància tradició barroera, fruit de la incapacitat d’argumentació política.
I, penso que no es tracta tan sols d’una errònia perspectiva política que prioritza una pseudo-independència per davant d’una lluita i resistència davant el capitalisme català, sinó que, com en d’altres moments històrics no gaire llunyans -els acords PSUC-Tarradelles- es té la vana il·lusió de que la burgesia catalana entrarà o està a punt d’entrar en contradicció amb si mateixa, o el que és pitjor, pensar que des d’uns quants escons parlamentaris es modificarà el seu contingut de classe i en especial la filosofia del model de societat que pretenen.
Dic pseudo-independència, ja que dins la UE no hi ha «independència formal», a no ser que els EE.UU. vulgui implantar un Camp Blondstel com el de Kosovo a Catalunya.
Aquesta corrent d’intervenció, que el què cerca és fer «implosionar» l’actual CUP, des de dins, té seguidors o militants que assenteixen, i malgrat no tenir un propòsit tan pervers, poden estar submergits dins de factors que solen influir; el de la catarsi ambiental de determinats indrets on es retro-alimenten aquests discursos o les perilloses inèrcies del possibilisme-conformista que provoquen les polítiques de gestió de les «minses parcel·les» administratives, topades per uns entramats normatius i filibusters, que massa sovint fan derivar en una renúncia o relativització de les aspiracions de canvi social profund, simplement pel propi desgast-esgotaments que el burocratisme de la gestió administrativa va imposant i que absorbeix o fagotitza el debat de les idees i les il·lusions que varen ser el conjunt del cos polític que va generar la CUP.
Cal doncs valorar, més que mai, el contingut ètic de la política per davant el seu valor instrumental, i fins ara la majoria de la CUP ha intentat fer-ho palès, esperem que en un futur també.
Josep Cónsola
Juny 2016
