“Quien para transformar la sociedad se decide por el camino de la reforma legal , en lugar y en oposición a la conquista del poder, no emprende, realmente, un camino más descansado, más seguro, aunque más largo, que conduce al mismo fin, sino que al propio tiempo, elige distinta meta; es decir, quiere, en lugar de la creación de un nuevo orden social, simples cambios, no esenciales, en la sociedad ya existente.”
Rosa Luxemburg, Reforma o Revolució.
Aquest escrit vol fer reflexionar sobre com, qui vol superar el capital, ha d’encarar el seu accionar polític e ideològic, marcant el perfil propi i sentit crític, fins i tot, quan es pugui preveure que el sentit comú hegemònic no serà partidari ni acceptarà de bon grat aquestes crítiques.
La campanya/ manifestació Casa nostra Casa Vostra em sembla una mostra d’enfocar la situació geopolítica mundial i les seves conseqüències des de l’òptica del nostre entorn; que és el de l’imperialisme que provoca i promou els conflictes, tot perseguint interessos econòmics. Es la visió de qui crea els conflictes i que, no podent reconèixer-los, fa observació de les formes externes del conflicte que si que pot assumir, en concordança amb la seva pròpia ideologia idealista; llibertat per a tot (sobretot per a l’explotació entre persones humanes).
L’ ideologia en que hem estat educades no ens permet veure la realitat més enllà de les seves formalitats, es a dir unes emigrants que fugen d’una guerra que ha passat, fruit de la fortuna, tal i com succeeixen crisis en les economies capitalistes i tal com plou o neva; és a dir, que un fenomen social, és transmutat en natural, el fetitxisme tant utilitzat per les classes que ens son antagòniques.
Així, en aquestes condicions de jerarquització cultural i del pensament, hem de pensar que aquesta campanya ha estat introjectada socialment, i per tant a més d’estar pensada en aquesta matriu formal, després passa pel sentit comú (filosofia a històrica de cada membre de la societat, per tant ultra-formalista) i encara es dilueix més el contingut de la iniciativa.
Algunes participants de la campanya han intentat dotar-la de contingut antimperialista, obviant el contingut matriu en la concepció de la pròpia campanya.
Malauradament (i com no podia ser diferent) el plantejament d’aquesta iniciativa a nivell mediàtic s’ha anat encarnant en una reclamació sobre el numero de refugiades que han de ser acollides aquí, cosa que reprodueix l’enfrontament formal dels governs autonòmic i estatal i que per moltes persones ha fet còmode la participació en una reivindicació que d’altra forma haguessin considerat que no els apel·lava.
Tot plegat em fa pensar que la voluntat de moltes companyes que hi han intervingut, amb la intenció de canviar la situació, ha estat sincera, però crec que han concorregut en l’error de pensar que podien fer un contingut agradable en la seva transversalitat perquè fos assumible per un sentit comú hegemònic determinat i, alhora, pogués fer un petit canvi sense necessitat de canviar les relacions socials existents.
Per a mi, l’acte estètic (la gran mani) de la campanya no només no fa tremolar el germen de les guerres i les seves conseqüències, sino que transforma un motiu de dissidència amb l’imperialisme en un fet de consentiment. Es a dir, que no hi ha cap altre problema que el de solucionar la situació de les refugiades, que es el perquè la gent es manifesta, i per tant, reubicant les refugiades queda tot solucionat.
Dit això, que CNCV és un element de reproducció i no de transformació, penso que per fer front a l’imperialisme des de casa nostra cal la construcció d’un subjecte revolucionari organitzat, que pugui racionalitzar la feina militant i dedicar treball allà on calgui, en una conjugació tàctic estratègica emancipadora i que no deixi tant de lloc per a militàncies espontànies i no englobades en cap línia de lluita . Que no succeeixi tant sovint que les voluntats transformadores son absorbides per les dinàmiques sistèmiques.
Des de una organització de Vanguardia, en el desenvolupament d’un pensament col·lectiu, en aquests moments és quan s’ha de pensar com enfrontem aquestes propostes de reproducció del capital i les transformem, o ho intentem, en revolucionaries.
No podem dir que ens ha agafat amb els pixats al ventre, doncs ja fa mesos que des de l’EI estem col·laborant (objectivament i penso que per espontaneïtat) en l’aparició de discursos d’aquest tipus i es hora d’enfocar el problema des de la subjectivitat del qui el pateix en 1ª persona; el poble de Síria. Aquest pateix per estar en situació estratègica dels interessos imperialistes. Potser es hora de dir alt i clar que Casa vostra no és casa nostra i que marxem, i que per treure les grapes de Síria no tenim més remei que fer fora el capital de la nostra nació; això si que es una benvinguda a les refugiades.
Es comprensible, com sempre passa amb les propostes que venen del reformisme de caire socialdemòcrata, que sigui difícil posar-se en contra d’aquestes. Son estructurades de manera que tenen una aparença progressista malgrat no puguin mai acabar amb la problemàtica en qüestió. A més quan mediàticament es contraposen a la posició dels reformistes dretans (feixisme) sembla, i així és estructurat, que es una proposta més democràtica. Cal contraposar la proposta revolucionaria, la radical, la que va a tallar el germen del conflicte. Potser sigui raonable engegar campanyes pròpies, des de la subjectivitat del treball, sabent que no tindran la mateixa projecció que les que es fan des de l’òptica del capital, però que hem de fer que es transmetin amb la nostra capacitat social; hem de ser palanca de canvi!
Es necessari que ens hi posem des de la teoria revolucionaria, fem fora el sentit comú burgés i benvingut el bon sentit de les comunistes!
Sergi Miralles
UCPC 2017
