DERROTES
Les derrotes, aquells resultats desfavorables als nostres objectius i interessos, son difícils d’assumir. I en tant que difícils d’assumir, sovint aquells qui han estat derrotats construeixen relats que busquen convertir les derrotes en victòries. Segurament, el que hi ha darrere d’aquesta resistència es el convenciment que reconèixer la derrota condueix de forma irremeiable a derrotes posteriors mentre que transformar les derrotes en victòries fictícies aplanaria el camí per a la remuntada. O, qui sap, potser també hi ha una mica d’aquella ideologia meritocràtica que omet els factors estructurals i ens fa creure que les derrotes son únicament resultat de la nostra manca d’esforços i capacitats. En el marc de la superestructura política es fàcil trobar exemples de derrotes que intenten ser llegides com a victòries, des de daltabaixos electorals, acords entre forces polítiques, etc. La pregunta que ens fem aquí, però, es fins a quin punt el moviment revolucionari es aliè a aquest tipus de dinàmiques.
Com a comunistes ens cal qüestionar-nos quines son les implicacions d’amagar-nos i amagar a la classe treballadora les nostres derrotes. Es tracta de lectures que, en definitiva, ens allunyen de l’anàlisi material de la situació concreta, ens aparten de la veritat i ens deixen desarmades enfront el relat de l’adversari. Ens fan, per tant, incapaces d’entendre les causes estructurals de les nostres derrotes i també d’analitzar els elements necessaris per tal de traçar estratègies que ens condueixin a victòries reals. I, sobretot, ens generen aquella sensació que ja no cal seguir lluitant perquè allò que havíem de fer ja ho hem aconseguit, contribuint aixi a la contenció de la lluita de classes i a la conformitat de la classe treballadora.
Aquesta reflexió ens porta a recordar el discurs d’Hugo Chavez el mati del 4 de febrer de 1992 després de l’intent de Cop d’Estat perpetrat pel Movimiento Bolivariano Revolucionario 200 (MBR-200). Davant el fracàs del cop, Hugo Chavez va ser arrestat i es va dirigir al poble veneçolà en unes declaracions en què havia d’assumir la responsabilitat del cop i cridar a la resta d’insurgents a assumir el fracàs i deposar les armes. En aquell discurs, Chavez afirmava que ‘los objetivos que nos planteamos, por ahora, no fueron logrados, no logramos controlar el poder’ i afegia que ‘vendran nuevas situaciones y el pais debe acercarse a un destino mejor’.
D’aquest discurs, que pretenia evitar enfrontaments i vessaments de sang en un moment en què la insurrecció no tenia cap possibilitat d’èxit, en destaquen dos elements clau. En primer lloc, el
comandant Chavez reconeixia clarament la derrota. En segon lloc, deixava clar que aquella derrota no era, en cap cas, definitiva, sinó que calia mantenir les aspiracions revolucionàries perquè el poble veneçolà tindria noves oportunitats de presa del poder enfront les oligarquies que governaven el país. En efecte, sis anys després (1998) d’aquesta derrota Hugo Chavez va resultar vencedor en les eleccions presidencials de Veneçuela i un any mes tard s’aprovava en referèndum la Constitució de 1999, que configurava la República Bolivariana de Veneçuela.
L’exemple en sentit contrari el trobem en el recent ‘acord de pau’ entre el govern colombià presidit per Juan Manuel Santos i les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC), acord que va ser rebutjat en referèndum el dia 3 d’octubre d’aquest any. El text inicial de l’acord, sotmès a referèndum, establia entre altres condicions, la dissolució de les FARC i la constitució a partir d’aquesta d’una nova força política integrada en la dinàmica parlamentària aixi com l’entrega de les armes i d’un llistat de tots els integrants de la guerrilla. A canvi, s’establien una sèrie de mesures destinades al repartiment de la terra. L’acord, expresa literalment l’acceptació que es l’Estat Colombià l’unic que disposa del monopoli legitim de l’us de la força i les armes en tot el territori, a l’hora que encasella l’acció política de l’espai que representen en la política institucional, assegurant-li una mínima representació a la Cambra de Representants i el Senat, en cas que aquesta representació mínima no sigui assolida directament pel nou partit polític a les eleccions.
Si be aquests acords haurien quedat en res després de la inesperada victòria del ‘No’ al referèndum colombià, la realitat es que com a condició per a la signatura de l’acord, les FARC van haver d’entregar al govern un llistat amb les dades personals del seus 5700 combatents i simpatitzants, a mes de les seves coordenades d’ubicació. Aquests fets, no cal dir-ho, converteixen les FARC en un objectiu fàcil per als paramilitars.
La ola de homicidios contra activistas en Colombia se ha intensificado desde la firma del primer acuerdo de paz entre el Gobierno y las FARC . eldiario. 13/12/2016
“El Ministerio del Interior, basado en datos de la oficina de Derechos Humanos de la ONU, estima que en 2016 han muerto cerca de 60 líderes sociales, al menos una treintena han sufrido atentados y alrededor de 300 son víctimas de amenazas. Una ola de homicidios contra activistas que se ha intensificado en los últimos tres meses, desde la firma del primer acuerdo de paz entre el Gobierno y las FARC, y que devuelve a Colombia la pesadilla de las masacres en las zonas rurales.
Marcha Patriótica, movimiento político de izquierdas que los sectores más conservadores han vinculado a las FARC. La organización ha denunciado el asesinato de más de 120 militantes desde su fundación en 2012. Alrededor de una veintena desde el pasado agosto. “Solo queremos que la paz no nos cueste la vida”,
Marcha Patriótica y varias organizaciones sociales señalan a los paramilitares como autores de los asesinatos. “No hubo un proceso de desmonte del paramilitarismo como tal, lo que hubo fue un ejercicio prácticamente teatral, de desmonte de las cabezas de las principales estructuras”, asegura a este diario el portavoz de Marcha en el Cauca, Jonathan Centeno, sobre el proceso de desmovilización del paramilitarismo –unos 31.000 combatientes– a través de la polémica Ley de Justicia y Paz, aprobada en 2005 por el entonces presidente, el ultraderechista Álvaro Uribe, hoy máximo detractor del acuerdo de paz con la guerrilla.
Los ex paramilitares se han reagrupado en los últimos dos años en clanes ligados al narcotráfico en casi un tercio de los municipios del país, según la Fundación Paz y Reconciliación, con un notable repunte de sus acciones armadas, especialmente en las zonas antes controladas por las FARC.
El retiro de la guerrilla “deja un vacío en sus sitios históricos donde actuaban imponiendo un ‘orden'” en regiones con ausencia del Estado y donde predominan “economías ilegales, como cultivos ilícitos y minería ilegal”, indica la ONU.
La escalada de la violencia en las zonas rurales recuerda a la persecución y masacre en los ochenta por parte de paramilitares de más de 3.000 integrantes de Unión Patriótica, el partido surgido de las FARC a raíz del acuerdo de paz con el Gobierno de Belisario Betancur.
“Los financiadores de los paramilitares siguen siendo grandes terratenientes que quieren continuar manteniendo las tierras que usufructuaron durante décadas por la fuerza”, denuncia Hurtado. Varios organismos, como la Organización de Estados Americanos (OEA), ya habían avisado sobre este riesgo. “En pleno proceso de construcción de paz, este fenómeno es preocupante, eso crea zozobra en el campo. Lo antes posible pedimos se esclarezcan las circunstancias en que esas muertes se dan”, asevera a este diario Rikard Nordgren, el subjefe de la misión de la OEA en Colombia.
Pese a las constantes advertencias, todavía no se han percibido avances en la prevención y persecución de estos casos.
Tot i l’agreujament de la situació concreta que representa la no ratificació de l’acord per part del poble colombià, el cert es que caldria qüestionar si allò que s’ha estat anomenant acord de Pau no era, en realitat, la legitimació de l’enfortiment de l’Estat de Colòmbia enfront les forces revolucionàries del país i, per tant, del triomf dels interessos de les oligarquies nacionals i de l’imperialisme enfront el poble colombià. Assumir aquesta lectura implica assumir una derrota per les FARC, però nomes des d’aquesta posició es pot prendre consciència de l’enfortiment de les oligarquies i de la necessitat, per tant, de reorganitzar les forces revolucionàries per a aquelles noves situacions futures, que deia Chavez. En canvi, caure en el relat de la victòria comporta situar-se en una visió de consens, emmascarant el conflicte de classes inherent i dificultant aixi la presa de
consciència i reconfiguració de les forces revolucionàries.
No cal, però, anar tan lluny, almenys en pla geogràfic. Fa un any vivíem a casa nostra la tensa discussió en el si de l’esquerra independentista entorn a la investidura o no investidura de l’expresident Artur Mas. Tot i la disputa entre els diversos sectors de l’Esquerra Independentista, el cert es que aquest enfrontament no s’hagués produït mai si la burgesia catalana no hagués posat tots els recursos mediàtics a la seva disposició per aconseguir el seu objectiu, la renovació de la figura d’Artur Mas al capdavant de la Generalitat de Catalunya i, per tant, també del ‘proces independentista’. La CUP no es va doblegar als interessos de a burgesia i Convergència Democràtica de Catalunya va haver de cedir, a ultima hora, fent donar a Mas el famós ‘pas al costat’. Segurament, però, els temps d’aquesta retirada d’Artur Mas estaven ben calculats, en un moment en què els mitjans de comunicació havien posat tota la carn al foc contra la CUP i l’independenstisme sociològic havia comprat el relat segons la qual la formació anticapitalista seria la culpable del descarrilament del proces. Sense massa sortida possible, la CUP es va veure forçada a investir un candidat convergent, probablement sense el lideratge d’Artur Mas però garant dels mateixos interessos. Si la CUP es presenta com a formació política de la classe treballadora, la derrota que hauria d’haver assumit era el fet d’haver investit un representant dels interessos de la burgesia i hauria, a mes a mes, d’haver celebrat l’èxit de no haver-se doblegat davant la voluntat de CDC. Enlloc d’això, la CUP va fer el relat de CDC (de fet, el relat era un dels elements del pacte) consistent en assumir l’error d’haver tensionat el proces i celebrar la victòria d’haver arribat a un acord.
Sens dubte, el moviment revolucionari compta amb mes derrotes que victòries, a Colòmbia, a Veneçuela i també a casa nostra. Això no pot ser una sorpresa si partim d’un anàlisi marxista de la realitat i assumim que es la burgesia qui controla la infraestructura econòmica, com també l’Estat i els seus aparells ideològics i repressius. La diferència es produeix, per tant, en si assumim els discursos de la burgesia i hi pactem el nostre relat com a moviment revolucionari, fet que ens porta a sotmetre’ns directament al relat de la classe explotadora. O be si, al contrari, construïm el nostre propi relat, aquell que ha fer visibles els elements estructurals, reconèixer els propis encerts i errors i dotar-nos com a classe de la consciència i les eines per a la nostra emancipació.
Anna Saliente, UCPC 2017
Bibliografia:
Text acord FARC
Resum Acords FARC 4F: 20 años despues (https://www.youtube.com/watch?v=0rjnY_QPvuM). Anàlisi Referèndum a Colòmbia (https://mundo.sputniknews.com/firmas/201610051063914094-colombia-farc-acuerdo-trampa/).
