SOBRE LA REALITAT REPRESSORA A L’ESTAT ESPANYOL
Actualment, la lluita contra la repressió està tornant als carrers després de forces anys sense haver estat present. Ara és el moment de reprendre-la, ja què és necessari eixamplar aquesta lluita al conjunt de la societat. Doncs és, precisament, un moment d’expansió de la repressió però ni molt menys és una eventualitat ni una novetat. Sense dubte, sorprèn que vivint en un període d’intensitat repressiva escoltar pels carrers sobre els presos polítics del procés independentista i percebre a aquests com si fossin una novetat. Alhora, de cop i volta, la repressió política, arriba a noves capes socials i polítiques que mai s’haguessin imaginat ser represaliats de tal manera. El cas dels Jordis i els consellers brilla per sí sol en aquest sentit, però com bé sabem no és cap novetat parlar de presos polítics –si com a tal entenem a tota aquella persona empresonada no per un crim comú, sinó per les seves accions polítiques- a l’Estat espanyol ja que des del sorgiment de l’Estat espanyol modern l’allau de presos polítics mai ha deixat d’existir ja que aquest naix en l’essència de reprimir tot allò que posi en perill l’existència de l’estat burgès o la integritat territorial del que històricament les elits i certs sectors socials han considerat Espanya.
Així doncs, des de l’arribada de l’AIT al 1870, només han existit dos moments tant curts i insignificants en que es trenqués amb aquesta dinàmica: la I República (1873) i certs moments de la II República (1931-33 i 1836-39) per les seves característiques polítiques tot i que amb parcialitat territorial ja que, com bé és conegut, el Front Popular va assolir la victòria electoral el 16 de febrer de 1936 utilitzant l’Amnistia Total dels presos polítics, generats, sobretot, durant l’Octubre del 1934 -d’on van sorgir entre 30.000 i 40.000 presos polítics i uns 1100 miners morts- i la proclamació de l’Estat Català d’on sorgiren uns 3.000 presos polítics i moriren 74 independentistes. Per tant, i fent un breu repàs històric de la realitat repressiva a l’estat espanyol, podem esmentar els successos a Andalusia de la Mà Negre de la dècada dels 1880 amb la FRE-AIT il·legalitzada -15 camperols condemnats a mort i 7 d’ells finalment executats-; la dècada de 1890 encara generà més repressió amb les nombroses vagues andaluses o les accions de propaganda pel fet -bombes de Paulí Pallás en l’intent d’assassinar a Martínez Campos i de Santiago Salvador contra el Liceu que generarà 400 detinguts anarquistes, així com els 400 presos anarquistes al castell de Montjuïc arrel de la bomba durant el Corpus de Sang de 1896 i els darrers empresonaments i execucions del segle arrel de l’assassinat de Cánovas del Castillo al 1897-. Ja a principis del segle XX tenim la gran allau de presos i presses polítiques arrel de la Setmana Tràgica a Barcelona al 1909 -resposta popular motivada, tant pel descontent identitari català, com per l’ofensiva contra la classe obrera tant per la crida a lleves forçades dels joves proletaris
amés del desnonament massiu de llogaters de la Via Laietana i va significar l’assassinat del pedagog Ferrer i Guàrdia-, la repressiva època del pistolerisme des de la Vaga de la Canadenca al 1919, que comportà 3000 empresonats només en el període vaguista, fins a la dictadura de Primo de Ribera -recordem l’assassinat de Salvador Seguí, Francesc Layret o l’intent d’assassinat d’Àngel Pestanya, entre el prop de 400 anarquistes morts per les forces de seguretat i el Sindicato Libre-.
Aquesta darrera dictadura només fou una forma més d’endurir l’estat repressiu que tant caracteritzà l’estat espanyol vers la classe treballadora revolucionària del conjunt de l’estat com dels diversos moviments separatistes existents i es traduí en l’empresonament d’un gran nombre de polítics catalanistes o independentistes així com de la totalitat de la cúpula del Nou Comitè Nacional de la CNT. I així arribem a la II República on el canvi de règim formalment no significà la ruptura amb l’ADN repressiu espanyol sobretot pel que fa als moviments separatistes o revolucionaris com recorden tant els fets de Casas Viejas, Càdiz, de 1933 -d’on van resultar 14 camperols morts i 16 empresonats- com pels fets d’Octubre del 1934 anteriorment esmentats que, afortunadament, va generar la inestabilitat del govern central-cedista i la oportunitat que aprofitaren les esquerres per assolir el poder amb les eleccions del 16 de febrer de 1936. I com definir les conseqüències del que va suposar la barbaritat de quaranta anys de dictadura franquista possibilitada per la intervenció del feixisme internacional i l’imperialisme dels Estats Units? Doncs amb la simple dada de ser el segon país amb més fosses comuns i, per tant, antifeixistes assassinats al món, ja que, intentar donar una dada aproximada sobre els presos polítics és molt complicat tant per les llacunes històriques de l’escassa desclassificació d’arxius com pel simple fet d’haver de parlar de xifres estimades que van des dels 200.000 als 400.000* desapareguts en cunetes segons estudis històrics consultables*. Fet que que ens portaria a situar el total de presos i preses polítiques durant la dictadura en prop del milió d’antifeixistes a tot l’estat.
I, finalment, arribem a la contemporaneïtat si partim des de la mort del dictador i el que alguns encara anomenen «transició democràtica»; sense dubte una autèntica transició nominal pel que fa a les institucions del règim on passem del TOP (Tribunal d’Ordre Públic) a l’Audiència Nacional, de la BPS (Brigada Politico Social) a la BCI (Brigada Central de Información) i d’aquí a l’actual CGI (Comisaria General de Infomación) ambdós més coneguts com la Policia Secreta encabida dintre de l’actual Cos de la Policia Nacional per esmentar algunes. Desviarem l’atenció del rentat d’imatge dels gestors dels darrers anys del franquisme i els seus hereus gràcies a la llei d’Amnistia del 1977 -criminals franquistes i alts càrrecs de l’Opus Dei així com un una llarga llista de funcionaris torturadors mai jutjats- i de perquè Espanya és l’únic estat europeu on la criminal dictadura no ha estat mai jutjada
i encara perviuen institucions, simbologies, carrers i monuments en un sistema filo-feixista que va més enllà de partits retrògrads conservadors corruptes i les seves marques blanques propenses a defensar a ultrança els valors del Movimiento Nacional de una grande y libre.
Iniciar la tal transició no només va significar la «democratització del franquisme» sinó també la pèrdua de valors i dignitat de les esquerres amb l’eurocomunisme com a eix director a l’hora de cedir qualsevol via digne de lluita sociopolítica i oxidar els actuals sindicats grocs (ccoo i ugt) venent la classe treballadora al neoliberalisme i la patronal així com veure a la social-democràcia ingerint-se dintre l’entremat repressor del sistema corrupte i repressor al servei de l’Ibex 35.
Tornem a la qüestió històrica de l’obsessió repressiva de l’Estat espanyol i saltem directament a allò més escandalós, el terrorisme d’estat i la promoció socialista dels GAL com a arma per combatre el «terrorisme d’extrema esquerra». Tals organitzacions naixen durant la dècada de 1960 i el final del franquisme -ETA comença a actuar al 1961 i els GRAPO al 1975- i lluny de generar un anàlisis complexe en quant als objectius o justificació dels seus actes, simplement es pot considerar la lluita armada com una via més per esdevenir l’alliberació de nacions i classe oprimida o, al menys, com una manera d’eliminar a algun d’aquells que la justícia institucional legalitzada devia processar i mai ho va fer -com fou el cas del criminal Carrero Blanco-. En tot cas un estat que busca apassionadament defensar la unitat nacional i les elits soci-econòmiques representades per una monarquia de tall feudal li és sempre necessària trobar un enemic comú. Així doncs, el balanç repressiu dels primers anys de «democràcia» es traduiria en 591 morts per violència política -terrorisme d’extrema esquerra i extrema dreta, guerra bruta i repressió- i d’aquests 188 dels assassinats, els menys investigats, són producte de la violència política d’origen institucional -els grups incontrolats d’extrema dreta van causar 49 morts; els grups antiterroristes van assassinar a 16 persones, principalment de l’entorn d’ETA i els GRAPO; 8 persones foren assassinades a les presons o comissaries i 51 van morir en enfrontaments entre policies i grups armats; ETA va causar la mort de 344 persones i els GRAPO de 51-. Una dada important que no podem oblidar és la de l’any 1977, on la policia va carregar contra 788 manifestacions a tot l’estat, es a dir, el 76% del total ja que «calia generar la transició amb el mínim cost polític i econòmic» i, per tant, que l’esquerra renunciés al control dels carrers. Tal barbaritat repressiva també va significar l’assassinat de 52 persones només en context de vagues i manifestacions. Però la violència no es va aturar amb el canvi de dècada ja que només l’any 1980 va deixar 30 víctimes per «violència política d’origen institucional» entre les que va destacar la trotskista Yolanda Gonzàlez, segrestada i assassinada per militants de Fuerza Nueva. La indulgència de la justícia espanyola amb els
assassins d’extrema dreta ha estat una constant que arriba fins als nostres dies ja que si al 1977 van ser els assassins de la massacre d’Atocha els que més tard es van salvar d’una condemna de 193 anys complint amb tant sols 14-15 anys o al 1993 l’assassinat de Guillem Agulló es va traduir en una rebaixa de la condemna de 14 a 4 anys per l’assassí neonazi Pedro Cuevas i l’absolució de la resta de neonazis participants i ja amb el canvi de segle l’assassinat més sonat de l’antifeixisme, el del jove de 16 anys Carlos Palomino va acabar amb la sentència del seu assassí, Josué Estébanez, militar i simpatitzant de Democràcia Nacional amb una condemna de 26 anys, gràcies a la gravació de les càmeres del metro, però cap conseqüència pel partit feixista DN que promou tals actes i demana l’absolució de l’assassí. Fet que ens porta a analitzar la Llei de Partits posada en vigor al 2002 i que planteja textualment «impedir que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o recolzar políticament la violència i les activitats de bandes terroristes». El resultat, com cabia esperar, ni un sol partit feixista il·legalitzat -i no en són pocs els existents a dia d’avui- però si que es va il·legalitzar partits revolucionaris com el PCE(r) o nombroses organitzacions polítiques basques d’alliberació nacional com Batasuna, Askatasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques, així com l’intent d’il·legalitzar Izquierda Castellana per part del col·lectiu d’ultradreta Manos Limpias que va acabar resultant una organització mafiosa al ser condemnada per malversació de fons i prevaricació. Tal mal vici iniciat per Manos Limpias ha arribat als nostres dies amb les acusacions del partit d’ultradreta VOX qui es va personar en les investigacions de la jutja Lamela sobre el procés independentista dels darrers mesos. Però es que la connivència del franquisme i els seus hereus amb la justícia espanyola va molt més enllà ja que cal partir de la base que els encarregats d’investigar als terroristes foren la mateixa gent que abans participaven de la Brigada Político Social de Franco i avui formen part de l’Audiència Nacional i de la Policia Secreta i, com mai s’ha fet cap neteja institucional els resultats són molt semblants. Així doncs i a tall de conclusió, podem tancar amb la senzilla pregunta de si és possible acabar amb la repressió política imperant en l’ADN intern de les institucions judicials i repressives que composen l’estat espanyol que naix i perviu per perpetrar tal repressió sense eliminar o conquerir, per part de les classes oprimides, tal estat?
*Només durant el primers anys de post-guerra i, segons dades donades per un autèntic feixista italià
com fou el comte Gelazzo Ciano durant la seva visita a Espanya al juliol de 1939, a Madrid eren executades unes 200 persones al dia, a Barcelona unes 150 i a Sevilla, que ràpidament caiguè en mans de Queipo de Llano al esclatar la guerra, unes 80 persones executades diàriament. Ja més endavant el balanç dels anys més intensos de lluita guerrillera del maquis espanyol deixaria uns 276 morts de la Guàrdia Civil però els morts i ferits dels guerrillers és comptabilitzaria en unes 5500 antifeixistes mortes en prop de 800 accions.
