En els pròxims mesos es realitzaran eleccions en els altres tres països que completen el grup de governs progressistes: a l’octubre es tria president a Uruguai i el desembre a Xile, mentre a l’octubre de 2010 hi haurà eleccions a Brasil. A Xile és molt probable que triomfi la dreta, per vegada primera des de la fi de la dictadura d’Augusto Pinochet. A Uruguai el candidat del Frente Amplio, el tupamaro José Mujica, representant dels sectors populars castigats per l’ajust estructural, tindrà dificultats per a vèncer al neoliberal expresident Luis Alberto Lacalle. A Brasil el candidat socialdemòcrata José Serra manté un avantatge sobrat, malgrat que encara falta un any per a les eleccions.
El més probable és que la regió completi un gir a la dreta de gran impacte, ja que afecta als principals països. Quelcom semblant van reflectir les urnes a Argentina, cristal·litzant un viratge que ja s’havia manifestat durant la protesta del camp contra el govern de Cristina Fernández en el primer semestre de 2008. Estem davant tendències de fons que no es trobaran frenades, encara que a Xile torni a guanyar la Concertación i a Uruguai ho faci el Frente Amplio. El gir conservador té arrels profundes i es projecta com una ombra negra sobre tota la regió, i de manera molt particular sobre els moviments socials i els processos de canvi real que es registren a Bolívia i Veneçuela.
L’avanç de la nova dreta, en la qual alguns intuïxen un estil similar al de Berlusconi, ha estat encoratjat, en primer lloc, per les polítiques impulsades per governs progressistes. La continuïtat i aprofundiment del model neoliberal que han propiciat Lula, els Kirchner, Bachelet i Vázquez han expandit la base social conservadora sobre la qual fonamenta una dreta cada vegada més impacient per multiplicar els seus guanys. Avui el model es diu mineria a cel obert a la regió andina, monocultius de soja a les planes argentines i uruguaies, canya de sucre per a biocombustibles i agronegoci a Brasil, a més de repoblament, especulació financera i lliure comerç en economies bolcades cap als mercats mundials.
És el model de la soja el que va derrotar als Kichner a les urnes, de la mateixa manera que l’aliança dels capitals brasilers amb els capitals globals apartarà al Partit dels Treballadors del govern de Brasília. En aquests quatre països del con sud mai hi ha existit res de semblant al “posneoliberalisme” que alguns han cregut veure, sinó continuïtat i aprofundiment del model. Sota Lula, el capital brasiler va escalar als llocs més alts del capitalisme global gràcies a fusions i expansions beneïdes per Planalto. És el cas de Petrobras, dels grans bancs Itaú-Unibanco i Bradesco, que s’han col·locat entre els 20 primers del món, o de Brasil Foods, producte de la fusió de les empreses alimentàries Sadia i Perdigao. Lula acaba d’aprovar l’últim disbarat neoliberal: va legalitzar la privatització de 67 milions d’hectàrees de l’Amazònia, part de la seva contrarreforma agrària per a multiplicar la producció de soja i carn.
En segon lloc, les polítiques progressistes han fracturat el front antineoliberal que va contribuir a convertir les mobilitzacions en governs. El PSOL (Partit Socialisme i Llibertat) es va crear davant la dretanització del PT a Brasil; a Xile sorgeix amb força la candidatura de Marco Enríquez Ominami, fill del fundador del MIR, enfront de la possible tornada del sector més dretà de la Concertación; a Argentina, una part substancial del vot d’esquerra va optar per l’abstenció o el nul, per a no donar suport al govern.
Les polítiques socials, bons, subsidis i transferències monetàries contribuïxen a alleujar la pobresa, però substituïxen els drets universals dels quals són marginats els més pobres. Afebleixen i neutralitzen als moviments socials, sent la tercera característica dels governs progressistes. Per això a curt termini no és possible una sortida per l’esquerra. Anul·lada la capacitat de mobilització popular, les dretes revitalitzades estan preparades per a recollir el desgast del progressisme. L’ocàs del progressisme i l’ascens de les dretes –algunes vinculades amb màfies, com les argentines– tanquen un cicle que es va obrir a mitjan la dècada del 90 amb massives mobilitzacions, que van ser “reconduïdes” cap al terreny institucional per una ventrada de professionals de la política que van aconseguir cooptar i atreure als moviments socials al seu terreny. També en aquest aspecte el progressisme va segar l’herba sota els seus peus, ja que només la mobilització popular és capaç de revertir l’ofensiva dretana en curs.
El nou escenari col·loca als processos bolivià i veneçolà davant un major aïllament internacional, el que pot encoratjar a les dretes d’aquests països a reprendre els seus atacs als governs populars. El punt d’inflexió major serà el que succeeixi a Brasil, l’únic que per si sol pot marcar tendències. Encara que com a potència emergent Brasil té un rumb que comparteixen esquerra i dreta, els matisos entre l’una i l’altra poden resultar decisius a l’hora d’insuflar vida a projectes com el Banc del Sud, el Consell de Defensa Sud-americà o una moneda regional. No caldria, tanmateix, enganyar-se: encara que l’imperi es beneficiï d’aquests canvis de governs, són les opcions del progressisme les que els hauran propiciat.
Publicat al diari mexicà La Jornada el juliol 2009, traducció de La Fàbrica.
